Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.

Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.

M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

Recordo que oblido

Tinc al meu davant una bona part de les obres de ficció que he llegit al llarg dels anys. Entaforats en tot de prestatges hi deu haver un miler de llibres, d'Ackroyd a Zola.  Em pregunto què recordo de cadascun d'ells. Mirant els lloms em vénen al cap els Mulvaneys i els Buendia, Alice la terrorista bona, la Maga, el bon soldat Švejk, el majordom Stevens i Albertine. També objectes —el blue notebook, la madeleine—, indrets —la biblioteca dels hexàgons, Región, una platja d'Argèlia—, situacions i, per damunt de tot, sensacions que la lectura m'ha donat. Però ben aviat me n'adono que el que recordo és poc més que una part infinitesimal del que he llegit. M'acosto als llibres i no em costa gens trobar-ne un, dos, tres, molts, que sé que he llegit i que avui no em diuen absolutament res. Tot el que em van fer viure —si és que em van fer viure alguna cosa— ho ha consumit l'oblit.

Al costat dels llibres hi tinc alguna ampolla buida que, per singular o significativa, ha evitat el camí del contenidor verd: La Landonne, La Conseillante, Pavie, les poques Mouton o Lafite que m'he pogut permetre, el màgnum d'Els Escurçons... Penso que aquestes ampolles han d'evocar records inesborrables però, com passa amb els llibres, quina part del que aquestes ampolles fóren resta a la memòria i quina part viu a l'oblit?

Lliuro contra l'oblit una batalla impossible de vèncer. M'obligo a descriure en unes Moleskine de 9x14 cada vi que vaig tastant. Hi poso els cinc sentits però sé que no podré aconseguir que quan llegeixi aquestes notes d'aquí uns mesos o uns anys pugui recuperar tot el que vaig sentir quan tenia el vi a la copa i el llapis a la mà.

Diuen que l'olfacte persisteix més a la memòria que cap altre dels nostres sentits. Però també és perible. Quan crec que recordo aquella ampolla de Romanée-Saint-Vivant del 2000 d'en Robert Arnoux, estic realment recordant l'ampolla o estic recordant el record que tenia d'ella?

Obro una de les meves Moleskine i hi llegeixo una anotació recent d'un vi que crec que recordo prou bé. Encara. És un Cérvoles 2005 que vaig obrir fa poc i vaig decantar. El color era vermell molt fosc i hi havia una lleu vora que s'acostava al color d'una teula vella. Les aromes eren potents, atractives i complexes, una mica amorosides pel pas del temps. Entrava a la boca amb una gran sensació de fruita dolça i llaminera, una sensació líquida i lliscant. Al mig-gust hi havia textura i sensacions de plenitud persistents, saboroses i allargades. Hi havia maduresa sense cansament i evolució sense reducció. Era viu i estava —crec— en el seu punt dolç. Tinc la sort d'haver pogut anar tastant les successives collites de Cérvoles —fins tinc una ampolla del 2004, que tan difícil és de trobar.

Cada ampolla com un fulcre impossible on ancorar la memòria...

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.

Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

• Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  
• Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  
• Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
• De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

• Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
• Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
• Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  
• La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
• Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
• Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
• Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
• Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

El discret encant de la collita 2002

Mica a mica, van buidant-se les ampolles que encara em queden de la terrible collita del 2002. Va ser un any fred i plujós i la vinya va estar sotmesa a tota mena de malures. Molts vins d'aquell any són dignes d'haver estat oblidats, però n'hi ha alguns que, ara que estan propers al seu desè aniversari, posseeixen una certa elegància que a mi me'ls fa força atractius.

Per exemple, el Clos de l'Obac 2002. Aquest vi me'l va fer tastar en Carles Pastrana al seu celler de Gratallops, juntament amb el gran Clos de l'Obac 2004 —i altres delícies que explicaré en algun altre moment— en un dia força fred de l'hivern passat. Tastar aquests dos vins en paral·lel podria semblar una mena joc del tipus "David versus Goliat": Un gran vi de l'excel·lent collita del 2004, amb 95 punts de R.P., intens i complex, poderosament prioratí, enfrontat a un modest 2002, que no va passar dels 86 punts de R.P., subtil i elegant, amb qualitats de les que, en èpoques passades, s'anomenaven femenines.

