L'argument ancestral

No veig la manera de contradir l'argument d'en Rafael Sala sobre l'espumós ancestral. Les seves afirmacions em semblen irrefutables, clares com el seu Clar de Castanyer —o com el Vermell de Peguera que ha guanyat el Gran Vinari d'enguany—. Potser sí que el seu argument conté alguna fal·làcia, algun petit punt fosc, però jo no l'hi sé veure. I ningú m'ha donat raons creïbles que em facin dubtar. Hi estic una mica capficat.

Podeu llegir les argumentacions d'en Rafel Sala al seu propi blog però, si us sembla, miraré de resumir-les aquí mateix —espero, Rafel, ser fidel a la teva manera de pensar—. També podeu llegir els meus articles «Qüestionar els paradigmes» i «Vermell de sis dies» que contenen algunes notes sobre la filosofia d'en Rafel.

Ja coneixeu l'existència dels dos mètodes bàsics per elaborar vi espumós de qualitat: el mètode «champenoise» i el mètode «ancestral» i també sabeu que la diferencia essencial entre un i l'altre és el tiratge del primer mètode, que no existeix en el segon. En el tiratge s'addiciona sucre al vi base —és a dir, en certa manera es «chaptalitza» el vi— i s'embotella perquè aquest sucre faci una segona fermentació a l'interior de l'ampolla. Dit això, l'argument d'en Rafel Sala —que m'ha exposat ell personalment, amb la magnífica vehemència que el caracteritza— es podria resumir en aquests punts:

• El Champagne es fa amb un vi base de graduació molt baixa que justifica plenament la chaptalització del tiratge.
• Per fer vi espumós a Catalunya, pel mètode champenoise, és imprescindible fer-lo amb raïm verd perquè si es fes amb raïm completament madur, el sucre del tiratge donaria un espumós imbevible.
• Ergo... si creiem que el millor vi és el que es fa amb raïm madur, el nostre clima desaconsella el mètode champenoise i, en canvi, no desaconsella pas el mètode ancestral. L'opció pel mètode champenoise que es va fer en el seu moment va ser un gran error.

Dit d'una manera una mica brutal: Imagineu que volem fer un vi tipus Borgonya al Priorat. Com que el Borgonya, sovint, es chaptalitza —és a dir, s'hi afegeix el sucre que no té, perquè pugi el grau alcohòlic— aquí també afegim sucre al vi, però per poder-ho fer, collim el raïm quan encara està immensament verd. Sembla ridícul, oi?

És clar que podríem fer una refutació empírica de l'argument, observant quins grandíssims espumosos fem a Catalunya pel mètode champenoise. Però, des d'un punt de vista estrictament lògic, l'excel·lència d'un important nombre dels nostres espumosos tradicionals no refuta l'argument, perquè el mètode ancestral és encara tan rar a Catalunya que potser —aquest «potser» és important— no ha tingut temps de mostrar tot el seu potencial.

Immers en aquestes cabòries, he rebut la visita d'uns amics —em temo que els he atabalat amb disquisicions que, segurament, no els interessaven gens—  i he destapat una ampolla de Albet i Noya Brut Natural 2013.

Aquest vi de les terrasses de Can Milà de la Roca, té, com a mínim, quatre particularitats que poden sorprendre les persones que encara estan acostumades a associar la paraula espumós amb la paraula cava:

• No és cava, és Clàssic Penedès;
• Està fet pel mètode ancestral, no pel mètode champenoise;
• No conté sulfurós afegit;
• Està fet només amb xarel·lo.

El vi ens va agradar moltíssim i vam trobar-hi una personalitat força singular. Va oferir-nos una sensació de gran maduresa, una bombolla finíssima i el nas impecablement xarel·lo —del bo!—. Ple de sabor, amb poc tons cítrics i encara menys tons d'autòlisi. Plenitud del xarel·lo, sensació de puresa, carbònic subtil, conjunt setinat.

Una bona ampolla per anar discutint a pleret sobre que si l'ancestral o el tradicional o si patatim o patatam.

Tap, copa, vi: elBlanc XXV

Potser algun dia hauria de parlar del tap de suro, i potser aquest dia serà avui, perquè he destapat una ampolla de elBlanc XXV 2013 i m'he trobat amb un tap magnífic, un autèntic regal per a la vista i el tacte, un tap de primeríssima qualitat que, mentre anava gaudint del vi, no podia deixar de tenir a la mà. Natural, renovable, sostenible —el tap de suro té una petjada de CO2 negativa!—, tradicional, microporós, segur, valuós... i, en aquest cas, perfecte, bellíssim.

