Calma

Calma, segons els diccionaris, és absència d'agitació, tranquil·litat d'esperit, lentitud en l'obrar. Una calma és, també, una planura elevada, un cim pla de dalt, una plana estèril. Per als que tot ens ho mirem en clau de vinyes i vins, calma pot ser l'art de beure a pleret, conscientment, tranquil·lament; pot ser la virtut de saber esperar la saó de cada ampolla; o també pot ser una vinya en un terreny pedregós, elevat i pobre. Beure lentament, sense agitació, esperar calmadament que una collita hagi madurat prou a l'ampolla... Que bé que s'adiuen calma i vi!

Si hi afegim l'article —La Calma—  pensem immediatament en el gran Chenin blanc d'en Carlos Esteva, aquell vi que sabem que sembla fet per anar creixent a l'ampolla amb el lent pas del temps, fins que pensem que ha arribat el moment escaient d'apreciar-ne les virtuts.

Conscient de la provada longevitat d'aquest vi —comprovada en alguna ocasió memorable a Can Ràfols dels Caus— miro de deixar alguna ampolla escadussera madurar i créixer en algun racó calm, esperant un moment que no sé quan arribarà. Un moment com el de l'altre dia, al vespre, quan en un rampell vam destapar una ampolla de La Calma 2007.

Al primer moment, el vi es va mostrar esquerp i vam haver de tenir calma, saber fer el gran sacrifici de deixar de banda la copa una estona. Quan hi vam retornar, ens vam fixar que el color és d'un groc marcat i les aromes, denses i amorosides, suggereixen la mel, els fruits secs, la palla humida. És un espectre al que estic poc acostumat. Com us ho diria? Els que coneixeu bé l'evolució dels grans vins de chenin —no és el meu cas—, que poden agermanar les sensacions de llarga criança amb la força, el tremp i —fins i tot— la frescor d'un vi molt més jove, esteu més ben preparats que jo per entendre aquest La Calma 2007, ara que ja ha fet deu anys.

A la boca, volum, acidesa, potència i caràcter. El glop és sòlid, melós i, nogensmenys, fresc. L'equilibri entre sensacions aparentment contradictòries —dolçor seca, untuositat fluïda, maduresa jove— és espectacular. La permanència a la boca sembla indefinida. La decadència sembla impossible.

Per un instant, comparo aquest vi amb un chenin que vaig beure no fa gaire —un vi de culte: Les Noëls de Montbenault— i penso que aquella ampolla d'Anjou no em va aportar el que m'aporta aquesta ampolla del Garraf. Ràpidament, abandono aquests pensaments estèrils i torno a concentrar-me, ple de calma, en aquest La Calma 2007, la darrera ampolla d'aquell any que em quedava.

«No voldria res més ara....»

Plini el Vell esmenta que Quint Hortensi —l'orador i magistrat, famós i opulent— va deixar al seu fill un celler extensíssim. D'aquesta manera podem saber que ja en aquell temps allunyat del nostre hom coneixia el plaer del vi de criança —una cultura que s'ha mantingut fins no fa gaire. En canvi, en aquest temps d'ara, d'immediateses fugisseres i efímeres, d'acceleracions sense repòs, només bevem vins joveníssims. No tenim temps per esperar la perfecta saó de cada ampolla i, per posar-hi remei (?) ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que el bon vi ha de ser com més jove millor —i els prescriptors fan que sí amb el seu cap coronat de llorers.

Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.

Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.

La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu. 

Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives.  També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.

El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé. 

Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   

No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.

Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.

Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

Inusual

És inusual trobar grans vins de merlot a Catalunya. És inusual que un celler comenci a comercialitzar un vi dotze anys després de la collita. És inusual que un celler tingui a la venda collites de fa quinze o vint anys. És inusual que aquestes collites encara ens sorprenguin per la seva frescor. És inusual trobar llargues criances que no emmascarin les aromes de les herbes boscanes ni les virtuts diverses de les successives collites. És inusual que s'utilitzin només fermentacions espontànies amb llevats propis. És inusual trobar a Catalunya cellers amb un autèntic esperit de «château». És inusual trobar vins que segueixin els paradigmes clàssics de la «rive droite». És inusual fer vins que només s'expressaran plenament quan hagin passat molts anys...

