Mandó a l'abast

Ara tenim el mandó més a l'abast que mai.
 

El mandó és una varietat negra ancestral i molt escassa. Ja fa uns anys que el celler Abadal, d'Horta d'Avinyó, al Bages, va començar a elaborar un monovarietal de mandó que a mi em tenia el cor robat. Formava part d'una col·lecció experimental que s'anomena Paisatges 1883. He dit que de mandó n'hi ha molt poc i un mandó 100% és una raresa, però com a cupatge aquesta varietat apareix en alguns altres vins —per exemple, algun del mateix celler Abadal i també els que fa en Joan Soler a Can Serra dels Exibis. En tot cas, les ampolles de mandó d'en Miquel Palau que he anat bevent m'han semblat sempre exquisides i memorables, i han anat apareixent en aquestes notes d'enografia de Catalunya.

La notícia és que ara el celler Abadal ha incorporat un monovarietal de mandó al seu catàleg «estàndard» de vins. Fins ara, enamorat del mandó de Paisatges, havia d'estar molt amatent al moment que aquest vi sortia al mercat, acostar-me ben aviat al celler i heure'n alguna ampolla abans que desapareguessin. Ara, en canvi, crec que no em caldrà tanta dedicació i el nou Abadal Mandó 2015 podrà tenir un públic més ampli. Enhorabona! Serà fantàstic que tothom en gaudeixi i que aquesta varietat oblidada torni a formar part del nostre paisatge enogràfic.

En vaig destapar una ampolla l'altre dia i vaig trobar-hi, novament, les virtuts que me'l feien tan estimat. És delicat, fluid, saborós, vermell clar. M'insinua espècies, fruitetes boscanes, cuir, regalèssia... A mida que el vi passa més temps a la copa, em sembla que encara es fa més perfumat, més deliciós, i adquireix alguna cosa floral, alguna sentor de fusta de llapis...

Hi ha molt de tremp i el vi segueix, al llarg del glop, com una línia recta que llisca i persisteix. Algunes aromes, encara, —estic sent ben desordenat!— de bosc humit, de fruita esmorteïda. Em vénen al cap paraules com «personalitat» i la meva memòria no pot —ni vol— evitar de comparar-lo amb alguna ampolla de la Borgonya. En certa manera, excita en mi alguns dels «punts sensibles» que, normalment, són excitats per l'adorat, imprescindible borgonya.

...i set anys d'ampolla

A l'etiqueta hi diu que el vi es va embotellar el 21 de juny del 2010. Han passat set anys: els tres primers al celler, a Batea, a la Terra Alta, i la resta, a una vinoteca que tinc a casa meva. Uns anys de repòs. Ni pocs ni massa. Els justos per arribar al punt on era ahir al vespre, quan vaig destapar l'ampolla: La Fou de Batea 2008. 

Quan aquest celler va presentar les seves primeres ampolles, va produir —segur que ho recordeu— una certa sensació. Crec que la primera collita va ser la del 2007 i crec recordar que la vaig tastar a l'Hotel Majèstic de Barcelona, en un tast on hi vaig entrar per error (seria massa llarg d'explicar i no val la pena). Garnatxa d'una vinya vella que es troba —si no ho vaig entendre malament— a ponent de Batea, al límit amb la Franja. També hi intervenen, en menor proporcions, el cabernet i el sirà. Amb el primer glop, aquell dia ja una mica allunyat, vaig pensar que acabava de conèixer un grandíssim vi. No he pogut trobar les notes que devia escriure aleshores, però no he oblidat les sensacions de potència, sabor i profunditat desbocades. A continuació, vaig pensar que un vi com aquell clamava paciència i temps. Set anys.... potser.

La Fou va ser el nou projecte d'Abadal a la Terra Alta, nascut de la mà de Joan Soler i Lluís Marín (com és que hi ha tants vins que admiro que, quan n'esbrino els orígens, acabo topant amb en Joan Soler??). Quan va sortir del celler la collita 2008, vaig reservar-ne una ampolla per a un dia «més endavant». Del 2008 sí que hi ha una breu menció en un article d'aquest blog. Hi deia això:

«No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.»

Si heu llegit l'article anterior («La fruita està sobrevalorada») entendreu que, malgrat l'enlluernadora exuberància d'aquest vi, jo vaig preferir deixar-lo reposar un cert temps. Exactament, fins ahir, quan es complien, pràcticament, els set anys d'estada a l'ampolla.