Quan una ampolla m'obsequia amb un tap com aquest, ja començo a sentir-me recompensat. És clar que és el vi qui farà —o no— que l'ampolla sigui memorable. Però, si el vi és gran, un tap com aquest, encara que no hagués contribuït gens ni mica a la qualitat del vi que clou, ja el consideraria un plaer afegit, gens menyspreable.

Mentre jugo amb aquest tap gairebé perfecte recordo, per exemple, els taps escarransits i vulgars que he trobat en algun gran château de Bordeus, o el lamentable tap de silicona que tapava un borgonya força interessant que vaig beure no fa gaire. 

Comparació entre l'escarransit tap d'un Lafite i el magnífic tap de l'Albet i Noya.

Com que crec que aquest vi singular d'Albet i Noya em plaurà, trio una de les millors copes que tinc: la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo 122.

L'altre dia, un bon amic em recriminava que sovint parlo de copes sense mostrar cap imatge. Per posar-hi remei, aquí al costat tenim una fotografia d'aquesta copa contenint el blanc d'Albet i Noya.

Tenim, després del tap, un altre plaer estètic i sensorial previ al vi —una copa feta a mà, d'un cristall finíssim, ingràvida com l'aire, perfectament equilibrada, visualment esplèndida, de mida i proporcions impecables.

I després del tap i de la copa, arribem al vi —sempre pas a pas, sempre lentament, a pleret.

La base de elBlanc XXV és el viognier, però també inclou dues varietats una mica insòlites. Una és la vidal, que coneixem bé els amants del vi de gel d'Okanagan, al Canadà, però que jo no crec haver tastat en cap altre vi català. És una varietat que podem qualificar d'estranya, perquè és un híbrid, però no un híbrid de dues varietats de la mateixa espècie vitis vinifera —com el marselan, per exemple— sinó un híbrid de varietats de diverses espècies, incloent espècies americanes com la vitis rupestris. La tercera varietat de elBlanc XXV és la Marina Rión que és una varietat ancestral redescoberta i batejada pel celler Albet i Noya, que en fa un vi monovarietal (vegeu aquest article).

Una part del vi ha fermentat i s'ha criat en bótes i la resta ho ha fet en inoxidable, sobre les mares. Només n'hi ha dues mil set-centes ampolles.

L'aroma és alhora complexa i austera i aquelles tonalitats una mica barroques i decadents que són típiques del viognier (vegeu aquest article) queden totalment compensades per les sensacions àcides, lleument florals i de fruita fresca que potser procedeixen de la vidal i la Marina Rión. Antagonisme total amb altres viognier que també admiro —com el Vall Llach, per exemple. Aquí tot és net, elegant, fins una mica senyorívol. A la boca sí que hi ha una certa moderada exhuberància, molt plaent, sostinguda per una estructura notable, sense cap desviació snob. No és recomanable per als que volen blancs fàcils i enganyosament aromàtics.

Tap, copa, vi. En paraules de Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa».

Homenatge a Paul Truel

Homenatge a Paul Truel i també a Pierre Marcel Durquety. Homenatge al mestissatge i a la ciència de l'ampelografia. I al Domaine de Vassal, la mítica col·lecció ampelogràfica de Marsella, els orígens de la qual es remunten al 1876.

Truel i Durquety són dos investigadors (deuen tenir més de noranta anys, si és que encara són vius, que no ho sé) de l'INRA de Bordeus, que al llarg de la segona meitat del segle passat van fer una tasca enciclopèdica de reconeixement i classificació de varietats viníferes d'arreu del món i que també són els creadors d'una sèrie de varietats híbrides, algunes de les quals —per exemple, el marselan d'en Truel del 1961— han representat addicions valuoses a l'estoc de varietats que fan vi de gran qualitat.

He pensat en aquests dos personatges perquè he destapat una ampolla d'un vi força nou d'Albet i Noya que està fet amb les varietats marselan, arinarnoa i caladoc. La primera, poc o molt, ja la coneixia, però les altres dues m'eren desconegudes. Gràcies a aquesta ampolla, he après que «arinarnoa» és una paraula basca que significa «vi lleuger» i és una varietat que en Durquety va obtenir el 1956 per encreuament entre el tannat —la famosa varietat dels vins de l'Uruguay— i el cabernet. El caladoc és una varietat molt més estesa i la va obtenir per primera vegada en Truel el 1958 per encreuament entre la garnatxa i el malbec.