Tot això és inusual perquè hi ha pocs cellers com Can Ràfols dels Caus. I pocs vins com el seu Caus Lubis que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari. 

Amb motiu d'aquesta efemèride, en Carlos Esteve —que sempre és tan generós a l'hora de compartir els tresors que hi a Can Ràfols— organitza una sèrie de tastos verticals d'algunes collites escollides d'aquest vi clàssic que, potser per aquest mateix classicisme, massa vegades «we take it for granted». El primer d'aquests tastos va tenir lloc fa pocs dies, en l'entorn excel·lent d'una sala de l'hotel OMM i en unes condicions ambientals òptimes que permetien tastar lentament i conscientment, com a mi m'agrada. Les collites que vam poder tastar van ser, per aquest ordre, 2003 —la més «jove» que és ara al mercat—, 2004, 2006, 1999, 1998 i 1997. Una ocasió memorable!

Aquest merlot de tanta distinció neix a la vinya del Ros, que va ser plantada el 1983. La primera collita va ser la del 1990. A la base de la filosofia que regeix el Caus Lubis hi ha principis com aquests: Fermentació espontània amb llevats autòctons; producció molt limitada; criança en roure de Tronçais; vi de llarga guarda; prendre com a model els millors productes de Pomerol i Saint-Émilion; fidelitat al que el sòl, el clima i la flora del Garraf ens pot oferir; aposta decidida per l'excel·lència.

Com que crec que la primera qualitat d'un tastavins ha de ser l'honestedat, he d'admetre que no estic prou capacitat per fer una valoració acurada d'aquests sis Caus Lubis que vaig tastar l'altre dia —pel simple motiu que el conjunt total de grans vins de merlot de més de deu anys que he tastat a la meva vida és massa petit. Un cop declarades les meves limitacions, que cadascú prengui les meves notes amb un cert grau d'escepticisme. Només parlaré de tres dels vins que vam tastar. Que també són els tres que més em van seduir.

Per exemple, el 2003, en el que hi vaig reconèixer una elegància clàssica —encara més sorprenent si recordem les característiques de l'anyada— i una frescor magnífica. El color no és massa fosc i les aromes insinuen el romaní i la farigola. La llarga criança no ha matat la fruita madura i fresca —i això és una característica de tots els vins que vam tastar. A la boca té aquell volum de fruita líquida i amorosida, aquella «esfera» que simbolitza el millor del merlot. L'evolució que ha fet el vi a l'ampolla és neta i integradora. La sensació de classicisme és impressionant i entra en col·lisió amb la hipervaloració de la joventut que ara s'ha convertit en el paradigma més socialment acceptat. Podríem arribar a dir que aquest mateix classicisme potser li tanca moltes portes en els ambients més esnobs...

Sobre el 1997, podríem discutir si ja mostra un indici de decadència. Jo crec que no, més aviat em sembla que es troba en el seu zenit. Les aromes són complexes, amb alguna nota vegetal i alguna cosa com si fos mineral, com de pedra i terra del Garraf. A la boca té aquella dolçor melosa, aquella «completesa» que només el temps pot arribar a donar —si la dóna. Com un nèctar elegantíssim, madur, perfectament fet, definitiu.

El 1999 em va donar els millors moments del tast. Per a mi, era el millor de tots a nivell aromàtic i potser també va ser el que més em va plaure a la boca —juntament amb el 1998—. La complexitat d'aromes —sense cap nota discordant— era espectacular, amb una bona representació de les herbes que hi ha a l'entorn de la vinya. Adjectius com grandesa, opulència i elegància li escauen completament. Les textures setinades que s'allargassen impressionen profundament. Hi ha la sensació d'estar bevent un vi que ha fet una evolució absolutament impecable que l'ha dut a la seva màxima i millor expressió. 

