Plaers de cabernet —2—

Si a l'article anterior parlava d'un vi que tothom coneix, fins el punt —deia— que ja el donem per descomptat —we take it for granted— avui parlaré d'un altre gran vi de cabernet que potser no és gaire conegut i en el qual tots els paràmetres contrasten profundament amb els del Mas la Plana.

L'altre cabernet immensament plaent que he begut en aquests dies de novembre procedeix d'una vinya que potser podríem qualificar de màgica: la parcel·la 21 del celler El Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. El vi es diu U d'Urpina. Fem-ne la presentació:

 

• La parcel·la 21 és una extraordinària vinya de cabernet que sembla que posseeix una especial virtut. Forma part de la propietat del celler El Molí i els seus raïms donen lloc al Collbaix Singular, un vi del qual ja he parlat en algun altre article.
• Aquesta parcel·la podríem dir que és "multiús" —com si parléssim de Montrachet, però diferent— perquè dóna lloc a tres vins elaborats per separat per persones diferents —tots tres d'un altíssim nivell, entre el bo i millor que el cabernet dóna al nostre país. Un d'aquests vins ja l'acabo de dir: Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé. L'altre és el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler. El tercer és l'U d'Urpina.
• L'elaboració d'aquest vi forma part del projecte de la Fundació Ampans que des del 1965 desenvolupa al Bages una tasca de servei a les persones amb discapacitat.
• La vinificació de l'U d'Urpina es fa a les instal·lacions del celler El Molí —igual que el Singular i el Blunt. Els responsables enològics són en Joan Soler (La Fou) i en Gerard Escudé (10 Sentits). Parlem, doncs, d'un vi "de bona família", perquè els seus pares són uns autèntics mestres de l'ofici de fer vi, amb un currículum impressionant.
• La fermentació es fa en bóta oberta i la criança —divuit mesos— es fa en bótes noves Cadus de gra extrafí. Jo mateix, que he tingut el privilegi de visitar el celler i tastar una bona quantitat de mostres de bóta, discutint amb en Gerard les virtuts de cada una d'aquestes bótes, sóc testimoni de la immensa cura que tenen aquests enòlegs a l'hora de triar les seves fustes.
• De la collita 2010 de l'U d'Urpina només se n'ha fet 1.300 ampolles. Si en trobeu alguna, no us la deixeu perdre.

Tastar aquest vi que m'era desconegut va donar-me un gran plaer. En primer lloc, per la qualitat aromàtica, amb torrats elegants i sensacions opulentes i equilibrades. Vi profund, plaent al nas, amb una estranya dialèctica entre calidesa i frescor. Fruita molt madura, cireres, potser móres, però cap nota apegalosa ni discordant. Més Califòrnia que Bordeus. A la boca és molt melós, amb sensacions vellutades i arrodonides, però amb molt de tremp i amb plenitud de sabor, que sembla emergir per estrats successius. Sensacions dolces, de plenitud, records d'espècies, fruita que em sadolla, riquesa elegant.

Una gran troballa que, si no hagués estat per en Josep Maria i en Gerard, potser no hauria arribat a conèixer.

Vins comprats a Tremp

Donaré avui notícia de tres vins que vaig comprar a Tremp. Em direu 

—Quina importància té que els hagi comprat a Tremp? 

Doncs, té més importància del que sembla. Fins fa poc, si anàveu al Pallars, on podíeu comprar alguna ampolla de vi interessant? No hi havia cap botiga que tingués un mínim atractiu per a l'aficionat al vi, que oferís els vins del Pallars i les zones més properes, que tingués vins dels petits productors, que oferís vins a copes, que fos digna de ser visitada. Era una mica lamentable que en una zona del nostre país com és el Pallars, que rep tants i tants visitants al llarg de l'any i on hi ha tantíssimes segones residències no s'hi pogués trobar un comerç vinícola atractiu. Això ara ha canviat una mica perquè a Tremp hi ha La Bodega que és un lloc —modest, tanmateix— que vol anar en la direcció que acabo d'esmentar. És al carrer Tarragona i quan hi vaig anar l'altre dia vaig veure que tenien una selecció interessantíssima de vins de la DO Costers del Segre i també una ferma voluntat d'arribar a l'aficionat inquiet amb propostes agosarades i interessants. 