El vi amb aquestes tres varietats que ens ofereix el celler d'Albet i Noya es diu Ocell de Foc 2013 i s'ha criat un any en bótes de roure francès. M'ha semblat un vi notable i m'ha aportat algunes sensacions sorprenents. Per exemple, a nivell aromàtic no s'adiu als perfils més o menys típics. Potent i suggeridor, sense ser massa càlid ni massa fruitat, amb una mica d'herbes, com de romaní, i una fruita en segon pla, esmorteïda. També m'ha sorprès a la boca, amb una gran blanor —blanor de suau, no de tou— i un caràcter saborós i serè, amb cos, amb fluïdesa. Bo i plaent. El glop és sorprenent, embolcallant, ple de sabor i de consistència. Lluny de la garnatxa i lluny del cabernet. Molsut i dòcil. Agradable, agraït i agradós.

És digna de reconeixement la feina que fan a Albet i Noya per recuperar varietats oblidades i per introduir-ne d'altres que són poc conegudes.

Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

«Ningú no es pot beure el vi que hem begut»

He tingut poca sort —o poc senderi— amb les lectures d'aquest estiu. Un Houellebecq que m'ha semblat un absolut desastre —no sé pas què m'esperava trobar en aquest autor del que cada llibre que  llegeixo asseguro que serà el darrer— o un tercer John Williams que, després de les bones sensacions que havia tingut amb Butcher's Crossing i Stoner, m'ha avorrit amb un ensopit August. Per sort, hi ha hagut també alguna cosa que sí que ha valgut la pena, com el salvatge Blood Meridian, de Cormac McCarthy o el tendre —sense ser carrincló— Les guerres del pare, de Pere Rovira, que tot just he acabat de llegir avui mateix.

Ara, que estic en aquells moments d'íntim i entotsolat somnieig, quan tanques la darrera pàgina d'un llibre que encara segueix vivint a la teva ment —sensacions no massa diferents de les d'un gran vi—, penso que aquesta novel·la d'en Pere Rovira és potser un dels bons llibres que he llegit darrerament. Quan reflexionava sobre aquests paral·lelismes entre literatura i vi o, per ser més exactes, entre la interacció memòria/literatura/temps i la interacció memòria/vi/temps, vaig trobar una frase al llibre d'en Pere Rovira que suggereix —millor del que ho podria haver fet jo— això que intento dir:

«Les hores són úniques, rares, si han estat nostres; són com el vi: ningú no es pot beure el vi que hem begut, a ningú hauria posat el mateix gust al paladar i la mateixa escalfor al pit. Ja està begut per sempre.» (Pere Rovira: Les guerres del pare, p. 430.)

És una frase que em porta a remembrar alguns vins beguts aquest estiu —que «ja estan beguts per sempre»— i me'ls retorna a la memòria, mentre la novel·la jeu tancada al meu costat, sonen els acords d'un Keith Jarrett del 79 —una música que sempre m'evoca els misteris de la temporalitat— i tinc al meu abast un parell de coses d'aparença senzilla: un tall de l'Or Blanc de la Prisca Meyer i una copa de Petit Albet 2013.

Rememoro, per exemple, dos vins espumosos d'aquest estiu que han deixat un cert record a la meva ment i que estan tan allunyats un de l'altre com pugui ser imaginable. D'una banda, un cremós, fresc, equilibrat i profund Sumarroca Gran Brut Allier, d'aroma complexa i tacte dens, fet amb chardonnay criat en bóta i amb una mica de pinot noir. Crec que era de la collita 2010, però no n'estic segur (aquest estiu he estat massa gandul a l'hora de prendre nota del que anava bevent!). I a l'altre extrem, recordo bé una ampolla de Visendra brut nature parellada, d'aromes subtils —més de flors que de cítrics—, bombolla finíssima, pas de boca suau, lleu i gràcil —amb unes sorprenents notes de móres que m'ha semblat percebre— i sensacions delicadament acariciadores (acariciar: «Passar tocant suaument» DLC) del carbònic.

Aquests vins, el llibre d'en Pere Rovira... Ja estan beguts per sempre!

Gewürztraminer i la innominada

Vaig passar per Parés Baltà i em van dir que acabaven d'enllestir la nova collita del Gewürztraminer de la Marta i la Maria Elena —es diu Ginesta 2013—, que és un vi que m'havia agradat molt en les seves collites anteriors. Avui, a casa, n'hem obert una ampolla i ens hi hem delit d'allò més.

