Apunts d'agenda

No sé si és que tinc menys temps per dedicar a aquests Apunts d'Enografia o és que no el sé aprofitar prou bé. El cas és que el nombre d'articles en aquests darrers mesos ha baixat respecte del ritme que havia estat seguint des de fa anys. Les notes de tast se m'acumulen a l'agenda i avui, per sortir del pas, publicaré uns apunts ràpids sobre vins que segur que mereixerien un llarg article —que potser sí que escriuré un dia.

Som-hi:

• En Jordi Masdeu segueix oferint-nos vins extraordinaris. Un dia destaparé una ampolla que tinc —Masdeu by Masdeu, en podríem dir— i ja en parlarem, però ara vull, si més no, escriure un mínim apunt del Mas la Mola blanc 2017. Vuit-centes quaranta-nou ampolles d'un vi de garnatxa blanca, macabeu i PX, una delícia de fruita blanca i cítrics amb el fons enigmàtic que li dóna el PX, un monument de puresa i força, de glop consistent i dens, de textures opulents, de ple equilibri. Rigorós en la definició de les línies del seu dibuix, ple de matisos, «rodó».
• Diria que algunes collites de Cara Nord m'havien deixat indiferent però el que he tastat més recentment m'agrada força. Per exemple, l'aromàtic Trepat 2016, d'un vermell intens i d'una bella frescor que suggereix les fuites del bosc i les herbes de secà del nostre país, que tan intenses són al mes de maig. Hi ha poc pes —com ha de ser en un trepat que no es vulgui transvestir— i convida a beure reflexivament. Recorda fortament algunes delícies de gamay.
• Hi ha un vi —un únic vi, un vi blanc— del qual tinc una col·lecció de totes les anyades des del 2008. El considero un dels nostres vins més grans. L'altre dia, en un rampell, vaig destapar-ne una ampolla i l'exaltació va ser tan gran que semblava boig, amb la copa a la mà i sense saber-me avenir del bé-de-déu que hi havia a dins. Era un Masia Carreras blanc 2015. Potent, enlluernador, complex —complexíssim!— dens de cítrics i mel, tens, amorosit i untuós, però fluid. La seva opulenta plenitud omplia tota la meva boca i em feia sentir una mica més feliç. Força més feliç.
• Vaig dedicar un article a la meravellosa carinyena d'en David Pujol Cargol, però el seu formidable vi blanc potser en mereixeria un altre —o dos! El Missatger blanc 2017 és garnatxa blanca, garnatxa roja i macabeu i s'ha criat —com tots els vins d'en David, fins ara— en dipòsits de ciment.  El nas és fresc i profund, netíssim, sense cap faramalla. Hi ha molt de sabor, molta tensió i conté un ventall de tonalitats cítriques espectacular. Crec que aquest estiu no em cansaré de beure'n i de compartir-lo amb els amics que vinguin a la meva taula. 

Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.

Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.

M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

Discreció i tensió interior

El meu fill, ara que ja viu pel seu propi compte, em va demanar que li recomanés algun vi de preu discret, i vaig pensar en el  Montsant d'en Tomàs Cusiné, que es diu Mineral del Montsant 2012. Aquest vespre que n'he destapat una nova ampolla i he tornat a escoltar —quantes vegades ho he fet?— la música de «My Song» —aquestes notes de les que s'ha dit que són «relaxed and introspective yet full of inner tension»— em qüestiono per quins motius m'agrada el vi que, en aquesta vetlla plàcida, tinc a la copa.

M'agrada la carinyena. No pas d'una manera cega i abstracta: vull dir que m'agraden les carinyenes que m'agraden o que quan un vi de carinyena m'agrada, m'agrada molt. M'explico? M'agrada aquest caràcter una mica —o molt!— esquerp i rabiüt, sense concessions a la llaminadura, ple de «inner tension» i, quan el vi és realment gran, delicadament vellutat. I el Mineral té alguna cosa d'aquestes.

Busco sovint —cada vegada més?— una frescor fluïda, una discreta elegància «relaxed and introspective», una levitat que eviti l'enfarfegament, una certa simplicitat geomètrica, una certa des-saturació. Quan em trobo en aquest mood, em percaço alguna ampolla de Rully —quina petita joia aquell les Cloux 2012 de Paul & Marie Jacqueson que vaig destapar l'altre dia!— o de Givry, o bé destapo alguna ampolla d'en Joan Asens —un Orto, per exemple o, si tant gran és el meu delit, una ampolla de la Carrerada— o de l'Alfredo Arribas —un trossos. I el Mineral també té, a menor escala, alguna cosa d'aquestes.