Per al meu gust, ara és quan aquest La Fou 2008 s'acosta a la màxima expressió de les seves virtuts. Segur que hi ha qui el prefereixen quan era molt més jove, però jo tinc ben clar que el bon moment és ara. El seu color és fosquíssim, les aromes, desbordants en la seva riquesa i la seva densitat: confitades, afruitades —a la manera d'un vi que ha evolucionat convenientment— de regalèssia, de farigola, de terra, de torrats i fruits secs, d'arrop. Netament intenses, intensament netes. A la boca, hi ha una dolçor exquisida, una suavitat plena de muscle i de tensió, un sabor que impregna tota la boca i ens sadolla. Gairebé fa tancar els ulls (aneu amb compte: millor que el compartiu amb una persona que entengui aquestes sensacions i no us prengui per un enze!). Hi ha equilibri, vellutada fluïdesa i un final llarg que evoca l'amarg i manté el tremp.

La garnatxa de Batea, en Joan i en Lluís, la terra, la fruita, la fusta, la cura, el coneixement... i set anys d'ampolla.

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 

Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.

Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

Els tres desapareguts

En un article recent d'aquest blog —Què és el «cruixilló»?— comentava que, segons una obra d'enologia de l'any 1942, a Catalunya hi havia vuit varietats negres principals. D'aquestes vuit, n'hi ha cinc que encara, més o menys, les tenim aquí, però n'hi ha tres que podem pensar que pràcticament han desaparegut. Les «tres desaparegudes» són el picapoll negre, el mandó i el cruixilló (o cruixent).

Com a monovarietal del gairebé extingit picapoll negre tenim dos vins extraordinaris. D'una banda, Les Tallades de Cal Nicolau, una de les Singularitats d'Orto i un vi que m'ha fet delir immensament. Ja n'he parlat prou en aquest blog. L'altre vi que ens pot salvar el sabor extint d'aquesta varietat és l'Oller del Mas Picapoll Negre, del Pla de Bages.

L'escassa singularitat d'aquests vins m'ha empès a voler conèixer l'Oller del Mas. Un dia vaig arribar-me fins la senyorívola masia de l'Oller, a tocar de Manresa, i vaig comprar una ampolla de cadascuna de les dues darreres collites: 2013 i 2014. Se'n fan poc més de mil ampolles que neixen en una vinya jove —«Margenat»— que hi ha prop del celler. El conreu és ecològic, la vinificació es fa sense premsat i amb llevats propis i la criança, pel que sé, inclou una bóta de 500l de roure francès, un ou de formigó i una àmfora de terrissa.

Moltes de les coses que puc dir s'apliquen a les dues collites, però la collita 2013 m'ha semblat més pura, més perfecta —diria que m'ha arribat a emocionar— i serà, doncs, d'aquest Oller del Mas Picapoll Negre 2013 que parlaré més concretament.

L'he decantat —a la contraetiqueta ho recomana, però jo diria que no cal— i l'he begut en copa Borgonya. El color és vermell clar, translúcid i suau en les seves tonalitats. L'aroma —les aromes— són delicioses. Subtils i delicades, de fruita, de cireres i codonys, d'eucaliptus, d'herbes. Una elegància de matisos que convida a ensumar de mica en mica, un conjunt aromàtic ple de gentilesa. Diferent del Tallades i amb alguna cosa que recorda l'estil que és característic de Terroir al Límit. Mentre el paladejo no puc evitar que la memòria viatgi a la Côte de Nuits si bé, és clar, l'espectre aromàtic s'estén per registres diferents.

Sensació d'estranya perfecció, que combina el plaer de mossegar una fruita madura que ens regalima a la boca i la complexitat que ens convida a un tast allargat i calm. Frescor, delit llaminer, alta elegància. Un vi que ocuparà un lloc destacat en la meva llista personal de «grans vins catalans delicats» —una llista breu però que va creixent poc a poc.

[La contraetiqueta d'aquest vi proclama «suro natural del país». Quina coincidència haver trobat aquesta indicació justament després de publicar l'article anterior d'aquest blog!]

L'altre «desaparegut» és el mandó i, si no vaig errat, l'únic vi monovarietal de mandó que tenim és el Paisatges 1883 Mandó d'Abadal, un vi que m'agrada molt i que ja ha sortit en les pàgines d'aquests apunts d'enografia. [Sí que vaig errat: gràcies a un comentari d'en Marc Maulini, he sabut que a Mas Candí també fan un mandó 100% que du el nom de Vincle.]

