Xarel·los de glòria

Bevent alguns dels grans xarel·los que s'estan fent al nostre país —i, si seguiu aquest blog, ja sabeu que en bec força, i sovint— de vegades em qüestiono què ens falta per adonar-nos del nivell tan alt on estem arribant. Ara que —després de massa anys!— sembla que ja creiem en l'excepcionalitat i l'excel·lència dels nostres priorat, potser ens cal algun guru americà que ens digui que els nostres viticultors estan creant xarel·los amb una qualitat i una personalitat second-to-none?

Posaré dos exemples recents.

Terroja 2013, d'en Marcel Sabaté, és un vi d'una vinya de més de noranta anys, de la partida de Terroja, en terreny fortament ferruginós, a tocar de Sant Pere de Riudebitlles. Ha tingut una llarga criança amb les mares, sense contacte amb la fusta. Probablement, és una ampolla que hauria d'haver deixat madurar encara un cert temps però m'ha traït el delit d'assaborir un vi del que havia sentit a parlar però no havia tastat mai.

Es tracta d'un gran vi, d'aromes denses i amorosides que mostren amb plenitud les virtuts del xarel·lo madur. Hi ha puresa i la profunda complexitat que dóna la llarga criança amb les mares. A la boca té un punt d'opulència continguda, de potència equilibrada. L'amplada del glop és immensa, sempre dins dels paràmetres austers i nets d'un xarel·lo autèntic. Consistència —també en podríem dir estructura— que persisteix als sentits. Caràcter clàssic, impecable.  

Essencial 2015, d'en Joan Rubió, del que ja vaig parlar —superficialment— en un article recent. L'altre dia, per sopar, en vam destapar una ampolla i, per molt que ja sabéssim que era un vi excepcional, l'ampolla va superar les nostres expectatives i va convertir aquell sopar en una epifania enològica: ens fèiem creus de la profunda bellesa d'aquest vi, que intentaré descriure amb paraules maldestres.

Com ho diré? D'entrada: una potència aromàtica que captiva fortament, però una potència neta i pura, penetrant i perfumada, elegantíssima. Vull dir que, massa sovint, la puresa s'associa a vins massa «despullats» o frèvols. Aquí, no. Aquí hi ha una força primigènia i un conjunt de sensacions «vives» i fresques que van més enllà dels cítrics i el fonoll característics del xarel·lo. No ens cansem d'ensumar les nostres copes i cap nota no hi dissona. Curiosament, quan busquem paraules per explicar el que hi estem trobant, n'hi ha una que no sabem evitar: «essencial». Ara que escric —a partir del record i de les notes que vaig apuntar a la meva llibreta— busco al diccionari el significat de la paraula «essència» i hi trobo això: «el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa». Potser sí que aquest vi mereix anomenar-se d'aquesta manera!

A la boca ens enamora. El trobem ple i lineal al mateix temps. A l'atac hi ha un punt —just— de dolçor de fruita que immediatament s'expandeix, es manté i es perllonga. Quan el vi ja no hi és, la seva essència —un altre cop aquesta paraula!— persisteix de manera aparentment indefinida. Un vi de perfils perfectament nítids, de gran rectitud —sense aprimar-se—, de gran equilibri. Ni els cítrics ni els —deliciosos— amargants del xarel·lo dominen el sabor, però hi són . Ve de gust mantenir-lo a la boca i notar que mai no degenera cap a notes rústiques i massa simples.

Quan les paraules es queden curtes, és bo buscar analogies i punts de referència. Encara que sembli estrany, l'analogia que ens venia insistentment al cap era amb un vi negre —hauria de dir un vi «vermell»— que havíem begut el dia abans. Un vi del malaguanyat Patrick Bize: Aux Vergelesses 1er cru 2008. Els seus registres són ben diferents dels del vi d'en Joan Rubió, però tots dos comparteixen alguna cosa essencial, alguns principis bàsics.

Dos vins de la vall de Bitlles

No coneixia els vins de Celler Vell i, ara que n'he pogut destapar alguna ampolla, hi he trobat coses que m'inciten a incloure'ls en aquests Apunts. L'edifici del celler, de fet, l'havia vist mil vegades perquè es troba a tocar de la circumval·lació nord de Sant Sadurní, al costat de Gramona, en aquella zona de vinyes que va del Turó de Can Mota fins ben bé els carrers de Sant Sadurní.

