Sense franquícia

Vaig estar passejant per Figueres i només veia allò que es pot veure a milers d'altres llocs: les mateixes franquícies de qualsevol altra ciutat. Stradivarius, Mango, Zara, Desigual, Tous, la Tagliatella, Intersport, Adolfo Domínguez... no cal que us repeteixi els noms. Res de nou, o pràcticament res. Uns carrers idèntics a molts d'altres, on es poden comprar coses idèntiques a moltes d'altres. Hi havia força gent i semblaven prou feliços. Molts eren turistes que ben a prop de casa seva deuen tenir exactament les mateixes botigues, amb els mateixos objectes. Jo no vaig poder eludir una certa tristesa. Deu tenir una explicació, és clar. Potser la puc arribar a entendre en alguns casos. N'hi ha d'altres, però, que no m'entren al cap.

Per sort, ens queda el vi, producte local per excel·lència —i que duri! Aquest món de mediocritat, pobre i decadent, de les franquícies(*), encara ens hauria de fer estimar més la meravellosa multiplicitat dels vins de la Terra —i de la terra— i el seu arrelament imprescindible a cada terrer concret. I estimar també les diverses voluntats i anhels i oficis de les persones que fan els vins —amb les seves concordances, les seves afinitats i, també, les seves contradiccions.

Vam marxar de Figueres i vam anar a Capmany, on vam trobar en Bonfill Arché —viticultor savi que vessa d'entusiasme, com tants d'altres en tenim— i ell ens va mostrar el seu nou projecte: una finca de potser un parell d'hectàrees, on hi plantarà vinya. Ens va parlar dels peus que vol triar, la manera com la vol empeltar, les varietats, la disposició dels ceps, l'orientació del terreny —un indret lleument elevat on hi bufa sense destorb la tramuntana que baixa del Puig dels Falguers—, els sòls... A continuació, vam entrar en una vinya molt vella —vuitanta, cent anys, no ho sé— amb el tradicional mosaic de varietats. Ceps recargolats i ancestrals, un de garnatxa negra, el del costat de carinyena blanca i el de més enllà de lledoner roig. El senglar la visita sovint —ai las!— i sap triar els grans més dolços: al costat d'una garnatxa blanca de la que només n'havia quedat la rapa hi havia una carinyena blanca totalment intacta!

Després del carrer dels Massimo Dutti, Pandora i Violeta, això era la glòria. Local, únic, proper, traçable.

La vinya de la Closa, a Capmany. Al fons, la carena de l'Albera, amb el Puig Neulós.

Com que en Bonfill em va vendre una de les seves darreres ampolles d'Ull de Serp Macabeu 2013, vaig voler arribar-me pel meu compte a la vinya de la Closa, que és d'on surt aquest vi. Es troba a uns cent deu metres d'alçada i fa un petit pendent encarat al sud-est. El vi es va criar en dues úniques bótes de tres-cents litres, de característiques contrastades una i l'altra, i s'ha convertit en un macabeu de tonalitat daurat clar, que insinua fruita blanca i fumats i evita les característiques més meloses dels macabeus més usuals per anar més cap a una certa «trempera» àcida. Nogensmenys, entra a la boca amb una dolcesa formidable, que no és ni de mel ni de llaminadura... no sé com dir-ho.

En acabat, vam anar al port de Roses a comprar un gall de Sant Pere que vam cuinar al forn, amb patates, ceba i tomàquet. [N.B.: He dit «vam» cuinar i vull dir —ja us ho imagineu els que coneixeu la meva absoluta malaptesa culinària— «la meva dona va» cuinar. Perdoneu el plural, que no era ni majestàtic ni de modèstia.]

(*) ...sense oblidar que la majoria es fonamenten en unes condicions laborals properes a l'esclavatge!