El resultat d'aquest enfrontament —si en podem dir així— va ser que, sense menystenir la qualitat del 2004, l'ampolla que em va fascinar i l'ampolla que jo vaig endur-me a casa aquell dia va ser la del 2002. Quan l'he destapada, hi he trobat fruita amagada i subtil sobre un fons força cremós i amb uns torrats elegants i persistents, molt ben integrats; i també aquelles notes terciàries clàssiques de cuirs i de tabac, sempre molt suaus. Un vi de virtuts una mica amagades, que convida a tastar a pleret.

Un altre 2002 que he begut en aquests darrers mesos és el Cérvoles 2002. El vaig trobar complex i molt sòlid, amb bona evolució i un cos equilibrat i encara molt viu. Fruita agradable i torrats i pastisseria. Compota i cabell d'àngel i un pas de boca amb bona textura, lleument vellutada. "Persistència i elegància", vaig anotar a la meva agenda. Tinc la sort de tenir al meu celler alguna ampolla de (poc o molt) cadascuna de les collites de Cérvoles, perquè intueixo que aquest vi pot ser molt interessant als vuit o dotze anys, com ha estat el cas amb aquest 2002.

Per a l'àpat d'avui també he triat un 2002: Gran Claustro 2002, del celler del Castell de Peralada. A l'etiqueta hi llegeixo que només se'n van fer unes 14.000 ampolles i que les varietats són cabernet sauvignon (59%), merlot (23%), garnatxa (10%) i carinyena (8%). Aquí sí que hi he trobat poques coses que em recordin els freds d'aquell estiu del 2002, perquè el vi, tot i l'evolució que hagi pogut fer en aquests anys d'ampolla, té una gran potència i es mostra immens a la boca, amb un gran volum, textures una mica vellutades i tanins de bona maduresa. El nas és força característic —pebrot, tanmateix, però també fruita madura— i tot ell es mostra viu, amb gran matèria, però també amb prou equilibri. Encara en tinc una copa al meu costat, mentre escric això, i vaig bevent-ne mentre penso com n'és de fútil voler condemnar a priori —de manera genèrica— tal o tal collita.

Mataró, Macabeu, Morenillo i altres delícies

Fresc i diferent: El Templari 2007

Quin color més bonic que té aquest "vi vermell" de Bàrbara Forés! Un nas llaminer que incita al tast i una frescor força equilibrada configuren un vi atractiu i diferent que, sense ser, de cap de les maneres, ni prim ni magre, és més fluid i més "lineal" del que és habitual en els negres del nostre país. Si jo fos francès i aquest vi fos de la Côte-Rotie (de fet, m'hi ha fet pensar), potser parlaria d'un vi coup-de-coeur!

Ens expliquen a la seva pàgina web que les vinyes de morenillo són a l'Obaga de la Teuleria, i suposo que potser deuen ser les que es veuen a tocar de la carretera de Gandesa al Pinell de Brai, a l'entorn del mas d'en Tomasset.

És un privilegi poder tastar un vi fet amb raïms d'una varietat que ja es donava pràcticament per perduda, com és la morenillo, i que, a més, aquest vi estigui tan deliciosament ben acabat que pugui harmonitzar modernitat i complexitat amb una lloable recuperació del nostre patrimoni bio-cultural.

Dolç no vol dir fat: Dolç Mataró 2007

Mourvèdre, Monastrell o Mataró són els noms que rep una varietat estesa per tot el món que s'origina, sembla ser, al nostre Maresme, quan els Fenicis hi comencen el cultiu de la vinya. A partir d'aquesta varietat, Alta Alella ens ofereix una petita obra d'art, imprescindible, un vi dolç excepcional, que combina meravellosament les sensacions de xarop amb unes sòlides qualitats vinoses. Al nas hi ha de tot: fruita madura, vernís, mel, caramel, fins unes lleus notes com pansides i decadents, elegants. A la boca hi trobem la potència i la persistència del xarop, però amb una trajectòria prou rectilínia, que acaba amb unes notes amargoses de gran qualitat, a anys llum de cap indici apegalós o fat. Una gran proposta dolça.

Per a aquest vi dolç, s'espera a que el raïm estigui sobremadurat i, després d'un llarguíssim procés de maceració, es fa una breu criança en bóta de roure francès.

No digueu que no us agraden els vins dolços si no heu tastat aquest vi d'Alella.

