Thalarn, nou anys després

De la  primera vegada que vaig pujar a Encús ja en fa vuit anys. Els blancs de la primera collita —Ekam 2008 i Taleia 2008— acabaven de sortir al mercat i aquest blog feia un any i mig que existia. Vaig pujar-hi un dia fred de gener, atret per la novetat d'un celler d'en Raül Bobet enfilat a mil metres, en un antic indret on el monjos hospitalers —de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem— hi havien fet vi en uns cups excavats a la roca. Des d'aquell primer dia, hi he anat molts altres vegades, fascinat per la màgia d'aquella talaia i pels seus vins, que col·lecciono amb justificada avarícia.

Pocs mesos després d'aquella anada —gairebé un pelegrinatge— vaig tastar la primera collita del negre de sirà que es va dir Thalarn 2008 —del nom de l'actual vila de Talarn que, segons Coromines, ve del cèltic «Talarnos». Em va agradar tant que vaig deixar-ne una ampolla amagada al meu celler, per tal que un dia, en l'apogeu de la seva saó, sortís del seu amagatall per il·luminar, hipotèticament, algun dels meus dies.

Avui, en la grisor d'una llevantada que fa que no pari de ploure i que tot el dia sembli un capvespre, he recordat aquella ampolla i l'he destapada, a taula, amb un solemne gall farcit. Les seves virtuts ens han esbalaït.

Sé que el sirà forma part de molts vins que m'han fet delir, però la llista de vins 100% sirà que m'han emocionat plenament no és gaire llarga. En vénen a la memòria els grans Vd'O 3 d'Olivardots i els primers Garbet —que tant em van colpir. De més enllà, recordo una ampolla de La Landonne i sobretot —sobretot!— un Rose Pourpre de Gaillard. Ara, al meu record hi hauré d'afegir, en un lloc destacat, aquest Thalarn 2008 que, ara que ja ha complert els nou anys de vida, s'ha convertit en un vi immens.

Aquest vi s'ha vinificat, parcialment, en els cups de roca viva d'Encús i té una tonalitat fosquíssima, completament opaca a la llum. L'aroma és immensa i, en un primer moment, entre altres moltes coses, m'arriba la sentor de la confitura de móra. També hi ha flors, fruita madura, bàlsam i compota, herbes aromàtiques, fustes subtilíssimes: l'espectre és amplíssim i no puc ni imaginar què hi trobaria un nas més sensible i més entrenat que el meu. Però no em malinterpreteu: no és mai una aroma ni sobre-carregada ni massa densa, que tot està en un bon equilibri dinàmic —com la baldufa de la fotografia.

Després d'una llarga estona d'ensumar, sense pressa, ens duem la copa als llavis i iniciem el glop. Les sensacions són punyents i delicioses. Setinades, persistents, plenes. La potència de sabor és extraordinària i es manté, en aparents onades successives, sense final aparent. Tot és madur i fluid, sense cap aresta ni cap frivolitat, en plenitud d'equilibri. És un vi que convida a «glopejar» perquè les seves virtuts sense màcula impregnin i excitin tots els racons de la boca. El nivell de plaer d'aquest glop que no decau mai és impressionant.

Quina relació hi deu haver entre aquest vi, ara que té nou anys, i el vi que vaig tastar quan acabava de ser embotellat? No es pot saber amb certesa, però llegint les meves notes d'aquell any, no hi trobo l'estat de meravella que visc ara. Estic força segur que els anys d'ampolla l'han dut a aquesta apoteosi.

Apunts, que d'aixó es tracta

Veig que tinc tendència a embrancar-me en disquisicions que em fan perdre una mica el caràcter d'apunts que, segon hi consta a la capçalera, hauria d'ésser l'essència d'aquest blog d'enografia. Avui corregeixo una mica aquesta desviació i publico —sense pretensions— quatre d'apunts recents que s'han acumulat a la meva llibreta.

Cargol Treu Vi 2014. Dels blancs d'Alemany i Corrio, jo potser m'identifico més amb la geomètrica rectitud del Principia Mathematica, però l'altra versió del xarel·lo que representa el Cargol Treu Vi també em sedueix. Darrerament, n'he destapat un parell o tres d'ampolles i hi he trobat una certa exuberància que em du records de raïm i de les mares del vi. Hi ha una plenitud lleument untuosa, que genera volums i ens amara de sabor. És un vi força peculiar —com escau a un celler que fa les coses ben bé a la seva manera— i té un punt d'«acerat» —o potser «salí»— que no deixa indiferent.

Taleia 2013. Des que en Raül Bobet el va començar a fer a les altes vinyes d'Encús, aquest vi de sauvignon i semillon sempre m'ha fet delir. Crec que he anat comprant totes les successives collites i sempre de deixat que l'ampolla reposi un o dos anys abans de destapar-la. Aquest 2013 que vaig beure l'altre dia em va semblar extraordinari. El color és força clar i les aromes són punyents i característiques, absolutament exactes. La multiplicitat de perfums que n'emanen —densos, complexos— sembla no tenir aturador. El glop s'expandeix a la boca i evoluciona cap unes textures «de pedra». Tot és molt sòlid.

Bàrbara Forés blanc 2016. És el vi blanc «petit» de la Carme i en Manuel, però... que n'és de bo! Una exquisida garnatxa blanca fresca, afruitada, tensa i immensament agradable. Netedat i cos, fruita i pes equilibrant-se recíprocament. Convida a beure sense capficar-s'hi. Exalta els sentits i pot generar espurnes de felicitat.  

Òlbia 2014. Els blancs del Priorat formen un món que em costa d'entendre. D'una banda, m'hi he dedicat poc i de manera massa esporàdica. D'una altra banda, formen un corpus poc estructurat. No cal dir que he destapat ampolles memorables, però també és cert que cada celler segueix els seus propis paradigmes. Mai no havia tastat l'Òlbia de Marco Abella fins l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla a l'hora de sopar. El nom és bonic i, en la seva polisèmia —la malva, l'amant de Posidó...— potser escau a un vi com aquest, ple de complexitats. És fet amb garnatxa blanca, macabeu i Pedro Jimeno i, després d'una llarga criança amb les mares, encara passa sis mesos més en bóta de roure francès. Tot això li confereix una densitat que potser no agradarà tothom. Aromàticament, hi ha una intricada combinació d'herbes, infusió, fruits secs, torrats, flors, que s'expressa millor si es decanta el vi. A la boca és magnífic! Les sensacions de greix —presents i clares— estan ben equilibrades i la sensació global és de volum fresc i de personalitat.

