Apunts de la Cimera

El dilluns es va celebrar, a l'Ermita de Foix, la segona edició de la Cimera del Xarel·lo, un tast magnífic que agrupa una bona part dels productors de vins xarel·lo 100%. Vaig tenir la sort de poder-hi anar i tastar a cor-què-vols-cor-què-desitges. Vaig prescindir d'aquells vins que conec millor, vaig repassar vins més o menys clàssics i vaig tastar per primera vegada algunes coses que em van interessar força. També, és clar, hi va haver algun glop decebedor. En conjunt, per als adoradors del xarel·lo —com jo mateix— un gran regal.

Com que tinc poc temps, faré allò que la meva àvia en deia «la feina del mandrós»: penjaré unes notes «telegràfiques» (ja sé que ara no se'n diu així, però jo sóc del temps antic), uns Apunts de la Cimera:

[Correcció: El celler que en aquests apunts anomenava "Serra de Marca", realment es diu "Terra de Marca". ]

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

• Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  
• Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  
• Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
• De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

• Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
• Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
• Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  
• La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
• Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
• Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
• Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
• Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

Nun: el Pare dels Déus

Es diu que, sovint, el tot és força més que la suma de les seves parts. Això és cert en molts àmbits, i es fa palès amb claredat, per exemple, en un tast vertical. Tastar, una al costat de l'altra altra, les successives collites d'un vi, és una experiència que va molt més enllà de tastar, per separat, cadascun d'aquests vins. Ara bé, quan el tast vertical pren el seu màxim significat és quan es tracta d'un celler que es basa en un terrer petit i que intenta que cada collita reflecteixi les característiques de l'anyada, potenciades per una vinificació dissenyada ad hoc.

És per tot això que un dels tastos que més de grat m'ha vingut en aquestes darreres setmanes és el tast vertical de totes les collites dels vins de Cal Raspallet. D'una banda, les collites 2006 a 2009 de Improvisació. De l'altra, les collites 2004 a 2009 de Nun Vinya dels Taus. En total, 9 vins —tots els que han fet en aquest celler de Sabanell— alguns dels quals són, a la pràctica, impossibles de trobar. Pensem, per exemple, que la primera collita d'Improvisació va donar només dues-centes cinquanta ampolles —les que van sortir d'un únic ou de ciment on el vi es va criar.

Mai abans no havia tastat aquests vins. Certament, en coneixia els padrins: l'Enric Soler, propietari i sommelier extraordinari i l'Ester Nin, una de les viticultores més notables d'aquest país nostre. També sabia que el celler treballa amb una única vinya vella de xarel·lo de menys d'una hectàrea (darrerament, l'Improvisació incorpora també raïms d'una petita vinya del Garraf de quaranta-cinc anys). Tota la resta, ho he après a partir de les nou copes del tast vertical i de les explicacions de l'Enric Soler —clares i ben estructurades, amb una manera de dir les coses que denota experiència docent.

A nivell general, podria parlar d'enologia i viticultura d'un rigor extrem —premsa neumàtica en atmosfera de carbònic, sense desfangats, sense sembrar llevats, sense provocar la malolàctica, sense estabilització, sense correcció d'acidesa, amb una tria acuradíssima de la fusta en que els vins es crien durant vuit o nou mesos...— però parlaré d'un altre concepte que em sembla importantíssim: L'Enric i l'Ester persegueixen fer xarel·los de criança reductius. M'explico. Ha estat una casualitat que aquest tast de Nun Vinya dels Taus coincidís amb la lectura d'un article de Chris Kissack al seu conegudíssim bloc en que parla de vins oxidats i vins oxidatius. En aquest cas, doncs, reductiu significaria el contrari d'oxidatiu: no només el Nun no tendeix a l'oxidació sinó que el seu estil —molt pur, molt estructurat, molt "vertical"— circula en la direcció contraria. Si llegiu l'article d'en Chris Kissack, ell us ho explicarà d'una manera molt més acurada del que podria fer jo.

Acabaré amb alguns apunts dels diversos vins, sempre limitats per la meva estreta capacitat.

L'Improvisació 2006 no té criança en fusta i el nas potser denota l'agressivitat del ciment nou. A la boca és molt millor, amb una fluïdesa molt agradable. L'Improvisació 2007 —600 ampolles, el resultat d'un ou de ciment i una bóta— és un dels Improvisació més voluminosos, més persistents. Melós, fet, sense cap aresta, amb un nas complex que inclou algunes notes subtils de pastisseria. L'Improvisació 2008 —1.350 ampolles, també meitat en ciment i meitat en fusta— és tancat i dur en un primer moment, però passat un cert temps es mostra pur i lineal, interessant i estricte. El més jove, l'Improvisació 2009, és una delícia de fruita que, si tenim paciència, anirà incorporant matisos més i més complexos.

Quan acosto el nas al Nun 2004, hi ha un cert ensurt, perquè els aromes que m'arriben són poc agraciats. Després d'un temps, aquest problema desapareix, però el vi es mostra desgarbellat fins el punt que obrim una segona ampolla, clarament millor. El Nun 2005 és força peculiar, amb unes notes de mel, endolcides, amb un toc d'olivada i un conjunt que tendeix al fino amontillado (en el bon sentit de l'expressió!). El Nun 2006 és allò que en diuen un "show stopper": quan aquest vi apareix, el tast surt de mare. Quines sensacions d'equilibri, frescor, volum, estructura! Un blanc molt gran! El Nun 2007 s'assembla força al magnífic 2005 i potser l'arribarà a superar amb el pas del temps, perquè té una acidesa modèlica. El Nun 2008 és el més "borgonyó" del tast, en el sentit de l'exactitud i la puresa que sovint esperem en els millors blancs d'aquella regió admirable. Quina sensació de plenitud! El Nun 2009 és potser encara més perfecte, però jo diria que, ara per ara, està en una fase de creixement interior que el fa poc accessible.

Amb poques paraules: si parlem de xarel·lo i parlem de criança en fusta, la resposta és la Vinya dels Taus. L'Enric Costa i l'Ester Nin creen, amb la seva vinya de 0.89 ha, un blanc català d'excel·lència, de virtuts sòlides i sense concessions ni als focs d'artifici ni a la mistificació. He localitzat, en una botiga, un màgnum de Nun Vinya dels Taus 2008. Em serà difícil resistir la temptació de comprar-lo.