Cooperatives

De cooperatives n'hi ha moltes i de moltes menes, i no vull de cap manera glorificar el concepte en forma de «blanket statement». Vull parlar de dues cooperatives que aprecio especialment o, amb més exactitud, d'un parell de vins que procedeixen de dues cooperatives molt diferents i que cadascuna fa, en el seu àmbit, des del meu punt de vista, una tasca magnífica.

El primer d'aquests dos vins és una novetat de l'Agrícola Sant Josep, de Bot. Si seguiu aquest blog, veureu que he tingut una relació força «personal» amb aquesta cooperativa i sabreu que admiro la seva manera de treballar i la qualitat —i, més encara, la «pertinència»— dels seus productes.

El nou Llàgrimes de Tardor és un carinyena 100% que comença a existir amb la collita 2015 i fa parella amb el garnatxa 100% que ja va sortir fa un any. En una carta de presentació que vaig rebre l'altre dia, en Jaume Martí , en Martí Carbó i l'Amparo Amaro —els responsables dels vins de la cooperativa de Bot— m'expliquen que a la campanya 2015/2016 van «decidir explorar un nou camí per als vins Llàgrimes de Tardor amb la finalitat d'aconseguir una expressió més original de l'entorn, de la varietat de raïm i de la nostra tradició elaboradora». També em diuen que «Llàgrimes de Tardor carinyena 2015 és un vi negre d'aspecte lluent, fruita subtil i gust delicat. Porta embotellat des de l'agost de 2016 i anteriorment només vam elaborar-lo en dipòsit d'acer inoxidable. Només n'hi ha 1.980 ampolles.»

N'he destapat una ampolla —en vindran moltes més, n'estic segur— i m'ha encantat. Ja sé que no sóc imparcial, perquè la carinyena és potser la meva varietat més estimada, però també he de dir que si parlem de carinyenes joves, lleugeres i fresques, ja no em resulta tan fàcil trobar les que m'agraden. La de Bot n'és una.

* * * * 

L'altra cooperativa —ja he anunciat que parlaria de dues cooperatives molt diferents— és l'Olivera, de Vallbona de les Monges. El vi és Tossudes 2015 i, segons hi diu a l'etiqueta, el nom —un nom que em sembla ben trobat i que demostra que es pot ser «cridaner» sense ser xavacà— fa referència a les «vinyes tossudes que perseveren en un terreny difícil, amb il·lusions tossudes com les mans que les treballen».

Tot indica que aquest vi és el que fins la collita anterior duia, modestament, el nom de primers vins negres. Aquest canvi —que ja tocava— sembla indicar que els seus autors consideren que ja han trobat el nivell de qualitat que percaçaven. Jo he de dir que he begut un bon grapat d'ampolles dels primers vins negres, des d'aquella collita —potser la primera— del 2008 fins la del 2014. És un vi que m'ha acompanyat en molts sopars d'hivern, al Pirineu, amb una colla d'amics i una brasa i un ambient que s'adeien perfectament amb aquest vi franc i saborós, llaminer i deliciós. I després de totes aquestes ampolles, crec que sí, que aquest 2015 que ja té un nom propi és la millor ampolla que he begut.

No ho sap ningú i és profecia

Sí que ho sap algú, però no ho sap tothom. I és profecia. És més que profecia, és una «revelació»: premis Vinari, elevades puntuacions i recomanacions del grans prescriptors. I és un vi realment molt especial. Es diu Clot d'Encís i el fan a Bot, a l'Agrícola Sant Josep, una institució força antiga que es troba ara mateix en un esclat de dinamisme i perfeccionament que em produeix admiració.

És un vi «increïble», una rara avis, un vi que celebro que existeixi. Per molts motius. Si comencem pel principi, hem de començar dient que és un vi ben bo. No cal parlar-ne amb cap mena de condescendència. A mi, personalment, m'agrada la seva netedat, la seva sensació fresca, fluida i fruitada, i la seva senzillesa que fa que sigui un vi molt agradable i —com ho diria— «unobtrusive». Vull dir que acompanya perfectament un àpat proporcionant sabor i qualitat, però sense prendre protagonisme ni al diàleg ni a la companyonia. Curiosament, aquesta senzillesa, aquesta discreció, el seu equilibri, el situen, per al meu gust, clarament per sobre de tants i tants vins massa pretensiosos, una mica enfaristolats i decididament fatus que, malauradament, sovint ens toca beure, sense pena ni glòria, quan ens ofereixen «vi de la casa» en alguna taula de mal record.

