De l'Obrador del Celler Credo

Quan em diuen, sorneguerament, que els qui parlem de vins —vull dir els qui intentem traduir en paraules les sensacions intrínsecament inefables dels vins— només diem bajanades —«collonades», diuen— sense sentit, els parlo dels Nocturns de Chopin i els pregunto què coi tenen a veure amb la nit. I si encara no m'entenen, els deixo que vagin dient el que vulguin.

El vi, la música, la natura, l'art i moltes altres coses poden generar —en moments concrets i si el nostre esperit hi està en sintonia— emocions, i les emocions només es poden descriure amb analogies, amb simbolismes.

Dic tot això perquè avui penso parlar —«parlar», quin recurs més poc adaptat a l'expressió de les emocions!— penso parlar d'un vi que és molt difícil de fer encabir en cap dels estereotips més àmpliament acceptats, d'un vi que m'ha generat emocions d'aquelles que, potser, m'empenyeran a dir coses d'aquelles que hi ha qui anomena collonades.

El vi va néixer a una vinya que ja no existeix i s'ha fet —es va fent cada dia perquè és un vi dels que «tenen vida pròpia»— a l'obrador del Celler Credo. A l'etiqueta no hi ha el nom de cap D.O., no hi ha l'any de la collita, però sí que hi llegim les suggeridores paraules «micro creacions». És un vi experimental, és un vi irrepetible. En Ton Mata, que em va convidar a tastar-lo, em va advertir que era un vi «rar», un caprici, una fantasia...

Mirem, d'antuvi, quins són «els fets». Potser recordareu un vi negre que feien a Recaredo i duia el nom d'Els Raustals. Jo n'havia begut alguna ampolla i el recordo escaient, d'acord amb els paràmetres d'un cert moment que potser ja ha passat. Després, no fa gaire, a Recaredo van decidir concentrar-se en els espumosos i en els vins blancs —i va néixer el Celler Credo, que ha creat alguns dels vins blancs que més em fan delir. A les etiquetes, si us hi heu fixat, s'anomenen —amb orgull i amb humilitat— «criadors de xarel·lo». És una història que he tingut la sort de seguir de prop i que he explicat en aquest blog.

Aquell vi negre sortia d'una vinya d'ull de llebre que va ser arrancada després de la collita 2015. D'aquesta darrera collita, els criadors de xarel·lo del Celler Credo n'ha fet unes mil ampolles d'un vi —no sé si anomenar-lo vin gris, blanc de noir, rosat, orange— singular i deliciós. Hi ha un lleuger pas per bóta vella, tota la saviesa de l'Obrador, les inescrutables influències dels llevats, la puresa que caracteritza can Credo. No hi ha sulfits afegits. El nom és Ull Gris.

Vam estar-nos, en Ton i jo, un temps indefinit tastant aquest ull de llebre tan atípic, i puc dir com en aquella frase tan coneguda de Kafka: «les reflexions a què dóna lloc no tenen fi». L'altre dia, a casa meva, en una estona d'una gran i benvinguda calma, vaig destapar-ne una ampolla i vaig deixar-me amarar de les seves virtuts.

El color és el coure clar, transparent i brillant. Tot en ell traspua elegància. És tan delicadament subtil que jo no el deixaria tastar a ningú que tingués pressa, a ningú que no posseís uns sentits esmolats i sensibles. Si el deixes fer a la copa, te n'adones que més enllà de la seva aparent innocència, hi ha una fondària de complexitats i delícies. A mi em suggereix la tardor. El bosc humit, la terra, els bolets. En algun moment hi trobo —és ben curiós!— registres del cava que fan a Recaredo. Hi ha uns lleus indicis fumats.

Com que és un vi sense referents, no sé ben bé quina copa posar-li. Em decideixo per la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo Chardonay. Crec que li escau bé.

A la boca és espectacular i la delicadesa no-fràgil de les seves aromes dóna pas a un volum i a una mena de brodat, entreteixit d'orfebreria. La sedositat és immensa i el sabor omple la boca i deixondeix l'esperit. Fa pensar. Tornen les notes de tardor, de fum, de sotabosc. Hi ha una gran elegància, hi ha allò que abans en deien «distinció». Hi ha alguna cosa —molt lleu— que em suggereix la terrissa, i em pregunto si potser ha tingut una mica de criança en àmfora. En algun moment em ve al cap el magnífic Regina, d'en Josep Grau, i penso que els dos vins potser sí que tenen alguna cosa profunda en comú, si bé un —el Regina— avança més cap a l'hedonisme i l'altre —l'Ull Gris— es manté més auster, més vertical, més estilitzat.

*  *  *  *  *

L'endemà de l'Ull Gris bec una ampolla d'Antona García 2014, un vi de Rejadorada, a Toro. Un vi, és clar, fet també amb ull de llebre. Ja us podeu imaginar la magnitud del contrast! 

Com deia Espriu a Setmana Santa: «on és la veritat?».  Aquest contrast monumental entre dos vins fets amb ull de llebre em va portar a una reflexió sobre el terme «vi natural», un tema que, si he de dir la veritat, ja fa temps que tinc completament reflexionat: el vi és cultura, el vi és art i és obratge(*). Parlar de «vi natural» és tant ridícul com ho seria parlar de «poesia natural» o «música natural». El vi és una creació cultural —recordem que cultura ve de la mateixa arrel que conreu—, com queda en evidència comparant l'ull de llebre de Toro amb l'ull de llebre del Celler Credo. 

Jo ho veig així.

(*) Obra: aplicació de l’activitat humana a un fi. (DLC)

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 

Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.

Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

L'Estrany no m'és estrany...