Frèvol, no frívol

Hi ha cellers que no abusen dels colors fosquíssims i opacs i no tenen cap pudor en oferir-nos un vi transparent, clar i lluent.

Ja podeu comprar la nova collita del deliciós pinot que fan a l'entorn de la borda de Cebrià, al Batlliu de Sort: Biu negre 2015. Si aneu a Sort, podeu passar —no podeu no fer-ho!— per la botigueta que el celler té al carrer Major, pràcticament al davant de la casa del general Moragues. Allà hi podeu comprar el seu Biu blanc de riesling —la collita 2015 encara s'està acabant d'afinar al celler—, el seu pallarès Vi Bord i, tanmateix, el Biu negre 2015 de pinot noir que a mi tant m'agrada! Podeu comprar-hi aquests vins i també podeu prendre-hi una copa i, probablement, parlar amb algun dels socis —en Josep, en Ramon, en Guillem i l'Aleix— que duen endavant aquest projecte.

La collita 2015, que va ser força difícil, ha acabat donant un resultat que, per al meu gust, és una autèntica delícia. El color —ja ho veieu a la fotografia— és ben clar, lluent, transparent i bonic. L'aroma ja m'atrau només de destapar l'ampolla. Tota la sala s'omple de flors i fruites delicades i fresques. Penso que és un vi d'hivern, de dies amb poca llums, de la vora del foc. No sé si aquest és el Biu negre que més m'ha agradat. A la boca és incisiu i, en la seva mesurada «fredor», sedós. La boca s'omple de fruita lleument àcida. Hi trobo elegància, delicadesa i plaer. Els que compartim l'ampolla coincidim que, d'alguna manera, ens revifa l'esperit i... no podem parar de beure'n amb delit!

Em meravella que un vi amb tant poca força pugui ser tant saborós. El podria adjectivar com a «aigua de roses» i, si el tasteu, digueu-me si vaig errat o no. És persistent i, més cap el final, se li endevinen unes notes amargoses elegants, que li donen caràcter, tremp, sense perdre la suavitat. M'explica en Ramón que en aquesta collita van usar una mica més de rapa —fins un 25%— que els altres anys.

Vi ingràvid, «petit», delicat, impecable. Triomf de l'elegància sobre la força. Clarament euforitzant!

Frèvol, no frívol.

* * * *

 

Ara penso que els tres pinot noir catalans que prefereixo neixen més o menys a la mateixa alçada sobre el nivell del mar: uns nou-cents metres. Són aquests: el Biu, al Batlliu de Sort, l'Acusp, a la serra de Costa Ampla, sobre Talarn, i La Font dels Aubacs, a les muntanyes de Prades. 

Vi de tardor

Fa anys que l'estiu s'allarga massa i ens escatima la tardor, que per a mi és el temps de beure pinot noir. No sé d'on em ve aquesta dèria. Deu tenir a veure amb les meves primeres ampolles de pinot, ara deu fer uns trenta-cinc anys? O amb aquells Blauburgunder de la tardor del 89, a Göttingen? Potser sí que el pinot és un vi de tardor, si més no en la seva expressió més clàssica: gerds, humitat, sotabosc humit, bolets... Un vi fred que vol un clima més ... de tardor. Un vi delicat que m'imagino sempre amb una llum tamisada, amb una certa fresca. Poc color, poc taní, però una «voluptuositat freda» —com la que Dalí atribuïa a la mort—, o una «bellesa freda» —com la que Bertrand Russell atribuïa a les matemàtiques—. Un vi allunyat de la mediterraneïtat, de la llum enlluernadora i dels seus colors excessivament càlids.

Desvariejo una mica: això que he dit deu ser ben bé un clixé. De fet, hi ha tantes expressions del pinot! Però sí que és cert que jo, que bec pinot molt de tant en tant, encara el segueixo veient com un vi de tardor i ara, que encara que no ho sembli som a la tardor, vaig destapant alguna ampolla de pinot —entre Nova Zelanda i la Côte de Nuits passant, és clar, per Catalunya— i n'obtinc un plaer punyent, penetrant.

Entre els vins que em fan delir —quan arriba la fresca i els dies es van fent curts— hi ha l'Acusp de Castell d'Encús. Neix a la més alta de les vinyes d'Encús, a la carena de la Costa Ampla, encimbellada entre el barranc de Seròs i el de les Bruixes, al Pallars Jussà. És una vinya petita que està ben bé a més de nou-cents metres d'alçada. Sovint, a l'hivern, la cobreix la neu. Quan faig el camí del Pirineu, m'hi enfilo a veure-la. Procuro no perdre'm cap collita d'aquest vi insigne, i fins n'atresoro, amb infinita gasiveria, algun màgnum.

L'altre dia vaig destapar una ampolla d'Acusp 2012 que havia arribat al seu òptim estat de saó.  Vermell, perfumat i delicat: tabac, gerds, net i clàssic. Fresc i confitat —en el sentit que pot ser-ho un pinot, vull dir— elegant. Realitat o imaginació, hi notava sentors de sotabosc humit, notes torrades. A la boca, linealitat, precisió, fluïdesa i sabor. Tanins finíssims i equilibri. Aquella dolçor tan particular del bon pinot, que no contradiu l'acidesa fresca.

No m'estranya gens que aquells que sucumbeixen a l'encís del pinot arribin a un punt que cap altra cosa els abelleixi!

Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.

• Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
• Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
• El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
• Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
• Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
• Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
• Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
• Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.

I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:

• Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
• Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.

Dolç regal d'Encús

Cada any, Castell d'Encús obsequia els seus amics amb algunes ampolles experimentals interessantíssimes. Dic «obsequia» i crec que aquesta és la paraula que cal utilitzar, encara que per aquestes ampolles haguem de pagar un determinat preu simbòlic. Entre «els experimentals» d'aquest any —collita del 2013— hi ha un sorprenent albarinyo dolç.

Aquest celler —que m'estimo especialment perquè 1) jo em considero mig pallarès i 2) l'he pogut seguir pràcticament des del seu naixement— ha utilitzat l'albarinyo com a complement del riesling en el seu aclamat Ekam. Però ara parlem d'un albarinyo pur del que s'ha aturat la fermentació als 7 graus i tenim, per tant, un vi que hauríem de classificar com a dolç. Només n'hi ha un minúscul estoc de 158 ampolles.

És un vi fràgil —el celler recomana el seu consum immediat— en els diversos sentits de la paraula. Fràgil també a la copa, perquè algunes de les seves aromes subtils i encisadores —frescor floral, perfumat préssec d'aigua— tenen tendència a fugir veloçment. És un vi que té el seu moment i el seu tempo, com alguns vins que vaig aprendre a estimar en aquells temps que vaig viure a Alemanya.

