No patiu, no us explicaré els racons secrets de la meva memòria. Parlaré de vins, dels vins de Jean Leon.
Pels volts de l'any 81 em va entrar una set immensa —que encara no he apaivagat— de beure vi i de conèixer la diversitat infinita dels vins que neixen a cada terrer. Tornava a casa després d'uns anys a Suïssa, on m'havia iniciat en els bordeus i en les delícies del Rin germànic. Més enllà dels records d'infantesa a Alella, en aquells anys on la informació era tan difícil d'aconseguir, vaig començar a estudiar quins vins es feien a Catalunya. Els volia tastar tots, però n'hi havia un que ningú me'n sabia dir res. El nom era Jean Leon, la comarca era el Penedès. Crec que en parlava un llibre d'en Jaume Ciurana, o potser un llibre primerenc d'una persona anomenada José Peñín(*). No sé com, vaig aconseguir un número de telèfon d'un pis de la part alta de Barcelona, un domicili particular. Hi vaig trucar i crec recordar que em van explicar que el vi només es venia a Califòrnia però que a la propera collita ja en podria trobar alguna ampolla a tal lloc de Barcelona.
Finalment, vaig trobar unes ampolles de la collita 78 i em van impressionar. Tant i tant que una d'aquelles ampolles encara la tinc ara, buida, a una lleixa de casa meva. Vaig seguir bevent Jean Leon: 79, 80, 82... i un dia vaig deixar de beure'n. Amb aquell sentiment de basarda que he comentat abans, he estat molts anys allunyat dels vins de Jean Leon, potser per la por que les noves ampolles no aconseguissin diluir els dolços records d'aquells anys vuitanta del segle passat —quan jo tenia trenta anys.
Ara, el llibre d'en Martí Gironell —que encara no he llegit— i un tast extraordinari al que he pogut assistir —per la gran amabilitat de la Mireia Torres— han trencar una mica aquella recança i, amb l'ampolla buida del 78 a un costat i una de plena del 2011 a l'altre, vull escriure sobre aquests vins, sobre aquest cabernet emblemàtic —la primera vinya de cabernet de Catalunya.
Com he dit, vaig rebre una invitació de la Mireia Torres a un tast vertical de Jean Leon —potser la paraula «vertical» es queda curta i hauríem de dir «tast històric» perquè hi havia vins de més de quaranta anys, ben bé dels orígens del celler. Vaig agrair aquesta gentilesa i vaig pensar que potser havia arribat el moment de «revisitar» el jardí perdut dels vins dels meus trenta anys.
Vam tastar, en aquest ordre, 2009, 2001, 1991, 1989, 1982 i 1975 de l'emblemàtic vi que ara es diu Vinya La Scala i que en els orígens era simplement Jean Leon Cabernet Sauvignon, uns vins que neixen a una vinya de 8 ha de cabernet, s'elaboren només en les millors collites i tenen una llarga criança —al voltant dels dos anys— antigament en roure americà i després en roure francès. És un vi pensat i dissenyat perquè vagi evolucionant molt lentament en el temps i arribi a la seva plenitud molts, molts anys després de la collita. De la seva pausada i modèlica evolució en puc donar fe jo mateix i ara, després de tastar una joia com pugui ser el 1975 que vaig tenir l'altre dia a la copa, ho puc dir encara amb més seguretat.
En un tast que té un recorregut temporal tan gran, més enllà de diferències puntuals —que sí que tenen sentit quan tastem collites consecutives— hauríem de trobar algun fil conductor, alguns fonaments. Un n'és la projecció en el temps —no m'agrada dir-ne «longevitat»—: a mida que reculàvem més i més enrere els vins anaven adquirint matisos més preciosos, més subtils, més múltiples, sense mostres de decadència.
Ja sé prou que el delit per l'extrema tenuïtat d'unes complexitats que només els anys poden aportar a un petit nombre de vins tocats per la gràcia dels déus és una dèria que sembla haver desaparegut, i em sembla que les virtuts que jo vaig trobar en aquelles velles ampolles de cabernet del Penedès potser ja «no estan de moda». Però jo sóc dels que m'hi deleixo i se me'n fot de les modes que es fan i es desfan.
Dels sis vins anteriors —cadascun amb el seu espectre virtuós, cadascun amb la seva assertiva presència— deixeu-me que singularitzi el 1989, que és el que més complexes subtileses em va aportar. Si ara incloc uns substantius —espècies, cuir, regalèssia, seda, elegància, maduresa... què sé jo!— cauré en el ridícul d'escriure uns mots que no descriuran ni un mínim percentatge de tot allò que aquest vi pot aportar a uns sentits amatents —ni que siguin tan matussers com els meus. Hi ha coses en aquest vi que no sé com es diuen; n'hi ha encara moltes més que no tenen nom.
El plaer que vaig obtenir de tastar —ara, quaranta-dos anys després que fermentés aquell raïm que havia plantat el senyor Ceferino— el Jean Leon 1975 es fa difícil de descriure. Sorprenentment viu, i no només viu, sinó ple, excel·lent, apoteòsic en la seva vellesa/bellesa.
La meva gratitud a Jaume Rovira per haver creat aquestes obres d'art tan perdurables és il·limitada.
* * * * * *
(*) Aquest llibre d'en Peñín es titulava «Mis 101 mejores vinos» i el dec tenir en algun racó de casa meva. Si el trobo, serà un divertit exercici d'arqueologia rellegir-lo avui i recordar —o, els més joves, imaginar— quin era l'univers vinícola d'aquell temps. Segur que ho explicaré en aquest mateix blog.