De Clot d'Encís en bec molt sovint. Perquè m'agrada, perquè s'adiu amb un dinar de brasa i escalivada, perquè agrada als amics que tinc a taula, perquè convida a beure amb un capteniment despreocupat. Però també en bec sovint per un parell de raons més «mundanes», de les que no surten gaire en aquests apunts.

La primera raó és que el trobo al súper. Per ser més exactes, el trobo al Bonpreu-Esclat —que, en el meu parer, és un establiment que es troba molt per damunt de la mitjana dels (tristos) súpers que tenim ara a l'abast. Jo també compro —de vegades— alguna ampolla de vi al súper. Normalment ho faig en situacions extremes, quan no tinc cap altra possibilitat, perquè resseguir les lleixes de l'apartat de vins d'un súper produeix, generalment, una  certa tristor. L'agradable sorpresa de trobar vins com el Clot d'Encís al Bonpreu-Esclat em dóna tranquil·litat i assossec.

I l'altra raó, la que he deixat per al final, és el preu. És un preu ínfim, inversemblant! Menys de quatre euros l'ampolla. Una meravella? No ho sé. Aquest preu tan baix em produeix una sensació agredolça. Fa alegria poder beure un vi tan bo per pràcticament cap diner. Però, quan un producte d'aquesta qualitat és tan barat, no serà que alguna cosa no està funcionant correctament??

Caminada entre les vinyes i el primer 2016

El dia que he tastat el primer vi de l'any —acabat de fer, presentat per Sant Martí, com diu la tradició— ha coincidit amb el dia que hem anat a caminar per les vinyes de Subirats, les que hi ha als ondulats vessants que baixen de Cantallops a Sant Sebastià dels Gorgs. Potser els ceps —totes les tonalitats dels grocs i els rogencs— ja han superat el moment de màxim preciosisme, però la caminada ha estat molt bonica, en un ambient solitari —algun pagès que esporgava, algun ciclista, i ningú més—, fresc i molt benigne.

La ravenissa blanca entapissava l'espai entre les fileres dels ceps i les fulles que encara no havien caigut posaven un rivet daurat a les vinyes que ens envoltaven per tot arreu. Un parell de conills que hi havia al mig del camí s'han esperat que estiguéssim ben a prop per fugir rabents. Tota la vinya es preparava per al gran repòs i nosaltres no podíem deixar de pensar en Espriu: «el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes» —encara que no siguem a l'hivern—.

La ravenissa, segons em va explicar un dia en Joan Rubió, amb la seva modesta i encertada saviesa, ens parla de l'estat del sòl on creix la vinya i, amb les seves arrels llargues i fines, genera camins per a l'oxigenació de la terra.

Vam sortir —la meva dona i jo— de la part de baix de Sant Pau d'Ordal, de la banda de can Guilera on en Joan Guilera fa el seus Coma Romà, i vam anar a buscar la carena de la Serra dels Xops, que ens va dur a Sant Sebastià dels Gorgs. Allà, una inesperada coincidència ens va permetre visitar a fons el monestir. Tornem per les partides del Serral i la Pineda i, finalment, no ens podem estar d'aturar-nos a can Vendrell de la Codina —és a dir, al celler Albet i Noya, que tantes i tan bones ampolles ens ha donat, al llarg del temps!—.

Però, de fet, jo del que volia parlar avui és de la primera ampolla de 2016 que hem destapat, a l'hora de dinar. Ha sigut una ampolla del vi novell del Celler Masroig.

Quin vi més bo! He escrit a la meva agenda que «és el millor vi novell embotellat que he begut mai». Cal remarcar la paraula «embotellat» perquè és clar que he tastat una munió de vins tant o més bons que aquest, però els he tastat al celler, eren a dins d'un dipòsit i no estaven pas destinats a sortir al mercat per Sant Martí, sinó que la seva destinació era la criança i s'havien de convertir en un Doix o un Les Eres —per dir dos noms més o menys a l'atzar—. És un vi tan bo que no em fa res fer els ulls grossos al màrqueting del celler que els empeny a dir, a la contraetiqueta, coses d'aquelles que ara sembla que siguin imprescindibles per «vendre» el producte: que si és un vi «bandarra» i tal i qual....