Gewürztraminer! Us creureu que podria recordar el dia exacte, el lloc i la companyia quan vaig tastar el primer Gewürztraminer de la meva vida? La impressió que em va produir va ser tan forta que encara la recordo vívidament. Fa trenta-quatre anys. Jo vivia a Suïssa, conduïa un esportiu anglès clàssic de dues places i escalava muntanyes de quatre mil metres —a l'hivern. Però tenia ben poc coneixement del que és el vi, i encara menys del que és el vi blanc. (No hem d'oblidar que no fa pas tants anys d'aquella època en què beure vi blanc es considerava poc "viril".) Vaig anar a passar una setmana en un centre de recerca de Schwarzwald que era —encara ho és— la imatge exacta de la "torre d'ivori" on diuen que volen viure els científics. Al vespre, les discussions científiques anaven acompanyades d'un nombre indeterminat d'ampolles de vi que cercàvem al celler del centre. Un col·lega meu va destapar una ampolla de vi blanc i em va convidar. Mai no havia tastat res d'igual i la meva cara va posar de manifest la meva sorpresa. El meu amic em va dir: "Es ist doch ein Traminer!" —i des d'aleshores ja no vaig poder parar de meravellar-me amb els vins diversos que ens ofereix la terra.

El Ginesta potser és el millor Gewürztraminer del nostre país. N'hi ha d'altres que estan força bé, però el Traminer corre sempre el perill de caure en una certa banalitat i els que realment l'estimem volem que tingui una marcada puresa d'aromes. Crec que això es dóna en el vi de Parés Baltà. Si realment us abelleix, feu-ne via perquè només n'hi ha sis mil ampolles i realment és un vi excel·lent. No l'hem de comparar amb els Gewürztraminer d'Alsàcia —més eteris i encara més florals— sinó que l'hem d'acceptar com un producte valuós en ell mateix i, ara que el tinc a la meva copa, us asseguro que jo el trobo delectable i encertat.

Parlar de Gewürztraminer em du a pensar en el Riesling i, encara que al nostre país hi ha algun Riesling interessant —Ekam i Biu, per exemple— hi ha un altre vi que, sense ser Riesling, me'l recorda profundament. És el nou blanc d'Albet i Noya que es diu Marina Rión 2012 i està fet a partir d'una varietat innominada que aquest celler de l'Ordal ha recuperat a partir d'algun cep antic escadusser.  

Aquest vi em va cridar l'atenció a la mostra de la Guia de Vins de Catalunya i vaig anar al celler a comprar-ne alguna ampolla. L'aroma és molt atractiva, amb flors i cítrics i matisos difícils de descriure —que sempre són nets i incisius— i una estranya contradicció entre un atac gràcil i un pas de boca amb pes. A la meva llibreta vaig escriure-hi "refrescant i enigmàtic", adjectius de conjunció poc habitual. Quina suavitat al tast! Quin tremp! Vi llarg i impecable, que recorda les virtuts del Riesling —ja ho he dit— i que suggereix que aquesta varietat innominada podria ser una autèntica joia.

Apunts a mà alçada —1—

La festa de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany va ser una orgia de grans vins i grans cellers, que sadollaven amb escreix els més vehements desitjos de qualsevol adorador dels vins de Catalunya. Hi vaig ser i, deixant de banda el goig de retrobar tants amics, hauria pogut tastar fins extenuar-me en el plaer. Vaig limitar-me a tastar les propostes que em resultaven menys conegudes. Avui, en aquest article, passo en net alguns dels "apunts a mà alçada" que vaig poder fer en aquella jornada memorable.

Dibuix de ceps d'or al capvespre (Poboleda)

Si parlem de vins blancs, he de fer esment del gran Edetària 2011, estructurat, equilibrat, profund. He tingut la sort de poder tastar aquest vi un parell de vegades en una mateixa setmana i sempre m'ha semblat immens en la seva elegància rotunda. No coneixia els vins de Mas d'en Blei i gràcies a la festa de la Guia vaig poder tastar el seu Clos Martina 2012 —garnatxa blanca i una mica de pedro ximenez i pansal— que em va semblar excel·lent, amb una untuosa potència perfectament en equilibri amb la fruita i l'acidesa. O també el centXcent 2011 de Vins del Tros, una altra important garnatxa blanca de la Terra Alta, d'un celler que mereix un article complet —que espero escriure algun dia. Del Celler Batllet, de Gratallops, voldria fer esment del seu aromàtic Escanyavelles 2011. És un "Vi de Vila" de Gratallops fet amb aquesta varietat tradicional —tradicionalment menystinguda. I si us plau tastar alguna cosa atípica, podeu obrir una ampolla de la nova varietat experimental d'Albet i Noya: Rion 2012. A mi em va dur records de riesling i a la boca em va sorprendre el seu volum net.

A la festa també vaig tenir l'oportunitat de tastar un vi blanc mític que mai no havia tastat: Vinya Llisarda 2001. Em va semblar emocionant —per l'extrema complexitat de les seves aromes, per la fresca i sedosa plenitud del seu pas per boca.

Aparentment, va ser el gran dia dels blancs de garnatxa.

Els apunts de vins negres aniran a l'article següent.