Coneixença de Grans Muralles

Als plans de Milmanda, en el triangle que té per vèrtex Vimbodí, L'Espluga i el Monestir de Poblet, envoltant el Castell de Milmanda, hi ha un bé de Déu de vinyes d'on surten alguns dels vins "premium" de Torres —per exemple, el Gran Muralles.

Vinyes de Milmanda al febrer

La primera ampolla d'aquest vi que vaig destapar va ser de la collita 2000 i he de dir que és un vi que no he pogut seguir regularment. Per això, quan la Vinyet Almirall em va anunciar que a l'Alimentària d'enguany Torres oferiria un tast vertical de Grans Muralles, immediatament vaig assenyalar aquest esdeveniment a la meva agenda amb la màxima prioritat.

El tast va tenir lloc com estava anunciat però —ai las!— les condicions materials en què es va produir van ser absolutament lamentables. No ho retrec pas als responsables de Torres, que prou pena deuen tenir d'haver hagut de mostrar el seu vi de tan mala manera. Simplement, com deia en l'article anterior, Alimentària està dissenyat com un show mediàtic i comercial que, deliberadament, fuig de qualsevol possibilitat d'introspecció i produeix rebuig en qualsevol persona d'un elevat nivell de sensibilitat.  [Entre parèntesi, explicaré que hi va haver un celler —Can Ràfols dels Caus— que va trobar la manera de superar aquestes limitacions: el tast —extraordinari!— que ens va oferir va tenir lloc a la mateixa masia de Can Ràfols (hi havia un servei d'anada i tornada en autocar), en unes condicions immillorables que n'augmentaven considerablement el plaer.]

En tot cas, les persones que vàrem assistir al tast de Grans Muralles vam fer un esforç d'abstracció molt gran, perquè el producte que ens oferien mereixia tota la nostra atenció i, fet i fet, estic molt content d'haver pogut conèixer millor aquests vins de la Conca.

Vinyes de Milmanda al febrer

En certa manera, el leit-motiv del Grans Muralles és la recuperació de varietats prefiloxériques pràcticament desaparegudes, però el cert és que la incidència d'aquestes varietats en el Grans Muralles era, fins fa poc, més testimonial que real. Per exemple, la primera collita —va ser el 1996— només contenia un 6% de garró i un 5% de samsó (autèntic samsó —suposo— i no el que ara, per imperatiu legal, n'hem de dir samsó!). L'altra aprenentatge que vaig fer en aquest tast vertical és que aquest vi ha sofert diversos canvis d'estil, de paradigma, com si anés dubitativament a la recerca d'una identitat fugissera.

No us cansaré reproduint les notes de la meva llibreta, però sí que vull fer alguns apunts. El tast va començar amb les anyades 1996 i 1997 que contenien coses valuoses —principalment la primera— però que potser havien superat el seu millor moment i s'acostaven a un cert assecament que potencia les notes animals i càlides. Després va venir la collita 2001 —en format màgnum!— que ja incorporava una bona quantitat de carinyena i que estava impressionant i molt plaent i que seguia una línia que contrastava força amb la dels dos vins anteriors. Elegant, cremós, madur, embolcallant, equilibrat, complex. El va seguir el 2006 que, novament, feia un gir en l'estil i perdia l'equilibri del vi anterior. Va ser el vi menys convincent de tots els que vàrem tastar. A continuació, amb el 2009 i el 2010 em trobo amb uns vins completament diferents —és ja el quart canvi d'estil— que, en la meva opinió, agafen una línia que m'agrada molt. Principalment, el 2010, encara que estigui una mica massa tendre, apunta coses molt interessants.

