40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:

O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:

A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.

Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.

Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.

Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.

I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:

Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.

Etiquetes i memòries

 Fa trenta anys que conservo —no en diria col·leccionar— les etiquetes dels vins que vaig bevent. Moltes d'aquestes etiquetes em duen memòries especials. Per exemple, un Traminer 1989 de l'Elbtal. Va ser l'any que va caure el mur. Jo no era a Berlin, però sí que era a una ciutat a tocar de la frontera amb la DDR. Acabava de néixer la meva filla i immediatament —la criatura tenia un mes— vam marxar els tres a viure sis o set mesos a Alemanya. Totes les parets cridaven "Zusammensetzung sofort!" Va ser una època plena d'experiències —amb molta son i molt poc son. Jo ja havia viscut alguns mesos a Alemanya i havia començat a conèixer i apreciar els seus vins gloriosos. Però va ser en aquesta estada més llarga quan me'n vaig enamorar definitivament. També vàrem viure l'obertura de la frontera i vàrem assistir a l'espectacle inoblidable del retrobament. Milers de persones venien de l'altra banda i eren rebudes amb abraçades i llàgrimes pels de la nostra banda. Aquesta etiqueta d'una ampolla del 1989 —una ampolla que, d'altra banda, no era excepcional en cap sentit—, em recorda aquell moment. Observeu que a l'etiqueta hi diu clarament que aquesta ampolla no es pot comercialitzar perquè és un "salari en espècies".

*  *  *

Recordo amb força claredat un viatge que vaig fer al Priorat el 1984, quan ja sentia la curiositat del vi i m'intrigaven aquells vins tan "bèsties" que s'hi feien. Tinc mitja dotzena de diapositives d'aquells dies, on hi surt la meva dona i el nostre "Ford Fiesta" que era la nostra petita finestra al món.

Vam anar va raure a Scala Dei i vam comprar algunes ampolles del seu vi de la collita 1976. Aquell vi em va obrir paisatges de sabors que no sabia que existien. Ara llegeixo (per exemple, aquí) que a dia d'avui aquest vi es considera mític. Per a mi ho va ser —amb tota seguretat.

Qui pogués retrobar aquells moments on tot era nou i tot semblava possible! Jo tenia trenta anys i totes les ambicions intactes.

*  *  *

I, anant més enrere en el temps (sense arribar al pa-vi-i-sucre de la meva infantesa, ni a la copeta de vi ranci cada matí, perquè jo era una criatura que no em feia prou) he de parlar del vi d'Alella, del que fèiem a casa i del de la Cooperativa. El nom era Marfil i l'ampolla era alsaciana. És una ampolla que forma part del meu imaginari perquè a casa meva, com a tantes altres llars, el vi era dins d'un porró o d'una ampolla de "graciosa", excepte els diumenges en que a taula hi havia alguna ampolla estreta i punxeguda —característica— de vi d'Alella.

És clar que no tinc cap etiqueta d'aquelles ampolles dels diumenges dels seixanta, però sí que en conservo una de l'any 1975, d'una edició especial de garnatxa i pansa blanca. Era un vi dolç i recordo vagament, malgrat els anys i anys que han passat, que em va semblar una delícia.

Com deia en Pla, es difícil imaginar la nostra vida sense els diversos vins que l'han anat acompanyant.

La més petita

La DO Alella és tan petita que tots els cellers junts poden exposar els seus productes en una sala de dimensions modestes. És tan petita que hi ha municipis a Catalunya —per exemple, Porrera— que tenen el doble de cellers que tota la DO Alella. La seva petitesa minva la seva capacitat de promoció i, de fet, hi ha moments que sembla que el nostre país hagi oblidat aquests vins que —en una època passada— havíem arribat a tenir completament integrats en la vida quotidiana. La tenim tan a prop que no la veiem.

Però tot té sempre dues cares: Les AOC franceses ens demostren que, en aquests casos, la mida no importa, o no hauria d'importar. És més, ser petit pot comportar un valor afegit que suggereixi exclusivitat i singularitat, si al darrera hi ha uns fonaments que donin suport a aquests conceptes. Alella pot tenir un munt de reptes i limitacions, però hi ha cellers i persones que tenen arguments per fer-hi front. Arguments com les propostes d'enoturisme d'Alta Alella o la publicació Papers de Vi, arguments que vénen de la terra —el sauló— i dels ceps —la pansa blanca, la garnatxa blanca—,  i l'argument fonamental, que és el que es troba a l'interior de les ampolles de la DO Alella.