Finalment, hauríem de parlar del cruixilló que, aquest sí, sembla que hagi desaparegut completament, fins el punt que no n'hem conservat ni el nom. Gràcies als comentaris al meu article Què és el «cruixilló»? vaig poder saber que, probablement, el cruixilló és la brujidera de la Mancha i de l'Aragó, també conegut com a «moravia dulce». Resulta que hi ha un celler a la Mancha —Bodega Fuente del Águila, Villamayor de Santiago, Cuenca— que elabora un vi monovarietal de moravia dulce que du el nom de Corcel Brujidero. Aquesta és, doncs, la referència on hem d'anar per imaginar una hipotètica recuperació d'aquesta varietat.

Per satisfer la meva curiositat, vaig aconseguir una ampolla d'aquest vi, però vaig tenir la malastrugança que aquesta ampolla estava fortament contaminada de tca i, en conseqüència, és raonable que no publiqui cap opinió sobre l'únic vi conegut fet exclusivament amb una varietat que, segons el «Tratado práctico de viticultura y enología españolas» de 1942, era una de les vuit varietats negres principals de Catalunya.

Una de picapoll i una de marselan

Per poc que pugui, sempre tinc al meu celler alguna ampolla de Nuat —el gran picapoll de guarda d'Abadal— que espera el seu moment de saó, i cada ampolla que destapo proclama el llarg recorregut d'aquest vi i la seva capacitat d'anar adquirint profunditat amb el pas del temps, mantenint la seva elegància.

La collita d'ahir al vespre va ser la 2009, que vaig decantar perquè em sembla que li va força bé. El color era prou pujat de to, però l'aroma era perfectament neta, sense cap desviació, ni cap indici de cansament. Hi havia una certa fruita, un record de fonoll, tot auster, dens, ple de força. Crec que el vi conté també una petita part de macabeu —que acompanya discretament— i que ha estat sotmès a una llarga criança amb les mares. És un vi consistent i profund, sedós i voluminós, de gran pes. Quan ja ha fet els set anys, cap màcula destorba la seva presència viva i neta i tot és maduresa i densitat sàpida. Hi ha aquella elegant sensació que abans en dèiem glicèrica i que una acurada criança amb les mares, partint d'una fruita excel·lent, pot arribar a generar.

* * * * *

No ens enganyem: la varietat marselan no té glamour, però ara que ja no caiem en el ridícul de parlar de «varietats nobles» —com fèiem no fa pas tants anys— tampoc no hauríem de caure en l'apriorisme de menystenir una varietat per la seva manca de «nobilitat». En tot cas, si la menystenim, fem-ho per la seva manca de virtuts, si cal. El cas és que els marselan catalans que jo he anat bevent han fet mèrits per ser tinguts en compte i, fins i tot, per ser apreciats.  Un que m'ha agradat molt és el Foresta Marselan 2013, que ja havia pogut tastar quan era a la bóta i que, ara que l'ampolla l'ha acabat de perfilar, m'ha complagut notablement.

És negre com la tinta i només a la vora deixa anar una tonalitat porpra. Entre les seves aromes —que s'expressen amb més netedat quan el vi ha tingut ja una estona de contacte amb l'aire— hi detecto un ventall força ampli: hi ha espècies, cacau, coses dolces i denses, cafè i compota. Em du records d'Itàlia —no sé per què— i em predisposa a trobar-hi una certa textura, una espessor. Vi de consistències i persistències, d'estructures i complexitats. I tot això, sense ser ni pesat ni apegalós. Molt interessant.

Taní i no taní

Vaig anar a comprar una ampolla de Crozes-Hermitage —al final va ser un 2012 de Dard & Ribo, perfumat i net— i el venedor, que coneix la meva afició als vins de força més al nord però no sap el meu delit pels vins de força més al sud, em va advertir que el vi que jo estava comprant «tenia ja uns tanins considerables» —no fos que m'endugués un desengany. De fet, no en tenia pas gaires, si el comparo amb els vins que més sovint bec, però em va fer una certa gràcia l'advertiment del botiguer, fet des d'uns paradigmes enofílics allunyats de l'univers del taní.

Amb el títol d'aquest apunt —una homonímia del clàssic de Howard Hawks— vull fer referència a un parell de vins deliciosos del nostre país que, en un sentit força ampli (no parlaré de química orgànica, sinó de sensacions!) es situen també a la banda del «no-taní».