En aquesta dues darreres collites de Grans Muralles hi ha l'aportació d'una nova varietat recuperada de la que no es coneix el nom antic. Els enòlegs de Torres en diuen querol perquè procedeix d'uns ceps que hi havia en aquest municipi de l'Alt Camp. La Vinyet ja me n'havia parlat amb il·lusió no dissimulada i és possible que ens trobem al davant d'una troballa molt significativa. En efecte, el tast va acabar amb una mostra de querol pur de la collita 2011, criat un any en bóta i en ciment. A mi em va semblar que era un vi excel·lent, de qualitats sorprenents. Negre molt fosc, amb força llàgrima i un cert perfum que no identifico a res habitual. Potser hi ha sentors d'herba. A la boca, era molt fresc, equilibrat, d'encertada i òptima acidesa. Quina bella sorpresa!

Surto del tast recordant el màgnum del 2001 però, molt més encara, pensant en el futur que el 2010 i aquest enlluernador querol apunten i suggereixen.

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Rocallís

De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Diria que aquests són els versos inicials de Els Bells Camins, d'en Miquel Martí i Pol que, per alguna associació mental, m'han vingut a la memòria aquest vespre que hem decidit obrir una ampolla de El Rocallís de la collita del 2006.

Recordo que he trepitjat més de dues i més de tres vegades aquesta vinya calcària, rocallosa, que és a tocar mateix de la masia de Can Ràfols. És una vinya plantada amb ceps d'una varietat sense nom que va crear Luigi  Manzoni els anys trenta del segle passat, com a creuament de riesling i pinot blanc. Manzoni la va designar amb la notació 6.0.13 però ara tothom en diu «incrocio Manzoni»  perquè, fet i fet, és la més coneguda de les varietats que va crear el professore de Conegliano. Si la varietat, doncs, no podrà tenir mai el prestigi que tenen les que poden presumir d'un origen que es perd en la nit dels temps, el cert és que al nostre país es fan un parell o tres de bons vins amb aquesta varietat, dels que n'hi ha un que a mi m'encanta: El Rocallís de Can Ràfols dels Caus.

Llegeixo a l'etiqueta que el 2006 en Carles Esteve només va fer 1.192 ampolles d'aquest vi prodigiós, i ara que han passat sis anys —un temps que només m'atreveixo a esperar en alguns vins blancs que m'ofereixen plena confiança— jo diria que està en la plenitud de les seves virtuts. El color s'ha daurat lleument i les aromes que emet són profundes, complexes, marcades i netes, en equilibri exacte entre fruites i flors. Hi ha densitat sense cap nota licorosa, hi ha un puntet de fumat, un toc cremós, un conjunt harmònic i ben madur. L'atac és ple i voluptuós, sense pèrdua de tremp, sense destensió. Al mig-gust comencen les notes més cítriques que després s'expandeixen en tot de matisos amargosos.

Que bé que li ha anat l'espera d'aquests anys! Quines indesxifrables transformacions li ha calgut superar per arribar a aquest moment de plenitud! No hi ha cap símptoma d'oxidació ni de pesantor en aquest «camí de perfecció» cap a la complexitat. És fresc, amb una mica de pell de llimona i una mica de pera, sense cap rastre de fusta cantelluda ni d'alcohol destriat ni molt menys d'allò que en diuen «fruites exòtiques», ni d'altres bajanades.

Mentre gaudim d'aquesta ampolla, molt lentament, tenim al nostre davant un pom de peònies que s'han obert sense decadència i la seva presència s'adiu tant amb la bellesa del vi que, a l'hora del crepuscle, ens identifiquem, goluts, amb en Martí i Pol i bevem —creiem beure—  la llum esplendorosa del crepuscle.

Els extrems de l'espectre

But one thing I have learnt more than anything else is that points are rubbish at describing wine.