M'ha produït una gran alegria beure aquest vi —com l'any passat, que el primer vi va ser el novell de la Cooperativa de Bot— i no només pel vi en ell mateix, sinó perquè representa que —finalment!— comencem a tenir vins novells de qualitat. Crec que aquesta qualitat és una condició indispensable per aconseguir que el públic es sumi al delit de beure, cada any per Sant Martí, el vi novell. Hem de deixar enrere els fiascos d'aquells «novells» que pretenien entabanar un consumidor que era tractat com a un imbècil i se li demanava que s'apuntés a imitacions de la gasòfia d'un Beaujolais Nouveau.

Dues variacions sobre temes coneguts

1. Un Heus amb tres esses
 
Són moltes les ampolles d'Heus —el vi jove i saborós de la Vinyeta, a Mollet de Peralada— que m'han acompanyat des d'aquell ja llunyà 2008, quan jo començava a escriure aquest blog i ho feia parlant de la Vinyeta, que era una interessant novetat en aquell moment. Ara la Vinyeta ja no és profecia: ara ja ho sap tothom, però encara hem d'estar amatents a les novetats d'aquest celler perquè, inquiets com són, a cada nova collita van una mica més enllà en la creació de nous objectes de desig.

Per exemple, l'Heusss 2015 —amb triple "S"— que és el nou vi sense sulfits afegits que fan a la Vinyeta. Vaig destapar-ne una ampolla l'altre dia i em va agradar molt. Vermell lluent, jove i incisiu, genera empatia immediata però té —com passa de vegades amb els millors vins sense sulfurós— una estranya profunditat.

Un Heus encara amb més fruita —prunes i cireres i peres amb vi—, amb més frescor, com un suc de fruita saborós que roman a la boca i als sentits i ens aporta, a més, matisos i textures, sabors primaris i intensos, tacte setinat, força i puresa. L'he decantat i he sabut esperar una estona que anés agafant aire, i que anés perfumant la sala amb les seves aromes incitants. Malgrat això, a la copa encara va seguir evolucionant i va seguir donant-nos acords, complexitats, intensitats. En definitiva, molt més del que ens esperàvem.

2. Un Llàgrimes amb l'etiqueta negra

El llàgrimes de tardor negre, de la cooperativa Sant Josep, de Bot, a la Terra Alta, és un altre dels meus vins de capçalera, vull dir dels vins als que he retornat una vegada i una altra, els vins dels que sempre en tinc alguna ampolla —o mitja dotzena— a mà. És clar que m'agrada, però hi ha un altre motiu que pot sembla circumstancial i banal, però potser no ho és tant: És un vi que puc comprar al supermercat. Perquè sempre hi ha un dia que em trobo en la trista situació d'haver de comprar algunes ampolles a un supermercat i... quina alegria que tinc quan, repassant les estanteries plenes d'ampolles sense suc ni bruc, d'ampolles que no em desperten cap desig, trobo un llàgrimes de tardor!

Però avui vull parlar d'un llàgrimes de tardor negre especial: El que duu una etiqueta negra i les paraules "Reserva 2008" que, aquesta vegada, estan plenament justificades. Es tracta, doncs, d'una edició especial —una "reserva"— d'una collita excepcional d'aquest vi de Bot. Cinc mil ampolles fetes amb garnatxa, carinyena, sirà i cabernet, criats dotze mesos en bótes de segon vi.  

Té un color que és bonic i fosc, sense ser opac, i emet una equilibrada combinació de fruita madura i torrats subtils, amb potència i concentració, recorrent l'espectre que va del cuir al cacau. Convida a ensumar a pleret. Entra a la boca carregat de sabor que s'estén, i és sedós i té tremp. Curiosament, aquesta densitat de sabor, aquests tanins, aquestes textures carnoses i madures, es sustenten en una base fluida, que sembla lleugera i fins i tot gràcil: això me'l fa encara més atractiu. Diria que hi trobo sentors d'herbes i de roques —mineralitat?—, solidesa, maduresa, amplitud i persistència. Em fa pensar molt en les millors virtuts de la carinyena. I sí, és un llàgrimes, és de la raça del llàgrimes.... però és un llàgrimes molt especial. 

Beure dignament: realitats i desitjos

A. El que realment passa

Al migdia, dino en un bar-restaurant senzill on fan un menú que està prou bé. La beguda està inclosa en el preu. Trio tal i tal plat i demano vi negre. La mestressa em posa a la taula una ampolla de vi. Penso que no beuré, ni de lluny, tota una ampolla de vi, però el costum és aquest i ja hi estic acostumat. L'ampolla acaba de sortir de la nevera i deu estar a uns cinc o sis graus. Una ullada a l'etiqueta em confirma que és un vi sense origen conegut i prefereixo no pensar-hi.

