Les carinyenes de Cedó-Anguera

Recordo bé la primera vegada que vaig visitar Cedó-Anguera. Tampoc no fa pas tant de temps però, com han canviat les coses! En aquella època —jo tot just començava amb la dèria de voler recórrer sistemàticament el país coneixent els vins i els cellers— en aquella època, dic, quan algú com jo trucava a les portes d'un celler i explicava que era allà per conèixer els seus vins i les seves vinyes, no sabien què volia dir ni sabien què n'havien de fer de mi. Era un temps de projectes incipients. Recordo que vaig passar pels Guiamets —on Acústic començava a caminar—, per Darmós —on les Vinyes d'en Gabriel eren un autèntic garatge que amagava uns vins que em van enamorar—, i, quan vaig entrar a la Serra d'Almós, vaig aturar-me al que semblava un celler en construcció: Cedó-Anguera.

Fins on he pogut, he anat seguint les successives collites d'aquest celler i, més recentment, m'han enlluernat les seves carinyenes d'unes vinyes que es van plantar ara fa uns seixanta o setanta anys, en terreny calcari a uns dos-cents cinquanta metres altitud. Les he tastades en dues ocasions al Tast de Professionals de Falset i ahir, finalment, vaig destapar-ne una ampolla de cada —perquè estem parlant de dos vins— a casa, al vespre, amb uns amics que ja sabia que són dels que es deleixen per aquesta nostra carinyena excelsa, vull dir la gran carinyena vella que encara tenim, esparsa, al nostre país.

Els dos vins procedeixen de la mateixa vinya però han estat criat de dues maneres diferents. En el primer cas, amb la criança tradicional en bóta; en el segon, amb àmfora de terrissa. El Clònic 2013 bóta és d'un vermell brillant i les aromes respecten moltíssim el caràcter auster de la carinyena. Són ben netes i són discretes i exactes. Hi ha notes lleus d'herbes i alguna nota etèria —potser més suggerida que no pas declarada— del món mineral. Amb el temps, algun acord torrat molt suau es fa patent. El glop es comporta de manera setinada i el sabor és fresc i ple, de pura carinyena. Flueix sense agressivitat, però també sense excessiva blanor —vull dir que té prou tremp, però no violenta els nostres sentits—. El sabor es prolonga sense màcula i, a mi i als meus amics, ens va satisfer enormement. Se'n van fer unes dues mil cinc-centes ampolles.

Segons com, a mi m'ha exaltat més el Clònic 2014 àmfora. Té aquell punt amorosit, esmorteït, mat, que dóna la criança en terrissa i és saborós i molt net, fluid però amb un cos «ben proporcionat». Té el tremp de la bona carinyena, en té el sabor, però sempre combinats amb una amable lleugeresa. És molt interessant adonar-se fins a quin punt la poderosa corpulència d'una carinyena vella pot ser reconduïda —feta dòcil— per aquesta criança. Farigola, frescor, fruita. Carinyena singular, deliciosa, setinada, que suggereix —com ho diria?— ... serenitat. Jo, que sempre dic que estimo les carinyenes denses, profundes i rabiüdes, les carinyenes més indòmites, em sorprenc enamorant-me d'aquest Clònic que m'ofereix, d'una manera més plàcida, tot el millor sabor d'aquesta varietat tan nostra. Se'n van fer unes quatre-centes ampolles: val la pena heure'n ni que sigui només una.          

Postals de Falset 2015

Després d'unes hores al que es coneix com el Tast de Professionals 2015 al Castell del Vi de Falset, el que em ve més de gust no és pas escriure llargues disquisicions ni interminables notes de tast, sinó enviar unes quantes postals com aquestes:

Em va encantar aquest Vespres 2014, fet amb un 90% de garnatxa i un 10% de carinyena i criat lleugerament en un tonell de dos mil litres. El fa en Josep Grau a Marçà i jo encara no el coneixia. Elegant, fresc i subtil, d'aparença —només aparença— simple. Una de les bones sorpreses de la diada.

La vella garnatxa peluda d'on surten les poques ampolles que hi haurà de Teixar 2013 deu seu com una cosa sobrenatural, perquè les delicadeses a què dóna lloc són tant sublims que, mentre el tenia a la boca, pensava si era el millor vi de tota la mostra. Fa temps que els vins de Vinyes Domènech m'emocionen a cada tast.

El que serà el Porrera 2013 de Vall Llach ja està a punt de passar a l'ampolla. L'esperit d'aquesta casa tan honorable hi és en tota la seva plenitud: dolçor embriagadora i maduresa completa. Quin vins més grans!

Els vins de Ferrer-Bobet tenen una elegància i una autenticitat que em fan delir. Aquesta vegada m'ha agradat conèixer el primer vi que fan amb les vinyes joves pròpies. Es diu, simplement, Ferrer Bobet 2013 i hi domina la carinyena. Fresc, equilibrat, deliciós.

Quin preferiu? El Manyetes 2013, intens i complex, o el Mogador 2013, dens, clàssic i càlid? Jo cada vegada em decanto més cap al Manyetes. Potser perquè és 100% carinyena? o perquè, en aquest moment tan prematur, s'ofereix millor al tast que no pas el Mogador?

Una altra gran i inesperada sorpresa. Una petita producció experimental del celler Gratavinum: Àmfora 2013, amb un 85% de carinyena i un 15% de garnatxa, criat en àmfora de terrissa. Perfum deliciós, sensacions fluides i fruitades. Un petit —o gran!— miracle!

La carinyena del Clònic 2013 de Cedó-Anguera és magnífica! Clàssica, balsàmica, deliciosa. Per algun motiu, fins ara m'havia passat desapercebuda.

Martinet! Els dubtes que em van generar els vins de l'any passat, s'han repetit aquest any. Els Escurçons 2013 em fa dubtar entre l'èxtasi i la perplexitat. El Camí Pesseroles 2013 feia de molt mal beure: es trobava en un estadi que exigeix repòs. El Clos Martinet 2013: aromes encisadores, clàssic i poderós, de llarga vida.

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!