El goig del tast vertical

El tast vertical —quan es tracta d'algun gran vi i s'hi poden tastar mitja dotzena de collites, o més— és un dels grans delits a que podem sucumbir. Si hi anem amb els sentits esmolats i si la nostra capacitat sensorial fos prou penetrant, això és el que podríem discernir-hi:

• La variabilitat de les collites, de la saó de la terra, del règim de pluges i sol, de la vida del cep. Aquest és el factor principal, si realment estem parlant de vins —cada dia n'hi ha més— que volen que cada anyada reflecteixi l'essència d'aquell any concret. En canvi, si parlem d'un enòleg que malda perquè el seu vi es mantingui cada any igual a ell mateix, el tast vertical perdrà una bona part del seu encant. Hi ha qui diu —recordo haver-ne parlat amb en Carles Pastrana enfront d'una copa de Clos de l'Obac 2004 i una altra de Clos de l'Obac 2002— que només aquells vins que mantenen exactament el mateix cupatge any rere any poden proclamar que reflecteixen el valor de la collita.
• L'evolució dels cupatges, dels mètodes de vinificació; l'addició —o subtracció—d'una nova partida de vinyes, el canvi de fustes, els profunds misteris bioquímics de la fermentació i la criança.

 

• El canvi en les intencions de l'enòleg, percaçant nous paradigmes, aprenent a entendre millor les seves vinyes cada any que passa, llimant errors, gosant seguir nous camins. Fins i tot, el relleu generacional —com en aquell tast inoblidable de Clos Martinet del 1990 al 2004, quan vam arribar a la primera collita de la Sara.

• El pas del temps, que tant m'emociona sempre! Parlo del pas del temps a un doble nivell. D'una banda, el pas dels anys, que fa que cada vi tingui una edat cronològica diferent i una edat de maduració que no sempre es correspon amb l'edat cronològica. Però també el temps a la copa perquè, en aquests tastos que involucren una colla de vins i s'allarguen algunes hores, els vins van canviant constantment —cadascun al seu propi ritme— i les converses i les valoracions a que donen lloc són infinites.

Tot això —i alguna cosa que em deixo— podríem haver experimentat l'altra nit, a les vinyes d'Arché-Pagès, mentre participàvem, al·lucinats, al convit generós d'en Bonfill i la Marta que, més enllà de llepolies que deixaré per algun altre article, va consistir en el tast complet de totes les collites d'aquest gran vi de l'Empordà que es diu Bonfill —com el nom de fonts del seu autor.

Al nostre costat teníem en Bonfill Arché (segons les dades de l'Idescat, a tot el país hi ha menys de cinc persones que es diuen Bonfill de nom de fonts) i al nostre davant hi havia les sis copes de Bonfill 2004, 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009. Aquest gran vi de Capmany va començar com un 70/30 de garnatxa i cabernet i ha anat incorporant pas a pas la carinyena fins al moment actual en que el vi és pràcticament un 50/50 de garnatxa i carinyena.

Quan un grup de persones s'enfronten a un tast vertical, cadascú trobarà el seu punt d'equilibri en una collita més recent o més antiga. En el meu cas —ja sé que em fascinen els vins que han perdut una part de la seva corpulència una mica agressiva i l'han substituïda per una certa calma tensa— em va enamorar el 2005 i vaig també trobar virtuts delectables en el 2004 —no acabo d'estar d'acord amb en Plutarc quan diu que, quan ens anem fent vells, tendim a preferir els vins potents. Amb la collita 2006 va entrar la carinyena al cupatge del Bonfill i el vi és excel·lent —com ho són tots els de la sèrie— però em va semblar que estava en un cert moment d'indecisió. Ja he cantat les belleses del 2007 en un article d'aquest bloc i, després d'un ensurt inicial —per una "mala copa"— vaig poder-ne apreciar la força i la plenitud de sabor. El 2008, que podria ser el millor del tast, malgrat que encara reclami un temps d'ampolla per acabar de posar ordre a la gran matèria que conté, va despertar en tots nosaltres instants de profunda complaença. El 2009 encara és al celler i està força tancat en ell mateix. Només n'hi ha 2200 ampolles i n'hauríem de comprar alguna i oblidar-la a algun racó del nostre celler fins que tot el que duu a dintre esclati i es manifesti.

Campions per punts

S'acaba el campionat de lliga de futbol, però abans de proclamar els campions definitius, s'aplica a cada equip uns coeficients que tenen en compte:

• El percentatge de jugadors autòctons.
• El pressupost del club.
• El disseny de la samarreta.

Aleshores, combinant aquests elements, convenientment ponderats, s'arriba a la classificació final.

No, la lliga de futbol no funciona així, però aquesta simulació sí que reflecteix prou bé el modus operandi de la Guia de Vins de Catalunya. Res a objectar. Entre altres coses, res a objectar perquè els autor de la Guia expliquen clarament i sense embuts què és el que fan.

