La Font Voltada

Ja fa uns quants anys, vaig tenir una llarga conversa amb en Ricard Rofes a la seva «cripta» d'Scala Dei. Vaig poder tastar un bon seguit de les joies d'aquell lloc de culte i en Ricard em va parlar —detalladament i amb entusiasme— de la seva personal visió de l'art de fer vi, dels seus projectes, de les seves dèries. En algun moment de la conversa, vaig fer esment del celler de Poblet —que pertany al mateix grup empresarial que el d'Scala Dei— i va ser aleshores que va dir-me que, de manera immediata, ell passaria a fer-se responsable dels vins de Poblet. Potser no vaig poder dissimular un cert rictus i ell, per tranquil·litzar-me, va dir-me que, a Poblet, tindria carta blanca per fer les coses que ell volia fer i per fer-les de la manera que ell creia que s'havien de fer.

En Ricard, aquell dia d'Scala Dei, va parlar-me de moltes coses —i me les va demostrar amb exemples molt sòlids—, coses que tenen a veure amb la vinya, amb la criança, amb el compromís amb l'autenticitat i amb un cert «retorn als orígens». Aquest concepte de retorn als orígens requereix una explicació perquè no voldria que es confongués amb el concepte de «primitivisme» que, en el diccionari de sinònims, s'associa a termes com «salvatgisme», «rusticitat» o «incultura». Res de tot això! El vi és cultura —una paraula emparentada amb la paraula «conreu»— i, per tant, no és un producte «natural» o, en tot cas, és un producte tan «natural» com ho pugui ser un poema d'Ausiàs March. Retorn als orígens, en el cas d'en Ricard, vol dir mirar d'entendre quines pràctiques obsoletes produïen efectes desitjats en el vi, efectes que, com a dany col·lateral, les noves tècniques de vinificació estan impedint.

No sóc capaç de reproduir, ara que han passat uns anys, les acurades explicacions d'en Ricard, però puc esmentar, com a exemples: la vinificació en gotims sencers, la criança en ciment o en bótes de gran volum, o el control de temperatura en «dents de serra». Aquest darrer terme fa referència a les qualitats que s'obtenen quan, en lloc de mantenir la temperatura de fermentació completament constant, es deixa que assoleixi alguns «pics» —aïllats i ben controlats.

A partir —crec— de la collita 2014, al celler Abadia de Poblet s'hi va produir una revolució extraordinària, que ara arriba a les nostres copes. Els vins de Poblet eren acurats i discrets: un pinot noir delicat que a mi m'agradava, però que era decididament nondescript. Ara tot això ha canviat radicalment i de Poblet en surten uns vins profundament de la Conca, interessantíssims, «moderns» —tornar als orígens és la més gran modernitat—, plens d'autenticitat i de caràcter.

He begut un parell d'ampolles de l'Abadia de Poblet 2015 —crec que és un cupatge de monestrell, trepat, garnatxa i ull de llebre— i m'ha semblat un vi exquisit, atractiu i molt acurat, un excel·lent exemple d'una comarca que cada dia m'enamora més. A partir de tot el que em va explicar en Ricard a Scala Dei, imagino que la criança es deu fer en ciment i potser també en bótes de gran volum —en tonells.

Però el vi que realment m'ha impressionat és La Font Voltada 2015, un vi del que m'agradaria poder-ne parlar directament amb el seu autor. Avui n'hem destapat una ampolla —a l'etiqueta hi diu que se n'han  fet 1.292— i, sense decantar-lo, l'hem begut en unes copes Borgonya, com sempre faig —crec que a fi de bé— amb els vins de trepat. Es tracta, doncs, d'un monovarietal de trepat i, definitivament, penso que és un dels millors trepats que he begut mai —potser el millor, però això fa sempre de mal dir si no es pot fer un tast simultani dels dos o tres que, en la meva memòria, són els més grans.

El color és vermell ben fosc i el nas és inequívocament trepat. Les aromes —pures, autèntiques, discretes, elegants— suggereixen gerds, flors delicades, i demostren que la criança les ha amorosit i diversificat —les ha fet més complexes— sense emmascarar-les gens ni mica. Les tonalitats són «naturals», sense sobresaturació. El glop té un volum equilibrat, un acurat caràcter àcid, especiat, ben ample, i una certa ingravidesa que no impedeix que el vi es pugui qualificar —jo ho faria— com a «intens». Els tanins, el caràcter delicadament herbaci i saborosament boscà, tot hi és en la seva justa mesura.

Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.

Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.

M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

Delejo pinot

Delejo pinot noir. Fa dies que no bec altra cosa. Per exemple, els de Michel Poulleau —que no pertanyen a aquestes pàgines. Avui mateix, he pujat a la borda de Cebrià a parlar amb en Ramon —de Batlliu de Sort— sobre els seus vins del 2013 i he tastat —entre altres coses— el pinot que esdevindrà el Biu 2013. Caldrà estar-hi amatent perquè el líquid que s'està criant ens aquests freds dipòsits del Pallars Sobirà anuncia ja ara mateix unes decidides virtuts d'elegància i complexitat. I encara caldrà estar més amatent a l'aparició —si s'arriba a confirmar— d'unes poques ampolles d'un nou vi que potser es dirà Nero 2013 i que és un pinot noir sense sulfurós, vinificat amb un 30% de la seva rapa: tastat en la fredor d'aquest vespre pallarès, de cara a les neus del Pic de l'Orri —que la llum baixa del sol tenyia lleument de magenta—, m'ha semblat una delícia —potser el vi del Batlliu que més s'acostarà a l'ideal de frescor, fruita, elegància i rectitud a què tendeix aquest celler pirinenc.

Repasso alguns vins de Catalunya fets amb pinot noir que tinc a l'abast. Per exemple, l'exquisit Acusp —la collita 2012 em sembla extraordinària— que, tanmateix, crec que mereix els honors de la guarda —cinc anys, o més, per veure fins on arriba la seva grandesa. O el pinot de Capçanes, que fa temps que no tasto, però que la primera ampolla que vaig destapar (crec que era un 2007) em va seduir i fins crec que va aparèixer en aquests apunts d'enografia. O encara el pinot de l'Abadia de Poblet —que potser no és el meu preferit, però té prou entitat i, a més, té la virtut de fer-nos evocar el binomi Císter-Pinot.

Parlant dels bernardins i del (de la?) pinot—la varietat que molts consideren com la més arcaica de totes —, hi ha una teoria que afirma que el pinot noir podria ben bé ser una varietat ancestral de Catalunya —una teoria que podria fer emmudir els que estigmatitzen els vins catalans fets amb pinot acusant-los de no ser prou nostrats. La teoria és plausible, però potser és indemostrable. Afirma que quan els monjos del Císter van venir a Poblet el 1150 ja duien sota el braç una de les seves possessions més preuades: els ceps de pinot noir de la seva Borgonya. Potser sí o potser no, potser van començar a vinificar les varietats que hi havia a la Conca de Barberà en aquell moment. Però no sembla més natural imaginar que els monjos preferissin la seva estimada pinot?

Tanmateix, he acabat obrint l'ampolla d'Abadia de Poblet 2009 i ara tinc aquest vi a la copa —una Riedel Vinum Borgonya que no m'acaba de fer el pes. És un vi clàssic, agradable, que pel meu gust marca massa una cert estil de fusta amb torrats conspicus que amaguen la fruita. Però dit això, el vi em va seduint més i més a cada glop i ben aviat vaig trobant que m'agrada l'indici de "caixa de puros", l'equilibrada i fresca suavitat, l'acidesa ben col·locada.