D'aquest celler, m'ha interessat molt el seu Extra Brut Gran Reserva 2011. No en conec la composició exacta, però sembla que deu dur xarel·lo i chardonnay. La criança ha estat prolongada i la bombolla ho denota. L'aroma és amorosida i penetrant, rica de matisos, fruitada i neta. A la boca, encerta aquell punt d'equilibri que tenen alguns «extra brut», i els diversos vectors —fruita, criança, tremp, manyagueria, unció— s'hi troben ben distribuïts. El bevem amb plaer, amb una certa facilitat i el seu sabor ple se'ns fa avinent a cada glop.

* * * * 

El Castellroig Vermell Brut (sense anyada) està fet amb «xarel·lo de pell fosca» (xarel·lo «vermell»?) i amb una breu maceració pel·licular. Procedeix de la zona de Terroja i la Serra del Titer, entre Sant Pere de Riudebitlles i Torrelavit. La tonalitat és groga, però s'hi veu —segons com ve la llum, i mirant de cua d'ull— una irisació rogenca. És un vi molt llaminer, d'un sabor prou punyent com per acoblar-se magníficament amb una àmplia gamma de plats.

Normalment, jo prefereixo els espumosos austers i acerats, però aquest exuberant Brut m'ha plagut força. També m'ha sorprès veure que el xarel·lo és capaç de presentar una inusual faceta tan llaminera. L'aroma és notablement complexa. Hi ha una densitat melosa —lleument cítrica, també— i una perllongada persistència del sabor. Curiós i bo. Gastronòmic.

Pur Xarel·lo —2—

Vaig conèixer en Marcel Sabaté —i alguns dels seus vins— en un tast que ell va oferir a Vins Noé a finals de l'any passat. Va entusiasmar-me el seu So Serè 2012 que és un xarel·lo-chardonnay criat sis mesos en bóta de cinc-cents, clàssic, profund, viu, elegant, sedós, equilibrat i magnífic. No vaig poder estar tan atent als seus espumosos —no podia donar l'abast a tot el que hi havia de bo a la festa de Vins Noé— però sí que vaig prendre nota del perfum de l'espumós de xarel·lo negre i de l'existència d'un desitjable Terroja —xarel·lo de vinyes de noranta anys, de producció escassa—.

Esperonat pel que vaig tastar aquell dia, i pel que vaig intuir-hi, quan vaig tenir temps vaig arribar-me al celler Castellroig i vaig comprar algunes ampolles. Per exemple, una ampolla de Terroja 2013 que vull deixar reposar un o dos anys, o una ampolla del Sabaté i Coca Reserva Familiar 2010 que, com que és un espumós fet íntegrament amb xarel·lo, és adient en aquesta sèrie d'apunts (vegeu «Pur xarel·lo —1—») que volen anar repassant els nostres espumosos 100% xarel·lo.

És el vi espumós més gran del celler que recull el millor xarel·lo d'una vinya molt vella. Una part del raïm fermenta en bóta i els pocs milers d'ampolles que se'n fan segueixen una llarguíssima criança. L'ampolla que vaig destapar ahir havia estat degollada el passat mes de novembre.

És un vi amb molt de cos i molta força. Però hi ha en ell altres coses més enllà d'aquesta primera evidència. El color és d'un groc marcat, la bombolla és petita però té energia, l'aroma esclata i es fa present i va evolucionant a mida que el vi va fent estada a la copa. Pur xarel·lo i xarel·lo pur, madur i inequívoc. Préssec d'aigua, fonoll, alguns records de flors, d'herbes. No es decanta gaire cap els torrats ni els fruits secs —i ja m'està bé que no ho faci—. A la boca hi ha l'austera densitat i l'estructura del bon xarel·lo. La bombolla està molt ben posada al seu lloc i dóna el necessari contrapunt de frescor. És dens sense ser untuós. El seu sabor tan madur roman llargament.

En Marcel Sabaté també és un dels nostres «mestres del xarel·lo» i conèixer les seves obres és un plaer.