Per exemple, el Trepat del Jordiet 2012 de Rendé Masdéu. He de reconèixer que he estat força inconstant en el seguiment dels vins d'aquest celler de la Conca, però sí que recordo prou bé l'impacte que em van produir, fa força anys, les primeres ampolles del seu Arnau. Aquest trepat és una delícia —i també he de dir que he observat que és un vi que els convidats agraeixen, potser cansats de tanta «concentració» barroera com la que s'ha instal·lat en certs segments del mercat. És un vi que s'ha criat en àmfores de terrissa, i té un color vermell suau, unes aromes subtils de flors i fruita fresca, de les nostres herbes aromàtiques. Tot hi és elegant i net —la paraula podria ser «gràcil»—, sense confitats i amb la mínima expressió dels tanins. Et fa estimar el trepat.

Les qualitats de la nova collita de mandó del celler Abadal no m'han agafat pas desprevingut, perquè ja la collita anterior em va meravellar. Aquest any, novament dins de la col·lecció Paisatges 1883, s'han elaborat menys d'un miler d'ampolles de Mandó 2012, un vi formidable que no us heu de perdre. La fermentació s'ha fet en bóta oberta de tercer any i la criança s'ha fet parcialment en bóta i parcialment en àmfora d'argila.

Em declaro enamorat d'aquest vi. No espereu, doncs, cap descripció imparcial de les seves virtuts. A l'aroma em sembla distingir-hi el romaní i la farigola, la fruita —cireres, magranes, gerds—, sempre «subdued», com ho diuen en anglès. Al tast, fluïdesa elegant, verticalitat, records d'alguna bella ampolla de borgonya, però amb un punt més d'hedonisme. Sense cap excés, sense cap concessió a l'univers de la fusta, els tanins, els torrats, les compotes, els xarops... Delicadament fruitat, elegantment polit. Un contrapunt formidable a les nostres garnatxes i carinyenes!

Com que de mandó no n'hi ha, com que (pràcticament) no tinc altra referència que les poques collites de mandó que ha fet en Miquel Palau a can Roqueta d'Horta d'Avinyó, el misteri que em suscita aquest vi és que no puc saber si és així perquè el mandó és així o perquè l'ha creat així la màgia d'en Miquel. Tant se val, si el bec amb tant delit!

Sumoll - Magenc - Pebrat

Una amiga que havia anat a la Fira de Sant Ermengol va dur-me una peça de «Lo Pebrat d'Ossera». En Ramon Roset, que hi entén de debò, recomana un chardonnay de criança per acompanyar aquesta petita meravella de formatge de cabra que fan la Mercè Lagrava i en Raúl Alcáraz en aquell racó màgic de l'Alt Urgell que és la Vansa.

Però jo no tenia a mà cap vi d'aquesta mena que m'abellís de destapar. Vaig pensar en un vi blanc —blanc «de noirs», per ser més precís— singular, de personalitat temperamental i geniüda, de mida considerable i acidesa desfermada, un vi blanc que potser podria mantenir el cos a cos amb la cremosa fortalesa de Lo Pebrat.

Estic parlant del Sumoll 2013 vinificat en blanc, de la col·lecció Paisatges 1883 d'Abadal. Aquest celler, que ja ens ha ofert diversos vins de sumoll memorables —n'he parlat més d'un cop en aquests apunts— aquest any ens ha sorprès amb un blanc de sumoll: Només 864 ampolles  d'un vi que s'ha fet, parcialment, en àmfores de terrissa.

Sumoll blanc de negre 2013, davant de la vinya on va néixer.

 És un vi ben peculiar! Té aromes d'una acidesa cítrica incisiva, amb un fons enigmàtic —alguna cosa hi deu tenir a veure l'àmfora, a la que encara no hi estem gaire avesats. També, curiosament, hi ha algunes notes com de pastisseria, com de pa tendre. A la boca, acidesa ben present, volum i densitat, pes i tremp. Ben bé el caràcter lleugerament «transvestit» d'un blanc de negre, una mica inclassificable. Hi ha també un fons de fumats increïblement combinats amb fruita primerenca, i una acció potent a la part més frontal de la boca. Un vi més de Prometeu que de Minerva, com calia per fer front a la força de Lo Pebrat d'Ossera.

I potser per allò de «l'atracció dels contraris», aquest vi blanc m'ha fet pensar en un altre blanc que vaig beure aquest estiu i que em va agradar molt. Em refereixo al Magenc 2013, dels Cellers d'en Guilla, que és un celler ben nou que hi ha al veïnat de Delfià, entre Garriguella i Rabós, en terra de vinyes.

