Sempre tornaré al Batlliu

Quan un celler —un projecte que involucra vinyes, terrer, persones, mètodes, idees, objectius, treball, amor...— l'he pogut seguir des del seu «moment zero», aleshores, de manera inevitable, he desenvolupat una complicitat i una estimació envers aquest projecte que em fan veure'l com alguna cosa pròpia —no «pròpia» en cap sentit possessiu, sinó més aviat en referència a una gran proximitat, a una gran coneixença. Això em passa amb una dotzena de cellers —potser menys. Un d'ells és Batlliu de Sort.

Com que, per diversos motius, sóc mig pallarès, quan vaig veure que al Batlliu s'hi plantaven vinyes, recuperant així un conreu que ja només existia a la toponímia, de seguida vaig estar atent a què s'hi feia. Quan vaig començar a beure els vins que feien —i a imaginar els vins que volien fer— els amics Ramon, Josep Maria i els altres socis seus, quan vaig adonar-me que aquells vins despertaven en mi un delit profund, vaig saber que Batlliu de Sort era un dels «meus» cellers.

Fa poc, vaig passar una llarga estona a la borda de Cebrià, amb en Josep Maria. Era la primera vegada que podria veure la impressionant sala de sostre altíssim, acabada de rehabilitar. A fora, la temperatura no era gaire baixa, però el «vent de port» bufava ben fort i s'agraïa estar a redós. Vam parlar de moltes coses, vam tastar-ne moltes: les collites que encara es crien a l'ampolla, les que encara són al dipòsit, el vi més novell, els projectes... 

D'allò que vaig tastar aquell dia, el que és mes digne d'esment, perquè és innovador, és un viognier 2013 amb una mica de criança en bóta vella de mida gran. És un vi magnífic que, segons els amics del Batlliu, encara haurà d'esperar ben bé un any a l'ampolla. Representa la primera criança en bóta del celler. Som molts els que fa temps que ens delim per poder beure algun Biu amb criança en fusta, però ells segueixen el seu tempo, afermant cada pas abans de fer el següent.

Aquest viognier delectable és d'un groc ben clar i genera aromes molt netes, fresques, florals, austeres. L'equilibri a la boca és impecable. Hi ha volum, dolçor melosa, el punt de voluptuositat que associem al viognier; però també hi ha tremp, força lineal, frescor, tensió i puresa. Mentre el bevia, no podia deixar de pensar en Condrieu, però no vaig dir res perquè jo penso que, quan parlem de vi, les comparacions són innecessàries i, sovint, pernicioses. En resum, em va semblar que era un vi profund i ple de matisos, on els diversos equilibris —fluid/untuós, sec/amorosit, precís/voluminós, floral/cítric...—estaven plenament aconseguits.

I tota la resta? I tots els altres vins que vaig tastar? I els 2016 i els 2017? I la comparació —tête-à-tête— entre el Nero 2016 (sense sulfurós afegit) i el Biu 2016? I les noves collites del Vi Bord (segurament les millors que hi ha hagut)? Són moltes les delícies que encara ens esperen a la borda de Cebrià. En parlarem en una altra ocasió. Aviat.

Frèvol, no frívol

Hi ha cellers que no abusen dels colors fosquíssims i opacs i no tenen cap pudor en oferir-nos un vi transparent, clar i lluent.

Ja podeu comprar la nova collita del deliciós pinot que fan a l'entorn de la borda de Cebrià, al Batlliu de Sort: Biu negre 2015. Si aneu a Sort, podeu passar —no podeu no fer-ho!— per la botigueta que el celler té al carrer Major, pràcticament al davant de la casa del general Moragues. Allà hi podeu comprar el seu Biu blanc de riesling —la collita 2015 encara s'està acabant d'afinar al celler—, el seu pallarès Vi Bord i, tanmateix, el Biu negre 2015 de pinot noir que a mi tant m'agrada! Podeu comprar-hi aquests vins i també podeu prendre-hi una copa i, probablement, parlar amb algun dels socis —en Josep, en Ramon, en Guillem i l'Aleix— que duen endavant aquest projecte.

La collita 2015, que va ser força difícil, ha acabat donant un resultat que, per al meu gust, és una autèntica delícia. El color —ja ho veieu a la fotografia— és ben clar, lluent, transparent i bonic. L'aroma ja m'atrau només de destapar l'ampolla. Tota la sala s'omple de flors i fruites delicades i fresques. Penso que és un vi d'hivern, de dies amb poca llums, de la vora del foc. No sé si aquest és el Biu negre que més m'ha agradat. A la boca és incisiu i, en la seva mesurada «fredor», sedós. La boca s'omple de fruita lleument àcida. Hi trobo elegància, delicadesa i plaer. Els que compartim l'ampolla coincidim que, d'alguna manera, ens revifa l'esperit i... no podem parar de beure'n amb delit!

Em meravella que un vi amb tant poca força pugui ser tant saborós. El podria adjectivar com a «aigua de roses» i, si el tasteu, digueu-me si vaig errat o no. És persistent i, més cap el final, se li endevinen unes notes amargoses elegants, que li donen caràcter, tremp, sense perdre la suavitat. M'explica en Ramón que en aquesta collita van usar una mica més de rapa —fins un 25%— que els altres anys.

Vi ingràvid, «petit», delicat, impecable. Triomf de l'elegància sobre la força. Clarament euforitzant!

