Wittgenstein o Guy Clark? Garnatxa!

Considereu aquestes dues cites oposades:

Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt.

It's how do you feel, not what do you think.

La primera («les fronteres del meu llenguatge signifiquen les fronteres del meu món») és una conegudíssima afirmació que fa Wittgenstein al «teorema» 5.6 del seu Tractatus Logico-philosophicus. Jo no sóc digne de gosar interpretar Wittgenstein, però sembla clar que ens està dient que només és pensable allò que és pensable en paraules.

La segona de les frases no és pas tan famosa —ni de lluny— i apareix a la cançó Shut up and talk to me del disc Dublin Blues de Guy Clark. Es tracta d'un artista de Texas que fa, des dels anys setanta, un country que a mi m'agrada molt. El mateix títol de la cançó ja és una oposició en tota regla a les idees d'en Wittgenstein: «Calla i parla'm», diu en Guy Clark, i encara insisteix que «és el que sents i no el que penses».

Qui té més raó? Ens pot ajudar a decidir-ho tenir a mà alguna ampolla de vi especialment poderosa, com l'Auditori 2007 que he destapat avui. Em direu que no és just confrontar Wittgenstein amb una cosa tan inefable com aquesta «màgica» garnatxa dels Guiamets, beguda en la seva plenitud. I no, potser no és just, però no enganyaré a ningú si dic que jo ara sóc més de Guy Clark que de Wittgenstein...

Aquesta ampolla procedeix dels inicis del celler Acústic, quan totes les seves instal·lacions s'encabien en un garatge dels Guiamets. Recordo que quan hi vaig anar, la primera collita d'Auditori encara no estava embotellada, però l'Albert Jané em va fer tastar, d'un dipòsit, una garnatxa «especial» —em va quedar clar que era la nineta dels seus ulls— que és la que esdevindria l'Auditori 2007. També recordo que, quan aquest vi va sortir al mercat, vaig haver de córrer per aconseguir-ne una ampolla, abans que ja no en quedés cap. Vaig amagar-la al meu petit celler i vaig deixar que anessin passant els anys —ni pocs ni massa— fins avui.

Ara que han passat uns vuit anys, cantar les lloances de l'Auditori no és notícia, perquè el celler de l'Albert i els seus vins ja han establert una reputació notable i merescuda.

Les dues coses que notem clarament quan ens acostem la copa d'Auditori al nas és la seva gran riquesa i la seva estricta puresa —dues virtuts que massa sovint són antagòniques—. I la dolçor, sobretot la dolçor! La fruita tan madura, el lleu confitat, el tremp. Els anys no l'han desviat del seu recte camí de virtut, la plenitud no l'ha fet decadent, la força no l'ha fet rude. Sabor rotund, llarguíssim i dolçor amorosida i fresca. Setinada intensitat, tanicitat deliciosa. I estic temptat d'escriure «tipicitat», que sempre és una paraula perillosa, però l'escriuré perquè, si per un moment tanco els ulls i m'imagino a mi mateix lluny de casa, vivint a algun dels llocs llunyans on he viscut —Ohio, Vancouver, Kyoto...— i sent prou afortunat com per heure una ampolla d'aquest vi, aleshores estic segur que sí, que aquesta garnatxa em transportaria al meu país i a les seves vinyes.

I dit això, senyor Ludwig: em vol fer creure vostè que tot allò que fa referència a aquest vi i que està fora del meu llenguatge, està també fora del meu món?

Alguns vins (però pensant en Recaredo)

La festa d'abans d'ahir a les entranyes de Recaredo em va commoure fins el punt que avui m'imposo parlar d'altres coses i d'altres vins. Si voleu conèixer els fets, en Ramon Francàs ho va explicar de manera impecable al seu bloc. Si voleu conèixer les meves sensacions, potser aquestes traspuaran un dia en aquest bloc meu i vostre. Aquest dia no és avui, encara:

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure [...]
[...] Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
(G. Ferrater) 

He obert una ampolla del nou vi de l'Albert Jané. És un Priorat que surt de vinyes velles boniques de garnatxa i carinyena. (M'agrada llegir "carinyena" a l'etiqueta, amb totes les lletres!) No en sé pas gaire coses, d'aquest vi. No he visitat l'Albert des dels temps en que el seu celler era un garatge dels Guiamets, però els seus vins, que vaig bevent sovint, em diuen prou coses per ells mateixos. Aquest d'ara du el nom de Ritme 2010 i és vermell fosc i viu, de nas seductor i potent, atractiu i fruitat, gran quan agafa aire. A la boca em sorprèn el seu estil més fluid del que m'esperava. És llaminer, atractiu, lineal i net. El bevem amb plaer i l'ampolla gairebé se'ns fa curta.