Vaig poder trobar-me amb en Martí Vallès aquest estiu i vam parlar dels seus vins i les seves vinyes. Recordo que em va dir que el curiós nom del celler procedeix d'una d'aquestes vinyes —la vinya de la Guilla, que es troba a la plana de Garriguella, entre el Rec de Brau, el Rec de Sant Nazari i la carretera N-260. El Magenc 2013 —que crec que és el vi més interessant del celler— conté garnatxa blanca, macabeu, garnatxa roja i moscatell i és un d'aquells vins que enamoren per la seva puresa, la seva netedat i que, malgrat això, malgrat el seu cos lleuger i agradable, no és —gens ni mica!— intranscendent. El color és clar, l'aroma és cítrica i fruitada, el sabor és fresc. Els difícils equilibris dolçor/acidesa, calidesa/frescor estan molt ben resolts i el vi es beu amb plaer i deixa —ja ho he dit— una sensació de netedat, de refinament. El vam beure, crec recordar, a finals d'estiu, un dia de clima benèvol —ni xafogor ni tramuntana— amb un pagre deliciós —o, per ser més exactes, abans d'un pagre deliciós.

Dos vins diametralment oposats, dos moments, dues circumstàncies. Una mateixa terra, una mateixa tradició vinícola.

Delit bàsic

Fa pocs dies, la meva dona va cuinar un plat d'extremada senzillesa: arròs amb espinacs i porros. Els ingredients eren de bona qualitat i el resultat va ser exquisit, magnífic. Mentre el menjàvem amb delit, discutíem que l'art-ciència de la cuina es justifica quan pot anar més enllà d'aquest punt —d'aquest «nivell base». Vull dir que cal saber fins on  pot arribar a ser bo allò que no té cap artifici, per tal d'exigir a l'art que, a partir d'aquest nivell de plaer, intenti assolir cotes més altes.

Podem dir alguna cosa semblant de l'enologia?

Vaig trobar un indici de resposta a l'ampolla de vi que ens va acompanyar en aquell mateix dinar de l'arròs amb espinacs i porros. Pertany a la col·lecció Paisatges 1883 del celler Abadal, que està formada per una sèrie de vins experimentals —diferents cada any— que el celler elabora en quantitats molt petites i que poden respondre a conceptes diversos. En aquest cas, el vi es diu Mas Arbosar 2013 i les característiques de la seva elaboració requereixen una mica d'explicació.

A les finques del celler Abadal, a Horta d'Avinyó, hi ha unes tines de pedra seca del segle XIX, on en el seu temps s'hi fermentava el vi. A la vinya de Mas Arboset (que potser s'hauria d'escriure «Arbocet»?) n'hi ha una i aquest vi s'ha creat en aquella tina ancestral, de la manera més primitiva  —gairebé en diríem «nostàlgica»— imaginable. A la vinya hi ha una barreja de ceps de varietats antigues i residuals, negres i blanques, conegudes i desconegudes. A l'etiqueta es fa esment del sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot i el mandó, però n'hi ha més. Sense sortir de la vinya, la verema es va dipositar a la tina —alguna mica de rapa hi devia entrar—, es va trepitjar i es va deixar fermentar a sol i serena. Curiosament, la temperatura, de manera natural, no va pujar gaire amunt. El 27 de març d'enguany, les 528 ampolles d'aquest vi es van omplir amb el resultat d'aquest «retorn al segle XIX» que ens proposa en Miquel Palau.

Tal com passava amb l'exemple del meu arròs amb espinacs i porros, aquest vi de Mas Arbosset, si és reeixit, ens pot marcar un «nivell base», de manera que l'art-ciència de l'enologia només es justificaria a partir, com a mínim, del nivell de plaer que ens pugui donar aquest vi. M'explico?  

El «vi de tina» era boníssim! Tenia un color vermell no massa fosc i l'aroma era una bonica barreja d'herbes, fruita tendra, maduixa, móra... sense cap cosa estranya ni impura. Retornava a la memòria imatges antigues, oblidades, fluïdes i fresques. Era un vi que refrescava la boca i convidava a beure i allunyava les cabòries i les sofisticacions. Delits de fruita, frescor àcida, trempera, naturalitat.