És deliciós, tendre, aromàtic, profund. Com en aquells vins del Rin o d'Alsàcia que, vulguis o no, em venen a la memòria mentre tinc aquest albarinyo a la copa, allò que enamora és la dialèctica tan formidable que s'estableix entre la seva força àcida i fresca i aquella dolçor que «hi és i no hi és». Mentre mantinc el vi a la boca —i com convida a mantenir-l'hi!— aquest anar i venir de les sensacions àcides i dolces crea una complexitat sàpida que és una petita meravella.

Un vi de només set graus —i quin univers de sensacions!

Les tesis de Nicholas

«Podrem seguir gaudint del pinot noir?» Aquesta és la pregunta que es planteja la científica i enòloga Kimberly A. Nicholas en un article a l'edició del gener d'aquest any de Scientific American. És un article —de caràcter francament divulgatiu i, per tant, una mica superficial— sobre els efectes del canvi climàtic en l'elaboració de vi o, per ser més exacte, en la possibilitat de seguir fent els mateixos vins que s'han fet fins ara.

El títol parla del pinot i comença plantejant dubtes sobre si els seus estimats pinots de Carneros (Sonoma Valley) podran seguir mantenint el seu caràcter actual —o, fins i tot, seguir existint. I parla del pinot, és clar, perquè forma part del grup de varietats més sensibles a l'escalfament que que ja tenim aquí. De fet, però, el canvi climàtic afectarà totes les varietats —més o menys.

Nicholas ens recorda fins a quin punt el millor vi és com un miracle. Ho és perquè hi ha només una petita finestra en la que les diverses variables que mesuren les virtuts d'un gra de raïm arriben simultàniament al seu punt de saó. Principalment, és clar, els sucres que van creixent i l'acidesa que va baixant, però també els antocians i els tanins i miríades d'altres components —molts dels quals tenen un comportament no-lineal respecte de la llum i la temperatura! Aleshores —i aquesta és la seva tesi—, si la temperatura es desplaça ni que sigui un parell de graus, aquesta finestra pot tancar-se.

A l'article hi ha un mapa del món que ha elaborat un equip de la Universitat de Califòrnia, on es dibuixa de forma força detallada quines regions vinícoles actuals hauran de trobar la manera d'adaptar-se a les noves circumstàncies (canviant de varietats, actuant sobre l'arquitectura foliar, etc.) i quines noves regions vinícoles poden aparèixer (perquè són més fredes). Si fem zoom sobre Catalunya, veiem que totes les zones actuals estan pintades de color vermell fosc («Very likely to require adaptation») i algunes zones properes als Pirineus estan pintades de color blau clar («Very likely to be a new wine region»).

Per tal de saber de què parlem quan parlem, per exemple, d'una pujada de la temperatura de 2 graus, comparem tres localitats:

• Torroja. Mitjana 14.9. Amplitud tèrmica 12.3.
• Espolla. Mitjana 15.1. Amplitud tèrmica 11.3.
• Tremp. Mitjana 12.5. Amplitud tèrmica 14.7.

I si pugem de Tremp a les vinyes de Castell d'Encús? No tinc les dades exactes, però si tenim en compte la diferència d'alçada, només per pura termodinàmica, hi pot haver uns 4 graus de diferència (que potser són menys pel fenomen de la inversió tèrmica).

Mentre llegia aquest article m'han agafat ganes de destapar alguna ampolla d'Encús i he trobat que tenia un -SO2 2012 —sauvignon blanc i una mica de semillon, parcialment fermentats en els ancestrals cups de pedra del celler i amb una llarga criança en bóta. Com el nom suggereix, més enllà de la seva vinificació radical, es tracta d'un vi sense sulfits afegits.

Trobo que és un vi que exemplifica les millors virtuts dels vins naturals —sense caure en les seves misèries. Salvatge i un xic massa evolucionat pel meu gust (havia d'haver pujat al celler a comprar-lo!), però amb unes aromes profundes i meloses, de raïm i de llevats. A la boca, un devessall de sabors contundents, una acidesa fresca de fruita àcida molt molsuda, un lleu torrat. Sensacions tàctils, de textures, impressionant densitat de sabor, matèria viva. Persistència.

Un vi que neix a prop dels mil metres d'alçada, en una de les zones que alguns experts qualifiquen amb un «Very likely to be a new wine region».

Criança sota l'aigua

Què hem d'esperar d'una ampolla de vi que ha passat set mesos a vint-i-dos metres de profunditat a les aigües de l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà?

L'Ajuntament de Tremp i la majoria de cellers dels dos Pallars han volgut fer aquesta prova de «criança subaquàtica». Ara fa uns set o vuit mesos, un grapat d'ampolles del Batlliu de Sort, Vila Corona, Mas Garcia Muret, Terrer de Pallars, Sauvella, Cal Borrech i Castell d'Encús, van submergir-se a l'embassament de Sant Antoni. Des d'un punt de vista tècnic i logístic, l'empresa és més complexa del que pot semblar a primera vista. En primer lloc, va caldre trafegar el vi a una ampolla de xampany, que pugui aguantar la pressió que hi ha a més de vint metres de profunditat. Aquestes ampolles, evidentment, es van haver de tapar amb un tap hermètic, de tipus corona, i es van haver d'identificar amb una etiqueta de metall. Finalment, la immersió i la recuperació de les ampolles —tasques que són força complexes—va necessitar la feina de bussos especialitzats.

La setmana passada, quan a Tremp es celebrava la Festa de Primavera, l'Ajuntament i els cellers van organitzar un tast comparatiu de les ampolles submergides amb les ampolles equivalents que havien romàs als cellers. Va ser una activitat molt ben organitzada i enormement instructiva, a la que vaig tenir l'honor de ser-hi convidat.

Tornem, doncs a la pregunta inicial. Quina diferència hi ha, realment, entre una ampolla en un celler i una ampolla submergida a l'aigua? Podríem parlar de l'absorció dels rajos còsmics per l'aigua o del suau bressar de les ampolles al llac, però si volem tocar de peus a terra, crec que només trobarem tres factors a tenir en compte a les ampolles submergides: la foscor, la temperatura i el tancament hermètic. Tres factors que, tanmateix, poden reproduir-se fàcilment a un celler, sense necessitat de recórrer a un embassament. Però també hem d'acceptar que beure vi d'ampolles que han estat submergides al mar o a un llac és més poètic, més mediàtic i més divertit, oi que sí?