L'altra ampolla de la que em plau fer un apunt avui és un Abadal 2007 Selecció 25 Aniversari. L'havia tastat fa uns anys i m'havia semblat que estava encara massa dur i li calia temps d'ampolla. I tant! Com ha evolucionat! Quina densitat d'aromes! Compotes i fustes ben integrades, maduresa, esfericitat, plenitud. Tanins, caràcter i força —que s'amoroseixen a la boca i es tornen fluids. Quin equilibri més bonic de fruita i solidesa! Aquest celler d'Horta d'Avinyó m'ha donat tants vins memorables —penso en el seu Nuat 2008 que tinc ara al meu davant, a dins de la vinoteca, i en el Selecció 2001 del que, ai las!, ja no me'n queda cap ampolla.

M'he entretingut parlant de dos vins delectables. Però encara no em puc treure Recaredo del cap.

Gloriosa Garnatxa

El grup d'amics —l'Anna i la Dolors, en Josep Lluís, en Wolf i en Joan— que fa anys que compartim, un cop al mes, ampolles màgiques, aquest febrer del 2011 volíem explorar les millors garnatxes que es fan al nostre país.

Si haguéssiu de triar tres vins de garnatxa, no sé quins escolliríeu. La tria és difícil perquè en molts indrets d'aquesta terra hi ha velles vinyes de garnatxa i persones que saben conrear-les i extreure'n vins valuosíssims.

Tampoc no és gens fàcil, de vegades, trobar l'ampolla desitjada. Aquests grans vins s'elaboren en quantitats minúscules i la seva vida comercial és efímera.

Finalment, en aquesta nit extraordinària, vam obrir tres ampolles que no oblidarem fàcilment:

El més jove dels tres vins era l'Auditori 2008 del celler Acústic, d'Els Guiamets. Crec que aquesta joventut el situava en uns certa inferioritat respecte dels altres vins, que havien tingut més temps per créixer a l'ampolla. Malgrat això, quin vi més gran teníem a les copes! L'etiqueta proclama "vinyes velles màgiques de garnatxa" i certament alguna cosa tenen aquestes vinyes, si són capaces de donar, amb l'ajuda dels astres i de la bona feina de l'Albert Jané —un dels germans del celler Jané Ventura— un vi d'aquesta riquesa i d'aquesta profunditat. El nas —canviant, polièdric, molt complex— convidava al gaudi prolongat i posava en evidència les meves pobres capacitats olfactives. La copa em transmetia registres de la gamma mineral, de la gamma balsàmica, del món de les espècies. En algun moment, enmig d'aquesta festa d'aromes, unes notes de pebre es manifestaven clarament. M'era difícil seguir el ritme d'aquesta exhibició plaent, però tant-se-val! A la boca, el vi és ple de força i, al mateix temps, envolcallant i vellutat. Crec que encara millorarà amb el temps, però tots vàrem pensar que estàvem davant d'una gran i gloriosa garnatxa.

Espectacle 2006 és el fruit d'una vinya singular i de la saviesa de les sis persones que signen aquesta obra magna. La vinya és a l'obaga del turó de Sant Pau, prop de La Figuera. Les persones són en René Barbier i la seva dona Isabelle Meyer (Clos Mogador), en Chistopher i la Charlotte Cannan (Clos Figueres), en Fernando Zamora i la Marta Conde. L'obra és un vi d'una qualitat tan gran que ens va sumir en un estat de meditació reverencial.

L'elegància i la complexitat de les aromes d'aquest vi no les oblidaré fàcilment. Si és cert que hi ha vins que inciten a la reflexió, aquest en deu ser un. La sensació global és de perfecció, de llarga i sostinguda perfecció. Tanmateix, un vi "espectacular", però contingut, subtil, pur i equilibrat, d'una finor exemplar. Textures de seda, integració total de longitud i volum, qualitat extraordinària.