M'ha vingut al cap aquesta comparació futbolística perquè fa pocs dies vàrem tenir l'oportunitat de tastar els millors vins —vol dir els vins amb la puntuació més alta, després d'aplicar els barems— de la nova edició de la Guia.  Va ser una ocasió esplèndida per gaudir d'uns vins meravellosos, d'uns vins que fan il·lusionar. Res m'agrada més que veure, any rere any, com cada cop em costa més seguir el ritme dels vins de Catalunya —malgrat que hi esmerci, cada vegada, més temps i més esforç.

Vins excelsos i persones compromeses amb la seva feina. Malauradament, l'espai que es va triar aquest any no ajudava gens ni mica a que aquests vins poguessin expressar-se en tota la seva plenitud. Empentes i sensació de claustrofòbia i anxovament;  música "disco" fortíssima i llums de les que quan jo era jove en deien "psicodèliques"; escopidors escassos i oiosos; ampolles calentes... Calia una gran capacitat d'abstracció per poder tastar mínimament bé alguna cosa. Reunir tots aquests vins magnífics té un immens valor. Fer-ho en condicions dignes hauria convertit la festa en un esdeveniment memorable.

Hi havia tanta excel·lència en aquella cova anomenada Otto Zutz que no puc pas fer ni un retrat aproximat del que vaig tastar. Però sí que vull deixar constància de mitja dotzena de vins que em vam impressionar i de vins dels que he pres nota de cara a poder, un dia, conèixer-los més a fons.

• Tres vins negres gegantins. D'una banda, el Vd'O 2.09 de Vinyes d'Olivardots. És la collita 2009 d'una vinya molt vella de carinyena sobre terreny de sauló que hi ha a tocar d'aquest celler de Capmany. D'aquesta vinya i d'aquest vi en vaig parlar aquí, amb motiu de la collita 2008. Una joia amb un segell aromàtic que a mi em diu "Olivardots". El Ferrer Bobet Selecció Especial 2009 també em va semblar d'una estatura immensa: un altre vi per reivindicar les nostres vinyes velles de carinyena —i l'art dels nostres enòlegs. Finalment, el Tros Negre 2010 de l'Alfredo Arribas em va esgarrifar per la seva perfecció i complexitat. Aquí parlem de garnatxa, però d'una garnatxa transformada en un líquid eteri, singular i difícil de contextualitzar, que incita a la reflexió.
• Dos blancs imponents, ambdós de garnatxa blanca: El Tros Blanc 2010 de Portal del Priorat i el sorprenent Brisat 2011 d'Orto Vins. Cadascun d'ells requeriria —si els vull fer un mínim de justícia— un llarg article en aquest bloc que, si puc, escriuré.
• Una col·lecció de vins blancs excel·lents i molt atractius, alguns dels quals no coneixia. Per exemple, el picapoll criat en acàcia Pd'A 2011 de Solergibert; el Tern 2011 d'un celler relativament nou de Batea; el Xarel·lo Macerat 2011 de Coma Romà; el macabeu de Sàtirs 2011 d'Arché Pagès; el Quintà Blanc 2011 de Bàrbara Forés; el Bouquet d'Alella 2011...
• La bona notícia de la incorporació de la Cooperativa d'Ulldemolins en una nova etapa de qualitat de la que Les Pedrenyeres negre 2009 n'és un bon exemple.
• ...I tantes altres coses delectables!

És ben lamentable que hi hagi alguns cellers catalans que encara s'aferrin a la postura absurda de no voler participar a la Guia de Vins de Catalunya.

Els vins d'en Bonfill, de Capmany

Moltes de les vinyes d'Arché Pagès —14 ha de garnatxa, carinyena, cabernet, merlot, garnatxa blanca, macabeu i sirà— són en llocs enlairats, ben ventilats per la tramuntana i amb un paisatge de qualitat extraordinària: la Mare de Déu del Món, la Salut, les Salines, tota la carena de l'Albera i també, per algun forat, el mar blau. El terreny és de sauló, com en tota aquesta zona de Capmany i Sant Climent. Escampades per la vinya hi ha unes roques immenses, arrodonides, d'aspecte megalític i de morfologia probablement glacial.