Un dilluns a la tarda, a l'espai Can Manyé, la publicació Papers de Vi va organitzar un tast on hi van ser presents tots els cellers de la DO Alella. Quin bon moment per acabar de conèixer el que s'està fent ara a les vinyes i els cellers d'Alella! Quin bon moment per conèixer la "vinografia" de la DO Alella!

[M'agrada molt aquest neologisme que surt a la portada d'un número de Papers de Vi: vinografia. Quina troballa! (Montse: et sap greu que l'usi en el meu bloc?) Ja sé que recorda massa el nom d'un bloc de vins ben conegut, però tant se val. Diu i suggereix coses que no sé expressar amb cap altra paraula. I també trobo meravellosa la paraula "vinògraf", que és com un geògraf de les vinyes, dels cellers i dels vins... M'agrada més que no pas "enòfil", que sembla el nom d'una malaltia venèria; o "enoturista", que lliga amb "turista", mot certament despectiu... Potser el posaré a les meves targetes: Jaume Aguadé, vinògraf!]

Hi havia un munt de bons vins per tastar i gaudir-ne. La pansa blanca era protagonista de ple dret. Vaig sentir algú que la menystenia una mica acusant-la de ser "molt neutra". I tant que ho és! Però ho és en el millor sentit de la paraula, en el sentit que, quan assoleix la seva perfecció, dóna vins purs, de gran seriositat i forta tensió, vins que cal tastar amb atenció i ens recompensen amb virtuts no aparents. Dir que la pansa blanca —el xarel·lo— dóna vins neutres és com dir que la sardana —ben ballada— és una dansa sonsa.

Sense desmerèixer la resta de vins, en destacaré quatre que crec que són remarcables.

• Bouquet d'A 2011 blanc de criança del jove celler Bouquet d'Alella. Pansa blanca i un 20% de garnatxa blanca, fermentades en fusta i criades en bóta nova durant uns tres mesos. Va ser el meu preferit. Al nas la criança justa li ha aportat més matisos, més complexitat i sí que hi ha un indici de la fusta, però hi és en un perfecte equilibri amb les notes de la fruita. És força pur (allò que deia quan parlava de "neutre"), és elegant. I a la boca t'omple amb una sensació de volum que no cansa, perquè és fresc i té aquell puntet d'untuositat que el fa més saborós encara. Hi vaig trobar una persistència preciosa: el seu sabor encara hi era quan el vi feia una estona que havia marxat.
• Pansa Blanca 2011 de Can Roda. Aquest celler de Martorelles és tan bonic, i la gent que du aquest projecte estan tan engrescats, que quan els vaig visitar l'any passat vaig pensar que m'agradaria que els seus vins m'agradessin. Em van agradar, però no vaig arribar a parlar-ne en aquest bloc. Avui tampoc no faré cap descripció completa d'aquest celler que hi ha a l'altra banda de la carena, però sí que vull anotar les virtuts d'aquest vi característic, atractiu i fresc, que ens mostra l'autenticitat de la pansa blanca. 
• Galàctica 2009 és un vi poc conegut de Marquès d'Alella que em va cridar fortament l'atenció. Està fet també amb pansa blanca i està criat en dipòsits de ciment de forma d'ou. El cas és que el resultat és esplèndid i fins una mica intrigant. Tanmateix, aquest vi —com els dos anteriors— té la tensió i la puresa que calen i cap estirabot no trenca el seu caràcter seriós i elegant. La sensació a la boca és impressionant, gràvida, persistent, sòlida, afinada. 
• Marfil Molt Dolç, d'Alella Vinícola, una delícia suprema. Pansa blanca pansida criada en solera. Un vi de gran complexitat sàpida que no intentaré descriure: tasteu-lo! Quan ho hagueu fet, potser entendreu millor les paraules —cíniques, duríssimes, però encertades— d'en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo: "...els catalans som tan cosmopolites que abans ens prenem un icewine del Niàgara [...] que un excel·lent vi dolç d'Alella." Fem entre tots que això canviï (que no vol pas dir que deixem de banda l'icewine del Niàgara!).