"Els nous Penedès"

Vaig ser en aquesta presentació de les noves collites del Penedès a la casa Batlló, que és una seu prestigiosa, però esquifida de mides per una trobada com aquesta. Vaig tastar força coses bones i, com que hi havia molts més vins dels que bonament puc arribar a apreciar de manera raonable, vaig limitar-me voluntàriament a tastar només vins blancs —amb una única excepció que ja comentaré.

El lloc, ja ho he dit, era estret i atapeït i generava claustrofòbia. Com vaig enyorar les drassanes! Potser són manies meves, però jo trobo que sóc més capaç d'apreciar el vi si em trobo en un espai prou ampli. No pas a l'aire lliure —no sé per què— però sí en una sala relativament grau, com la de les drassanes on es va fer la presentació de l'any passat.

Com que ni l'ambient ni l'escarransit menjar que se'ns va oferir —de qui va ser la idea de servir safates de xocolata?— mereixen gaire comentari, parlaré directament dels vins que més em van interessar. Van ser aquests:

• Dos xarel·los. Vaig tastar un bon nombre de xarel·los i els dos que més em van agradar van ser tots dos del mateix celler: Mas Tinell. Hi havia el 2009 —en la plenitud de les seves capacitats— i el 2011 —acabat d'embotellar, de gran puresa. Hi havia a la mostra un cert nombre de xarel·los prou bons, en tot un espectre que anava del vins frescos i simples als vins pesats i fustenys. En el punt exacte —per al meu gust— hi havia aquests vins de Mas Tinell. Ambdós assolien aquest equilibri inestable i difícil que fa que el xarel·lo s'expressi de manera pura i estricta.
• Dos macabeus. El Finca els Camps 2010 de Jané Ventura, amb quatre mesos de criança, amb amplada, complexitat, subtilesa —acostant-se a la perfecció. I també un nou vi varietal d'Agustí Torelló Mata que du l'estrany nom de Aptià 2011 i que em va semblar excel·lent. El nom té significat geològic i el vi és un cent per cent macabeu fermentat en bóta i criat sobre les mares fins a sis mesos. A la boca dóna una bella sensació de volum arrodonit i saborós i el nas, malgrat el període de criança en fusta, és del tot net.
• Dos vins voluptuosos. Jané Ventura ja fa temps que treballa la Malvasia de Sitges i alguns dels seus vins blancs n'inclouen, però ara ens va presentar un nou vi monovarietal de malvasia (collita 2011) amb quatre mesos de criança. Aquest vi va ser, per a mi, allò que els americans en diuen el "show-stopper". Em va enlluernar. Em va semblar boníssim. Floral, sedós, diferent, amb multiplicitat de registres. És sec i em duia records de dolçor, sense cap truculència. L'altre vi de la mostra al que escauria el qualificatiu de sensual va ser el Giró Ribot Muscat 2011, un vi afruitadíssim que, màgicament, conserva la puresa que l'allunya de qualsevol temptació exòtica o fada. Persistent, melós i molt bo.
  
• Un vi vermell. El sumoll 2008 del celler Pardas. No parlo del seu rosat de sumoll, sinó d'un escàs sumoll negre —que no recordo ara com es diu— fet amb raïms de vinyes molt velles, fermentat en castanyer i criat en bótes de roure de segon o tercer any. Quin vi més deliciós! El vaig tastar per primera vegada per recomanació d'en Jaume, de la Fonda Farré de Baro, al Pallars Sobirà. Posat a la copa és com un generador d'aromes de fruites bones, de matisos canviants. A la boca és atípic, fi i llaminer, amb el tremp del sumoll, però molt ben domesticat per una criança molt equilibrada.

Quan vaig sortir de la casa Batlló, els turistes em miraven amb cares d'incomprensió. No vaig poder evitar de pensar quin vi beurien ells aquest vespre. N'hi havia un munt. Eren davant de la Casa Batlló perquè saben —els ho han dit— que és una cosa que cal fer. No els podríem ensenyar que, després de retratar la casa Batlló, han de demanar una copa de macabeu —o de xarel·lo, o de malvasia de sitges— de Catalunya? També vaig pensar: "i nosaltres mateixos, ja ho fem?"