Miro la copa que és al meu davant: un vidre bast i gruixut i una forma mancada de qualsevol elegància. Em serveixo una mica del vi glaçat, faig un glop i el deixo de banda. La fredor no pot emmascarar el regust agre i miserable del vi. El menjar, ja ho he dit, sí que està força bé.

Dono una ullada al meu voltant. A la barra hi ha quatre o cinc aixetes, cadascuna corresponent a una cervesa de pressió, convenientment assenyalada. Em fixo que les copes de cervesa —de vidre fi, forma atractiva i amb el nom de la cervesa— les omplen amb prou cura i la beguda està a la seva temperatura òptima —només faltaria!—.

Hi ha un aparell de televisió que mostra un grup de joves feliços bevent cervesa en un ambient simpàtic i natural. Intento pensar en algun anunci de vi. Recordo vagament una dona sofisticada i poc creïble, amb una copa de vi blanc a la mà, en un ambient de glamour més aviat ridícul.

En aquests moments entenc que el vi —el vi-aliment, el vi de cada dia— sigui una beguda obsoleta, troglodítica, sense atractiu.

B. El que voldria que passés

Al migdia, dino en un bar-restaurant senzill on fan un menú que està prou bé. La beguda està inclosa en el preu. Trio tal i tal plat i demano vi negre. La mestressa em diu que serveixen els vins de la cooperativa Tal, de tal lloc, i que de negre tenen la garnatxa i l'ull de llebre. No són estrictament monovarietals, però el nom de la varietat majoritària els defineix prou bé. Trio la garnatxa i la mestressa s'acosta a la barra on, al costat de les aixetes de la cervesa de pressió hi ha tres aixetes amb una tecnologia diferent que permeten servir a doll els vins de la cooperativa Tal, a la seva temperatura òptima, sense que calgui patir per oxidacions o contaminacions. Les aixetes duen, ben visible, el distintiu de la cooperativa i les paraules «garnatxa», «ull de llebre» i «xarel·lo», respectivament. A altres bars, aquests noms poden ser uns altres, és clar.

Em duen un pitxer petit amb un quart de litre de la garnatxa de la cooperativa Tal. El pitxer du estampat el logotip de la cooperativa i, a l'altra banda, la informació pertinent sobre el vi: collita, origen, elaboració, graduació,...

Miro la copa que és al meu davant: no és una copa de luxe, però és de vidre fi —més o menys com les copes de cervesa que veig en alguna altra taula— i la forma és òptima. D'ençà que l'Incavi (o qui fos, que ja no ho recordo) va definir un tipus estàndard de copa, les cooperatives que subministren tot el vi a doll que es beu arreu han adoptat aquest model i, canviant el logotip, és la copa que trobem als bars on serveixen vi a doll —que són tots els bars i tots els restaurants de menú perquè... qui pot imaginar un bar que no serveixi vi i que no el serveixi com cal?—.

Em serveixo una copa de la garnatxa del pitxer i em produeix una agradable sensació. En la seva senzillesa, en la seva honestedat, té una puresa bàsica i un sabor que m'acompanyen perfectament. És lleuger, fresc i, fins un cert punt, característic de la varietat que he triat i del seu origen geogràfic a les vinyes de tal indret.

Veig a la televisió un anunci fet per un director de culte on un grup de joves feliços beuen vi de cooperativa a doll, en un ambient simpàtic i natural. Entenc que el vi —el vi-aliment, el vi de cada dia— hagi tornat a ser una beguda quotidiana i, com deia Pla, hagi tornat a ser «un element inseparable de la vida». I, de retruc, que la riquesa que conté la nostra terra hagi tornat a donar benestar als nostres pagesos.

C. És possible B o ens hem de quedar en la sòrdida situació de A?

El pas de A a B fóra impossible si no tinguéssim el vi. Però el vi hi és i aquest pas desitjable de A a B només depèn de la voluntat de fer-lo i de la cooperació entre les parts interessades, del consumidor als productors, els restauradors, les DO i l'administració.