Amb aquesta contundència s'expressa en Chris Kissack en un article molt interessant al seu bloc. Avui, sense haver-m'ho proposat, he pogut posar en pràctica aquestes teories sobre la futilitat de voler reduir un vi a un simple nombre: “wow – I’m 96 points on that opera – how about you?“, diu en Kissack, fotent-se'n.

Resulta que he obert dues ampolles de vi negre català que només s'assemblen en que les dues m'han resultat molt i molt plaents. En res més. Potser són les dues ampolles més divergents que podríem arribar a trobar.

A l'esquerra, amb ampolla borgonyona i copa de pinot noir, el Sumoll 2009 de Can Ràfols dels Caus. A la dreta, amb ampolla bordelesa i copa de sirà, l'Isis 2001 del Celler Cooperatiu dels Guiamets.

El Sumoll 2009 és tanmateix un monovarietal de sumoll, de vinyes de més de cinquanta anys, criat en bótes de castanyer. És vermell clar, lluent, atractiu als ulls i al nas, molt aromàtic, amb petites notes de fruita i també de flors i de fustes, tot integrat amb elegància. Si tanco els ulls, em sembla notar-hi la magrana que també —com aquest vi— combina el dolç i l'aspre, o la cirera d'arboç. Sensacions diferents, amb un atac amable que, més endins, es complementa amb una bona acidesa i un puntet d'astringència.

L'Isis 2001 està fet amb sirà, garnatxa i cabernet i és un vi que va sortir de les mans de Josep Lluís Pérez. Des que la Cooperativa dels Guiamets va començar a elaborar l'Isis, he anat tastant (i comprant) cadascuna de les successives collites i he anat conservant al meu celler alguna ampolla com aquesta que he obert avui, més enllà del seu desè aniversari. El vi és molt fosc, pràcticament opac, i la seva aroma és d'una densitat grandíssima, però sense amanerament. Recorda la compota, l'arrop, les figues. És un vi opulent i complex, que ha evolucionat molt i molt bé, però encara té força i tremp. A la boca és ben arrodonit i no té cap mena de pesantor —en contra del que el nas ens podria haver fet témer. Càlid, vellutat, amb llargada i persistència. De gran riquesa. (Com m'agradaria tenir encara alguna altra ampolla de 2001 però —ai las!— aquesta era l'última!)

Quin d'aquests dos vins és "millor"? No ho sabria dir, però sí que sabria dir que a mi la resposta a aquesta pregunta no m'interessa gens ni mica. Tinc algun amic, bon coneixedor dels vins, que jo sé prou bé que gaudiria amb el Sumoll i, en canvi, no acceptaria l'Isis. En tinc algun altre que, ben a l'inrevés, beuria amb devoció l'Isis i no podria entendre el Sumoll. Estic content d'haver estat capaç, jo mateix, de trobar plaer —parlo, és clar, de plaer basat en el coneixement i en l'afinament dels sentits— en tots dos vins.

El vi d'ara i el vi de demà

Avui he comprat una ampolla que em diuen que no hauria d'obrir fins d'aquí a uns dotze anys.

Sense proposar-m'ho, sumo dotze anys als que tinc ara i m'imagino tot aquest temps que vindrà —en el millor dels casos. L'ampolla, en un racó del celler, anirà madurant, anirà harmonitzant-se amb el pas del temps. I jo? Mentre camino cap a casa amb l'ampolla a la ma penso en el meus sentits que, inevitablement, s'aniran debilitant: L'olfacte cada cop menys acurat —mai no ho ha estat gaire—, la memòria feta de deformacions i tòpics, la mirada prèsbita, el gust basat més en el costum que en les sensacions reals...

Qui i quan es beurà realment aquesta ampolla desitjable que ara he dipositat al celler? El vi, trobarà un bevedor que pugui apreciar-ne les virtuts? Algú que recordi aquest moment en que jo vaig convertir-lo en un vi eventual, incert? El propi vi, haurà desenvolupat realment aquestes propietats conjecturals i, fins i tot, dubtoses? Per què fem aquests exercicis de prepotència —com si fóssim immortals?