El tercer vi d'aquesta tríada va ser el Clos Dominic Selecció Íngrid 2005 i potser aquest va ser el vi més immens de tots tres. Als bon aficionats no els cal cap presentació dels vins de Clos Dominic, el petit celler d'en Paco i la Dominic, a Porrera. Les seves produccions són d'un nivell impressionant i si el seu Vinyes Altes és, n'estic segur, un dels nostres Priorats més recomanables, les minúscules cuvées que duen el nom dels seus fills —Andreu, Íngrid i Míriam— i que ara ja només embotellen en format màgnum, mereixen un lloc a l'altar dels déus de les vinyes i els vins.

Aquest Íngrid 2005 és un garnatxa cent per cent i ens va produir un impacte tan gran que, en el paroxisme del nostre entusiasme, vam telefonar la Dominic i en Paco per agrair-los de viva veu els moments de felicitat i plenitud que el seu vi ens estava oferint. Devien pensar que som uns ximples, però ho vàrem fer, certament, des del respecte i des de l'amistat.

Vaig començar a prendre nota de tot el que el meu nas semblava copsar en aquest vi màgic... però vaig desistir, perquè si l'Espectacle convidava a la reflexió, el Clos Dominic convidava a l'hedonisme més exultant. Vaig escriure coses com nas molt complex i múltiple, amb potència balsàmica i, sobretot, molt de bosc i d'herbes aromàtiques mediterrànies, però també amb algun torrat, fustes puríssimes i moltes altres coses bones. Extraordinari, molt vellutat, rodó, amplíssim, excepcional, perfecte... Aquí vaig deixar de banda el llapis i vaig tancar els ulls.

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none". Haurem d'esperar a que ens ho digui el senyor de Baltimore?

El tast d'aquests tres vins va durar prop de dues hores. Era el nostre tast número cinquanta-set. No oblidarem aquestes garnatxes. El proper mes tastarem Chablis.

Setmana blanca

Setmana blanca, però no pas de neu, que aquest hivern no és generosa, ni de fred, perquè fa molta bonança. Setmana de descobrir algun vi blanc de bon cos, que cada dia en tenim més i millors. N'explicaré tres que m'han agradat i m'han deixat un bon record.

El primer és el Vinya Ilària 2006 de Serrat de Montsoriu, el peculiar i innovador celler de Sant Feliu de Buixalleu, al peu del Castell de Montsoriu. És el celler d'en Josep Trallero, un personatge inquiet i experimentador que, a la masia Can Serrat, està elaborant uns vins sorprenents i interessantíssims. Un dia m'agradaria aprofundir més en aquest celler i les seves etiquetes, i parlar de l'elegant Vinya dels Tons —pinot noir amb una mica de merlot i mencía— o de la filosofia que hi ha darrere d'aquestes etiquetes, però avui em limitaré a parlar d'aquest blanc d'albarinho i chardonnay —amb altres varietats, com el moscatell, el riesling i fins una mica de treixadura. El seu nas espectacularment floral em va enamorar i les notes de fruita dolça i fresca em van sorprendre força en un vi del 2006 que havia estat criat fina a nou mesos en roure. Només tres mil ampolles i molt poquet sulfurós. Deliciós!

Fa quatre dies encara no sabia que el celler Acústic, dels Guiamets, feia un vi blanc. Ara ja l'he tastat i el tindré ben present. Es diu, simplement, Acústic blanc 2009 i l'etiqueta proclama que el fan amb garnatxa blanca, garnatxa roja, macabeu i pansal. El pansal és, si no vaig errat, el xarel·lo. Poca informació teòrica puc aportar sobre aquest vi —la web del celler segueix "en construcció"— però jo hi noto un punt de fusta que deu indicar una certa criança. Net i equilibrat, untuós i agradable. Elegant. Força ple de notes de greix, amb cos i amb "pes", però fresc i delectable. Una bonica ampolla i un blanc a tenir en compte.

Susterris 2008 és un sauvignon blanc-semillon de Castell d'Encús —el celler que està a mil metres d'alçada, a la conca de Tremp— que, sorprenentment, no duu a l'etiqueta la signatura del celler. Ja sabem que aquest celler que està dirigit per en Raül Bobet fa uns vins extraordinariàriament interessants, com els que es diuen Taleia i Thalarn. Ja n'he parlat en algun altre moment. El nom d'aquest vi ret homenatge al desaparegut pas de Susterris, que era on ara hi ha la resclosa del pantà de Sant Antoni, vora Tremp, prop de les vinyes de Castell d'Encús. El Susterris 2008 és un vi molt fresc i de bona qualitat, amb sensacions elegants i una certa "puresa". No arriba al nivell del Taleia, però es beu amb plaer.

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!