Frèvol, no frívol.

* * * *

 

Ara penso que els tres pinot noir catalans que prefereixo neixen més o menys a la mateixa alçada sobre el nivell del mar: uns nou-cents metres. Són aquests: el Biu, al Batlliu de Sort, l'Acusp, a la serra de Costa Ampla, sobre Talarn, i La Font dels Aubacs, a les muntanyes de Prades. 

Àpats de festa i (alguns d') els seus vins

Són dies de destapar moltes ampolles. Algunes —força significatives—, de fora del nostre país: Génération XIX 2012 d'Alphonse Mellot, Échezeaux 2006 de Robert Arnoux, Pago de los Capellanes Reserva 2001, Amarone 2011 de Villa Arvedi... D'altres —la majoria—, de Catalunya, i de tres d'aquestes ampolles vull deixar record en aquests Apunts.

Carn d'olla i Saó
Fa anys que vam tornar a l'escudella i la carn d'olla «completa», és a dir amb tots els ingredients que jo recordo de quan era petit, sense oblidar —mai de la vida!— l'exquisida orella de porc, ni el morro, la cua, els cigrons, la col, la patata...

Jo penso —no em feu massa cas, que no tinc cap títol d'expert en maridatges— que la carn d'olla, en contra del que pugui semblar en un primer moment, no requereix pas un vi massa «contundent». L'ampolla que vaig triar va ser una mica especial: un màgnum del 2008 que feia uns anys que descansava al meu celler: Saó «Guinovart» 2008, de Mas Blanch i Jové. Va ser una de les primeres collites d'aquest celler de la Pobla de Cérvoles. Justament quan el celler començava, vaig anar-lo a visitar (vegeu aquest article) i vaig aconseguir aquest excel·lent màgnum que ara ens ha acompanyat magníficament.

El vi està fet amb garnatxa, cabernet i ull de llebre, i és perfumat, elegant, viu, ric i pur. Maduresa (primària) que ha anat madurant (en l'altre sentit de la paraula) en aquests anys dins de l'ampolla màgnum. Deliciós, equilibrat, amb el pes just i una fluïdesa clàssica i delicada —sense ser fràgil—. Quina gran ampolla per al dia de Nadal!

Cuixa de porc i Biu
La nit de Cap d'Any va estar presidida per una (desmesurada) cuixa de porc feta al forn —amb la seva cotna, deliciosa fins a límits que transgredeixen el pecat de gola— i el vi va ser un pinot noir lleuger i gràcil que, curiosament, va adir-se perfectament amb la grossa bèstia.

El celler Batlliu de Sort acaba de treure la collita 2014 del seu Biu Negre i està boníssim. Ni sé quantes ampolles n'hem buidat! És vermell, força clar, i és ple de perfum fresc, de flors i cireres. A la boca hi trobo l'acidesa fresca i neta, que «neteja la boca». És clar que no hi ha gaires tanins, ni confitats, ni pes, i potser és per això que complementa tan bé el sabor greixós del porc. Aquest Biu Negre 2014 m'ha recordat fortament una ampolla recent: Les Perrières 2012 de Bize & Fils.

Intimitat i Recaredo
I quan els convidats marxen i ens quedem sols la meva dona i jo, arriba el moment de destapar una ampolla de les que mereixen silenci, introspecció, tranquil·litat. Com el Recaredo Reserva Particular 2004. Un dels monuments enològics de Catalunya. Una ampolla de la que res no diré perquè, a mida que un vi es va acostant a la divinitat, més difícils —o inútils— són les paraules:

...vidi cose che ridire
né sa né può chi di là sù discende
(Paradiso, Canto Primo)

Criança sota l'aigua

Què hem d'esperar d'una ampolla de vi que ha passat set mesos a vint-i-dos metres de profunditat a les aigües de l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà?

L'Ajuntament de Tremp i la majoria de cellers dels dos Pallars han volgut fer aquesta prova de «criança subaquàtica». Ara fa uns set o vuit mesos, un grapat d'ampolles del Batlliu de Sort, Vila Corona, Mas Garcia Muret, Terrer de Pallars, Sauvella, Cal Borrech i Castell d'Encús, van submergir-se a l'embassament de Sant Antoni. Des d'un punt de vista tècnic i logístic, l'empresa és més complexa del que pot semblar a primera vista. En primer lloc, va caldre trafegar el vi a una ampolla de xampany, que pugui aguantar la pressió que hi ha a més de vint metres de profunditat. Aquestes ampolles, evidentment, es van haver de tapar amb un tap hermètic, de tipus corona, i es van haver d'identificar amb una etiqueta de metall. Finalment, la immersió i la recuperació de les ampolles —tasques que són força complexes—va necessitar la feina de bussos especialitzats.

La setmana passada, quan a Tremp es celebrava la Festa de Primavera, l'Ajuntament i els cellers van organitzar un tast comparatiu de les ampolles submergides amb les ampolles equivalents que havien romàs als cellers. Va ser una activitat molt ben organitzada i enormement instructiva, a la que vaig tenir l'honor de ser-hi convidat.