Quan el cava no fa bromera

Fa un parell de dies, els companys que ens apleguem un cop al mes, des de fa ja un grapat d'anys, per tastar vins de tota mena, vam voler posar costat per costat dos dels vins escumosos catalans més significatius: el Celler Batlle i el Reserva Particular de Recaredo. Per completar la trinca, vam escollir un vi d'Agustí Torelló Mata. Van ser unes dues hores de tast en que els tres gegants van anant mostrant-nos les seves virtuts. Dues hores d'un tast lúdic i engrescador, amb prou temps per a la reflexió, la controvèrsia, la re-evaluació, la dialèctica, el desacord, les empaties... i fins per aquells instants fugissers d'èxtasi que uns vins d'aquest nivell poden donar-nos.

Són tres vins ben diferents. Per origen, per criança, per intenció. Potser només tenen en comú la seva llarga criança i la gran qualitat i les amples dosis de plaer que poden aportar al tastador amatent.

El Celler Batlle 2001 de Gramona —l'etiqueta, ai las!, totalment en idioma castellà— és un brut basat en el xarel·lo —setanta per cent—, amb més de vuit anys de criança i sense contacte amb la fusta. Al Reserva Particular 2001 de Recaredo (8.740 ampolles), en canvi, hi predomina el macabeu —seixanta per cent— i el xarel·lo es va fermentar en bótes petites. És un brut nature amb set anys i mig de criança. Finalment, el Reserva Barrica 2007 d'Agustí Torelló Mata és cent per cent macabeu —una cosa poc habitual en un cava—, brut nature i fermentat parcialment en bóta.

Em vénen a la ment unes paraules d'en Ferrater:

[...] has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors—

El vi de l'Agustí Torelló —que havia vingut a fer d'acompanyant i, tanmateix, va seure a taula al mateix nivell que els altres dos— era deliciós. Als qui tant ens plau el vi de macabeu —jo en sóc un—, aquest cava de llarga criança, de cos fort i bombolla manyaga, diferent i opulent, fresc i net, ric de matisos, ens aporta sensacions que no són trivials, sensacions d'una certa plenitud.

El Celler Batlle —no cal que el vulgui "descobrir" ara— és immens en la seva exactitud i em va recordar, en molts aspectes, el grandíssim Turó d'en Mota 2001. Quina bombolla més integrada en el cos del vi! Quina sensació de lleugeresa i elegància! Quina puresa de matisos! Hi ha cos i longitud, maduresa i tremp —sense concessió a cap frivolitat amanerada. Tota la colla vam tastar aquest vi amb admiració i respecte i vàrem estar d'acord en que un vi d'aquesta qualitat honora la nostra terra. Poder-lo beure és un privilegi.

I tanmateix... a mi potser em va agradar més, em va donar un plaer més elevat, més sensual, el Reserva Particular 2001. L'aroma és d'una fondària inabastable. Podria començar a parlar de la pastisseria, les ametlles,... però serien tòpics massa simples. Diré que és d'aquells vins que no et canses d'ensumar. I a la boca, equilibri i plenitud, longitud i una persistència impressionant. Un bell joc dinàmic entre les sensacions seques i les sensacions untuoses. Gran i memorable.

En acabat el tast, quan ens n'anem a casa, satisfets, parlem sobre la contradicció manifesta entre la imatge dominant del nostre cava arreu del món —barat, efervescent, trivial— i l'existència de caves com els tres que hem tastat avui.

Els nous Penedès a les Drassanes

El motto era "Descobreixi els nous Penedès". El lloc era la monumental sala de les Drassanes que du el nom del nostre negrer més insigne, el Marquès de Comillas. El fet consistia en que 34 cellers del Penedès presentaven els seus vins. Una bona ocasió per repassar —els anglesos tenen la bonica paraula revisit— vins ja coneguts, per tastar algunes novetats força interessants —en parlaré tot seguit— i per fer-se una idea de les potencialitats de la collita 2010.

Sovint sento parlar del Penedès amb un cert menysteniment, com si aquesta denominació fos l'ase dels cops. Jo penso que, encara que hi hagi coses que no m'hi agraden, també és cert que al Penedès hi ha un nivell de coneixement enològic altíssim —allò que en diuen expertesa— que, per poc que s'orienti en la bona direcció, pot assolir allò que bonament es proposi.

Vag limitar-me a tastar blancs, en primer lloc perquè em venia de gust, i en segon lloc perquè em va semblar que era en els blancs on hi trobaria les novetats més interessants.