Dic que el vi el tenim i posaré un exemple. A casa, per acompanyar el dinar, podem beure un quart de litre de vi, en perfectes condicions de dignitat, qualitat i sabor, per 50 cèntims. Un vi que no es fa malbé perquè està envasat al buit, un vi en el que m'he inspirat per escriure, a l'apartat B, aquella frase que comença «En la seva senzillesa, en la seva honestedat...». Un vi com el Brau de Bot, de la Cooperativa Agrícola Sant Josep de Bot, a la Terra Alta. És només un exemple i n'hi ha d'altres.

Tant de bo quan llegeixi aquest article, d'aquí uns anys, la situació B hagi deixat de ser una utopia! Ho torno a repetir: el vi el tenim, falten les voluntats i la unitat de tots els implicats.

Sant Antoni a Bot

Des de fa quatre anys, al petit municipi de Bot (fonètica: Bòt), a la Terra Alta, el dia de la tradicional festa de Sant Antoni s'ha recuperat la «Festa del Vi Novel i de l'Oli Nou». Vaig anar-hi, convidat per la benemèrita Agrícola Sant Josep i, en particular, per en Jaume Martí i en Joaquim Aguiló, i vaig descobrir unes tradicions i un ambient d'autenticitat agrícola que no coneixia. També vaig conèixer —i re-conèixer— els vins de la cooperativa i vaig poder copsar el que aquesta institució ha fet i fa per al seu municipi i per a tots nosaltres. L'he anomenada «benemèrita» i em sap greu que aquesta paraula tingui, per a les persones que ja hem arribat a una certa edat, unes connotacions que més aviat ens repugnen, però és el qualificatiu que he trobat que millor li escau perquè, segons el diccionari, benemèrit vol dir «que ha conquistat mèrit, digne d’honor pels seus serveis».

Després de la missa, la festa comença amb la «subhasta de la fusta». Segons m'han explicat, els vilatans deixen a la porta de casa seva llenya a discreció, aquesta llenya s'aplega a la plaça —quan hi vaig ser jo n'hi havia una bona quantitat— i el lot complet es subhasta entre la gent que fa rotllana al contorn de la plaça. A banda de la llenya, hi ha veïns del poble que treuen a subhasta pastissos o llaminadures que han fet a casa —els tradicionals redorts de Bot—, fruita, verdura, vi, oli. L'espectacle, senzill i natural, és ben bonic de veure: els qui tenen alguna cosa per subhastar, van donant voltes cantant-ne el preu i esperant que les successives ofertes el vagin fent pujar. D'aquesta manera es subvenciona la festa.

Bot: subhasta de la fusta.

A la tarda, la festa es fa a la cooperativa i el protagonisme és per als vins i l'oli. Una munió de botencs fan cap al celler cooperatiu on hi troben el pa, l'oli nou, el pernil, la botifarra i, tanmateix, els vins. Els forasters érem ben pocs. La temperatura era freda —com ha de ser en la festa d'un dels barbuts— però jo vaig trobar-hi un caliu extraordinari. A les converses amb els pagesos vaig aprendre moltes coses sobre aquesta subzona de la Terra Alta —les ondulades vinyes de la vall del Canaletes, els barrancs que hi desaigüen, les oliveres mil·lenàries de la varietat empeltre, la vida de la Cooperativa...

Se'm fa difícil explicar en poques paraules la transcendència de l'Agrícola Sant Josep —transcendència per a Bot, per a la Terra Alta i per al nostre país vitivinícola—. Cinc-centes hectàrees de vinya, més de tres-cents socis (en un poble de sis-cents habitants!), prop de dos-cents viticultors, vi (tres milions i mig de quilos de raïm), oli, ametlles, préssecs, olives, secció de crèdit, economat, un equip de direcció jove, dinàmic i efectiu... L'Agrícola és una part consubstancial de la vida d'aquest poble.

Parlem de vins, com escau a aquest blog, que dels vins de Bot en podríem dir moltes coses, totes elles positives. Qui no ha begut alguna ampolla del seu Llàgrimes de Tardor negre? Però la cooperativa té molts altres vins menys coneguts que caldria reivindicar. Per exemple, el Llàgrimes de Tardor Blanc, una extraordinària garnatxa blanca amb una llarga criança en bótes noves de roure francès. O el gran Plana d'en Fonoll Selecció que, en un article en aquest blog, jo vaig anomenar La joia de Bot. També, la gamma dels diversos Plana d'en Fonoll, o el Novell de Bot, la garnatxa jove de què vaig parlar en aquest altre article. I encara, last but not least, el Brau de Bot en Bag-in-Box.