[El que mai no podré entendre és tota la munió de gent que es desplaça fins el Pallars Sobirà per comprar allò mateix que poden trobar al costat de casa —parlo de la rifa de Nadal— i no són bons per comprar alguna cosa pròpia del país que visiten —com els vins del Batlliu de Sort o els formatges artesans de Surp—, alguna cosa que, en contra del que passa amb la rifa, trobaran a ben pocs altres llocs.]

A La Botiga hi vaig trobar una ampolla de Naltres 2011,que és el nou vi negre de L'Olivera. Crec que surt d'unes vinyes que hi ha a la Vall del Corb, a la plana sota mateix del poble de Nàlec. Vaig visitar aquesta zona, fa un temps, i vaig publicar en aquest bloc un article titulat La Vall del Corb i els seus vins. No cal que recordi aquí el respecte que em mereixen els vins de L'Olivera —un respecte crític, he de dir-ho. D'aquest vi vermell se n'han fet menys de tres mil ampolles. Després d'airejar-lo, el vi va deixar anar aromes de bona fruita, de cireres i també de pebrot. A la boca era líquid però tenia força, projecció lineal, sabor, acidesa fruitada. Vi interessant i llaminer que, malgrat tot, em va generar algun dubte. 

Escorça 2011 és un macabeu del celler Matallonga de Fulleda. Aquest petit municipi de les Garrigues es troba a tocar de la Vall de Vinaixa i el podríem incloure en el que seria la Segarra en un sentit ampli. Pel que fa a aquest vi, que de moment és l'únic que he tastat d'aquest petit celler, em va semblar que el nas estava una mica dominat per les notes de les mares del vi, però a la boca hi havia volum i una lleu i agradable sensació untuosa que es resolia en un final amargós. Les etiquetes dels vins d'aquest celler estan dissenyades per l'artista Ramon Guixé i contenen —vés a saber per què— imatges de llumins. 

El tercer vi que vaig trobar a La Botiga de Tremp és el blanc Ónra 2012 del celler La Gravera d'Alfarràs. Aquest és un celler sobre el que voldria publicar un article en aquest blog quan hagi pogut conèixer millor tots els seus vins. Crec que al darrera dels seus vins hi ha un membre de la colla 10 Sentits, aquests al·lucinats que fan algunes de les coses més eixelebrades i magnífiques del nostre panorama enològic. [Feu-me pensar que un dia us expliqui una garnatxa inverossímil de la Terra Alta que encara s'està criant en una bóta amagada en un celler de prop de Manresa.]

 Aquest Ónra blanc 2012 —garnatxa blanca, chenin i sauvignon blanc— em va entusiasmar!  D'un color clar i transparent, desprenia una aroma elegant, sorprenent, de flors netes, de fruita blanca i de poma, una aroma lleu i exacta en la seva dimensió. A la boca hi havia equilibri, fluïdesa, tensió, un punt just entre acidesa, fruita i linealitat. Acurat en el pes, saborós i fresc, molt sec —com si fos un vi de nord enllà en lloc de ser un vi del Segrià. Pur i de virtuts subtils, sense trompe-l'oeil. Em deleixo per tastar els altres vins d'aquest celler!