Comprar una ampolla que no beurem fins d'aquí a molt de temps —potser mai—, indica una certa morbositat? La de sentir-nos envellir en paral·lel al vi, però en sentits oposats? O potser, ben al contrari, és tota una afirmació de que creiem en la vida, de que no ens sentim covards ni decadents?

Arribo a casa i busco un vi que m'allunyi d'aquestes cabòries, un vi que no exigeixi exercicis de filosofia existencial. Penso en Can Ràfols dels Caus i la seva nova línia de vins que du el nom de Terraprima, un nom que fa referència a un terrer rocallós, prim de terra, que es troba a tocar de les vinyes de la finca i estava destinat a convertir-se en una pedrera. El Terraprima negre 2007 és fet amb cabernet franc, garnatxa i sirà i està criat en roure francès. El nas és atractiu i equilibrat (ni pebrots ni verdor) amb força fruita i un puntet —diria— mineral, rocós. A la boca és fresc i amb força caràcter, corpulent i dens, net i honest, saborós i directe. No té ni un gran recorregut ni una gran complexitat, però el bec amb plaer. El Terraprima blanc 2010 potser encara m'agrada més. És un cupatge de xarel·lo i riesling, molt ben trobat. És subtil, elegant i fruitat, amb notes de pell de raïm i una acidesa fresca. Entra a la boca magníficament, equilibrant untuositat —discreta— amb frescor. La unió del cos i l'estructura del xarel·lo amb l'acidesa, mineralitat i perfum del riesling, em semblen un maridatge encertat.

L'altra ampolla —la dels dotze anys— seguirà existint en aquesta mena d'univers d'incertesa quàntica...

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

• Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  
• Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  
• Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
• De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

• Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
• Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
• Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  
• La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
• Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
• Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
• Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
• Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

El manifest de Rodonyà

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.


No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:

• Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
• Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
• Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
• Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
• Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
• Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
• Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
  
• Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
• Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
• Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
• Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".

El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.

Avinyó, d'Avinyonet

Avinyonet del Penedès té diversos cellers que convé conèixer. Tanmateix, l'admirat Can Ràfols dels Caus, però també Mas Comtal, Cuscó-Berga (a les Gunyoles) i el nou Mas Candí. Finalment, a la masia de Cal Fontanals, a mig camí entre Les Cabòries —que ara, oficialment, du l'insípid nom d'Avinyó Nou— i Sant Sebastià dels Gorgs, hi trobem el celler Avinyó.

Com que és un lloc de pas —la carretera de l'Ordal i la de Begues es creuen a les Cabòries— i els seus cellers són, tots cinc, recomanables, Avinyonet del Penedès és un municipi que convida a fer-hi, sovint, una escapada i tornar a casa amb algunes ampolles ben triades. D'altra banda, si l'aire és net, el paisatge de vinyes que veurem des de l'indret elevat de les Gunyoles no ens decebrà gens i el seu record, quan arribi el moment d'obrir aquelles ampolles, ens farà més plaent el tast.

L'altre dia vaig fer cap a Cal Fontanals i vaig comprar-hi —molt bé de preu!— els seus dos vins negres. Ja els havia tastat en un parell o tres d'ocasions i també havien format part, algun Nadal, de la taula familiar. L'Avinyó Merlot, sorprenentment, no indica l'any de collita, i aquesta mancança no em sembla pas que sigui cap bona idea. És un vi que té una breu criança en fusta i ens mostra un color roig cirera claret, bonic. El nas és relativament simple, però llaminer, fruitat i amb un lleu toc d'espècies i herbes. De cos lleuger i fi, convida a beure i té aquell pas de boca franc que plau i "passa bé". L'Avinyó Cabernet Sauvignon 2005 té una criança d'uns dotze mesos i és d'un vermell fosc viu, bonic i lluent. El nas és força intens, amb alguna nota torrada i força fruita madura. És un vi elegant, fresc a la boca i saborós, amb cos, bona estructura i un cert caràcter.