He begut —tanmateix!— vins molt més profunds i complexos i «de culte» que aquest Mas Arboset 2013, però aquesta ampolla, d'alguna manera, ha posat en moviment en mi —i en la meva dona, amb qui la vaig compartir— alguns ressorts primigenis que potser tenia mig rovellats. Potser alguna cosa del vi, que bevem des de fa tants segles, ha acabat marcant algun racó del nostre codi genètic, i vins com el d'avui ens desperten algun instint profund, algun delit bàsic.

«...propagar el cántico del fruto»

Fa dies que cap vi em plau. És desafinament dels sentits, desajust dels astres, cansament? O és un efecte estadístic inevitable? He destapat amb il·lusió ampolles que esperava que m'engresquessin i, com va escriure l'Espriu en un pròleg ben conegut, em van deixar "fred i enterc com un estocafix".

La meva agenda s'ha anat omplint de notes que mai pujaran a aquestes pàgines. Ahir mateix, una carinyena del 2010 que en Peñín puntua amb 92 punts —d'un celler del qual ja tenia mig enllestit un article, amb fotografies interessants que vaig fer quan la primavera passada em vaig passejar per les seves velles vinyes de garnatxa i carinyena— m'ha decebut àmpliament. He començat a escriure'n retrets: carregós, ardent, amb sentors de fusta agra i tacte de fruita astringent i impura... Fa un parell de dies, un pinot del 2009 —de força bona família— em va semblar fusteny, cansat, càlid, gens fidel a l'esperit d'aquest raïm. Amb un cert emprenyament, vaig destapar un altre pinot 2009 —aquest era de Califòrnia, i també de casa bona— i em va semblar que no era gens millor: torrat fins l'exageració, dolcenc, carnós i animal i sense cap indici de fruita ni de frescor...

Afortunadament, no tot ha estat tant negre en aquestes darreres setmanes. Per Pasqua, per Sant Jordi, hi ha hagut alguna bona ampolla —fins i tot alguna gran ampolla. I és d'aquestes ampolles que s'escau que parli ara. Podria començar, per exemple, per la gràcia directa i neta de la garnatxa, la carinyena i l'ull de llebre del Somdinou 2012 —vi de fruita, de terra i sotabosc, vi per beure a grans glopades, per omplir-se'n la boca i gaudir-ne sense amanerament ni cap excessiva introspecció. O el Pla d'en Fonoll 2012 —sirà i carinyena de l'Agrícola Sant Josep de Bot, amb una mica de criança— que, si deixes que respiri una mica, es mostra aromàtic, molt fruitat, amb sabor persistent i amb tot el cos, la matèria i la textura sense arribar a ser agressiu. O encara el Petit Oller 2013, del que n'he destapat un grapat d'ampolles i cada vegada m'agrada més. És encertat i deliciós, molt agradable, però té alguna cosa més perquè al seu interior hi trobo una certa profunditat d'aromes de fruita llaminera i perfumada i una certa personalitat.

Si passem a l'univers dels escumosos, els dies de Pasqua m'han permès compartir alguna ampolla gloriosa, com un Recaredo Subtil 2007 que era una delícia: 65 mesos de criança, xarel·lo i chardonnay —i una mica de macabeu— en un conjunt de plena harmonia i sòlida qualitat. La bombolla —no cal dir-ho— era finíssima i acaronava la boca; l'aroma, cítrica amb un petit indici de pastisseria, perfectament sòbria. Acidesa consistent, llargada, persistència, caràcter, temp. Un indici cremós, un gran equilibri. I per Sant Jordi tot el vi de l'àpat va ser escumós del Penedès. D'entrada, el Vatua! 2009: moscatell, parellada i gewürztraminer, d'aromes cítriques i meloses ensems, amb un punt de dolçor de fruita i un punt de greix que, tanmateix, deixava als sentits unes sensacions de gran puresa. Jo el vaig trobar deliciós i els amics que no el coneixien foren esbalaïts. Tot seguit, vàrem destapar una ampolla gloriosa de Colet Assemblage 2009 i ... visca Sant Jordi!

I si he de parlar de vins blancs, recordo el tremp, la mineralitat i l'equilibri entre volum i frescor cítrica d'un Calcari 2012 —xarel·lo de Parés-Baltà. Però el gran vi blanc d'aquestes festes ha estat, sense cap dubte, l'emocionant Nuat 2009, aquest picapoll màgic (amb un vint per cent de macabeu) que fan a Abadal i que, cada vegada que n'obro una ampolla, m'enlluerna. És un vi que convé decantar i, per damunt de tot, convé beure'l en un ambient de plena intimitat i reflexió. És un dels meus blancs de culte, de meditació.