Tornem, doncs a la pregunta inicial. Quina diferència hi ha, realment, entre una ampolla en un celler i una ampolla submergida a l'aigua? Podríem parlar de l'absorció dels rajos còsmics per l'aigua o del suau bressar de les ampolles al llac, però si volem tocar de peus a terra, crec que només trobarem tres factors a tenir en compte a les ampolles submergides: la foscor, la temperatura i el tancament hermètic. Tres factors que, tanmateix, poden reproduir-se fàcilment a un celler, sense necessitat de recórrer a un embassament. Però també hem d'acceptar que beure vi d'ampolles que han estat submergides al mar o a un llac és més poètic, més mediàtic i més divertit, oi que sí?

La meva opinió és que el que estàvem fent  —com va dir en Tomàs Cusiné— era comprovar l'efecte de la criança en ampolla tapada amb tap de suro, a la qual cosa jo potser hi afegiria el possible efecte d'una climatització més o menys estricta (en el sentit de mantenir la temperatura estable a 12 graus) al celler.

El tast va ser interessantísim! La sensació que jo tenia era la de disposar d'una mena de «màquina del temps» que em permetia tastar simultàniament un mateix vi en dos estadis diferents de la seva evolució. Vull dir que els vins que havien estat al llac, semblava que s'haguessin «congelat» en la seva expressió de fa set mesos, mentre que els que s'havien quedat al celler havien anat creixent —vull dir «criant»— de la manera habitual.

Il·lustraré el que dic amb dos exemples:

• Un vi blanc delicat. Jo l'havia tastat fa poc menys d'un any i l'havia tornat a tastar un parell o tres més de vegades, la darrera ara deu fer un mes (és un vi que m'agrada molt). En aquest segon cas, recordo que vaig apuntar al meu quadern que em semblava que el vi havia seguit una evolució que li havia fet perdre la seva puresa inicial. En el tast de Tremp, el vi que havia estat al llac concordava perfectament amb el meu record del vi d'ara fa poc menys d'un any, mentre que el vi del celler concordava —això no és cap sorpresa— amb el vi que jo havia begut fa unes setmanes. Conclusió: per al meu gust personal, hauria estat millor que aquest vi s'hagués embotellat amb un tap hermètic.
• Un vi negre de guarda (que també sempre m'ha agradat molt). Aquí la situació era exactament oposada a l'anterior. El vi del llac estava encara massa tancat  —allò que en diem «tancat»— mentre que el vi del celler era, per al meu gust, més arrodonit, més complex, més expressiu. Conclusió: en aquest cas, la criança tradicional en ampolla tapada amb tap de suro està perfectament justificada. Cap sorpresa!

No vull repassar cadascun dels vins individuals —no és el moment— però no puc deixar de fer esment de la meravellosa qualitat de l'ancestral de sauvignon blanc que es diu Taïka 2012, ni de la saborosa calidesa i les aromes impecables del sirà que es diu Muriac 2011. Ni tampoc no puc deixar d'anotar, és clar, el meu agraïment als amics dels cellers dels Pallars per haver dut a terme aquesta «performance».

Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

Més amunt

La vinya del celler Cara Nord, a les muntanyes de Prades, arriba als 900 m d'altitud. Les vinyes de Batlliu de Sort són a 925 m d'altitud, que és la mateixa que la de la vinya més alta de Castell d'Encús. Les vinyes de Torres al Pallars Jussà s'enfilen fins els 950 m, mentre que la vinya experimental de Torre del Veguer a Bolvir, a la Cerdanya, es situa a una altitud de 1.180 m.

A l'Alt Urgell també hi ha alguna vinya altíssima. Per exemple, a Alinyà, a l'indret de Cal Galtanegra, hi ha una vinya de poc més de 1 ha, a 1.310 m d'altitud. A Montanissell —a 1.175 m d'altitud—  i a Montan de Tost —a 1.125 m d'altitud— hi ha dues vinyes que són de les que vull parlar avui.

Com que tinc el mal costum de no llegir les notes de premsa, no em vaig assabentar en el seu moment del projecte d'aquestes dues vinyes de l'Alt Urgell. Un dia que em recreava fent una visita virtual a la Vall de la Vansa —és a dir, jugant amb GoogleEarth— vaig trobar-me, en el lloc més inversemblant, el que era clarament la imatge d'una vinya. És una parcel·la de 1.3 ha a l'indret anomenat Parebé, just el lloc on la sinuosa carretera LV-4001 acaba de remuntar el Solà de Montan i entra a les planes on hi ha el petit poble de Montan de Tost.

Havia trobat una vinya. Ara calia trobar el viticultor i, potser, el vi. No va ser gaire difícil. Ben aviat el fil em va dur al Xavier Ribes, viticultor al Penedès, nascut a Montan i artífex d'aquesta agosarada vinya de l'Alt Urgell, una de les més elevades del país. Vàrem parlar una estona molt llarga. De la vinya de Montan, però també de les espectaculars vinyes que en Xavier té al Garraf, d'on han sortit —jo no ho sabia— alguns vins que recordo molt bé. Em va explicar l'estimació que sent per les seves vinyes del Garraf —"les més emblemàtiques de tota la DO", va dir— i com va preparar la seva aventura urgellenca. Anys enrera ja havia empeltat ceps al Penedès recollint varietats de sarments de parres de l'Alt Urgell per tal de comparar maduracions. Finalment, a Montan hi va plantar Gewürztraminer i Riesling i també uns pocs ceps de fins a deu o dotze varietats més —incrocio Manzoni, chardonnay, sauvignon blanc, godello, ull de llebre, merlot...— amb caràcter experimental.

