Addictius

Hi ha vins dels que m'és força difícil escriure'n cap nota de tast, perquè quan els tinc a taula les copes es van omplint sovint i quan vull adonar-me'n l'ampolla ja és buida. Són vins que m'agraden tant, i em resulten tan plaents, que de seguida en compro una segona ampolla —i fins una tercera, jo que sóc tan tastaolletes! Són hedonistes i inciten a l'optimisme. S'adiuen amb qualsevol menjar i conviden a fer gresca. Són addictius i són molt bons.

Vull parlar avui d'alguns d'aquests vins. Per exemple, el Blau 2010, que du un 50% de carinyena i la resta és garnatxa i sirà a parts iguals. Quin "tros de vi"! D'aroma poderosa, especiada, agradable i fresca, omple la boca amb volum, amb molt de sabor i amb un bonic puntet cremós. Dic tot això "de memòria": no tinc pas la copa al meu costat —com faig sempre que puc— perquè després de sopar l'ampolla ha quedat buida. Però tinc el vi ben present, i era saborós i franc, amb una potència ben equilibrada i amb un gust que perdura estona i estona a la boca. Vi de plaer —addictiu— però no pas trivial ni simple. Vi que "passa bé" però que ens aporta densitat —densitat de matèria i també densitat de sensacions— i es fixa en el record. Era el vi que encara no coneixia de la trilogia que la Núria López crea al Molar. Els altres dos són el Can Blau i el Mas de Can Blau, dels que ja he parlat en alguna ocasió.

L'altre vi que vull anotar aquí és força diferent, però comparteix amb el Blau les sensacions agradables i directes que comentava més amunt. És un merlot jove que elaboren en Josep Solergibert i la Teresa Serra a Artés, al Pla de Bages. Du el nom de Toc 2011 i conté un 80% de merlot i un 5% de cabernet i la resta és cabernet de la collita 2010 que s'ha criat 10 mesos en bótes de roure francès.Té un color net i lluent i l'aroma és senzilla i directa, fruitada i llaminera, embolcallant —exemplar. Potser és aquest 10% de cupatge amb vi de criança, o qualsevol altra cosa, però hi trobo més profunditat que en altres vins joves. És un vi que em podria retornar la fe en el merlot català, perquè a la boca és net i fresc, immensament bevible, amb fruita i acidesa modèliques. Un vi per beure i gaudir-ne sense mesura —amb addicció.

En Josep Solergibert parla del seu Toc amb modèstia, diu que és un "petit vi", fet a mida per a la restauració. I és clar que no s'ha de comparar amb els grans vins de Solerbibert —dels quals en vull parlar, a pleret i de manera detallada en un article proper. Però és bo que tinguem vins com aquest!

Barroc

Vaig recomanar "El siglo de las luces" al meu fill i me'l va retornar dient-me que no podia empassar-se el barroquisme desfermat de la prosa de Carpentier. No m'ha estranyat gens perquè el barroc no és apte per a tots els moments ni totes les edats.

Arrufar el nas davant de l'art barroc —llevat de la música— s'ha considerat, durant força temps, un cert senyal de bon gust. Si parlem de vins, jo mateix he pontificat sobre la puresa, l'exactitud i l'austeritat com a valors màxims d'alguns grans vins. Ara bé, és realment necessari tot aquest ascetisme? No podem confessar sense avergonyir-nos que —per exemple— ens hem emocionat a l'interior del monestir d'Einsideln? No podem delir-nos, de vegades, amb alguns plaers desmesurats i decadents? La prosa de Carpentier, un arròs a la cassola —gran exponent del geni barroc de la nostra cuina— o, si parlem de vins, una ampolla d'algun dels desmesurats vins d'en Juan Gil —com el Can Blau 2004 que vaig obrir l'altre dia.

El sopar era d'aniversari. El plat principal era un risotto d'arròs bomba de L'Estany de Pals amb porro, brou de pollastre i una generosa quantitat de bolets de diverses menes. El vi va ser un 2004 —ja me'n queden poques ampolles— del Masroig. El conjunt s'allunyava completament de qualsevol sobrietat i podríem titllar-lo, sense embuts, de barroc.