La meva opinió és que el que estàvem fent  —com va dir en Tomàs Cusiné— era comprovar l'efecte de la criança en ampolla tapada amb tap de suro, a la qual cosa jo potser hi afegiria el possible efecte d'una climatització més o menys estricta (en el sentit de mantenir la temperatura estable a 12 graus) al celler.

El tast va ser interessantísim! La sensació que jo tenia era la de disposar d'una mena de «màquina del temps» que em permetia tastar simultàniament un mateix vi en dos estadis diferents de la seva evolució. Vull dir que els vins que havien estat al llac, semblava que s'haguessin «congelat» en la seva expressió de fa set mesos, mentre que els que s'havien quedat al celler havien anat creixent —vull dir «criant»— de la manera habitual.

Il·lustraré el que dic amb dos exemples:

• Un vi blanc delicat. Jo l'havia tastat fa poc menys d'un any i l'havia tornat a tastar un parell o tres més de vegades, la darrera ara deu fer un mes (és un vi que m'agrada molt). En aquest segon cas, recordo que vaig apuntar al meu quadern que em semblava que el vi havia seguit una evolució que li havia fet perdre la seva puresa inicial. En el tast de Tremp, el vi que havia estat al llac concordava perfectament amb el meu record del vi d'ara fa poc menys d'un any, mentre que el vi del celler concordava —això no és cap sorpresa— amb el vi que jo havia begut fa unes setmanes. Conclusió: per al meu gust personal, hauria estat millor que aquest vi s'hagués embotellat amb un tap hermètic.
• Un vi negre de guarda (que també sempre m'ha agradat molt). Aquí la situació era exactament oposada a l'anterior. El vi del llac estava encara massa tancat  —allò que en diem «tancat»— mentre que el vi del celler era, per al meu gust, més arrodonit, més complex, més expressiu. Conclusió: en aquest cas, la criança tradicional en ampolla tapada amb tap de suro està perfectament justificada. Cap sorpresa!

No vull repassar cadascun dels vins individuals —no és el moment— però no puc deixar de fer esment de la meravellosa qualitat de l'ancestral de sauvignon blanc que es diu Taïka 2012, ni de la saborosa calidesa i les aromes impecables del sirà que es diu Muriac 2011. Ni tampoc no puc deixar d'anotar, és clar, el meu agraïment als amics dels cellers dels Pallars per haver dut a terme aquesta «performance».

Duet d'Encús

Amb molt pocs dies de diferència he destapat un parell d'ampolles de vins d'Encús que havia deixat reposar en el meu celler. Són dos vins magnífics que cobejo amb delit i que cada collita que tasto em plau molt. Són fruit d'un celler singular —ara ja plenament conegut i admirat— amb el que jo tinc una certa «relació sentimental» —potser per ser un celler de muntanya i ser un celler pallarès.

Són dues ampolles de la collita 2010 i són els meus vins preferits d'aquest celler —i amb això no vull pas dir que l'Ekam o el Thalarn no m'enamorin, però sempre acabo decantant-me per l'Acusp i el Taleia, és a dir, pel pinot noir i el sauvignon blanc —amb semillon.

Ja és sabut que el sauvignon blanc, com a norma general, no agraeix la guarda i l'ampolla de Taleia 2010 d'avui potser m'ha confirmat aquesta norma. Vaig comprar l'ampolla al celler, ara fa uns tres anys, després de tastar-lo amb la Mireia, i em va semblar «complex, transcendent i fascinant». Avui, mantenint intacta la seva elegància, potser s'ha simplificat una mica. La tonalitat és clara i neta. L'aroma és cítrica i floral a un mateix temps. L'atac manté una discreta untuositat que més endavant es resol en notes entre cítriques —novament— i lleument setinades. Quan perd la fredor, apareix un bonic caràcter cremós, sense deixar en cap moment la tensió ni l'elegància. El vi és deliciós, però el record —o la creença del record, qui ho sap?— d'aquest vi ara fa tres anys, supera una mica la seva realitat actual.

La segona ampolla ha estat un enlluernador Acusp 2010 —que també vaig comprar en aquella ocasió al celler de Sant Engràcia, en un dia fred de desembre, mentre pels finestrals de migdia de la sala de tast vèiem com la boira s'anava aixecant a la plana de Tremp i la Mireia me n'anava explicant les vicissituds. Com m'agrada aquest nostre gran pinot! Quin delit anar ensumant a pleret les seves aromes múltiples: de fum, de fustes, de fruita amorosida, de cuir. Una aroma penetrant i senyorívola que omple poc a poc la sala on sóc. A la boca hi ha aquella combinació equilibradíssima de sensacions fresques, fluïdes, lleugeres i també cremoses, lineals i clàssiques.

És un vi que convé apreciar sense acompanyament, un vi elegant i madur, sense cap sobrecàrrega ni cap pesantor, sense cap gust espuri. Mica a mica, a la copa hi apareix alguna nota torrada, d'allò que en diuen «caixa de puros» i que a mi em retorna inevitablement a la infància, quan olorava —més o menys d'amagat— les caixes de puros del padrí, sense saber que en aquells precisos moments estava gravant a la meva ment, de manera indeleble, aquesta aroma que ara retrobo en alguns vins —i que em plau trobar-hi. Però no patiu, que aquest indici que esmento és gairebé imperceptible i, en tot cas, està perfectament integrat en un conjunt ple de tremp, ple de sabor. Quina raó tenia en Raül quan va escollir Santa Engràcia per fer-hi néixer el seu vi! La vinya de pinot, crec recordar, és la més alta de totes, per damunt dels nou-cents metres sobre el mar —a tocar de la carena, entre el barranc de Seròs i el barranc de les Bruixes.

Més amunt

La vinya del celler Cara Nord, a les muntanyes de Prades, arriba als 900 m d'altitud. Les vinyes de Batlliu de Sort són a 925 m d'altitud, que és la mateixa que la de la vinya més alta de Castell d'Encús. Les vinyes de Torres al Pallars Jussà s'enfilen fins els 950 m, mentre que la vinya experimental de Torre del Veguer a Bolvir, a la Cerdanya, es situa a una altitud de 1.180 m.

A l'Alt Urgell també hi ha alguna vinya altíssima. Per exemple, a Alinyà, a l'indret de Cal Galtanegra, hi ha una vinya de poc més de 1 ha, a 1.310 m d'altitud. A Montanissell —a 1.175 m d'altitud—  i a Montan de Tost —a 1.125 m d'altitud— hi ha dues vinyes que són de les que vull parlar avui.