Ampolles obertes

Repassant les meves llibretes trobo un bon grapat de vins que no han sortit en aquest blog, potser perquè eren massa escadussers per donar lloc a un article complet. Però tampoc no fóra just que no rebessin ni una simple menció. Als fulls del meu quadern hi he trobat això:

• Les Conques és el petit celler ecològic d'en François Douville al poble rossellonès de Vilamulaca. Vaig arribar-m'hi un dia d'aquest estiu i vaig endur-me els negres Toine 2012 i Anatole 2011 i el blanc Bohème 2011. L'Anatole em va sembla força interessant, amb un punt cremós de bona qualitat sobre un fons de fruita, i el Bohème —macabeu i garnatxa blanca amb una criança parcial en bóta— em va semblar el més notable dels tres. Hi vaig trobar algunes de les virtuts dels vins naturals —i també algunes de les seves limitacions— amb una clara presència de les mares, amb bon sabor i una certa plenitud, una certa personalitat.
• No sabia que els amics del Batlliu de Sort també havien fet un Vi Bord 2012 blanc. Si passa com amb el negre, haureu d'anar fins al Pallars per tastar-lo, perquè diuen que és un vi que no baixarà d'allà dalt. Igual com em va passar amb el Vi Bord negre 2012, aquest blanc també m'ha semblat interessant, agradable i digne de ser conegut. Encara més: m'ha semblat que posseeix una qualitat sorprenent i unes virtuts atípiques. L'aroma, per exemple, et deixa una mica desconcertat per la seva originalitat. Deu ser riesling i viognier —suposo. A la boca té un volum important i un atac amorosit i com untuós. És consistent i delectable.
• Laltre 2010 és el "vi petit" del celler La Gravera d'Alfarràs, de monestrell, garnatxa i merlot. Quina sorpresa més agradable! Ja he tastat diversos vins d'aquest celler i sempre els he trobat molt bons. Caldrà que algun dia els tasti de manera més sistemàtica i, segurament, generaran un article en aquest blog. Lleuger i ben afinat, amb fruitetes i cireres. A la boca sorprèn per una certa lleugeresa elegant, equilibrada i prolongada, saborosa i exacte. Apunta maneres de vi més gran. 
• Ai els vins de Terroir al Límit! Moments propers a l'èxtasi es combinen amb fracassos lamentables. Em sap greu dir-ho —no acostumo a publicar comentaris obertament negatius— però he begut ben bé tres ampolles d'en Dominik que han estat completament decebedores. La darrera va ser ahir mateix i era un Torroja 2007 que feia temps que esperava la seva nit de glòria —que va resultar ser la seva nit de fiasco. Ple de contradiccions internes: El nas brutejava, l'atac tenia records d'excel·lència i a continuació el vi moria abans de superar la part davantera de la boca, acomiadant-se amb notes clarament lletges.
• La paraula "belat" és un anagrama de "Albet" i és el nom que du el vi més singular i escàs del celler Albet i Noya. Fa poc en Joan Massana em va convidar a tastar el Belat 2007 i el cert és que em va semblar un vi important, que m'agradaria tornar a tastar amb més concentració. Recordo (no vaig prendre notes) unes aromes força complexes, en la línia dels torrats, tabac, cuir i també allò que s'acostuma a anomenar "animal" —tot força interessant. També recordo un punt de fruita llaminera, alguna nota balsàmica. A la boca, fruita densa i una mica vellutada, substancial.
• Uns dels vins més memorables d'aquest inici de tardor ha estat una ampolla d'Artigas 2004 —60% de garnatxa, 35% de carinyena i 5% de cabernet— que feia uns anys que dormia al meu celler. El color era de cirera, moderadament fosc; l'aroma era càlida però neta, molt amorosida però amb un lleu toc especiat i un indici de cuir —sense decadència ni vellesa. A la boca, deliciosament lliscant, amb acidesa fresca i, al mateix temps, sensacions càlides; amb l'elegància que sempre tenen els vins de Mas Alta. Permanència impecable a la boca, amb acció central i projecció lineal. Un vi perfectament polit —en el sentit de "net" i també en el sentit de "brunyit"—, elegant i llarg. Amb perfum de flors ja plenament obertes. Mentre el vaig bevent, amb deler, penso si és millor ara que té prop de deu anys i la seva fruita s'ha esmorteït i s'ha apagat, o era millor quan era més jove. No crec que aquesta pregunta tingui una resposta simple i, si la té, tant se val!

Vins que no he tastat

Jorge Luís Borges va dedicar un poema a un llibre que no havia llegit. Al "Otro Poema de los Dones" dóna gràcies a una llarga llista dels que, segons ell, són alguns dels dons més importants que ens han estat concedits i, en un vers, cap a la meitat del poema, dóna gràcies

"Por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,"

M'aixoplugo en aquest precedent il·lustre per parlar de tres vins que no he tastat —encara— però que m'atrauen i que la seva mera existència me'ls fa delectables i desitjables.