A Recaredo —a qui cal felicitar per l'èxit que ha obtingut a la nova llista de Jay Miller— vaig tastar una novetat que em va agradar força. Es diu Aloers 2010 i és el primer vi completament biodinàmic de Recaredo. El nom, que pot semblar estrany en un primer moment, fa referència a la persona que posseeix terres en alou. 65% de xarel·lo, 24% de macabeu i 11% de parellada; només sis mil ampolles; aromàtic, net, amable, fresc, melós, llarg, saborós, molt equilibrat, de recorregut lineal i fi. Crec que encara no ha sortit al mercat. També vaig tastar el magnífic Can Credo 2009, que potser em va semblar encara millor que la darrera vegada: excel·lent equilibri entre una mesurada untuositat i un tremp i una puresa impecables: Espectacular, tot un referent.

La varietat subirat parent és la malvasia, i Agustí Torelló Mata presentava un monovarietal de subirat parent, sense fusta, que es diu XII 2010. Nas explosivament floral, però amb una complexitat que em duia records d'algun bell gewürztraminer. Net i atractiu, fresc però no trivial. Un vi dels que es podria dir allò de "et va parlant mentre el tens a la boca".

El Xarel·lo 2010 de Vilarnau té un espectre aromàtic ben interessant i, si bé a la boca és encara una mica dur, sembla que pot millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.

No coneixia els blancs de Nadal i em van semblar interessantíssims. El seu Xarel·lo 2010 és elegant i de bon beure i té virtuts subtils i ben dosificades. Només n'hi ha quinze mil ampolles. M'agrada.

En aquesta mena de mostres, sempre espero trobar algun celler que desconec i m'és atractiu. En aquesta ocasió, aquest celler va ser Mas Rodó, de Mediona. Crec que és un projecte que s'ha iniciat fa poc, amb idees força clares i vins estrictament monovarietals. Vaig tastar un Montonega 2009 que em va sorprendre pels seus registres organolèptics poc habituals. La montonega és una variant de la parellada. Però el vi que més em va agradar —de fet, un dels millors entre els que vaig tastar— va ser el seu Macabeu 2009. Gran de mida i de qualitats, fantàsticament corpulent i ric. Caldrà seguir la trajectòria d'aquest celler.

Un altre xarel·lo que em va agradar força va ser el Crisalys 2010 de Torelló. Quatre mesos de criança en roure, nas de bona fruita, amb lleus sensacions glicèriques, i boca d'una certa opulència, sense perdre netedat ni tremp. Encara s'afinarà més. Quan li comento com m'agrada aquest xarel·lo, en Toni em convida a tastar un altre xarel·lo, escàs i sublim, que es diu Vittios 2010. Es tracta d'una verema tardana exquisida, de la que només se n'han fet sis-centes ampolles. Neta dolçor de préssec, però amb tot l'equilibri i tot el caràcter necessaris per allunyar-se de cap temptació apegalosa o licorosa. Tot un paradigma de la "dolçor que llisca". El vi té un mínim pas per roure i crec que estarà encara millor en el futur.

Acabaré amb el Xarel·lo 2009 de Ferré i Catasús, un vi que ha fermentat parcialment en fusta d'acàcia. No sabria explicar què era, però hi vaig trobar com un extra de saborós, com un punt especiat, que me'l van fer molt agradable.

Vaig tastar altres coses, però aquestes que he comentat són les que més valoro. Pel que fa a les petites decepcions —que també n'hi va haver— hauria de citar un parell de xarel·los 2008 amb criança que, respecte de la darrera vegada que els vaig tastar, em va semblar com si haguessin evolucionat cap a un cert cansament. Els vaig trobar poc vius. És clar que, potser, qui ja estava cansat era jo i no pas els vins...

Pel que fa a l'organització, només voldria fer una única crítica amable. A cada taula hi havia algun estri ad hoc, però jo hi vaig trobar a faltar, repartits per la sala, recipients adients per poder escopir amb discreció i comoditat. I també alguna font on poder netejar la copa i, quan calgui, beure algun glop d'aigua. Des d'aquest punt de vista, el Catavins Sabadell 2010 va ser exemplar.

Cava català al decantador

Ens agradaria que els nostres millors Caves fossin coneguts i apreciats per la comunitat mundial dels aficionats al vi. Ens agradaria però, ara mateix, estem encara molt lluny de que això succeeixi: Si us passegeu per alguna bona vinoteca de, diguem, Vancouver, Madison o Manchester, hi trobareu una mostra dels nostres millors vins negres però el Cava català de qualitat no el veureu per enlloc.