D'alguns d'aquests vins i de la seva significació, en parlaré en algun article proper. I quan parlo de «significació» no em refereixo només al vessant purament organolèptic o hedonista, sinó que vull dir que sovint crec que les institucions com la cooperativa de Bot i altres de similars que tenim al país podrien jugar un paper crucial en la necessària normalització del consum de vi català. És un tema prou profund com per deixar-lo per a altres articles successius.

Bot a la vall del Canaletes, amb el Puig Cavaller a la dreta.

Garnatxa, la de mil veus

Estic rellegint «Gualba, la de mil veus» i no he pogut evitar de fer aquest petit joc de paraules amb la nostra estimada garnatxa. Però aquest joc de paraules no és cap estirabot sinó que vol retre homenatge a aquesta qualitat polimorfa que veig als nostres vins de garnatxa, que fa que s'expressin amb mil veus diverses.

Al mateix volum on hi ha el «Gualba...» d'en Xènius hi ha també el conegudíssim —i abusadísim— «La ben plantada» que, si el «Gualba...» em suggereix la garnatxa —sensualitat, barroquisme, dualitat bé/mal, forces desfermades—, la Teresa mig neoclàssica em suggereix el xarel·lo. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

La garnatxa, fet i fet, deu ser ara la base de la meva dieta vínica, i repassant els darrers apunts de la meva llibreta, vaig trobant vins de garnatxa tan diversos entre ells que en podríem ben bé trobar un per a cada estat d'ànim, per a cada anhel. Per exemple, l'Aires de Garbet de l'article anterior i tants d'altres que recorren un ample ventall de possibilitats i característiques.

Però ara que acabem de viure la diada de Sant Martí, potser escau que parli d'un vi novell, la primera ampolla de 2015 que ha arribat a la meva taula. Sant Martí, la matança del porc, el vi novell, la branca de pi a la taverna. Sí, jo encara havia vist la branca de pi, perquè jo vaig néixer fa més de seixanta anys a la vora de l'Hostal de la Bona Sort, al carrer de Carders, i recordo perfectament la branca de pi que hi havia al damunt de la porta d'entrada d'aquest antic hostal gòtic...

El Novell de Bot 2015 és relativament recent en el catàleg de l'Agrícola Sant Josep de Bot, a la Terra Alta. És una garnatxa veremada el 18 de setembre i convertida en un vi fragant i poderós, a temps per a la diada de Sant Martí. L'etiqueta —força sorprenent— ret homenatge als pagesos que treballen les vinyes d'on surt aquest líquid roig intens, i ho fa amb les imatges i els noms de tres d'ells: en Faustí Aros, de la vinya de la Travessa, en Joan Lluís Sastre, de la vinya del Riuamunt i la Pepita Cortiella, de la vinya de l'Aucalà. Són vinyes de fins a cinquanta anys.

Mes enllà de la joia del primer 2015, aquesta garnatxa descarada m'ha —ens ha— deixat exultants! A més, per motius de salut, feia dies que no tastava el vi —ni podia fer-ho ni em venia de gust— i la garnatxa nova de Bot ha trencat —ha esmicolat!— el meu trist dejuni—. Fa uns anys, quan era més jove i més ruc que ara, jo deia que aquests vins no m'agradaven. Ara, per sort, he après a valorar millor algunes coses i, encara que hi ha molts vins novells que gens no em plauen, sí que n'hi ha alguns que sembla que em revifin i m'exaltin.

L'hem pres fresc i ben ventilat i des del primer moment tota la cambra s'ha omplert d'aquelles aromes que en diem primàries i potser sí que són aromes que portem d'alguna manera gravades al nostre ADN, des de fa més de cent segles. El color és preciós i net i el vi, a la boca, és una glopada de fruita líquida, punyent, persistent i saborosa. I no hi ha agressivitat, ni astringències innecessàries. Tot és directe, tot convenç al primer cop d'ull, al primer glop. Perfum a dojo, de vi i de raïm. Llaminer i directe. I tanmateix, amb l'aire el vi no decau sinó que encara sembla que es torni una mica més afinat, una mica més sedós. Un vi que té la seva pròpia veu... una de les mil veus de la garnatxa!