No he tastat mai Le Soula, el projecte de Gérard Gauby i Richards Walford a la Fenolleda. Suposo que podríem discutir llargament sobre si un vi de la Fenolleda —la mal coneguda comarca de llengua occitana que fa de frontissa entre el Conflent, el Rosselló i el Llenguadoc— ha de cabre o no en aquest bloc, però l'etiqueta del vi proclama inequívocament que es tracta d'un vi de les Côtes Catalanes i no penso fer-hi cap escarafall. El celler és al que fou la cooperativa de Prunyanes i les vinyes —unes vint-i-dues ha, amb alguna vinya plantada fa prop de cent anys— són a l'entorn de Sant Martí de Fenollet. A partir d'aquests terrers, en Gauby fa un blanc de sauvignon, macabeu, garnatxa blanca, una mica de chardonnay i encara un petit percentatge de varietats diverses com la malvasia o la garnatxa grisa, que es cria amb les mares durant divuit mesos en dipòsits de fusta de 600 litres. I també fa un vi negre de carinyena, garnatxa i una mica de sirà que es cria fins a vint-i-un mesos en fustes diverses. Ja he dit que no conec aquest vi, però sí que he tastat La Muntada, del mateix Gauby i el record d'aquest vi excel·lent em fa desitjar conèixer Le Soula. Em sembla motiu suficient per arribar-me fins la Fenolleda, algun dia.

Albet i Noya fa un dels vins més enigmàtics del nostre país. Es diu Belat i està fet amb una varietat autòctona recuperada per aquest celler, que sembla que no se'n coneix ni el nom. El projecte de recuperació de varietats antigues, prefil·loxèriques, d'Albet i Noya es va iniciar l'any 1998 i en una primera fase va consistir en recollir varietats de vinyes abandonades, molt velles, o de ceps individuals trobats en algun indret. Posteriorment, tres d'aquestes varietats han manifestat un bon potencial per fer vins de qualitat i una d'elles és la que dóna el Belat. De belat n'hi ha tan pocs ceps que només en surten cinc-centes ampolles cada any. Tot indica que l'interès d'aquest vi va més enllà de la seva raresa: Tinc amics que han tastat el Belat i em diuen que és realment un vi molt bo.

Pel que fa al tercer "vi que no he tastat"... no és del tot cert que no l'hagi tastat. Parlo de l'Estrany de Can Credo —és a dir, Recaredo— que és l'impressionant nou vi brisat de xarel·lo d'en Toni Mata i en Joan Rubió. És un vi blanc que té maceració amb les pells durant uns set dies i que vaig tenir el privilegi de tastar quan encara no estava embotellat. Els primers indicis de la gestació d'aquest vi els vaig tenir el juliol del 2011 quan en Ton Mata ens va deixar tastar un xarel·lo amb maceració del 2003 (!) i ens va dir que tornarien a fer un vi com aquest (en vaig parlar aquí). Fa uns mesos, en Ton em va confirmar el nom d'aquest nou vi —Estrany— i em va convidar a tastar les dues anyades, el 2011 i el 2012, encara a mig fer. Ara que el vi del 2011 ja està acabat de fer friso per tastar-ne una ampolla, però em diuen que les poques ampolles que van fer-ne han volat —literalment— a la Gran Bretanya. L'enhorabona a Recaredo!

Triangulacions

Si voleu fer un bonic exercici de contraposició entre la força de la vinya i la força de l'enòleg, us en proposo un que és, al mateix temps, senzill de fer i absolutament deliciós. Imagineu una vinya i dos enòlegs que fan cadascú el seu vi a partir dels raïms d'aquesta mateixa vinya. Imagineu que els dos vins que resulten són ambdós magnífics. Aquesta situació es dóna aquí mateix, a tocar de Manresa. Els vins es diuen Singular i Blunt. El primer el fa en Gerard Escudé i en vaig parlar en un article d'aquest bloc. El segon el fa en Joan Soler. Tots dos surten de la mateixa vinya del Celler el Molí.

Malauradament, no he pogut fer el tast simultani d'aquests dos vins, però l'altre dia vaig obrir una ampolla d'Aire de Blunt 2006 i és un vi que per ell mateix ja té una presència i unes virtuts prou sòlides com per que en faci esment en aquesta pàgina. És un vi d'aromes potents i confitades, de denses llàgrimes, un vi que manifesta maduresa i tipicitat varietal. A la boca hi entra amb notes dolces, madures i voluminoses i a mig camí mostra molt de caràcter —una forta tensió— per donar pas a unes sensacions una mica assecants, completament correctes. Hi ha un bon equilibri entre tot un munt de variables com són la fruita, la maduresa, l'acidesa, el tremp i la virtut de la fusta.