La masia, les vinyes del seu entorn i aquests vins escaients justifiquen que passem per Cal Fontanals. Ara, a més, el camí d'accés està consolidat i no hi haurà perill que el cotxe se'ns quedi entrapat al fang, com va anar de ben prim que no em passa la primera vegada que vaig anar-hi!

El palau de les tres estances

Al palau de les tres estances, cada estança està dedicada a un tipus de vi, però a totes hi ha menges saboroses i simples: pa, oli, embotits, fruita seca... A l'estança del vi blanc, hi trobem la riquesa del Xarel·lo, la finesa del Chenin blanc, l'elegància de l'Incrocio Manzoni; a l'estança dels negres, Pinot noir, Merlot i Cabernet franc d'anyades diverses, perquè en puguem apreciar l'evolució; a l'estança dels escumosos, Chardonnay, Xarel·lo, Macabeu i Pinot amb llargues criances. Ara i adés, mentre avaluem la fruita explosiva d'un Cabernet Franc del 2006 o els aromes terciaris d'un bell Merlot del 1998, s'en ofereix algun bocí de coca de ceps, o de bull negre, o un minúscul panet farcit de Gruyère fos.

No estic somiant. Sóc a Can Ràfols dels Caus, gaudint de l'hospitalitat d'en Carles Esteva, que avui, un dia fresc i lluminós de novembre, ha obert les portes de casa seva a un ampli grup d'amics del seu celler. Tastar tots els vins de Can Ràfols, incloent anyades antigues i algun màgnum singular, mentre ens sentim acollits per l'ambient refinat i pairal d'aquesta masia privilegiada, ha estat per a mi una de les experiències enològiques més plaents d'aquests darrers mesos. L'indret és d'altíssima qualitat i sembla difícil imaginar un lloc millor que aquest palauet d'indiano per anar tastant, a pleret, vins que són exemples del bo i millor que es fa al nostre país. L'amfitrió ha disposat cada detall amb precisió exquisida i tot convida a aquella mena d'hedonisme humanista i terrenal que tan bé ens explicava en Josep Pla.

No tindria sentit que jo ara pretengués presentar els vins de Can Ràfols. Tots els coneixem i tots sabem quina ha estat la influència impressionant que en Carles Esteva i el seu celler han tingut, des del 1979, en el món vitivinícola català. També seria excessiu voler escriure aquí el currículum complet d'aquest celler fonamental, o pretendre transcriure les notes que vaig prendre dels vins i les anyades que vaig tenir el privilegi de tastar en aquell dissabte gloriós a Can Ràfols. Tampoc no diré res d'aquella ampolla irrepetible de Cabernet Franc 1992 que en Carles Esteva va voler oferir-nos a la Dolors, en Joan i a mi. Em limitaré a parlar d'allò que més em va impressionar de tot el que vaig viure i beure en aquell dia: els vins blancs de Can Ràfols.

Del sumptuós Xarel·lo Pairal ja n'he parlat en un article recent. En aquesta ocasió ens van obsequiar amb la collita 2006, també boníssima, equilibrada de fruita i greix, molt viva, magnífica.

El Rocallís procedeix d'una petita vinya, ben pedregosa, situada just a la part del damunt del mas, plantada fa més de vint anys amb una varietat totalment inusual: Incrocio Manzoni. Com el seu nom indica —és incorrecte escriure "incroccio"— és una varietat que es va obtenir per creuament de dues varietats clàssiques que, en aquest cas, van ser Riesling i Pinot Blanc. Cap als anys trenta del segle xx el professor d'enologia Luigi Manzoni va obtenir tota una família de varietats noves i la que ens ocupa ara es designa pel codi 6.0.13. El Rocallís 2006 és un blanc amb una personalitat immensa, amb un nas lleugerament exòtic, sense perdre la puresa. Elegantíssim i complex, equilibrat i voluminós, notable.