Garatges al Montsant

L'èxit recent que ha obtingut un vi del Celler Acústic, dels Guiamets (95 punts de Robert Parker), m'ha fet recordar una visita que vaig fer a diversos cellers d'aquesta zona. Algun d'ells, com aquest Acústic, són uns cellers tan minúsculs que exemplifiquen ben bé el que s'ha donat en anomenar "vins de garatge". Produccions molt petites, dirigides per persones amb un entusiasme fenomenal, que surten d'instal·lacions minimalistes i que, en un bon nombre de casos, dónen resultats excel·lents, gairebé "màgics", per utilitzar una paraula que ens sorprèn de trobar a l'etiqueta d'aquest "Auditori 2007". Una altra característica comuna d'aquests petits cellers és que treballen sempre a partir d'una matèria primera de gran qualitat.

Parlaré dels vins que més m'han interessat d'entre els "garatges" que vaig visitar, ara deu fer cosa d'un any, i començaré, doncs, pel Celler Acústic, la visita del qual va ser molt agradable. En una nau no massa gran que hi ha en un dels carrers del nucli dels Guiamets, un membre de la família Jané Ventura (un celler importantíssim del Penedès, del que hauré de parlar algun dia), desenvolupa el seu projecte personal que es tradueix en dos vins de garnatxa i carinyena que jo recomano plenament. Es diuen Acústic, com el propi celler, i Braó i ambdós són d'una qualitat notable. Crec que el Braó agrairà un cert temps de criança a l'ampolla.

Recordo que, quan vaig visitar Acústic, em van convidar a tastar, directament d'un dipòsit d'acer inoxidable, una garnatxa excepcional. És possible que es tractés del que avui és el vi que du el nom de Auditori i el subtítol de "vinyes velles màgiques de garnatxa". Ja he comentat que aquest vi, del qual sembla que només n'han sortit unes 2.000 ampolles que han anat, pràcticament totes, a Amèrica, és el que l'equip de Robert Parker ha puntuat ni més ni menys que amb uns impressionants 95 punts. Més enllà de la credibilitat que ens mereixi R.P. o de la relació d'amor-odi que hi tinguem, a mi m'agrada que un celler com aquest pugui entrar en el mercat mundial amb una carta de presentació tan covejada com aquesta. Respon el vi a les expectatives que la puntuació de R.P. genera? No m'estranyaria gens, però encara no ho puc afirmar. Aconseguir-ne una ampolla no ha estat gens fàcil (hauria estat impossible sense l'ajuda dels companys de verema.com) i ara que la tinc al davant, potser penso que més valdria esperar un parell o tres d'anys a obrir-la...

Anem ara d'un petit celler dels Guiamets a un altre de més petit encara, a la localitat de Darmós. Les instal·lacions del Celler Vinyes d'en Gabriel es redueixen a un petit garatge que hi ha al costat de la carretera principal, a ma dreta, poc abans d'arribar al Celler Joan d'Anguera. En contrast amb la simplicitat dels mitjans materials, els dos vins que surten d'aquest celler són magnífics i extraordinàriament fruitats. Es diuen L'heravi. Ja n'he parlat en algun altre moment.

I en aquesta progressió de petit a minúscul, podríem parlar ara del celler Vermunver, les instal·lacions del qual s'encabeixen en una planta baixa ben estreta d'una casa de poble de Marçà. El vi que elaboren s'anomena Gènesi i la seva qualitat em va deixar àltament impressionat.

Al mateix municipi de Marçà hi ha un celler (que ja no és tan minúscul) que també ha iniciat fa poc una trajectòria molt encertada. Parlo del Portal del Montsant, que són els autors del Brunus i del Santbru blanc i negre. Em manca informació de primera ma sobre aquest celler perquè es van limitar a vendre'm unes ampolles dels seus vins, però els dos Santbru em van semblar uns vins plens de caràcter i especialment el blanc, sense ser un vi fàcil, em va semblar complex i important.



Per acabar, vull parlar d'un vi d'un altre celler de Marçà que no he tingut ocasió de visitar i del qual, per tant, no sé més del que pugui haver après navegant per internet. Com que segueixo la norma de no posar en aquest blog res que no hagi experimentat per mi mateix o, com a mínim, en tingui un coneixement prou directe, res no diré del celler Josep Maria Vendrell, només que vaig tastar el seu L'Alleu 2005 i, per la seva qualitat, l'he de posar en la mateixa lliga que els vins anteriors.