Macabeu del Montmagastre

El Montmagastre és un turó molt característic que hi ha entre el Montsec i la vall del Rialb. Pujant —o baixant— del coll de Comiols us hi haureu fixat moltes vegades. Sovint, tota la vall del Segre està amagada sota la boira i la punta d'aquest turó d'alçada modesta —no arriba als vuit-cents metres— és l'única part del terreny que treu el cap pel damunt. Hi ha les restes d'un castell de frontera —una altra de les fortaleses de l'Arnau Mir de Tost, com els castells de Llordà i de Tor— i una mica més avall hi ha l'antic priorat de Sant Miquel de Montmagastre, que ja s'esmentava als anys nou-cents. És una contrada una mica "secreta", rural i desconeguda, en unes valls —la Baronia de Rialb— que vessen d'història. Hi havia hagut vinya però, fins fa poc, no hi havia res que tingués cap interès enològic.

Molt recentment, a la masia de les Pletes, a tocar del Montmagastre, s'hi ha iniciat una renovació vitivinícola que pot ser interessant. L'Enric Bregolat i la seva família han plantat vinyes i estan treballant en l'elaboració de vins de qualitat. El projecte encara tot just està començant a donart els primers fruits, però ja hi ha un parell de vins joves que es diuen Les Pletes —un blanc de macabeu i un negre de merlot, garnatxa i cabernet— i un parell de vins amb criança que duen el nom de Bregolat. Els he tastat i tots quatre m'han semblat agradables, consistents i ben fets, però el que realment m'ha semblat notable és el Bregolat Blanc 2011.

D'aquest macabeu fermentat en bóta se'n van fer 1.200 ampolles i és un vi molt bo —potser ho dic perquè tinc una certa debilitat (que va a més) pels bons vins de macabeu que s'estan fent al nostre país, però crec que no m'equivoco. És cert que potser marca un pel massa la fusta, però cal dir que va ben acompanyada de notes aromàtiques de tota mena —aquells records discrets de pastisseria, d'ametlles, que tant li escauen. Entra melós i amb força i volum; és tens i sedós, d'acurada acidesa; persisteix amb elegància.

Estaré atent a la collita 2012. Passo sovint per aquests indrets entre la Noguera i la Conca de Tremp i sempre miro el mugró del Montmagastre. A partir d'ara, quan ho faci, pensaré en les vinyes de les Pletes.

[Afegit a posteriori: No hi ha casualitats! Després d'escriure aquest article he sabut que l'Enric forma part de la colla dels 10 sentits. ]

Al peu de Collbaix

Gairebé es podria dir que vaig tastar aquest vi a cegues: sense saber-ne res, sense esperar-ne res. I ens uns instants —només en acostar el meu nas a la copa— vaig passar de la displicència a l'exultació.

La situació era aquesta. Estava sol a casa, assegut a taula, a la cuina, a punt de sopar. A la copa hi tenia un cert cabernet —d'uns disset euros— que m'havien recomanat a Vins Noè i que m'era desconegut. M'acosto la copa al nas i, com en un d'aquells cops d'efecte que veiem sovint al teatre, tot el que hi ha al meu entorn desapareix i la copa i el líquid que conté capten el cent per cent de la meva atenció. Penso: Aquest vi és extraordinari! Abandono el plat que hi ha a taula i m'enduc la copa a la sala. Encara no me l'he acostada a la boca. Segueixo flairant, embadalit, les olors magnífiques que n'emanen. I el tast m'absorbeix completament durant un temps indefinit.

És una situació que no és pas freqüent. Recordo, per exemple, un cas similar amb la primera collita del Gresa de Vinyes d'Olivardots. I també amb el Saó Expressiu del celler Mas Blanch i Jové.

Diguem el nom d'aquest vi: Collbaix Singular 2007. És un cabernet sauvignon cent per cent d'un celler que hi ha al peu del Turó de Collbaix, entre Monistrolet i Sant Joan de Vilatorrada, al Bages. Se'n diu Celler el Molí i l'endemà mateix vaig anar-lo a visitar, perquè és evident que un vi d'aquesta qualitat no pot sorgir pas per casualitat i jo volia esbrinar-ne l'origen.