La trilogia dels grans vins blancs de Can Ràfols es completa amb el Chenin Blanc que du el nom de La Calma, que és el nom de la vinya d'on surt el líquid preciós i escàs que vam tenir el privilegi de tastar a "l'estança dels vins blancs". Vam començar amb La Calma 2007, que tenia un nas impressionant, amb boniques notes florals i tocs subtils d'herbes aromàtiques. A la boca, hi havia un pes de greix lleument untuós, magníficament equilibrat amb una acidesa fresca i mesurada.

Mentre estàvem embadalits amb aquest vi delectable, es va obrir un màgnum de La Calma 1999 que va atraure immediatament la nostra atenció. Són escasses les ocasions que hi ha de poder tastar un vi blanc català d'aquesta edat i d'aquesta categoria i un màgnum com aquest ja justificaria, tot sol, que aquesta visita a Can Ràfols fos inoblidable.

Vam haver d'esperar una estona fins que el vi s'airegés una mica i comencés a emetre tota mena d'aromes de fruita seca i torrats, finíssimes. Quan ho va fer, vam poder gaudir d'un vi que em va semblar excepcional: A la boca, una plenitud que espanta. Viu, amb molta força, nectari i arrodonit. Memorable. Quin plaer veure que tenim algun celler que pot crear un vi blanc d'aquest nivell!

Xarel·lo: Vi

Tots sabem que la paraula xarel·lo ha designat, en llenguatge col·loquial, el vi, afegint-hi, gairebé sempre, una connotació positiva: "el bon vi". Vist així, tots bevem, i hem begut, xarel·lo, en el sentit que hem begut i bevem vi, bon vi català.

Però en sentit estricte... vull dir, xarel·lo autèntic, vi fet amb raïm de xarel·lo, n'hem begut recentment? Deixant de banda, és clar, que el xarel·lo forma part essencial del cava, el cert és que s'estava perdent l'art de vinificar xarel·lo per ell mateix, amb la intenció d'obtenir vins monovarietals de gran qualitat.

És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar. Vins que han de ser doblement benvinguts perquè, a més de reivindicar aquesta varietat tan nostra, ens ofereixen unes característiques organolèptiques que són novelles i, al mateix temps, acurades i valuoses (i.e., allunyades de tot sensacionalisme fàcil).

Un d'aquests xarel·los excel·lents és el del celler Pardas, del que ja he parlat en una altra ocasió. El que avui em motiva a escriure aquestes ratlles procedeix de Can Ràfols, un celler capdavanter en tantes coses i admirable pel rigor dels seus productes. No vull aturar-me ara a repassar les bones ampolles de Can Ràfols que he tastat al llarg dels anys, però sí que vull deixar constància de que no conec cap altra interpretació de la pinot noir, al sud del Pirineu, que superi l'admirat Ad Fines.


Llegeixo a la contraetiqueta del Xarel·lo Pairal 2005 de Can Ràfols dels Caus que d'aquest vi singular només se n'han fet 3.000 ampolles i que els ceps d'on ve aquest vi tenen més de seixanta anys. També, que el most ha fermentat en bótes noves de castanyer de 450 litres "com es feia antigament". El cas és que és un vi d'una riquesa notable i amb un cos i una densitat importantíssimes, ben equilibrades per una acidesa justa i ben aconseguida i per una frescor llaminera. També hi trobarem, cal dir-ho, aquell punt de sorprenent i "diferent" que el fa més atractiu, però tot sempre dintre d'uns paràmetres de gran solidesa i harmonia.

En definitiva, un vi "rar" i valuós, un vi que sembla mentida que es pugui trobar al nostre abast, enlloc d'haver anat a parar completament a les mans d'uns pocs col·leccionistes afortunats. Quin gran vi per acompanyar, ahir al vespre, uns ceps crus grossos i turgents, tallats ben fins i amanits en la seva justa mesura!