I d'aquesta vinya i d'una altra de minúscula que hi ha a Montanissell en surt un vi que du el nom de Carisma i  el segell Montant i Ssell. És un cupatge de Gewürztraminer i Riesling i s'elabora a un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.

Vaig trobar una ampolla de Carisma 2012 a la La Bodega de Tremp i ara que l'he oberta trobo que m'agrada força. Potser hi trobo a faltar aquelles aromes més característiques del Gewürztraminer i més aviat l'hauria classificat com a Riesling. Sensacions cítriques fresques i també una certa untuositat lleu, amb un bon volum de fruita blanca com la pera o el préssec blanc, i una mica de raïm. Persistència i equilibri. Netedat i textures lliscants i suaus, ben sustentades per una acidesa en el seu punt just. Hi ha una qualitat que m'incita a tastar les properes collites d'aquest vi que neix tan amunt —a 1.125 m sobre el nivell del Mediterrani, a una comarca del Prepirineu on les vinyes havien anat desapareixent.

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Delejo pinot

Delejo pinot noir. Fa dies que no bec altra cosa. Per exemple, els de Michel Poulleau —que no pertanyen a aquestes pàgines. Avui mateix, he pujat a la borda de Cebrià a parlar amb en Ramon —de Batlliu de Sort— sobre els seus vins del 2013 i he tastat —entre altres coses— el pinot que esdevindrà el Biu 2013. Caldrà estar-hi amatent perquè el líquid que s'està criant ens aquests freds dipòsits del Pallars Sobirà anuncia ja ara mateix unes decidides virtuts d'elegància i complexitat. I encara caldrà estar més amatent a l'aparició —si s'arriba a confirmar— d'unes poques ampolles d'un nou vi que potser es dirà Nero 2013 i que és un pinot noir sense sulfurós, vinificat amb un 30% de la seva rapa: tastat en la fredor d'aquest vespre pallarès, de cara a les neus del Pic de l'Orri —que la llum baixa del sol tenyia lleument de magenta—, m'ha semblat una delícia —potser el vi del Batlliu que més s'acostarà a l'ideal de frescor, fruita, elegància i rectitud a què tendeix aquest celler pirinenc.

Repasso alguns vins de Catalunya fets amb pinot noir que tinc a l'abast. Per exemple, l'exquisit Acusp —la collita 2012 em sembla extraordinària— que, tanmateix, crec que mereix els honors de la guarda —cinc anys, o més, per veure fins on arriba la seva grandesa. O el pinot de Capçanes, que fa temps que no tasto, però que la primera ampolla que vaig destapar (crec que era un 2007) em va seduir i fins crec que va aparèixer en aquests apunts d'enografia. O encara el pinot de l'Abadia de Poblet —que potser no és el meu preferit, però té prou entitat i, a més, té la virtut de fer-nos evocar el binomi Císter-Pinot.

Parlant dels bernardins i del (de la?) pinot—la varietat que molts consideren com la més arcaica de totes —, hi ha una teoria que afirma que el pinot noir podria ben bé ser una varietat ancestral de Catalunya —una teoria que podria fer emmudir els que estigmatitzen els vins catalans fets amb pinot acusant-los de no ser prou nostrats. La teoria és plausible, però potser és indemostrable. Afirma que quan els monjos del Císter van venir a Poblet el 1150 ja duien sota el braç una de les seves possessions més preuades: els ceps de pinot noir de la seva Borgonya. Potser sí o potser no, potser van començar a vinificar les varietats que hi havia a la Conca de Barberà en aquell moment. Però no sembla més natural imaginar que els monjos preferissin la seva estimada pinot?

Tanmateix, he acabat obrint l'ampolla d'Abadia de Poblet 2009 i ara tinc aquest vi a la copa —una Riedel Vinum Borgonya que no m'acaba de fer el pes. És un vi clàssic, agradable, que pel meu gust marca massa una cert estil de fusta amb torrats conspicus que amaguen la fruita. Però dit això, el vi em va seduint més i més a cada glop i ben aviat vaig trobant que m'agrada l'indici de "caixa de puros", l'equilibrada i fresca suavitat, l'acidesa ben col·locada.

Introibo ad altare deum

Rosat, gairebé vermell, característicament pinot, amb la fina bombolla que ja sabem. Intens. Ho és i se'n diu: és l'Intens 2010 de Recaredo —el primer vi escumós amb certificació biodinàmica. Trenta mesos de criança, un 40% de monestrell i la resta és pinot: intensament pinot, un pinot llaminer que m'acosta a un pinot català que m'encanta, que és el Biu de Batlliu de Sort.

N'he obert una ampolla fa un parell de dies i l'hem begut a taula, amb entusiasme, perquè és un vi deliciós que pot acompanyar gairebé qualsevol menja. He dit ja que és intens? En aquest cava, la tradicional austeritat de Recaredo sembla que s'hagi relaxat una mica per donar-nos un vi que, sense sortir dels paràmetres de qualitat d'aquest celler, és més obert, més fàcil, ple de cireres i magranes, de color desacomplexat, de bombolla manyaga i de pas de boca pur.

Però aquesta ampolla d'Intens 2010 només ha estat el nostre particular Introibo ad altare deum, perquè teníem la intenció d'obrir una ampolla que feia mesos que esperava el seu moment de glòria terrenal: Reserva Particular de Recaredo Enoteca 2002.