La silueta de Montserrat domina, per la banda de migdia, el panorama de les vinyes d'aquest celler, que s'ajeuen a la falda del Collbaix, al voltant del mas. Hi ha cabernet sauvignon i cabernet franc, ull de llebre, merlot, picapoll i macabeu, i també hi ha olivera. En total, uns trenta mil ceps i unes vuit mil oliveres.

El vi més sumptuós del celler, el Singular —del que només se'n fan quatre bótes de tres-cents cada anyada— surt de la millor vinya de la finca, situada a la part més enlairada. L'indret dóna sensació de bon endreç, i la vista sobre la plana del Bages, tancada per les familiars siluetes de Montserrat i Sant Llorenç, atorga amplitud i espai. La marinada visita la finca, els vespres d'estiu, i hi du la fresca i la renovació de l'aire.

Hi ha tres persones involucrades en aquest projecte. D'una banda, en Josep Maria Claret i en Sebastià Catllà, que controlen el celler i les vinyes. De l'altra, l'enòleg Gerard Escudé. En la meva visita, només vaig conèixer en Josep Maria, però en vaig tenir prou per entendre que aquest projecte té aspiracions de qualitat molt sòlides i que la rotunditat del Singular 2007 no és pas fruit de l'atzar sinó el resultat d'un afany —"Esforç treballós, penible, ansiós. Desig viu", segons el DLC— meticulós i savi d'aquestes tres persones.

El Celler el Molí elabora oli verge extra d'arbequina, un rosat de merlot, un blanc de picapoll i macabeu i un negre de cupatge de les varietats de la finca. Les dues cuvées de nivell superior són els negres La Llobeta i Singular. Tenen en ment, també, un hipotètic Singular blanc, quan les condicions siguin les adients per aconseguir un blanc de criança d'un nivell apropiat. Parlaré d'aquests vins —n'estic segur— en un futur proper, però ara s'escau que em concentri en el Singular 2007.

Si us fa peresa seguir llegint, si voleu anar directament a la conclusió, si voleu la "versió curta" de la història, us diré que no conec cap altre cabernet del nostre país que se li pugui comparar. I si, buscant a la meva memòria, he de trobar algun vi tastat recentment que s'assembli a n'aquest, he d'anar al sumptuós Viader 2000 de la vall de Napa.

L'aroma d'aquest vi —ja ho he dit abans— és espectacular, seductora, molt potent, fortament cremosa, enorme. De gran riquesa, té una maduresa que no es decanta cap a la melmelada, sinó que té un tremp que no cansa, inequívocament cabernet. A la boca, podríem parlar d'aquell tòpic de la bombolla de fruita, però no ens hauríem de confondre, perquè aquesta "bombolla" s'ha d'entendre amb una grandíssima densitat de criança —que vol dir fusta, clar que sí, però vol dir fusta finíssima i també vol dir molt més que fusta: La cura d'en Gerard Escudé a l'hora d'escollir les quatre bótes noves on es farà aquest vi és extraordinària. Elegant, potent, untuós, especiat, amb capacitat per créixer més a l'ampolla. Em venen al cap records de La Conseillante, Pichon-Baron, Pape-Clément... però no és exactament això. És més Napa Valley, però "amb seny mediterrani".

Al celler tasto el Singular 2009, que encara no està embotellat. També n'hi ha només quatre bótes i ara mateix em sembla que està al mateix nivell —potser fins i tot una mica més amunt— que el Singular 2007 del que he estat parlant tot aquest temps.

Aniré tastant els altres vins d'aquest celler. Aconseguiré —si puc— una ampolla de cada nova collita. En tornaré a parlar en aquest bloc (encara no he dit res del grup d'enòlegs 10 sentits...). He desat una ampolla d'aquest Singular 2007 al meu celler, perquè voldré tastar-la d'aquí a uns anys.

Parlar de vins com aquests justifica —ho vull creure— el bloc Vins de Catalunya.

El manifest de Rodonyà

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.


No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:

• Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
• Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
• Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
• Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
• Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
• Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
• Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
  
• Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
• Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
• Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
• Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".

El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.