Com que tinc el mal costum de no llegir les notes de premsa, no em vaig assabentar en el seu moment del projecte d'aquestes dues vinyes de l'Alt Urgell. Un dia que em recreava fent una visita virtual a la Vall de la Vansa —és a dir, jugant amb GoogleEarth— vaig trobar-me, en el lloc més inversemblant, el que era clarament la imatge d'una vinya. És una parcel·la de 1.3 ha a l'indret anomenat Parebé, just el lloc on la sinuosa carretera LV-4001 acaba de remuntar el Solà de Montan i entra a les planes on hi ha el petit poble de Montan de Tost.

Havia trobat una vinya. Ara calia trobar el viticultor i, potser, el vi. No va ser gaire difícil. Ben aviat el fil em va dur al Xavier Ribes, viticultor al Penedès, nascut a Montan i artífex d'aquesta agosarada vinya de l'Alt Urgell, una de les més elevades del país. Vàrem parlar una estona molt llarga. De la vinya de Montan, però també de les espectaculars vinyes que en Xavier té al Garraf, d'on han sortit —jo no ho sabia— alguns vins que recordo molt bé. Em va explicar l'estimació que sent per les seves vinyes del Garraf —"les més emblemàtiques de tota la DO", va dir— i com va preparar la seva aventura urgellenca. Anys enrera ja havia empeltat ceps al Penedès recollint varietats de sarments de parres de l'Alt Urgell per tal de comparar maduracions. Finalment, a Montan hi va plantar Gewürztraminer i Riesling i també uns pocs ceps de fins a deu o dotze varietats més —incrocio Manzoni, chardonnay, sauvignon blanc, godello, ull de llebre, merlot...— amb caràcter experimental.

I d'aquesta vinya i d'una altra de minúscula que hi ha a Montanissell en surt un vi que du el nom de Carisma i  el segell Montant i Ssell. És un cupatge de Gewürztraminer i Riesling i s'elabora a un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.

Vaig trobar una ampolla de Carisma 2012 a la La Bodega de Tremp i ara que l'he oberta trobo que m'agrada força. Potser hi trobo a faltar aquelles aromes més característiques del Gewürztraminer i més aviat l'hauria classificat com a Riesling. Sensacions cítriques fresques i també una certa untuositat lleu, amb un bon volum de fruita blanca com la pera o el préssec blanc, i una mica de raïm. Persistència i equilibri. Netedat i textures lliscants i suaus, ben sustentades per una acidesa en el seu punt just. Hi ha una qualitat que m'incita a tastar les properes collites d'aquest vi que neix tan amunt —a 1.125 m sobre el nivell del Mediterrani, a una comarca del Prepirineu on les vinyes havien anat desapareixent.

Delejo pinot

Delejo pinot noir. Fa dies que no bec altra cosa. Per exemple, els de Michel Poulleau —que no pertanyen a aquestes pàgines. Avui mateix, he pujat a la borda de Cebrià a parlar amb en Ramon —de Batlliu de Sort— sobre els seus vins del 2013 i he tastat —entre altres coses— el pinot que esdevindrà el Biu 2013. Caldrà estar-hi amatent perquè el líquid que s'està criant ens aquests freds dipòsits del Pallars Sobirà anuncia ja ara mateix unes decidides virtuts d'elegància i complexitat. I encara caldrà estar més amatent a l'aparició —si s'arriba a confirmar— d'unes poques ampolles d'un nou vi que potser es dirà Nero 2013 i que és un pinot noir sense sulfurós, vinificat amb un 30% de la seva rapa: tastat en la fredor d'aquest vespre pallarès, de cara a les neus del Pic de l'Orri —que la llum baixa del sol tenyia lleument de magenta—, m'ha semblat una delícia —potser el vi del Batlliu que més s'acostarà a l'ideal de frescor, fruita, elegància i rectitud a què tendeix aquest celler pirinenc.

Repasso alguns vins de Catalunya fets amb pinot noir que tinc a l'abast. Per exemple, l'exquisit Acusp —la collita 2012 em sembla extraordinària— que, tanmateix, crec que mereix els honors de la guarda —cinc anys, o més, per veure fins on arriba la seva grandesa. O el pinot de Capçanes, que fa temps que no tasto, però que la primera ampolla que vaig destapar (crec que era un 2007) em va seduir i fins crec que va aparèixer en aquests apunts d'enografia. O encara el pinot de l'Abadia de Poblet —que potser no és el meu preferit, però té prou entitat i, a més, té la virtut de fer-nos evocar el binomi Císter-Pinot.

Parlant dels bernardins i del (de la?) pinot—la varietat que molts consideren com la més arcaica de totes —, hi ha una teoria que afirma que el pinot noir podria ben bé ser una varietat ancestral de Catalunya —una teoria que podria fer emmudir els que estigmatitzen els vins catalans fets amb pinot acusant-los de no ser prou nostrats. La teoria és plausible, però potser és indemostrable. Afirma que quan els monjos del Císter van venir a Poblet el 1150 ja duien sota el braç una de les seves possessions més preuades: els ceps de pinot noir de la seva Borgonya. Potser sí o potser no, potser van començar a vinificar les varietats que hi havia a la Conca de Barberà en aquell moment. Però no sembla més natural imaginar que els monjos preferissin la seva estimada pinot?

Tanmateix, he acabat obrint l'ampolla d'Abadia de Poblet 2009 i ara tinc aquest vi a la copa —una Riedel Vinum Borgonya que no m'acaba de fer el pes. És un vi clàssic, agradable, que pel meu gust marca massa una cert estil de fusta amb torrats conspicus que amaguen la fruita. Però dit això, el vi em va seduint més i més a cada glop i ben aviat vaig trobant que m'agrada l'indici de "caixa de puros", l'equilibrada i fresca suavitat, l'acidesa ben col·locada.

Sant Cugat 1989: Vins Noé

La botiga Vins Noé de Sant Cugat del Vallès celebrarà aviat el seu vint-i-cinquè aniversari i ahir al vespre ens va obsequiar amb una festa a l'Auditori. En tots aquests anys, aquesta botiga i les persones que hi ha al capdavant —principalment l'amic Oleguer— han jugat un paper imprescindible en la meva formació com a aficionat al vi. Els he d'agrair moltes coses i, en canvi, són ells qui ahir van convidar-me a la seva festa on hi havia, a banda d'una bona colla d'amics i coneguts, un bé-de-Déu de vins del bo i millor.

En aquest blog parlo sempre de vinyes i vins, de varietats, madureses i criances, però res d'això podria existir sense la imprescindible baula de la botiga que ens presenta els vins i ens aporta el coneixement que ens els fa més delectables. Sovint, aquesta baula és deficient i feble i per això mateix ens hem d'alegrar quan hi ha una botiga de vins que fa la seva feina amb excel·lència.