Es tracta d'una edició especial de 628 ampolles numerades que es va fer amb motiu del 50è aniversari de la primera Reserva Particular que en Josep Mata Capellades va elaborar el 1962. En aquests 50 anys s'han fet 39 collites d'aquest vi superlatiu i jo em considero molt afortunat d'haver-ne pogut tastar —en aquests darrers cinc o sis anys— algunes de les més mítiques: 1984, 1991, 1993, 1996, 1999, 2001, 2002. Parlo de vins amb dos-cents o tres-cents mesos de criança!

L'ampolla de l'altre dia va ser degollada el 17 de setembre del 2012, quan duia 112 mesos de criança. Tot ell era un prodigi de delicadesa, de matisos tènues i gloriosos, de sumptuosa harmonia. Podria intentar adjectivar-lo —ja ho sabeu: que si pastisseria, que si fruits secs, que si integració completa del carbònic, que si autòlisi— però tant se val! Hi ha un nivell de perfecció a partir del qual aquests adjectius més aviat denigren qui els emet perquè el vi vola força més amunt. Diguem que va ser una ampolla memorable.

I les copes? En algun article anterior ja he revelat la meva pueril preocupació per no haver trobat encara una copa per a vins espumosos que em satisfaci. Ara en tinc unes que m'agraden força i que van ser les que vaig utilitzar amb aquests dos vins de Recaredo: Spiegelau Authentis 440-01-85.

Ampolles obertes

Repassant les meves llibretes trobo un bon grapat de vins que no han sortit en aquest blog, potser perquè eren massa escadussers per donar lloc a un article complet. Però tampoc no fóra just que no rebessin ni una simple menció. Als fulls del meu quadern hi he trobat això:

• Les Conques és el petit celler ecològic d'en François Douville al poble rossellonès de Vilamulaca. Vaig arribar-m'hi un dia d'aquest estiu i vaig endur-me els negres Toine 2012 i Anatole 2011 i el blanc Bohème 2011. L'Anatole em va sembla força interessant, amb un punt cremós de bona qualitat sobre un fons de fruita, i el Bohème —macabeu i garnatxa blanca amb una criança parcial en bóta— em va semblar el més notable dels tres. Hi vaig trobar algunes de les virtuts dels vins naturals —i també algunes de les seves limitacions— amb una clara presència de les mares, amb bon sabor i una certa plenitud, una certa personalitat.
• No sabia que els amics del Batlliu de Sort també havien fet un Vi Bord 2012 blanc. Si passa com amb el negre, haureu d'anar fins al Pallars per tastar-lo, perquè diuen que és un vi que no baixarà d'allà dalt. Igual com em va passar amb el Vi Bord negre 2012, aquest blanc també m'ha semblat interessant, agradable i digne de ser conegut. Encara més: m'ha semblat que posseeix una qualitat sorprenent i unes virtuts atípiques. L'aroma, per exemple, et deixa una mica desconcertat per la seva originalitat. Deu ser riesling i viognier —suposo. A la boca té un volum important i un atac amorosit i com untuós. És consistent i delectable.
• Laltre 2010 és el "vi petit" del celler La Gravera d'Alfarràs, de monestrell, garnatxa i merlot. Quina sorpresa més agradable! Ja he tastat diversos vins d'aquest celler i sempre els he trobat molt bons. Caldrà que algun dia els tasti de manera més sistemàtica i, segurament, generaran un article en aquest blog. Lleuger i ben afinat, amb fruitetes i cireres. A la boca sorprèn per una certa lleugeresa elegant, equilibrada i prolongada, saborosa i exacte. Apunta maneres de vi més gran. 
• Ai els vins de Terroir al Límit! Moments propers a l'èxtasi es combinen amb fracassos lamentables. Em sap greu dir-ho —no acostumo a publicar comentaris obertament negatius— però he begut ben bé tres ampolles d'en Dominik que han estat completament decebedores. La darrera va ser ahir mateix i era un Torroja 2007 que feia temps que esperava la seva nit de glòria —que va resultar ser la seva nit de fiasco. Ple de contradiccions internes: El nas brutejava, l'atac tenia records d'excel·lència i a continuació el vi moria abans de superar la part davantera de la boca, acomiadant-se amb notes clarament lletges.
• La paraula "belat" és un anagrama de "Albet" i és el nom que du el vi més singular i escàs del celler Albet i Noya. Fa poc en Joan Massana em va convidar a tastar el Belat 2007 i el cert és que em va semblar un vi important, que m'agradaria tornar a tastar amb més concentració. Recordo (no vaig prendre notes) unes aromes força complexes, en la línia dels torrats, tabac, cuir i també allò que s'acostuma a anomenar "animal" —tot força interessant. També recordo un punt de fruita llaminera, alguna nota balsàmica. A la boca, fruita densa i una mica vellutada, substancial.
• Uns dels vins més memorables d'aquest inici de tardor ha estat una ampolla d'Artigas 2004 —60% de garnatxa, 35% de carinyena i 5% de cabernet— que feia uns anys que dormia al meu celler. El color era de cirera, moderadament fosc; l'aroma era càlida però neta, molt amorosida però amb un lleu toc especiat i un indici de cuir —sense decadència ni vellesa. A la boca, deliciosament lliscant, amb acidesa fresca i, al mateix temps, sensacions càlides; amb l'elegància que sempre tenen els vins de Mas Alta. Permanència impecable a la boca, amb acció central i projecció lineal. Un vi perfectament polit —en el sentit de "net" i també en el sentit de "brunyit"—, elegant i llarg. Amb perfum de flors ja plenament obertes. Mentre el vaig bevent, amb deler, penso si és millor ara que té prop de deu anys i la seva fruita s'ha esmorteït i s'ha apagat, o era millor quan era més jove. No crec que aquesta pregunta tingui una resposta simple i, si la té, tant se val!

