Vinari d'or

«Com gat i gos»: Amb aquest nom i amb l'etiqueta que l'acompanya, mai no hauria comprat aquest vi. Estava en un supermercat d'un poble del Pirineu i em mirava les lleixes de la secció de vins amb l'habitual aire de resignació de qui ressegueix les ampolles amb la mirada i està pensant «què trobaré per beure?».

La proliferació de noms —diguem-ne— «divertits», «atrevits», «amb ganxo», combinats amb etiquetes —diguem-ne­— «desenfadades», «simpàtiques», «juvenils», és evident. Sovint, són vins que poden estar més o menys bé, però de vegades són vins orfes de pare i mare i de terrer i que responen només a una estratègia comercial que afirma —en podríem parlar molt!— que «el públic» vol fugir de tot allò que fa que un vi tingui una personalitat lligada a una terra concreta.

Deia que a les lleixes d'aquell supermercat hi havia un vi d'etiqueta llampant i nom divertit, que jo segurament mai no hauria comprat si no fos que lluïa un petit adhesiu que em va cridar l'atenció:

Efectivament: és l'adhesiu dels Premis Vinari, perquè el Com Gat i Gos 2014 va guanyar el Vinari d'Or en la categoria de vins de criança. És un vi que jo no havia tastat —encara més: no sabia ni que existia— i que, tanmateix, té «pare, mare i terrer» perquè al seu darrere hi ha un celler excel·lent: Baronia del Montsant, a Cornudella.

Vaig tornar a casa ben content amb aquesta troballa inesperada i, mirant d'obviar l'etiqueta —que està a les antípodes de les meves preferències estètiques— i el nom «divertit», vaig pensar que —ves per on!— podria tastar un Vinari que m'havia passat per alt.

Fa ja molts anys que conec els vins de Baronia del Montsant —el seu Clos d'Englora és excel·lent— i de vegades penso que és un celler decididament infravalorat, un celler que, com n'hi ha d'altres, potser és més conegut enllà de les nostres fronteres que no pas a casa nostra.

El Com Gat i Gos és certament el «vi petit» del celler de Cornudella, però a mi m'ha sorprès molt positivament. Els ingredients són la garnatxa negra, la garnatxa peluda i la carinyena; la criança és d'uns quatre mesos; el resultat és molt encertat, molt atractiu. Segons el meu punt de vista, el motiu que el vi sigui tan «ben trobat» rau en que s'ha aconseguit mantenir tot el caràcter i el tremp d'aquestes varietats glorioses en un vi fresc, saborós, equilibrat, tens i fluid. Hi és tot el que hi ha de ser, però la sensació és de lleugeresa, de suavitat, d'una certa aparent «intranscendència».

Tinc un gran respecte per iniciatives com els premis Vinari. A més, com que vaig tenir l'honor de formar part del jurat, em miro els seus resultats amb un interès gairebé personal. El que no tinc clar és si l'impacte que tenen en el consumidor és prou eficaç. Em pregunto, per exemple, si l'adhesiu que a mi em va cridar l'atenció i em va decidir a comprar aquest vi ha tingut alguna incidència en la resta de clients d'aquell supermercat d'aquell poble del Pirineu. Em temo que potser no.

Tres cellers de Cornudella

Els camins del Montsant, els seus graus feréstecs i tants i tants racons màgics que s'hi amaguen, conviden a visitar sovint la vila de Cornudella. Fins i tot, o potser preferentment, a l'hivern, en un dia clar i fresc, d'aquells en que les obagues, al matí, estan lleugerament gebrades. Si, a més de gaudir de l'excursionisme, ens agrada conèixer cellers interessants i tastar vins singulars i amb personalitat pròpia, la visita a aquestes contrades no ens defraudarà.

De cellers, a Cornudella del Montsant, n'hi ha un bon nombre i els vins que s'hi fan mereixen ser coneguts. La darrera vegada que m'hi vaig acostar vaig visitar quatre cellers i vaig deixar per a una propera ocasió quatre o cinc cellers més que hi ha.