Hi ha vinyes de vint, trenta, o seixanta anys i també hi ha alguna vinya de carinyena molt i molt vella, potser centenària. Des de fa un parell d'anys, en Bonfill Arché Pagès conrea les seves vinyes mantenint-hi la vegetació espontània. Aquest winemaker expert té unes idees clares sobre la viticultura que convé en aquesta zona particular de l'Empordà, una zona —Cantallops, Capmany, Sant Climent, Espolla— que s'ha anomenat tradicionalment Els Aspres i que per a mi representa un terrer ben característic dintre de la DO.

El cel, en aquests dies de finals d'abril, té una lluminositat excepcional i les nuvolades i les clarianes es succeeixen amb gran velocitat mentre en Bonfill m'ensenya els ceps recargolats i revellits d'una vinya centenària que ha incorporat aquest any al celler. Em diu "no podré fer-ne res de bo si abans no aprenc a conèixer-la, a entendre com es comporta i com cal treballar-la". En aquest celler i en el seu factòtum hi ha una interessant combinació de tradició vitivinícola generacional i de ciència enològica, i el resultat final —que es diu Sàtirs, Cartesius i Bonfill— és testimoni de l'èxit d'aquesta combinació de terrer, tradició, tramuntana i enologia.

Des d'aquell moment ja llunyà en que vaig tastar la primera collita del Cartesius, els vins d'Arché Pagès han estat sempre entre els vins empordanesos que més fàcilment han connectat amb els meus sentits. Són vins agradables i que, per dir-ho planament, estan molt bé. Però els vins que he tastat més recentment van clarament força més enllà d'això que acabo de dir. Per exemple, el Sàtirs blanc. És un monovarietal de macabeu i aquests dies he tastat, en dues ocasions, la collita 2011, acabada d'embotellar. Si deixes que agafi aire —i evites que estigui massa fred— et donarà unes aromes molt netes de fruita blanca, fresca i saborosa. Tot hi està ben afinat: acidesa, volum, persistència. És fluid i té trempera, és estricte i omple la boca. És un vi gens trivial, que defuig l'èxit fàcil i que crec que anirà evolucionant cap a una bona complexitat. En Bonfill em va oferir tastar una ampolla de la collita 2008, com a demostració fefaent de la bonica transformació que aquest macabeu pot arribar a experimentar.

Ara bé, hi ha dos vins d'aquest celler que jo m'atreviria a situar en el nivell dels vins extraordinaris. Em van fascinar ara fa un any, quan els vaig tastar per primera vegada, i ara que els he pogut tornar a tastar amb molt més deteniment —mentre escric tinc al meu costat una copa de Bonfill 2007— no em desdic gens ni mica de la meva primera impressió, ans al contrari.

El primer d'aquests vins es diu Cartesius blanc i és un monovarietal de garnatxa blanca amb uns cinc mesos de criança en roure francès. És un vi escàs i, ara mateix, les poques ampolles de la collita 2010 —la que tant em va sorprendre ara fa un any— ja han desaparegut, i la collita 2011 esta encara en un dipòsit del celler. Us recomano que esteu amatents al moment —cap al juny— en que el Cartesius blanc 2011 surti al mercat i n'aconseguiu alguna ampolla. La generositat d'en Bonfill m'ha permès tastar-lo, en primícia, quan encara s'està fent en el celler de Capmany, i he pogut sorprendre'm per les seves aromes espectaculars de fruita dolça i el seus sabors amorosits i plens. Podria esdevenir un vi blanc molt gran.

L'altre gran vi d'aquest celler és el Bonfill 2007 —garnatxa, carinyena i cabernet sauvignon, 2.700 ampolles— que tinc ara a la copa. És de color vermell molt fosc, però no pas opac, molt bonic. Agraeix una bona estona d'aireig i va generant a la copa aromes llamineres i complexes de fruita molt madura i de compotes i de bosc mediterrani, sempre ben equilibrades amb una criança estricta. A la boca, em sorprèn i m'agrada la seva exacta harmonia entre una fluïdesa lliscant i una potència densa i fresca. Encara pot anar evolucionant cap a textures encara més perfectes, però en aquest mateix moment és ja una imprescindible referència empordanesa.

Hi ha altres coses a dins de les bótes d'aquest celler de Capmany que, quan es converteixin en vins bons i fets, caldrà conèixer. En parlaré quan arribi aquest moment.

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.