Quadern de vacances —2—

Segueixo amb les anotacions en aquest "quadern de vacances" que parla de vins i vinyes.

Quan em vénen a veure alguns amics, de vegades els proposo d'anar al Mas d'en Coll, a Roses, que és una masia antiga, esplèndidament restaurada, envoltada de vinyes. Es tracta d'un projecte del celler Espelt, del que ja vaig donar notícia en aquest bloc, fa uns anys, en aquest article. La visita d'aquest conjunt vitivinícola empordanès —que s'anomena Coll de Roses— és molt recomanable i la instal·lació audiovisual que conté és, en la meva opinió, la millor que he vist en els cellers que conec.

Quan duc alguns amics a Coll de Roses, sempre els faig pujar, abans o després de la visita, al capdamunt de Mas Fumats, perquè és el lloc on millor es pot apreciar l'esplèndida situació d'aquesta finca a la plana del golf de Roses.

Tenim, doncs, un audiovisual de gran qualitat, una masia amb una llarga i interessant història, de presència notable, una finca amb una situació privilegiada i uns vins que venen molt de gust —principalment el blanc de macabeu i chardonnay. Cada estiu hi vaig algun dia.

Quan es tracta de compartir alguna ampolla, fora dels àpats, potser mentre esperem que el que tenim a la graella arribi al seu punt de cocció, aquest estiu gairebé sempre m'he decidit pel Verd Albera de Martí Fabra. És un vi jove, d'exquisit perfum, on hi predomina el moscatell, que està acompanyat —en consonància amb la filosofia d'aquest celler— d'altres varietats com la garnatxa blanca, la garnatxa roja i, potser, el chardonnay i el picapoll. És un vi que m'agrada més pres abans de l'àpat, però aquest estiu també ha acompanyat algunes plates de gloriosos tomàquets amanits.

L'estiu empordanès ple de les delícies enològiques que he anat explicant —i d'altres que potser apareixeran algun dia en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya— ha tingut un breu parèntesi pallarès en que he tastat —a la Fonda Farré, de Baro— el Vi Bord 2012 del celler Batlliu de Sort. És la tercera collita d'aquest vi descarat i rebel i jo diria que és la millor anyada i l'anyada que més incita a la golafreria. Pinot noir i sirà, juntament amb el clima del Pallars Sobirà, l'alçada de les vinyes i les idees dels quatre responsables d'aquest celler únic fan un vi diferent, llaminer i perfumat, desbordant de fruita, i amb una personalitat que, si era encara una mica imprecisa en el 2010 i el 2011, ara ja té una bona consistència.

Abundància

El Foyer de l'Auditori de Barcelona és un espai gran i diàfan, de sostre alt i claror generosa on s'ha fet la setena edició de l'exposició Vitis Vinifera, que organitza Cuvée 3000. Vaig poder passejar-m'hi i tastar a cor què vols, cor què desitges. Potser un centenar de cellers, potser sis-cents vins, en una sala de característiques excel·lents. Tot donava sensació d'abundància.

La Carme de Vinyes d'Olivardots em va oferir el nou V d'O 5.10, que és una garnatxa de vinya de sauló de la pròpia finca, amb la qualitat a que em té acostumat Olivardots, gustós i amb molt bona fruita; i també aprofito per tastar, conjuntament, els excel·lents V d'O 1.09 i V d'O 2.09, que són les carinyenes de pissarra i de sauló —respectivament— de les que ja he parlat algun altre cop. A partir de la collita 2009, aquest celler vinifica també el raïm d'una vinya de Colera que no pertany al celler. En surten molt poques ampolles d'un vi que s'hauria de dir Tros d'en Ros, però malauradament es diu «Troç» d'en Ros —difícil d'entendre! M'ha agradat força, principalment la garnatxa pura de la collita 2010.

En Dominik m'insisteix que el deliciós Pedro Ximenes Terra de Cuques 2011 és "simplement" un vi divertit —per oposició al seu vi seriós que és el Pedra de Guix 2011. És clar que té raó, i és clar que el Pedra de Guix és monumental, però... el Terra de Cuques és tan bo, tan melós, tan atractiu!

Fins l'octubre no sortirà al mercat la nova collita de Ferrer-Bobet Selecció especial 2010, però ja el vam poder tastar a Vitis Vinifera. El vaig trobar extraordinari. Diferent del 2009 —més fresc, possiblement. Un vi on hi ha abundància de tot, aromàtic, ple de fruita, complex i substancial. Encara es troba en un estadi incipient de la seva vida, però vaig pensar que només per tastar aquest vi ja quedava justificada la visita a l'exposició.