La joia de Bot

El moment de «descobrir» el Plana d'en Fonoll Selecció ja ha passat perquè, després de guanyar el Vinari d'Or 2014 de la seva categoria —un premi plenament merescut—  tothom que està amatent al bo i millor que es fa al país coneix aquest vi, l'ha tastat i n'ha gaudit amb tota la plenitud. Però el vi encara no havia sortit mai en aquests «apunts» i, en general, no he dedicat als vins de la cooperativa Sant Josep de Bot l'atenció que mereixen. Avui, com que he destapat una esplèndida ampolla de Plana d'en Fonoll Selecció 2006, corregiré una mica aquesta mancança.

La plana de Bot des del Coll del Moro, amb el massís dels Ports al darrera.

Crec que la primera collita d'aquest vi més destacat de l'Agrícola Sant Josep va ser la del 2004, però les seves característiques han anat evolucionant amb les successives collites. Ara és un vi que té un prestigi, un vi de producció limitada —el 2006 van ser menys de cinc mil ampolles—, de llarga guarda, un vi que només s'elabora quan la collita és excel·lent. La base és la carinyena, que constitueix un 30% del cupatge, amb el sirà i el cabernet. Una mica de merlot i una mica de garnatxa completen l'assemblatge —que pot anar variant a les collites posteriors.

És clar que és un vi de la Terra Alta, però els seus autors han preferit inscriure'l a la DO Catalunya. L'explicació que m'han donat és que, encara que l'origen del vi sigui la Terra Alta, encara que des de tots els punts de vista legals pugui anomenar-se Terra Alta, ells creuen que el seu vi no respon a la idiosincràsia més estricta d'un Terra Alta i li escau més una denominació com la de Catalunya. No hi tinc res a objectar.

Ja havia tastat el Plana d'en Fonoll Selecció 2006 fa un temps i avui sabia, per tant, que em plauria molt. Però quan tens tota una ampolla —i, el que és encara més important, tot el temps del món— per ensumar, tastar, compartir, enraonar, contrastar... és quan realment pots acostar-te de debò a allò que el vi et pot ensenyar. L'he decantat —ho recomanen a l'etiqueta— i encara l'hem deixat un breu temps a la copa, ensumant ara i adés. La copa és la Scott-Zwiesel Cru Classic #1, la meva copa de cada dia per als vins negres de criança —una copa magnífica en el seu segment de preu.

La densitat d'aromes és elegant i múltiple, sense sobre-amplificació. Una mica de compota, una mica d'herbes boscanes d'olor, un rerefons una mica balsàmic. Sensació de maduresa i, al mateix temps, d'austeritat. Cap ardència, cap verdura, cap fusta, cap brutedat. A la boca hi ha una densa suavitat, no exempta de força. Aquí sí que la carinyena ja s'expressa una mica més. Hi ha una bella dialèctica entre el que és melós i el que és rabiüt (en el sentit de ferm, sense arribar a ser aspre). Per damunt de tot, hi ha una perfecta integració de tots els components i de totes les varietats. Els tanins, la fruita ben madura, l'acidesa, l'estructura, el pes... Sensacions de corpulència, incisives, que conviuen amb una fluïdesa amable i setinada.

Vi per a la taula i per a la sobretaula. Si n'obriu una ampolla per als vostres amics, feu-ho en un dia que no hi hagi pressa. I teniu-ne a punt una segona ampolla... com a mínim.

Post-scriptum: En aquest blog, mai no parlo de preus, però em sembla que avui ho faré, perquè trobo que el preu d'aquest vi atempta contra qualsevol principi de la lògica o del sentit comú, i només es pot explicar per la situació paradoxal que viu el nostre país en tots els àmbits. És un vi de gran qualitat, de producció curta, de llarga criança, d'una collita de fa nou anys, i és un vi que ha guanyat el primer premi del concurs més important del país. Malgrat tot això, l'ampolla que surt a la fotografia la vaig comprar per menys de vint euros. En un país «normal», en un país que estimés i valorés les seves coses més essencials, aquesta ampolla costaria dues, tres o quatre vegades més. Com a consumidor amb recursos econòmics limitats —com tanta gent— podria estar content de poder accedir a aquesta ganga, però com a ciutadà trobo que alguna cosa no està funcionant prou bé. Potser és un problema d'autoestima.

«...propagar el cántico del fruto»

Fa dies que cap vi em plau. És desafinament dels sentits, desajust dels astres, cansament? O és un efecte estadístic inevitable? He destapat amb il·lusió ampolles que esperava que m'engresquessin i, com va escriure l'Espriu en un pròleg ben conegut, em van deixar "fred i enterc com un estocafix".

