Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.

En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:

«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»

És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat". 

Finalment, vaig destapar una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....

Necrologies i renaixences

Repassant les meves llibretes, he trobat un grup de notes d'un tast de vins del celler Serrat de Montsoriu, fet el novembre del 2010, i mentre llegia el que vaig escriure en aquell moment, he pensat amb tristesa en els diversos cellers que he vist desaparèixer en aquests darrers anys.

Llegeixo que em van enamorar les aromes florals i la frescor del Vinya Ilària 2006, fet amb albarinyo, chardonnay i un munt d'altres varietats. Llegeixo diversos adjectius laudatoris que vaig dedicar al Vinya dels Tons 2006 —pinot, i també merlot i mencía. Eren vins magnífics i peculiars, fruit d'un projecte atípic amb un punt de rauxa que el feia trencador. Molts dels projectes que s'han malmès ho han fet per causes que no tenen res a veure amb l'enologia, sinó més aviat amb la viabilitat econòmica o, en alguns casos, amb el cicle vital dels seus impulsors.

També trobo a les meves llibretes algun apunt del vi d'Espolla que feia en Rubèn Parera. Es deia Terrer d'en Tassis i va tenir una vida efímera. Recordo especialment el seu vi blanc que duia el subtítol de Finca Carbonera i era un "blanc de noirs" de garnatxa roja, criat uns sis mesos en bóta. 

Quan vaig començar a publicar aquests "Apunts d'Enografia de Catalunya" vaig parlar d'un petit celler d'Agullana que es deia Celler Generi, un projecte unipersonal d'on sortia un excel·lent vi negre i un extraordinari blanc de chardonnay, garnatxa blanca i moscatell del que vaig poder tastar-ne diverses collites —la producció era minúscula i artesanal— i em tenia el cor robat.

Si ara em desplaço més cap el sud del país, em toca recordar els vins de la Cooperativa dels Guiamets —principalment el seu formidable Isis, del què tinc la sort de tenir-ne encara alguna ampolla— que va entrar en fallida. O els vins de Mas Perinet, que ben poc temps vaig tenir per conèixer, però les poques ampolles que vaig destapar —incloent el poderós blanc que es deia Clos Maria— em van produir una certa impressió.

En alguns d'aquests casos, encara que el celler hagi desaparegut, les vinyes segueixen donant el seu fruit —amb noves mans i nous projectes. Per exemple, algunes de les vinyes que foren del Celler Generi ara les treballa en Salvador Batlle (Còsmic Viticultors) i pel què m'han dit els seus resultats són molt interessants. I la garnatxa roja de la Finca Carbonera seguirà vivint de la mà d'en Galo, de l'estimat celler Setzevins d'Espolla. Pel que fa a la Cooperativa dels Guiamets, ara forma part de Cellers Unió i potser podem esperar que l'excel·lència de l'Isis segueixi manifestant-se sota alguna nova forma.