De Mas Candí volia tastar-ne el Can 28, però ara treballen el seu mandó d'una manera diferent. Se'n diu Viu de 2012 i és vermell, lleuger i prim, aromàtic i àcid, agradable. Diuen que l'han fet pensant en el mercat japonès. El Camí de la Font 2011, el gran macabeu de l'Oriol d'El Vi a Punt no em decep gens —té aquella combinació de frescor una mica cítrica amb recorregut exacte i final corpulent que no deixa indiferent. El Nita 2010 que em van oferir venia d'un màgnum acabat d'obrir i estava tancat a pany i forrellat, però ja manifestava signes de grandesa. Els amics de Batlliu de Sort duien unes mostres del que seran els vins del 2012. El seu riesling —sense cupatge, encara, amb el viognier— em va semblar que tenia una força que fa augurar  bones coses per al Biu Blanc 2012.

Hi havia una bona representació del món dels vins naturals, i vaig tastar algunes coses, però cap no em va plaure prou com per cabre en aquests apunts. Ja em perdonareu, però jo amb els vins naturals hi trobo una certa dosi d'allò que en diuen «xantatge emocional»:  com que a tots ens agraden que les coses siguin «naturals», sembla com si dir que un vi natural no t'agrada et converteixi immediatament en un advocat de l'artificialitat i l'agricultura destructiva...

Acabaré aquesta nota donant notícia de dues descobertes personals. Em refereixo a dos cellers que coneixia més aviat poc i que, ara que he tastat alguns vins seus, han entrat a la meva llista de cellers a conèixer millor. D'una banda, Bodegues Puiggròs d'Òdena de la que coneixia el seu sumoll Mestre Vilavell. Gràcies a Vitis Vinifera vaig poder tastar el Sentits Negre 2010 i el Sentits Blanc 2011 i tots dos vins m'han semblat magnífics. L'altre celler es diu DG Viticultors i es troba a Pontons. Recordo que em va agradar molt el seu Cinclus SC 2009 fet amb incrocio Manzoni, albarinyo i loureiro.

Passejant pel Foyer de l'Auditori hi vaig anar trobant força amics i vaig tastar també coses de fora del país, que no toca que discuteixi aquí. Em sentia com si passegés pel jardí de l'abundància.

Batlliu de Sort: any dos

En aquests dies de Tots Sants, al Pallars Sobirà hi ha hagut grans nuvolades, moments amb ullades de sol esplèndides i llargues estones de pluja. He visitat Esplà i Romadriu, he caminat per les valls de Santa Magdalena, he comprat una "Peça d'Altron" a la Fira de Sort i he tornat a tastar els vins de la segona collita de Batlliu de Sort. Fa poc que vaig pujar a la borda de Cebrià —a tocar dels nou-cents metres d'alçada—  i amb en Rabasa, l'Aleix i en Ramon vàrem estar tastant el seu Biu Blanc 2011 i el seu Biu Negre 2011, mentre plovia a les vinyes i al celler anava fermentant la verema del 2012. Ara, en aquest moment en que la sensació de tardor és més plena, he tornat a obrir dues ampolles d'aquests vins i he vist que les bones sensacions que vaig notar al celler no eren pas cap miratge.

Fem un parèntesi per parlar de pluges i de temperatures. Observem —per posar un exemple— els valors climatològics de Mâcon: 859.3 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana de 7.4 graus; temperatura màxima mitjana de 16.1 graus. Comparem-los ara amb els del Batlliu de Sort segons l'Atles Climàtic Digital de Catalunya: 867.0 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana 3.8 graus; temperatura màxima mitjana 16.7 graus. La semblança és molt gran. És clar que aquesta similitud climàtica no farà, per ella mateixa, que del Batlliu de Sort en surti automàticament un Pouilly-Fuissé, però trobo que val la pena prendre nota de quin clima estem parlant quan parlem del Batlliu de Sort, entre Olp i la Bastida.

El Biu negre 2011 és un pinot noir sense fusta que val la pena de conèixer. És vermell lluent i, quan ha agafat una mica d'oxigen, és fruitat i té un atractiu immediat i directe. Més enllà, és d'aquells vins que t'omplen la boca amb bones sensacions de fruita saborosa i fluida. Mentre el paladejava, pensava en una frase que he sentit a dir al Quim Vila i que pot semblar ridícula si s'escolta fora de context: aigua de fruites. Només que tingués una miqueta més de complexitat —un pas per bocoi, una criança que no el desvirtuï— podria esdevenir, potser, un vi remarcable i profund.

La collita 2010 del Biu Blanc (en vaig parlar aquí) era una mena de cosa que potser algú podria considerar estrafolària però que jo estic content d'haver tastat: era un pinot noir vinificat en blanc amb qualitats estranyes i desconcertants, però que incitaven a la reflexió. El que hi ha a les ampolles del Biu Blanc 2011 no té res a veure amb allò. Es tracta d'un vi de riesling amb un cert percentatge de viognier que m'ha semblat excel·lent, expressiu i al mateix temps seriós i exacte, amb força fruita blanca i algun toc inequívocament riesling. El cupatge amb viognier sembla un encert perquè el vi té un volum fresc i melós, que s'allargassa sense perdre l'equilibri entre acidesa, dolçor de fuita i tonalitat. M'ha semblat que era un vi molt bo, sorprenentment, inequívocament bo.

Són dos vins que s'oposen al tedi i em conviden a seguir recorrent la nostra enografia, sense por de caure, ni a curt ni a mitjà termini, en l'avorriment o la displicència.