El Can Blau 2004 du carinyena, garnatxa i sirà i el vaig decantar perquè vaig creure que tanta matèria continguda mereixia una generosa estona de contacte amb l'aire. L'aroma era potent, amb madureses de compota gairebé decadent i amb notes de regalèssia i fruita madura. Plenitud exuberant a la boca, amb densitat suau, tanins amorosits i sensacions de glopada plena i opulent. Melós i confitat. Amb la tensió ja força relaxada. Barroc, excessiu, sobrecarregat, impur, boníssim.

Dos grans vins catalans al Tast 33 del GMT

En la darrera reunió (la número 33) del grup de tastavins al que pertanyo (el GMT) vam tastar dos vins catalans de gran qualitat que mereixen un lloc en aquest bloc.


El Mas de Can Blau 2004 és un Montsant força desconegut i relativament difícil d'aconseguir. Es tracta del vi d'en Jorge Ordoñez que s'elabora al Celler del Masroig (on fan, per exemple, Les Sorts) i va a parar, majoritàriament, al mercat americà. Va ser gràcies a vinsnoe.cat, la meva botiga de confiança, que finalment en vaig poder aconseguir una ampolla. Volia tastar aquest vi d'ençà que vaig veure que la Guia Peñín 2007 el situava, juntament amb L'Ermita 2004 i Clos Fontà 2004, al capdamunt de tots els vins de Catalunya.

Es tracta d'un cupatge de 35% Carinyena, 35% Syrah i 30% Garnatxa, de 15 graus, criat uns 18 mesos en roure francès i americà.

El que importa és, evidentment, el vi, però vull comentar que l'ampolla que el conté és la més gran i més pesada que mai he vist. Sembla talment un màgnum. El vi és intens i ple de qualitats. De color impenetrable, desplega un ampli ventall d'aromes que va evolucionant al llarg del tast. Hi trobo fruita molt madura, notes balsàmiques i herbes. També, algunes notes espirituoses una mica excessives. A la boca té un pes i un volum considerables. Vellutat, llarg, amb notes dolces força marcades, potser massa marcades. Una mica "excessiu", com si tingués massa coses, no prou ben endreçades. Respon a un determinat "standard" que en podríem dir "parkerià", però no es pot negar que és un vi important i memorable, una magnífica experiència.



Malgrat la impressió que ens va produïr el Mas de Can Blau, l'estrella de la nit, per unanimitat dels membres del grup de tast, va ser un excepcional Ex Ex 6 de Castell de Perelada.

La idea d'aquests "Ex Ex" no em desagrada (el nom, en canvi, el trobo poc afortunat): Es tracta d'una sèrie de vins que, en principi, no tenen relació entre ells, i que provenen de petites cuvées experimentals del Celler Castell de Perelada. La presentació d'aquests vins és molt acurada, amb unes notes força exhaustives sobre les característiques del vi i de la verema. Tot això, és clar, no tindria cap valor si els vins no fossin d'una qualitat suficient. Ho són, i molt! Des que vaig tastar el meu primer Ex Ex (el Ex Ex 4, magnífic!) no vull perdre'm cap vi d'aquesta sèrie.

El Ex Ex 6 és un monovarietal de Syrah de la collita 2004, amb raïms procedents de la meravellosa vinya de Garbet (7 ha. de les quals en surt també el cèlebre Finca Garbet). És un vi amb un nas de gran riquesa i intensitat, que va de la fruita molt madura a les herbes alpines i que inclou unes curioses notes mentolades que no desmereixen gens. En conjunt, una gran qualitat olfactiva, amb equilibri i elegància. A la boca és complex, agradable, força vellutat, ample i "esfèric", sense la més mínima aresta. Té la grandesa de conjuntar equilibradament la potència amb una elegància en la que tots els elements són al lloc que els pertoca. Tanins dolços molt atractius. Deliciós. Sense fissures. Un gran vi. El millor Ex Ex que he tastat. Excel·lent!

Em pregunto si aquest magnífic Ex Ex 6 no serà un preludi del que ha de ser el proper Finca Garbet 2004.