I si això no fos un blog d'enografia de Catalunya, ara seguiria i seguiria, parlant d'altres entrades recents que tinc a l'agenda, com  La Dorianne 2011, La Nieta 2011, Liger-Belair Charmes-Chambertin 2010, Viña de Martín Escolma 2009, Dom. Piron Morgon Côte de Py 2011, O'Soro 2009, etc. etc.... Carpe Diem!

[el títol d'aquest article és el darrer vers de l'Oda al vino de Pablo Neruda. Com una divisa...]

La vinya esparsa

Caminant per la muntanya, sovint en llocs inversemblants, trobes alguna vinya esparsa. Per exemple, quan vaig anar a la muntanya del Turp, que és un cim molt característic de l'Alt Urgell que s'alça més de mil metres per damunt del Congost dels Esplovins, vaig baixar fins als solitaris masos de Sant Joan de les Anoves (podeu trobar un relat de la meva excursió al meu altre blog: muntanya.jaumeaguade.cat). Just abans d'arribar-hi, em va sobtar trobar-me, en aquest indret inesperat, una petita vinya, aparentment encara en ús:

Temps era temps, la vinya era arreu del nostre país, no necessàriament com una explotació comercial, sinó en molts casos com un conreu per al consum propi. Ara això pràcticament ha desaparegut. No sé si aquells ceps que vaig trobar a les Anoves, a 940 m d'alçada, encara donen origen a alguna quantitat de vi que arriba a la taula del pagès que en té cura. Per exemple, el cens agrari del 2009 parla de 28 ha de vinya a l'Alt Urgell (que inclouen 18 ha de regadiu al Pla de Sant Tirs que m'he entretingut a buscar, sense èxit).

Si voleu pujar a la Mola de Colldejou des de la Torre de Fontaubella, potser decidireu fer-ho per la canal del Corb (podeu seguir, per exemple, l'itinerari que vaig publicar a muntanya.jaumeaguade.cat). Aleshores, en un terreny que també està totalment desproveït de vinya, hi trobareu, a cinc-cents metres d'alçada, a la zona de la cabana de Cal Mitger, una vinya petita que us sorprendrà. De fet, al terme de la Torre només hi ha tres trossos de vinya: aquesta que s'enfila a l'obaga de la Mola, una que hi ha arran de la carretera TV-3001, i la que trobareu quan entreu al poble des del Pradell —i dóna lloc a un vi del què vaig parlar aquí. Es tracta, doncs, de vinyes esparses, malgrat que ara ja no ens trobem a l'Alt Urgell, sinó a la comarca del Priorat.

Ara que escric això i desgrano aquests records no tinc a la meva copa —no puc tenir— l'hipotètic vi d'aquestes vinyes esparses del nostre país. Tampoc no tinc motius per pensar que aquests vins, si existeixen, siguin mínimament acceptables. A la copa hi tinc tota una altra cosa: Abadal 3.9 2007 i em delecto amb les seves aromes potents, confitades, de torrats i regalèssia, amb la seva densitat cremosa, els seus tanins dolços... suavitat, opulència, amplada... Però el pensament corre cap a les vinyes esparses i salvatges que trobem en algun moment, anant d'excursió per les nostres muntanyes.

Dues bótes d'en Miquel Palau

Sovint, les identitats es construeixen a partir de tòpics o paradigmes que acceptem com a simplificadors d'una realitat molt més complexa i polimorfa. Pensem, per exemple, en l'etiqueta —reductora, trivialitzadora— de «mediterrani» amb que es classifica els nostres vins. És còmode —i grollerament erroni— encasellar els nostres vins en els adjectius que ja sabeu: gruix, alcohol, sobreextracció, manca d'elegància, etc. Arribats en aquest punt, potser cal posar sobre la taula els vins de les dues bótes que en Miquel Palau ha fet per a Abadal, dintre del programa Paisatges 1883.  Una bóta de sumoll i una bóta de mandó, un parell de vins singulars que, tot i estar fets amb varietats ancestrals del nostre país, contradiuen amb contundència els tòpics anteriors.

El Sumoll 2011 —400 ampolles d'un vi fermentat en bóta oberta i criat durant quatre mesos— té un color força més fosc del que hom esperaria d'un sumoll i al nas és ben característic, amb cireres i grans de raïm, amb austeritat àcida. És peculiar i atractiu, amb molt de sabor i amb fruita —però no fruita dolça. Mentre el tasto, no em puc treure del cap l'aroma de les cireres. L'atac és plaent, dels que et fan gairebé tancar els ulls. No és el millor sumoll que he tastat, però és un vi molt interessant. Un vi fet amb una varietat absolutament nostrada que, en canvi, ens mostra virtuts que res tenen a veure amb els ridículs tòpics dels vins «mediterranis».