Blanc de negre pirinenc

Finalment, la primera collita dels vins del Batlliu de Sort és al mercat. N'hi ha poques ampolles i, per això mateix, aquests vins d'aigües amunt de Collegats —un de blanc i un de negre— no seran pas fàcils de trobar. El nom que duen és Biu i la presentació —etiqueta elegant i, evidentment, ampolla borgonyona— és atractiva i molt neta. El fet que es tracti dels primers vins d'una comarca com el Pallars Sobirà i, també, la singularitat de l'elaboració i l'estil, em feien esperar amb delit el moment de poder tastar-los en la seva forma definitiva. En un article anterior ja vaig parlar de les característiques d'aquest nou celler i de la impressió que em van causar els seus vins quan encara s'estaven acabant d'arrodonir al dipòsit. Ara puc parlar del vi embotellat, d'aquesta primera collita de Biu blanc 2010 i Biu negre 2010.

La varietat, en tots dos casos, és la pinot noir i la criança s'ha fet sense fusta. El Biu negre 2010 té, per ser un pinot, un color força dens, i el nas és agradable, amb sensacions fresques i elegants, i una bona dosi de fruita a la punta de la llengua. Diferent, saborós i llaminer, ens fa pensar en l'extrem sud de la Borgonya —Givry, Mercurey,...— si bé aquest negre de Sort és encara una mica primet i no té pas una notable complexitat. Com que es tracta de la primera collita d'unes vinyes joveníssimes, crec que caldrà estar atents a l'evolució d'aquest projecte singular.

Ja he dit que el Biu blanc 2010 és fet amb pinot noir i és, per tant, un autèntic blanc de noirs. Només dient això ja veiem que estem davant d'un vi del que tenim pocs referents per comparar-lo. No hi ha pas gaires vins blancs fets amb pinot noir! Em refereixo, és clar, a vins blancs tranquils, perquè ja sabem que el Champagne sí que conté —en major o menor proporció— pinot noir. Em falten, doncs, referents per poder situar aquest vi català estrany i atípic que, fàcilment, ens durà records de Champagne, de xerès fino, d'aquell "vi taronja" de Recaredo que vaig tastar un dia...

Què us diré d'aquest blanc? D'entrada, m'interessen aquests vins off topic com un estirabot perquè et fan replantejar esquemes i prejudicis. És un blanc subtilment daurat amb reflexos vermellosos evanescents; és dens al nas, fins en podríem dir acaramel·lat —però no pas dolç—; entra a la boca amb un volum molt gran, amb notes lleument meloses i amb acidesa, per acabar amb un punt amargós. Tot plegat dóna una mica de sensació d'anarquia i s'hi pot llucar alguna tendència oxidativa que pot provocar rebuig en certs paladars ultra-ortodoxos. Però el volum i l'atac llaminer i ple d'aquest vi iconoclasta no els hem de menystenir. Només convidaria a tastar-lo a algun bon amic d'esperit obert i inquiet.

Començar, recomençar

Hi ha ampolles que comporten una certa primícia, que obren o reobren un camí, que són les primeres en un sentit o un altre.

Per exemple, el primer vi negre del celler L'Olivera, un vi que, escaientment, es diu Primers Vins Negres 2009. Ara fa un any, al CatavinsSabadell, vaig conèixer l'existència d'aquest vi negre, i el vaig tastar allà mateix, de peu dret. A la meva agenda em vaig limitar a anotar-hi un "molt, molt interessant" perquè en aquella ocasió van ser els vins dolços de L'Olivera —els dos Rasim— els que van captivar tota la meva atenció.

Ara aquestes primeres ampolles de vi negre —a l'etiqueta hi diu que n'hi ha tretze mil— ja són el mercat. Aquesta cooperativa exemplar que ens ha fet delir amb els seus vins blancs durant tants anys, ens fa ara una proposta en negre, a partir de "raïm de petites finques familiars de Sant Martí de Maldà, a la Vall del Corb, i de Bonretorn, al vessant sud de les muntanyes de Prades". És un vi que no passa per fusta, llaminer i directe, atractiu i fresc. Al nas hi trobem fruita de la bona i algunes notes de verdura i a la boca ens dóna sensacions amples. Em vindrà de gust tastar la collita 2010 que potser ja deu estar a punt.

Quan vaig obrir una ampolla de Vi_Bord 2010 no vaig poder deixar de pensar que, amb seguretat, deu ser el primer vi del Pallars Sobirà que s'ha embotellat en tota la història. Una altra ampolla, doncs, que és un inici —o un reinici. És un vi del celler Batlliu de Sort, del que ja he parlat en aquest bloc (aquí).

El nom d'aquest vi pot semblar massa agosarat, però s'ha d'entendre en clau pallaresa perquè al Pallars la paraula "bord" s'usa de vegades en el sentit de "menut", de "canalla". És un vi força atípic, un pinot roig cirera, que ni és fosc ni és claret, sinó que és més aviat un "vi vermell". Cal deixar-lo respirar bé perquè mostri matisos de fruita fresca que ens transporten a altres latituds, i cal estar preparats per una entrada viva, fresca i no del tot trivial, amb un cert recorregut. Tanmateix, és un vi "bord", és a dir, petit i escardalenc, però ens marca el punt de la recuperació de l'activitat vitivinícola al Pallars Sobirà.