No faig escarafalls de les aromes de fustes, si són delicades. Al vi que tinc ara a la copa hi ha uns indicis prou clars de llapis —de fusta de llapis i de mina de llapis— i uns torrats lleus i suaus. Hi ha una tonalitat vermella i jove, hi ha percepció de fruita fresca, hi ha un bonic equilibri. És un vi amb un 80% de carinyena i un 20% de garnatxa i s'ha criat 6 mesos en roure francès. És un «vi petit», és discret, i recordem que el DLC defineix la discreció com la «manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir».

Més amunt

La vinya del celler Cara Nord, a les muntanyes de Prades, arriba als 900 m d'altitud. Les vinyes de Batlliu de Sort són a 925 m d'altitud, que és la mateixa que la de la vinya més alta de Castell d'Encús. Les vinyes de Torres al Pallars Jussà s'enfilen fins els 950 m, mentre que la vinya experimental de Torre del Veguer a Bolvir, a la Cerdanya, es situa a una altitud de 1.180 m.

A l'Alt Urgell també hi ha alguna vinya altíssima. Per exemple, a Alinyà, a l'indret de Cal Galtanegra, hi ha una vinya de poc més de 1 ha, a 1.310 m d'altitud. A Montanissell —a 1.175 m d'altitud—  i a Montan de Tost —a 1.125 m d'altitud— hi ha dues vinyes que són de les que vull parlar avui.

Com que tinc el mal costum de no llegir les notes de premsa, no em vaig assabentar en el seu moment del projecte d'aquestes dues vinyes de l'Alt Urgell. Un dia que em recreava fent una visita virtual a la Vall de la Vansa —és a dir, jugant amb GoogleEarth— vaig trobar-me, en el lloc més inversemblant, el que era clarament la imatge d'una vinya. És una parcel·la de 1.3 ha a l'indret anomenat Parebé, just el lloc on la sinuosa carretera LV-4001 acaba de remuntar el Solà de Montan i entra a les planes on hi ha el petit poble de Montan de Tost.

Havia trobat una vinya. Ara calia trobar el viticultor i, potser, el vi. No va ser gaire difícil. Ben aviat el fil em va dur al Xavier Ribes, viticultor al Penedès, nascut a Montan i artífex d'aquesta agosarada vinya de l'Alt Urgell, una de les més elevades del país. Vàrem parlar una estona molt llarga. De la vinya de Montan, però també de les espectaculars vinyes que en Xavier té al Garraf, d'on han sortit —jo no ho sabia— alguns vins que recordo molt bé. Em va explicar l'estimació que sent per les seves vinyes del Garraf —"les més emblemàtiques de tota la DO", va dir— i com va preparar la seva aventura urgellenca. Anys enrera ja havia empeltat ceps al Penedès recollint varietats de sarments de parres de l'Alt Urgell per tal de comparar maduracions. Finalment, a Montan hi va plantar Gewürztraminer i Riesling i també uns pocs ceps de fins a deu o dotze varietats més —incrocio Manzoni, chardonnay, sauvignon blanc, godello, ull de llebre, merlot...— amb caràcter experimental.

I d'aquesta vinya i d'una altra de minúscula que hi ha a Montanissell en surt un vi que du el nom de Carisma i  el segell Montant i Ssell. És un cupatge de Gewürztraminer i Riesling i s'elabora a un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.

Vaig trobar una ampolla de Carisma 2012 a la La Bodega de Tremp i ara que l'he oberta trobo que m'agrada força. Potser hi trobo a faltar aquelles aromes més característiques del Gewürztraminer i més aviat l'hauria classificat com a Riesling. Sensacions cítriques fresques i també una certa untuositat lleu, amb un bon volum de fruita blanca com la pera o el préssec blanc, i una mica de raïm. Persistència i equilibri. Netedat i textures lliscants i suaus, ben sustentades per una acidesa en el seu punt just. Hi ha una qualitat que m'incita a tastar les properes collites d'aquest vi que neix tan amunt —a 1.125 m sobre el nivell del Mediterrani, a una comarca del Prepirineu on les vinyes havien anat desapareixent.

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.