Quan vius temps d'injustícies —com ara mateix— és molt difícil que el nostre esperit estigui en les condicions que calen perquè el vi ens parli amb la seva veu de saviesa. Malgrat això, hem de fer un esforç per aconseguir —sense oblidar ni la lluita ni el recte sentit de la justícia— que alguna ampolla ben triada ens ajudi en aquest tràngol.
Vam destapar l'altre dia un Mas Sinén 2009 que feia temps que tenia ben desat a casa. El vaig decantar un parell d'hores abans i ens el vam beure en la copa Priorat de Zwiesel 1872. Era d'un vermell fosc i l'aroma era exuberant i profunda: de fruita, espècies i torrats, de solidesa mineral, balsàmica i generosa. Hi ha molta força, però el conjunt és prou ingràvid i mai no es feia feixuc. Mica a mica, s'anaven manifestant algunes notes de les nostres herbes de secà, aromàtiques, arrelades a la terra rocallosa i aparentment infèrtil.
En general, em sembla que els priorats del 2009 són excel·lents. Recordo que a l'abril va ploure moltíssim i que després, en canvi, va fer unes calors terribles i una sequera intensa. L'estiu va ser tòrrid. I ara, gairebé deu anys després, podem destapar una ampolla com aquesta i comprovar que tota aquella climatologia va ser a fi de bé!
Bevent aquesta ampolla —aquesta gran ampolla— no podia oblidar aquella clotada en forma d'amfiteatre, amb aquell sòl que gairebé és roca pura i compacta, amb només una mínima capa terrosa al damunt, aquell indret de Comadecases on hi ha les vinyes —precioses— on neix aquest vi. Crec que una vegada que vaig ser al Mas Sinén, amb en Salvador Burgos, vaig tastar aquest 2009 quan encara estava a la bóta, fent-se lentament.
Més enllà de delir-nos amb les aromes del Mas Sinén 2009, sense pressa per dur-nos-el a la boca, sí que va arribar un moment que ens vam acostar les copes als llavis i vam fer un glop, gairebé amb els ulls tancats. Què sentíem? Una mica de tot: dolçor embriagadora al primer moment, un tacte de seda uns instants després, un «desplegament» més endavant, com si el vi adquirís, de cop, un volum immens que ocupava tota la boca i amarava els sentits. Més enllà de tot això, més enllà de la fruita, hi havia una estructura sòlida, un equilibri, i també una sensació —potser molt subjectiva, no sabria dir-ho— de terrer, d'aquella llicorella que les arrels dels ceps han de perforar per anar a buscar ben avall qui sap quins elements tel·lúrics.
Una ampolla com aquesta pot transformar un àpat en una experiència lluminosa i atemporal. Pot fer-nos una mica millors. Pot dur-nos a aquell moment que ens explica Espriu:
Aleshores diràs: «Sí, tot és just.»...i en acabat, seguirem amb la nostra exigència de dignitat, de justícia, de llibertat.