Dens i viu: Cérvoles blanc 2005

Aquest vi ---que combina el Macabeu i el Chardonnay a parts relativament iguals--- és un dels blancs que té un lloc al meu petit celler, perquè m'agrada beure'l quan ja ha madurat un cert temps a l'ampolla. Ara, per exemple, aquest 2005 estava en la plenitud de la seva expressió, dens i potent, però encara molt viu i pur, amb prou nervi. És un vi, tanmateix, que ha estat criat en fusta, i la fusta hi és present, però el resultat és tan net ---amb aquell just puntet de greix i vainilla--- que no en farem escarafalls.

Vins per a un temps de neu i misèria

La neu ha cobert aquesta terra i ha descobert la misèria d'un país venut a la barateria innoble dels usurers. La neu, que és saó i purificació, la neu que és bonica i útil, ara ens volen fer creure que és una catàstrofe i amb aquesta mentida volen encobrir, de manera matussera, la precarietat d'unes infraestructures que engreixen el lladregam que en treu profit i malserveixen aquest poble que de vegades penso que ja s'ha acostumat a ser mesell...

En aquests dies de tanta neu i tant desori, aquests són alguns dels vins que he tastat i vull compartir amb els hipotètics lectors d'aquestes pàgines.


Començaré amb un merlot molt bo, ple i equilibrat, madur, amb bona fruita i bon pes. Du un nom una mica sorprenent: Més que Paraules 2006, i procedeix del celler Jaumandreu, de Fonollosa, entre Súria i Calaf, al Bages. Diria que és un vi que ja coneixíem amb un altre nom. En qualsevol cas, un merlot ben recomanable, amb una etiqueta força cridanera que inclou un llarg text (difícil de llegir) del Pla més descaradament cínic.

El conegut celler Cérvoles, de La pobla de Cérvoles, acaba de treure al mercat un nou vi que es diu Colors. He visitat aquest celler en més d'una ocasió, atret per la vàlua dels seus vins i, encara més, per la immensa qualitat del paisatge d'aquest vessant nord de la Serra de la Llena. L'indret és plàcid i el celler és proporcionat i ben endreçat. Els seus vins són a la meva curta llista de vins preferits i intento que al meu petit celler hi hagi, com a mínim, una ampolla de Cérvoles de cada nova collita. El Colors 2007 és, com si diguéssim, el seu "segon vi", d'un preu més reduït. Hi són majoritàries les varietats ull de llebre, cabernet i garnatxa. D'un roig bonic, és saborós i té una certa amplada però, fet i fet, és una mica curt i no molt expressiu. Té un bon atac i s'hi noten la fruita madura i un cert caràcter. Interessant.


El Clos Lentiscus 2004, de Viticultors del Mongòs, al Garraf, és un monovarietal de sumoll amb dotze mesos de criança en roure francès. És un vi sorprenent i atípic, que només m'atreviria a recomanar als tastavins més agosarats.

Mai no he volgut defugir la subjectivitat inherent al procés de tastar i apreciar un vi. No aspiro a l'objectivitat i així ho proclamo al propi encapçalament d'aquest bloc: "opinions esbiaixades..." Dic això perquè s'entengui que el plaer que m'ha proporcionat tastar el Gewürztraminer del celler Parés Baltà ---que du el nom de Ginesta 2009--- procedeix, no només de la qualitat d'aquest vi magnífic, sinó també, en bona part, de la seva capacitat de reobrir records d'un passat en que jo vivia a Alemanya i descobria, dia a dia, els seus vins delectables. Riesling, tanmateix, però potser encara més altres coses com Müller-Thurgau o Muskat i, per damunt de tot, Gewürztraminer.

La meva recomanació sobre aquest vi diria, a la manera de Salvat-Papasseit, "si en saps el plaer, no l'estalviïs". A la meva llibreta hi vaig apuntar coses (exagerades? massa subjectives?) com ara aquestes: "Color molt pàl·lid, fràgil, bonic. Nas deliciós, varietal: fruita blanca, préssec de vinya, flors. Caràcter i sensació d'autenticitat. A la boca, magnífic, fresc i melós. Entra molt bé, té volum i longitud. Equilibri. Dolcesa continguda. Acidesa encertada. Vi fràgil. Records d'Alemanya. Molt encertat. Treball acurat. Molt bo!". No descarto deixar envellir alguna ampolla d'aquest vi a veure què ens pot aportar d'aquí a quatre o cinc anys...