Mas Perinet és un celler impressionant. Potser hauríem de dir que són dos cellers perquè, de fet, hi ha dos Mas Perinet, el que està envoltat per les vinyes de la DO Priorat i el que està enmig de les vinyes DO Montsant. Els dos conjunts de vinyes estan separats per una carena i, com ha de ser, cada un dels dos cellers treballa independentment els vins de la DO corresponent. L'edifici que en podríem dir "noble" és el de la DO Priorat, amb una arquitectura amb reminiscències gaudinianes, força discutible. En qualsevol cas, les instal·lacions impressionen per la seva solemnitat. L'"altre" Mas Perinet és com una mena d'alter ego del primer: secret, modest, vulgar, rural, autèntic. Els vins d'aquest celler, els Priorat i els Montsant, mereixen un comentari més acurat del que puc fer ara mateix, perquè només he tastat alguna ampolla escadussera. De l'última ampolla de Perinet que he tastat en recordo, més que res, les circumstàncies: va ser un vespre al sud de Xile, a casa d'uns amics xilens devots d'en Serrat. El vi del Priorat, l'ocasió, la companyia i la música d'en Serrat que anava sonant insistentment van integrar-se perfectament en una bella experiència.
A l'altre extrem de l'espectre hi trobem el Celler Cooperatiu, el de tota la vida, el solemne edifici modernista on a la primeria dels vuitanta anàvem a comprar un vi elemental i rústic. Des d'aquella època hi hem retornat moltes vegades i hem pogut anar veient com el vi s'afinava i anava a millor amb cada nova collita. Ara mateix, tant el jove Les Troies com el Castell de Siurana (que té dues versions, una amb una criança curta i l'altra amb una criança d'un any en roure nou) són vins excel·lents a un preu molt atractiu. És cert que, al recinte del celler, hi podreu veure, potser, unes evidents caixes amb encenalls de roure però... tant se val!

El Celler Ronadelles no el trobareu si no sabeu on és, perquè res no l'anuncia. Heu d'anar al Restaurant La Plana on potser us servirà el dinar la pròpia enòloga del celler, una noia jove amb experiència al Mas Ígneus que dirigeix aquest celler gens conspicu amb una energia considerable i uns tocs de màrqueting interessants. Per exemple, l'estil gràfic del vi que du el sorprenent nom de Cap de Ruc recorda fortament certs productes comercials (molt comercials!) que ens venen de les antípodes. Pot semblar que dic això en un cert to pejoratiu, però el cert és que a mi em sembla molt bé que hi hagi vins catalans que adoptin una certa imatge més desenfadada del que és habitual. I els vins d'aquest celler estan prou bé i són, fins i tot, atractius i recomanables. Per damunt de tot, aquest Cap de Ruc de nom insòlit i esperit modern i saborós.

Tanmateix, el celler que més em va interessar en aquesta visita a Cornudella és el minúscul celler Baronia del Montsant. Es tracta del celler que produeix els diversos vins que duen el nom de Englora i que, per mor de l'escassa producció i de que el seu mercat principal és a Amèrica, són força difícils de trobar a les nostres botigues. Això fa encara més recomanable la visita a Cornudella, perquè aquests vins són imprescindibles per a qualsevol afeccionat als vins catalans (i als vins en general, vinguin d'on vinguin).

El blanc fermentat en bóta Clos d'Englora es fa amb garnatxa blanca i una mica de viognier i és ample i sedós, amb un nas excel·lent. El jove Flor d'Englora també té una mica de fusta i és magnífic. Els dos vins negres de criança, Englora i Clos d'Englora 14 incorporen cabernet i merlot i petites quantitats d'altres varietats com syrah, cabernet franc o monastrell, amb un resultat final d'una gran qualitat.

Parlant amb els responsables d'aquest celler vaig sentir-los dir una frase que em va fer reflexionar. Jo em queixava de que no havia vist mai el seu vi a cap botiga del país i ells em van dir alguna cosa com ara aquesta "el mercat espanyol és molt difícil. A nosaltres ens resulta més fàcil accedir al mercat americà". Jo, que he viscut diverses temporades a l'Amèrica del Nord, crec que entenc què em volien dir amb aquesta frase: el consumidor americà és molt més obert a tastar vins d'arreu ---sempre que vinguin amb el suport d'una bona puntuació--- mentre que una immensa part dels consumidors de casa nostra ens deixem endur per la rutina i la por a la novetat.