Amb el pas del temps veig amb més claredat la gran significació que va tenir l'aparició de Vins Noé al Sant Cugat de finals dels vuitanta. La botiga, és clar, amb la seva filosofia avançada al seu temps, però també el Club de Vins —potser el primer de Catalunya— que, cada mes, em duia a casa mitja dotzena d'ampolles que m'anaven descobrint cellers, zones, varietats i sensibilitats que no coneixia. Aquest club em va ensenyar a acostar-me al vi amb la mentalitat —i els sentits— plenament oberts.

A la festa d'ahir hi havia vint cellers i més de seixanta vins per tastar. L'espai era ampli i agradable, perfecte per a la conversa i per al tast i els cellers ens oferien els seus millors vins. No puc parlar de tot el que vaig tastar —pràcticament tot era de la més alta qualitat— però sí que vull fer esment de quatre vins magnífics que representen quatre varietats:

• Garnatxa: No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.
• Carinyena: L'Albert Costa en persona em va donar a tastar el gran Vall Llach 2006. Dens, càlid, madur, de cos immens en les tres dimensions, opulent i delectable, amb sentors d'arrop i llarguíssima persistència als sentits i a la memòria sensual.
• Sauvignon blanc i semillon: Tots els vins de Castell d'Encús que vaig tastar ahir em van ser plaents, com si aquest celler es fes més perfecte amb cada nova anyada. Vull deixar constància del seu Taleia 2012, elegant i perfumat, estricte, fresc, complex, lleument greixós, molt estructurat. Magnífic! Cada collita que tasto d'aquest vi em sembla memorable, però potser aquest 2012 —any molt fresc!— serà el millor de tots?
• Sirà: Feia temps que no tastava el gran sirà de la vinya de Garbet i ahir vaig tenir el goig de tenir a la meva copa el preciós Finca Garbet 2006. L'ampolla era acabada d'obrir i vaig haver de tenir paciència mentre el vi s'anava desenvolupant a la copa i anava generant —d'entrada, de manera incipient, després, a dojo!— perfums meravellosos, molt intensos, florals, espectaculars. El glop era ample, vellutat i fluid, extraordinàriament persistent, gran i poderós. Les sensacions de complexitat que generava van aïllar-me, per uns instants, de tot el que m'envoltava ahir al vespre, a la festa dels vint-i-cinc anys de Vins Noé.

Felicitats i llarga vida a Vins Noé!

El celler de la masia de Perejaia

La Conca de Tremp havia estat una bona terra de vi. Potser encara més la Conca Dellà —si més no, això és el que diu la gent de la riba esquerra de la Noguera— de la vall de Barcedana a Gavet, Vilamitjana i Isona. Potser ara, molt lentament, aquesta comarca anirà recuperant l'excel·lència d'un passat relativament remot. Tenim els vins de Vila Corona, que sempre em venen de gust i són sovint a la meva taula; tenim les petites joies que en Raül Bobet fa a Castell d'Encús, a vuit-cents metres d'alçada; tenim el curiós projecte de Sauvella, a Orcau (n'he de parlar quan el conegui millor); tenim les vinyes de Torres a Montibarri i la sorprenent vinya de 10 ha de merlot que hi ha al Pla de Nascala; tenim també, aquí i allà, vinyes escadusseres sense pena ni glòria. I ara, als Masos de Llimiana, a l'antiga masia de Perejaia (que inclou una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser) tenim un celler notable que acaba de treure al mercat un mig miler d'ampolles del seu primer vi, un vi que m'ha sorprès per la seva qualitat i que m'ha empès a visitar i conèixer aquesta novetat del Pallars —i a explicar-la en aquest article.

En José Luis Garcia Ubis va néixer a la Rioja i als vuit o nou anys va venir a Llimiana on el seu pare va fer de mestre. Ell va acabar fent els estudis de metge i en algun moment, després d'una carrera brillant com a anestesiòleg, va plantejar-se la construcció d'un celler a la masia de Perejaia i l'elaboració de vins de qualitat a partir dels raïms de les vinyes pròpies que tenia en diverses parcel·les que hi ha entre el pantà de Terradets (a 400 m d'alçada) i el nucli de Llimiana (a 800 m d'alçada). És el seu fill, en José Luis Garcia Muret qui dirigeix aquest celler —el celler Mas Garcia Muret—, amb l'assessorament enològic de l'Anna Estruch.

El primer vi del celler es diu Unua —"primer" en esperanto— i és un ull de llebre de la collita 2011 que s'ha criat quatre mesos en roure francès nou de bona qualitat. A l'etiqueta hi diu —ai las!— tempranillo i hi figura l'emblema del celler que és una línia que reprodueix la silueta de la serra del Montsec amb l'entalla dels Terradets. És un vi perfumat que transmet sensacions fresques, atractives i equilibrades. Tot hi és força ben posat, amb un lleu toc de fusta neta i aromes fruitades i amables. Quin ull de llebre més ben fet! Em diuen que hi ha una mica de sirà —ho recordo bé?— i el conjunt és saborós, fluid i molt fresc. Sorprenent. Ara mateix, no recordo cap ull de llebre català que m'hagi plagut més que aquest nou vi de la conca de Tremp.

Els finestrals del que serà la sala de tast del celler donen al pantà i als vessants de les complicades serres que hi ha al nord del Montsec d'Ares. La boira encara ho entela tot i arreu hi ha gebre, però el cel ja és blau i aviat les boires s'enretiraran i ens deixaran veure el Montsec. Tinc al davant el castell de Mur. En Josep Lluís m'ofereix una copa del que serà, quan el cupatge s'hagi acabat de definir, el vi principal del celler. És exquisit! Es dirà Muriec —que vol dir rat-penat en pallarès— i ara mateix és un sirà perfumadíssim i immensament arrodonit de la collita 2011 que s'ha criat fins fa poc en roure francès nou i sortirà al mercat cap a la primavera d'aquest any. Caldrà estar amatent, perquè només n'hi haurà unes sis mil ampolles.

Quan marxo del celler, amb el record del que he vist i del que he tastat, pujo fins Llimiana per sentir, una altra vegada, la força del paisatge que es veu del poble estant. A baix de tot, identifico el celler que avui he conegut. L'oracle que duc a la butxaca m'informa que la Masia de Perejaia ja és esmentada al "Diccionario..." de Madoz de 1845 i possiblement en aquell temps ja s'hi feia vi. Brindo per l'any que comença. Que nevi i plogui i hi hagi bona saó! Que les vinyes donin bon fruit! Que aviat ens deslliurem de tot sotmetiment!