* * * *

 Per Nadal érem dotze a taula. És un bon moment per a les ampolles màgnum —per molts motius, ja n'he parlat algun cop. I és també un bon moment per unes ampolles que sàpiguen donar-nos plaer i, al mateix temps, sàpiguen quedar en un segon pla, sense interferir en l'ambient de bullícia d'aquests àpats. Un  vins que, de cap manera, exigeixin un tast introspectiu i pausat.

Dels màgnums que he tingut a la taula d'aquest Nadal, vull esmentar-ne un que em va plaure força. És el Brut 21 d'Albet i Noya (sense anyada), que és un cava de chardonnay i parellada. Em va agradar l'aroma, neta i lleument cremosa, sense perdre la frescor, i em va agradar a la boca perquè era viu i àgil, ben arrodonit i amb un puntet sedós que el feia bo de beure, mentre la conversa fluïa d'un tema a l'altre, anàvem tastant els entrants saborosos que la Núria ens havia preparat i esperàvem l'escudella i la carn d'olla.

* * * *

Hi ha vegades que em ve molt de gust tastar un vi com El Templari de Bàrbara Forés. Vi vermell, lluent, exquisit, subtil, amb fruitetes i un acurat toc de fusta. Aquests dies he obert un parell d'ampolles de la collita 2010 —ja sabeu que aquest vi es fa amb garnatxa i amb una varietat autòctona anomenada morenillo— i he tornat a gaudir d'aquella sensació fresca de fruites primerenques que persisteix a la boca. No és un vi ni prim ni fluix —de cap manera!— però sí que dóna una sensació poc gràvida, mesurada i fluïda. Ja sé que estic comparant peres amb pomes, però no puc evitar, mentre bec aquest vi de la Terra Alta, pensar en algunes sensacions que he experimentat amb alguna ampolla de Morgon.

Grans cellers, petits vins

Sovint, quan s'acosta el temps de la calor, ens ve de gust un vi senzill ---en el sentit de "no complicat"---, agradable, fresc i net, amb bona expressió de fruita. Un "petit vi" que, tot i la seva senzillesa, sigui impecable en la definició i en el pas de boca.

Aquest Petit Albet 2009, d'Albet i Noya, podria ser una molt bona opció en aquestes circumstàncies. Un vi d'ull de llebre i garnatxa de cultiu orgànic, amb la signatura d'un gran celler, a un preu que també és molt petit. Un vi que es presenta amb un tap de rosca que és, en aquest cas, en la meva opinió, totalment escaient.

Un altre celler il·lustre que també ens ofereix un "petit vi"---de característiques ben diverses, no cal dir-ho, al vi anterior--- a un preu força interessant, és Mas Doix, de Poboleda.

Cal tenir en compte que les característiques dels terrenys del Priorat fan que la despesa necessària per conrear aquelles vinyes sigui molt elevada i, tanmateix, no sigui gens fàcil poder oferir vins "econòmics". Per això mateix, quan un celler com Mas Doix ens presenta Les Crestes 2007 a menys de 15 euros, s'escau tastar-lo i avaluar-ne la qualitat.

És un vi de garnatxa, vigorós i fruitat, força prioratí, saborós i amb un puntet de mineral, càlid, potent i voluminós. Un vi que hem de deixar respirar una estona i que ens ofereix una bona aproximació al Priorat. Nogensmenys, jo l'he trobat una mica cantellut i amb un final poc amorosit que, malgrat tot, no invalida, de cap manera, la impressió positiva del conjunt.

Amb la collita 2007, l'Àlvaro Palacios ens va presentar dues novetats que impliquen una certa reestructuració del seu catàleg. Al capdamunt de la piràmide, hi tenim els dos vins, escassos i valuosos, que procedeixen cadascun d'una finca concreta. Són L'Ermita (al voltant de les 1.000 ampolles, depenent dels anys) i Finca Dofí (unes 20.000). A continuació, el vi de poble del que ha parlat en un escrit recent d'aquest mateix blog, Gratallops (unes 10.000 ampolles), procedent de 5 vinyes concretes d'aquest terme i que apareix per primer cop amb la collita 2007. Les Terrasses (unes 150.000 ampolles) era, fins ara, el vi més bàsic del celler, però amb la collita 2007 apareix una nova oferta: Camins del Priorat, amb carinyena i garnatxa gairebé a parts iguals i una mica de cabernet i syrah. La producció és d'unes 200.000 ampolles i el preu no arriba als 14 euros.