El mandó és una varietat que havia estat molt comuna a la nostra terra però que ara ha desaparegut pràcticament del tot. La història que m'han explicat —si no és certa, algú em corregirà— parla d'una vinya vella de mandó que hi havia al Montgrí, descoberta per la gent d'Empordàlia just abans que fos arrasada per les màquines excavadores. Varen tenir el temps just de veremar el raïm que va donar lloc a un miler d'ampolles d'un Mandó 2004 d'Empordàlia absolutament irrepetible. Aquesta mateixa vinya desapareguda va donar lloc a la vinya de mandó de Mas Candí de la que surt el seu Can 28, i també a la petita vinya experimental del celler Abadal, d'on ha sortit aquesta ampolla de Mandó 2010 d'Abadal.

Sigui així o no ho sigui, feu-ne via d'anar a Santa Maria d'Horta d'Avinyó a veure si encara sou a temps d'aconseguir alguna de les quatre-centes ampolles d'aquest vi, perquè aquest mandó m'ha arribat a corprendre. Quin vi magnífic! Quin vi iconoclasta! Ple d'aromes subtils i suggeridores, de fruitetes, de bosc, de cafè, sempre discretes. Quina sorpresa a la boca! Sabor, fluïdesa, puresa, elegància i caràcter. Fresc i fins i tot «fred», afruitat però a la manera del vins de nord enllà. Esvelt, deliciós, diferent —molt diferent.

Tinc al meu costat la copa amb aquest mandó d'en Miquel Palau i escolto «La Piémontoise» de Couperin. Penso que m'agradaria que continués l'experimentació amb el mandó i que puguem seguir tastant vins que vagin en la direcció d'aquesta elaboració d'Abadal. Serà apassionant veure fins on es pot arribar amb aquesta varietat que ja havíem donat per morta i enterrada.

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.

Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.

Alguns vins (però pensant en Recaredo)

La festa d'abans d'ahir a les entranyes de Recaredo em va commoure fins el punt que avui m'imposo parlar d'altres coses i d'altres vins. Si voleu conèixer els fets, en Ramon Francàs ho va explicar de manera impecable al seu bloc. Si voleu conèixer les meves sensacions, potser aquestes traspuaran un dia en aquest bloc meu i vostre. Aquest dia no és avui, encara:

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure [...]
[...] Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
(G. Ferrater) 

He obert una ampolla del nou vi de l'Albert Jané. És un Priorat que surt de vinyes velles boniques de garnatxa i carinyena. (M'agrada llegir "carinyena" a l'etiqueta, amb totes les lletres!) No en sé pas gaire coses, d'aquest vi. No he visitat l'Albert des dels temps en que el seu celler era un garatge dels Guiamets, però els seus vins, que vaig bevent sovint, em diuen prou coses per ells mateixos. Aquest d'ara du el nom de Ritme 2010 i és vermell fosc i viu, de nas seductor i potent, atractiu i fruitat, gran quan agafa aire. A la boca em sorprèn el seu estil més fluid del que m'esperava. És llaminer, atractiu, lineal i net. El bevem amb plaer i l'ampolla gairebé se'ns fa curta.

L'altra ampolla de la que em plau fer un apunt avui és un Abadal 2007 Selecció 25 Aniversari. L'havia tastat fa uns anys i m'havia semblat que estava encara massa dur i li calia temps d'ampolla. I tant! Com ha evolucionat! Quina densitat d'aromes! Compotes i fustes ben integrades, maduresa, esfericitat, plenitud. Tanins, caràcter i força —que s'amoroseixen a la boca i es tornen fluids. Quin equilibri més bonic de fruita i solidesa! Aquest celler d'Horta d'Avinyó m'ha donat tants vins memorables —penso en el seu Nuat 2008 que tinc ara al meu davant, a dins de la vinoteca, i en el Selecció 2001 del que, ai las!, ja no me'n queda cap ampolla.

M'he entretingut parlant de dos vins delectables. Però encara no em puc treure Recaredo del cap.

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

El manifest de Rodonyà

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.


No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:

• Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
• Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
• Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
• Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
• Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
• Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
• Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
  
• Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
• Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
• Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
• Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".

El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.