Sempre hi ha excepcions, és clar, però arreu del món el nostre Cava s'ha creat una imatge francament deplorable de vinet escumós trivial i, per damunt de tot, baratíssim, de manera que, fins que no canviïn les coses, és pràcticament impossible que un consumidor americà (per exemple) estigui disposat a pagar, diguem, trenta dòlars per una ampolla de Cava, per excels que aquest Cava pugui ser.

Caldria treballar molt per començar a canviar aquest estat de coses. Aquests dies, per exemple, s'ha donat un pas important en la bona direcció: L'Andrew Jefford —guanyador del premi Louis Roederer 2010 al millor columnista de vins— publica un article a l'edició de Decanter del mes de novembre de 2010 on, sota el títol "Homenatge a Catalunya" hi diu coses que nosaltres ja sabem, però que, publicades a les pàgines de Decanter, adquireixen una força impressionant. Hi llegim, per exemple,

• El Cava pot ser un vin de terroir.
• El Cava obre tot un nou territori de possibilitats per al vi escumós, que l'hegemonia del Champagne ha estat ocultant al món.
• No és cert que el Champagne sigui l'únic vi escumós digne de ser imitat.
• Hi ha maneres de dotar d'estructura, equilibri i "intriga sensual" un vi escumós, més enllà de la de partir d'un esquelet àcid i afegir-li "carn" com es fa en les zones vinícoles més fredes.
• Els cellers del Penedès no són pas ni menys profunds ni menys frescos que els d'Epernay.
• Els millors Caves posseeixen un sentit de profunditat, puresa, estructura i autoritat.
• Si el Champagne fos Chablis, el Cava podria ser Hermitage blanc i, qui seria capaç de dir quin dels dos és més perfecte?
• És un símptoma de qualitat veure com els més grans entre els productors de Cava tenen cada un d'ells la seva personalitat pròpia, sempre dintre d'una tradició que és prou rica com per encabir totes aquestes diverses formes de l'excel·lència.
• El resultat de combinar criances llargues i matèria primera d'alta qualitat, veremada a ma, és més sumptuós i més refinat del que jo [Jefford] mai hauria somniat que pogués ser el Cava.
  
• Aquest grandíssims Caves no els trobem, ara per ara, als mercats internacionals, però els hi trobarem, aviat.

La lectura de l'article complet és recomanable. Si deixem de banda el títol —que als catalans ja ens sona una mica massa a tòpic— veurem que és un article molt ben escrit que, de ben segur, ha de despertar la curiositat d'un cert sector del públic britànic, com a mínim. Pel que fa a cellers, l'article parla, principalment, de Recaredo, però també d'alguns altres grans noms del millor Cava, com Agustí Torelló, Raventós i Blanc, Mestres i Gramona.

Són aquests cellers —i algun altre— els que han de liderar aquest projecte de trencar amb la imatge cheapie que envolta el nostre Cava. Serà difícil, perquè els cellers als que ja els va bé aquesta imatge de mediocritat són molt poderosos, però ara que des de la important tribuna que és Decanter ens donen un cop de ma, ara ens hi hauríem de posar més que mai.

Mentre reflexiono sobre aquests temes, tasto un cava poc conegut d'un celler petit de Les Peces, municipi d'Albinyana, al Baix Penedès, a tocar del Camp de Tarragona. Només n'hi ha 2.650 ampolles que neixen d'una vinya d'uns cinquanta anys —conreada biodinàmicament— que es troba al Cal Cabellut, prop de Masllorenç. El nom del celler és Cal Sanctó i, des del 2005, elaboren Cava Brut Nature —amb un 60% de Xarel·lo— i diversos tipus de vins tranquils, que m'agradarà comentar quan els hagi tornat a tastar. Els vaig conèixer a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat d'aquest cap de setmana i el seu Cava, en el tast a peu dret, em va semblar molt peculiar, allunyat del mainstream —allunyat en la bona direcció, s'entén. D'ell m'enamora l'elegant integració del carbònic, ben champenoise, que actua allà on ha d'actuar, i també l'equilibri àcid impecable.

Les paraules de l'Andrew Jefford i un parell de copes d'aquest Sanctó Brut Nature em permeten, potser il·lusòriament, mirar el futur del nostre Cava amb un cert optimisme.