Retorn a Encús

He tornat a pujar a Encús, força temps després de la meva primera visita a aquest celler que domina la Conca de Tremp. En aquella ocasió, el celler tot just iniciava el seu projecte engrescador i eren pocs els que coneixien els seus vins singulars —només l'Ekam i el Taleia eren ja una realitat. L'article que vaig publicar en aquest bloc, sigui per la mecànica de Google o, més probablement, per l'interès que els vins d'Encús suscitaven, és un dels més llegits —un dels més visitats— de tots els que he escrit fins ara.

He retornat a Encús en un moment en que ja és del tot superflu voler "descobrir" aquest celler: el seu prestigi està ben establert per una sèrie de vins impressionants, de molta personalitat. Aquesta nineta dels ulls de Raül Bobet segueix un camí d'excel·lència i exigència, amb unes idees molt clares. I tot està al servei d'aquestes idees. L'elecció del terrer i de les varietats, la construcció d'un celler amb criteris estrictes de baix impacte ambiental, la tecnologia al servei de la puresa, la recerca de l'expressió més fresca, el seny i la rauxa. I parlo de rauxa amb ple coneixement: quin altre terme s'escauria millor a la voluntat de vinificar en els cups centenaris excavats a la roca que hi ha a Castell d'Encús?

He tornat a Encús i ara he tingut la sort de poder enraonar amb la Mireia Taribó (Premi Jaume Ciurana d'enologia). Com tantes vegades, la boira cobria la Conca i nosaltres ens trobàvem enmig de les vinyes, per damunt del nivell dels núvols, en un dia clar de finals de tardor, encarats a la Serra del Montsec. He tornat a visitar els famosos cups i la Mireia em confirma que, tanmateix, una part dels vins del celler ha fermentat en aquests cups ancestrals. Parlem de què poden aportar aquestes pedres: estabilitat tèrmica natural? minerals? microorganismes? alguna estranya força biodinàmica? Una copa de sirà fermentat en aquests cups atura totes les meves elucubracions: no sé pas què tindran aquestes roques del Castell d'Encús, però en aquesta copa hi vaig trobar una complexitat d'aromes que no hauria imaginat.

Finalment, tastem els vins de la collita actual, és a dir, 2010 per a tots els vins del celler menys per al Quest del que tastem la collita 2009. L'Ekam 2010 —un nom en sànscrit per a un riesling amb una mica de botrytis— és perfumat, fresc i molt atractiu; el Taleia 2010 —sauvignon blanc i semillon fermentat en roure i criat amb les mares— és complex, transcendent i elegant i fa l'efecte de poder créixer molt a l'ampolla: em sembla fascinant; el Thalarn 2010 —sirà parcialment fermentat en els cups de pedra d'Encús— necessita encara una bona estada a l'ampolla per acabar d'equilibrar totes les (abundoses) potencialitats sensorials que conté; l'Acusp 2010 —el pinot noir d'Encús— m'impressiona per la seva fresca delicadesa, pel seu flaire suggerent de flors i fruites múltiples, per la seva personalitat. Quan tasto el Quest 2009 —els dos cabernets i també petit verdot— i constato que m'agrada molt, no puc deixar de recordar que la collita 2008 d'aquest vi va ser considerat com un dels pitjors vins de Catalunya en una certa publicació (plena de llums i ombres).

Si hagués de triar dos vins, em quedaria amb el subtil Acusp i l'elegant Taleia (= dèria) i deixaria que s'anessin fent a l'ampolla durant un parell d'anys. Però, tanmateix, no vull haver de triar i acabo comprant tots els cinc vins de Castell d'Encús: Carpe Diem!

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

• Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  
• Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  
• Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
• De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

• Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
• Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
• Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  
• La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
• Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
• Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
• Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
• Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

Setmana blanca

Setmana blanca, però no pas de neu, que aquest hivern no és generosa, ni de fred, perquè fa molta bonança. Setmana de descobrir algun vi blanc de bon cos, que cada dia en tenim més i millors. N'explicaré tres que m'han agradat i m'han deixat un bon record.

El primer és el Vinya Ilària 2006 de Serrat de Montsoriu, el peculiar i innovador celler de Sant Feliu de Buixalleu, al peu del Castell de Montsoriu. És el celler d'en Josep Trallero, un personatge inquiet i experimentador que, a la masia Can Serrat, està elaborant uns vins sorprenents i interessantíssims. Un dia m'agradaria aprofundir més en aquest celler i les seves etiquetes, i parlar de l'elegant Vinya dels Tons —pinot noir amb una mica de merlot i mencía— o de la filosofia que hi ha darrere d'aquestes etiquetes, però avui em limitaré a parlar d'aquest blanc d'albarinho i chardonnay —amb altres varietats, com el moscatell, el riesling i fins una mica de treixadura. El seu nas espectacularment floral em va enamorar i les notes de fruita dolça i fresca em van sorprendre força en un vi del 2006 que havia estat criat fina a nou mesos en roure. Només tres mil ampolles i molt poquet sulfurós. Deliciós!

Fa quatre dies encara no sabia que el celler Acústic, dels Guiamets, feia un vi blanc. Ara ja l'he tastat i el tindré ben present. Es diu, simplement, Acústic blanc 2009 i l'etiqueta proclama que el fan amb garnatxa blanca, garnatxa roja, macabeu i pansal. El pansal és, si no vaig errat, el xarel·lo. Poca informació teòrica puc aportar sobre aquest vi —la web del celler segueix "en construcció"— però jo hi noto un punt de fusta que deu indicar una certa criança. Net i equilibrat, untuós i agradable. Elegant. Força ple de notes de greix, amb cos i amb "pes", però fresc i delectable. Una bonica ampolla i un blanc a tenir en compte.

Susterris 2008 és un sauvignon blanc-semillon de Castell d'Encús —el celler que està a mil metres d'alçada, a la conca de Tremp— que, sorprenentment, no duu a l'etiqueta la signatura del celler. Ja sabem que aquest celler que està dirigit per en Raül Bobet fa uns vins extraordinariàriament interessants, com els que es diuen Taleia i Thalarn. Ja n'he parlat en algun altre moment. El nom d'aquest vi ret homenatge al desaparegut pas de Susterris, que era on ara hi ha la resclosa del pantà de Sant Antoni, vora Tremp, prop de les vinyes de Castell d'Encús. El Susterris 2008 és un vi molt fresc i de bona qualitat, amb sensacions elegants i una certa "puresa". No arriba al nivell del Taleia, però es beu amb plaer.

El Tast amb Ritme d'enguany

Cada any, per la Festa Major, a Sant Cugat del Vallès s'organitza un tast de vins.