Aquest Camins del Priorat presenta, en un primer moment, un nas poc franc, però l'oxigen i una mica de paciència esvaeixen aquestes primeres notes negatives i ben aviat veiem emergir un vi notable, viu, potent i fresc, que es veu amb facilitat i que ens plau, entre altres coses, per unes sensacions cremoses ---elegants i embolcallants--- que evoquen les millors carinyenes del Priorat. És un vi que troba aquell punt dolç entre una certa complexitat i una bona drinkability.

Fet i fet, Camins del Priorat 2007 posa al nostre abast l'oportunitat de viure una excel·lent introducció al Priorat.

Alguns vins d'aquests dies

A banda dels vins que he anat comentant ens els darrers articles d'aquest blog, voldria fer esment aquí d'algunes ampolles recomanables que he tastat en aquest darrer mes.

Per exemple, el Barrica 21 d'Albet i Noya, un cava del 2005 fet amb Chardonnay i Pinot Noir, voluminós i complex, peculiar i atípic, a poca distància d'esdevenir licorós, però opulent i ampli, amb un carbònic afinadíssim.

O bé, anant a l'extrem oposat, aquesta obra de precisió i elegància que és el xarel·lo Can Credo 2008, de Recaredo, un vi que reafirma ---si calgués--- les virtuts innegables del xarel·lo, quan es treballa encertadament. Van ser només 1.198 ampolles que procedeixen d'una vinya de Subirats de sòl calcari conreada segons els principis de la biodinàmica. Em diuen a Recaredo que el rendiment de premsat d'aquest vi és només del 40% i que la fermentació es fa en bóta, però el vi ja no té més contacte amb la fusta.

Seguint amb els vins blancs, vaig tastar un vi del Garraf, misteriós i difícil, que du el poc agraciat nom de Macizo 2008. Res no conec sobre l'origen d'aquest vi, ni sé on són les vinyes on neix, ni quin celler el vinifica. Llegeixo a Internet que és fet a base de xarel·lo, garnatxa blanca, malvasia i chardonnay i que l'autor del vi és un enòleg de la Rioja ben conegut: Benjamín Romeo. He de dir que els vins de Benjamín Romeo que he tastat ---i aquest no n'és cap excepció--- m'han produït una certa perplexitat, un cert aclaparament. Potser diria que són uns vins que se'm fan difícils i que no encerten a generar el tipus d'acords que em fan vibrar, tot i reconèixer que es tracta de vins importantíssims!

Passant a parlar de negres, el Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que m'agradaria conèixer millor. De moment, puc dir que he gaudit molt amb el seu Marge 2007, un garnatxa-cabernet-merlot-syrah amb una criança de 8 mesos, que és molt saborós i fruitat i s'assaboreix amb delectança. Un vi que m'incita a tastar els altres productes d'aquest celler.


Una altra sorpresa ben agradable d'aquests darrers dies procedeix de l'honorable Celler de Capçanes i és un pinot noir que duu l'estrany nom de 2/x. Tots sabem que hi ha hagut més d'un celler català que ha treballat amb la pinot noir i també sabem que els resultats tenen clars i ombres. Aquí tenim un nou assaig, i he de dir que m'ha agradat força.

Finalment, vull fer esment del Rocaplana syrah 2007 del celler Oriol Rossell, molt recomanable, i d'una garnatxa de Marçà que es diu Dosterras 2006 de la que no puc opinar perquè l'ampolla que vaig tastar no estava en bones condicions, però que tornaré a tastar així que en tingui l'ocasió, perquè crec que ens trobem davant d'un producte important. (Afegit a posteriori: He tastat una segona ampolla d'aquest vi i ha estat un plaer: Fruita, potència, matisos, maduresa, fusta fina, joia, caràcter... Per a enamorats de les nostres garnatxes.)

Per acabar, un vi dolç insòlit i preciós, una petita joia escassa i poc coneguda: Del celler Albet i Noya, el seu Dolç Adrià 2001. Es tracta d'una proposta amb molta personalitat que, potser, no agradarà tothom, però que a mi em va resultat molt atractiva i, en la taula nadalenca, va ocupar encertadament un lloc concret i va desplaçar amb contundència les altres propostes dolces que hi eren més habituals. Aquest vi es fa a partir de raïms de syrah i ull de llebre sobremadurs ---collits el mes de desembre--- que es maceren amb la pell durant sis mesos. És un vi que s'envelleix en bótes durant uns dos anys. El resultat és delicat i sòlid al mateix temps i té un nas que sap unir màgicament les aromes de fusta ---notables i, en la meva opinió, molt encertades--- i les de la fruita madura i dolça.