La meva agenda s'ha anat omplint de notes que mai pujaran a aquestes pàgines. Ahir mateix, una carinyena del 2010 que en Peñín puntua amb 92 punts —d'un celler del qual ja tenia mig enllestit un article, amb fotografies interessants que vaig fer quan la primavera passada em vaig passejar per les seves velles vinyes de garnatxa i carinyena— m'ha decebut àmpliament. He començat a escriure'n retrets: carregós, ardent, amb sentors de fusta agra i tacte de fruita astringent i impura... Fa un parell de dies, un pinot del 2009 —de força bona família— em va semblar fusteny, cansat, càlid, gens fidel a l'esperit d'aquest raïm. Amb un cert emprenyament, vaig destapar un altre pinot 2009 —aquest era de Califòrnia, i també de casa bona— i em va semblar que no era gens millor: torrat fins l'exageració, dolcenc, carnós i animal i sense cap indici de fruita ni de frescor...

Afortunadament, no tot ha estat tant negre en aquestes darreres setmanes. Per Pasqua, per Sant Jordi, hi ha hagut alguna bona ampolla —fins i tot alguna gran ampolla. I és d'aquestes ampolles que s'escau que parli ara. Podria començar, per exemple, per la gràcia directa i neta de la garnatxa, la carinyena i l'ull de llebre del Somdinou 2012 —vi de fruita, de terra i sotabosc, vi per beure a grans glopades, per omplir-se'n la boca i gaudir-ne sense amanerament ni cap excessiva introspecció. O el Pla d'en Fonoll 2012 —sirà i carinyena de l'Agrícola Sant Josep de Bot, amb una mica de criança— que, si deixes que respiri una mica, es mostra aromàtic, molt fruitat, amb sabor persistent i amb tot el cos, la matèria i la textura sense arribar a ser agressiu. O encara el Petit Oller 2013, del que n'he destapat un grapat d'ampolles i cada vegada m'agrada més. És encertat i deliciós, molt agradable, però té alguna cosa més perquè al seu interior hi trobo una certa profunditat d'aromes de fruita llaminera i perfumada i una certa personalitat.

Si passem a l'univers dels escumosos, els dies de Pasqua m'han permès compartir alguna ampolla gloriosa, com un Recaredo Subtil 2007 que era una delícia: 65 mesos de criança, xarel·lo i chardonnay —i una mica de macabeu— en un conjunt de plena harmonia i sòlida qualitat. La bombolla —no cal dir-ho— era finíssima i acaronava la boca; l'aroma, cítrica amb un petit indici de pastisseria, perfectament sòbria. Acidesa consistent, llargada, persistència, caràcter, temp. Un indici cremós, un gran equilibri. I per Sant Jordi tot el vi de l'àpat va ser escumós del Penedès. D'entrada, el Vatua! 2009: moscatell, parellada i gewürztraminer, d'aromes cítriques i meloses ensems, amb un punt de dolçor de fruita i un punt de greix que, tanmateix, deixava als sentits unes sensacions de gran puresa. Jo el vaig trobar deliciós i els amics que no el coneixien foren esbalaïts. Tot seguit, vàrem destapar una ampolla gloriosa de Colet Assemblage 2009 i ... visca Sant Jordi!

I si he de parlar de vins blancs, recordo el tremp, la mineralitat i l'equilibri entre volum i frescor cítrica d'un Calcari 2012 —xarel·lo de Parés-Baltà. Però el gran vi blanc d'aquestes festes ha estat, sense cap dubte, l'emocionant Nuat 2009, aquest picapoll màgic (amb un vint per cent de macabeu) que fan a Abadal i que, cada vegada que n'obro una ampolla, m'enlluerna. És un vi que convé decantar i, per damunt de tot, convé beure'l en un ambient de plena intimitat i reflexió. És un dels meus blancs de culte, de meditació.

I si això no fos un blog d'enografia de Catalunya, ara seguiria i seguiria, parlant d'altres entrades recents que tinc a l'agenda, com  La Dorianne 2011, La Nieta 2011, Liger-Belair Charmes-Chambertin 2010, Viña de Martín Escolma 2009, Dom. Piron Morgon Côte de Py 2011, O'Soro 2009, etc. etc.... Carpe Diem!

[el títol d'aquest article és el darrer vers de l'Oda al vino de Pablo Neruda. Com una divisa...]