Dit així, podria ser un tast de tants, un fenòmen estiuenc i intrascendent. No ho és pas. Deixeu-me que ho expliqui millor.

El tast ---se'n diu "Tast de Vins amb Ritme"--- té lloc al claustre del monestir. Això vol dir que sóm en un recinte limitat per al qual hi ha un nombre també limitat d'entrades. Un recinte, no cal dir-ho, magnífic i emblemàtic. El "ritme" el posa un grup de músics de jazz (Twenty Flight Rock) que acompanya el tast, sense interferir-hi. Afegiu-hi que l'entrada es restringeix a les persones adultes i que la copa que es proporciona és de mida adient i d'excel·lent qualitat (una sorpresa agradable i inesperada!). Tenim, doncs, allò que abans s'en deia "un marc incomparable" i un ambient idoni, sense empentes, propici a la conversa i enològicament acurat.

En poques ocasions he trobat un equilibri tan encertat entre l'ambient festiu que pertoca en una celebració ciutadana com la Festa Major d'un municipi i l'ambient prou serè que cal per tastar vins i poder-ne parlar amb els seus autors.

Però l'ambient no ho és tot. Si els vins fallen, ja hi podeu anar posant jazz i pedres mil·lenàries, que tot acabarà grinyolant.

Arribem, doncs, a "la mare dels ous" d'aquest tast: L'organització del Tast amb Ritme és responsabilitat, cada any (en fa onze), de Vins Noé i ells són la garantia que l'elecció dels cellers ---aquest any n'hi havia nou--- estigui governada per criteris enològics molt encertats. Els vull felicitar, doncs, per la qualitat que s'observa en totes els aspectes d'aquest tast.

No repassaré els nou cellers ni cadascun dels seus vins. Tampoc no els vaig tastar tots. Permeteu-me, només, alguns apunts fets a ma alçada sobre els vins que més em van plaure.

Del Celler Dosterras, de Marçà, em va agradar molt un blanc de garnatxa blanca, fresc i aromàtic, que no coneixia. Del seu negre de garnatxa ja n'he parlat en algun altre article d'aquest blog. Vaig poder conèixer també el Llavors 2008, de La Vinyeta, de Mollet de Perelada, que segueix en la bona línia marcada per les collites anteriors, molt net en el pas de boca, ben acabat i plaent.

El celler Ca N'Estruc, d'Esparreguera, ens presentava la seva darrera novetat: L'Equilibrista blanc, un 100% xarel·lo amb sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Seriós, compacte, de gran volum i pes, llarg i precís, extraodinari.

També hi era el nou celler Castell d'Encús, de Talarn, sobre el que vaig escriure un llarg article en aquest blog. El seu Taleia (sauvignon blanc i sémillon) és una delícia. El nas és molt bonic i a la boca és fresc i exacte, per a gaudir-ne glop a glop. Com a novetat, vaig conèixer i tastar la primera collita del seu syrah que s'anomena Thalarn. Extraordinàriament aromàtic i en un estil més fresc i lineal que els syrahs tradicionals del nostre país, ens mostra un camí interessant i novedós al que caldrà estar atents.

El vi dels Comtes de Pallars Jussà

Sóc dempeus sobre un cup excavat a la roca on, fa set segles, els monjos de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem fermentaven els botims de raïm per obtenir-ne el vi en que es fonamenta tota la nostra civilització.

Veig al lluny, cap a migdia per la banda del comptat de Ribagorça, el castell que Ramon va cedir en feu a Arnau Mir de Tost com a garantia de dot, perquè aquest es comprometia amb Valença, la filla del Comte. A l'altra banda de la Noguera, per damunt de la boira, veig la vila de Llimiana que Armengol i Adelaida d'Urgell havien cedit cum suis castris et pertineciis et de ipsos Castellones al comte Ramon.

Sóc a la divisòria entre la Conca de Tremp i la Conca de Dalt, enfilat a la Serra de Santa Engràcia, a més de 800 metres d'alçada, al lloc conegut com a Castelló d'Encús.

En el document que segellava, l'any de 1086, la divisió definitiva dels dos Pallars entre Ramon de Pallars Jussà i el seu cosí Artau de Pallars Sobirà, aquest lloc que tan bé dominava tota la Conca i l'estratègic pas de Susterris va quedar en poder dels Comtes de Pallars Jussà, que el van cedir aviat a l'orde dels Hospitalers.

El lloc és extraordinari. Gairebé màgic. Quan la Conca de Tremp està submergida en la boira, a Castelló d'Encús hi llueix el sol. Quan l'atmosfera és neta, Castelló d'Encús sembla que pugui tocar els límits del Comtat de Pallars Jussà. Els cups excavats a la roca, l'esglesiola de Santa Maria, la negra silueta de la carena del Montsec, donen a aquest indret una dimensió transcendent, històrica. Avui, més de vuit-cents anys després que el bisbe Ot donés entrada als Hospitalers a aquestes contrades, l'indret d'Encús torna a veure com hi creixen les vinyes i com hi fermenta el most.

Són unes vinyes altíssimes, potser les més elevades del país. Sovint, la neu les cobreix dies i dies, com va passar l'any passat. El contrast tèrmic entre el dia i la nit és brutal. La presència dels cups buidats a la roca és impossible d'ignorar: Ens demostra que, en aquest mateix lloc, fa centenars d'anys, uns monjos hi feien vi. I en aquest mateix lloc, ara mateix, en Raül Bobet ha endegat un projecte espectacular i inèdit del qual ja podem tastar els seus primers fruits.

S'anomenen Ekam 2008 i Taleia 2008. El primer és un Riesling/Albarinyo, amb una producció de només 7.800 ampolles. El segon és un Sauvignon blanc/Semillon fermentat en bóta i se n'han obtingut 8.200 ampolles.

Si el lloc és singular i remarcable, el celler no es queda gens curt: s'hi ha esmerçat una gran quantitat d'enginy, de disseny i de coneixement enològic i biodinàmic fins aconseguir unes instal·lacions fora del comú.

La visita que vaig fer a Castell d'Encús no l'oblidaré fàcilment. Hi veiem un pas important de la Conca de Tremp en el camí de la recuperació enològica. No fa gaire, en aquest mateix blog, recordava les paraules que escrivia, ara fa més de trenta anys, en Jaume Ciurana: "És llàstima que els vins i les vinyes no mereixin l'atenció dels homes de la Conca de Tremps. Estan desapareixent uns vins de país fred i de bona altitud, que són una matèria prima excel·lent per obtenir vins de qualitat". L'aparició d'en Raül Bobet per aquestes terres i la solidesa del seu projecte són, doncs, una excel·lent notícia.