Si sou com jo i us enamora l'Estrany del Celler Credo, us recomano que tingueu una mica de paciència i deixeu que vagi creixent i amorosint-se en algun lloc fresc i tranquil. Per exemple, ara podríeu destapar, com he fet jo avui aquest vespre, una ampolla del 2012 —tampoc no fa tant de temps!— i, a pleret, deixar-vos seduir pels seus infinits matisos. [De vegades em sorprèn que en català no tinguem, com en francès o en portuguès o en anglès, una paraula com «nuança», procedent del francès nuer i, en darrera instància, del llatí nubes. Aquesta paraula aniria bé en aquest moment, per parlar de la immensa multiplicitat d'aromes subtils que aquest vi tan singular ens pot arribar a suggerir.]

El amics del Celler Credo —que s'autoproclamen com a xarel·listes i a fe de Déu que ho són!— formen un dels tres o quatre noms més sòlids del (petit i extraordinari) món del xarel·lo. He seguit els seus vins des del primer dia i, del Miranius al Can Credo, passant pel Capficat o l'Aloers, les seves ampolles m'han donat alguns dels moments de major exaltació que he experimentat amb una copa de xarel·lo. M'enamora l'Estrany —el brisat de la colla—, encara que el Can Credo pugui ser més perfecte, el Capficat més pur o l'Aloers més fresc. L'Estrany és d'una riquesa i d'una complexitat que ell sol podria, si calgués, reivindicar el xarel·lo als ulls del món. I encara més si deixeu que maduri una mica a l'ampolla.

Aquest vespre pensava escriure sobre uns monastrells excel·lents que he begut aquests darrers dies d'estiu, però per sopar he buscat a la nevera una ampolla d'Estrany 2012 i ara veig que deixaré els monastrells per un altre dia. Que n'és de bo aquest líquid daurat i preciós! Diuen que n'han fet 1.198 ampolles i ja sabeu que aquest vi es macera llargament amb les pells del raïm. El resultat, quatre anys després, és una multiplicitat exquisida d'aromes —pell de taronja, fruits secs, mels, herbes, llimona... què sé jo, pobre de mi!— i unes sensacions amorosides, meloses, profundament saboroses... sempre sense perdre la seriositat equilibrada i pura que jo exigeixo al xarel·lo.

És un gran vi, que s'acosta a una estranya (!) perfecció. Hi ha aquella bonica dialèctica entre sabor i puresa, entre volum/greix i acidesa/frescor, amb notes que, al mateix temps, poden ser meloses i acerades. I encara hauríem de parlar de l'amargor, que és una de les virtuts del bon xarel·lo. Aquella àmplia gamma de matisos —nuances?— que pot arribar a mostrar l'amargor, sempre plaents! Hi ha cos i també aquella cosa més volàtil, més fresca —esperit?— que el contrapunta. És deliciós, pur i inefablement «ple». Excita la totalitat de la boca amb la seva riquesa amorosida, melosa i lleument untuosa; s'hi manté mentre va generant onades successives de sabor net, i després es va resolent poc a poc en múltiples tonalitats de l'univers dels amargosos, que es van difuminant lentament.

I a aquest prodigi s'hi arriba amb una viticultura sense fertilitzants químics, ni pesticides ni herbicides: Can Credo és un referent en l'agricultura ecològica al nostre país.

[He manllevat el títol —no caldria dir-ho— del conegudíssim «Sol i de dol» de J. V. Foix.]

Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.

• Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
• Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
• El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
• Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
• Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
• Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
• Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
• Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.

I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:

• Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
• Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.

Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

Ratpenats, Ratpenat

Cada temporada, a un racó del sostre d'una terrassa de casa —al Pallars— hi tinc un grupet de ratpenats. Potser abans en venien més que ara. Passen l'hivern arrecerats a les golfes d'una casa propera fins que es desperten i vénen al meu balcó. Cap al vespre, comencen el seu gran tiberi d'insectes.

El Celler Credo, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers, treballa en la recuperació dels ratpenats a les vinyes, com a elements de suport en el control de les plagues. I nosaltres, els fidels seguidors de tot allò que es gesta a can Credo, som doblement afortunats. En primer lloc, perquè cada nou pas del celler en el més estricte respecte a la natura ens du un cert consol a tots. En segon lloc, perquè el celler celebra aquesta iniciativa amb la creació d'un nou vi —els beneficis del qual aniran en part al projecte.

El vi es diu Ratpenat 2013 i és el primer vi de macabeu del celler. És una petita cuvée de 1.649 ampolles elaborades amb un bon treball de maceració, fermentació en bóta no nova i criança en aquesta mateixa bóta durant uns tres mesos. Com en els altres vins del Celler Credo, s'utilitza l'ampolla més lleugera del mercat —només 390 g de vidre— per reafirmar, si cal, el compromís d'aquest celler amb la sostenibilitat.

Macabeu. El celler que representa —per a mi i un reduït grup de seduïts adeptes— la més profunda puresa del xarel·lo, ara ens ofereix un vi de macabeu. A la família egrègia de l'Estrany, el Capficat, el Can Credo i l'Aloers —amb les seves exquisides i elegantíssimes etiquetes blanques— ara s'hi afegeix un parent diferent, d'etiqueta negra com la nit i d'una altra nissaga. No ens n'hem d'estranyar. Pensem que Can Credo és la cara tranquil·la de Recaredo i que els insignes Brut de Brut i Reserva Particular tenen el macabeu com a base fonamental: El macabeu també forma part, amb el xarel·lo, del codi genètic de Recaredo, des de 1924.

M'agradaria dir que sóc ara en aquella terrassa pallaresa on hi nien els ratpenats, però no hi sóc. Però tinc una copa de Ratpenat 2013 al meu costat i sóc al Vallès, escoltant els "Children's Songs" de Chick Corea. Jo hi trobo el ple caràcter de can Credo. És estricte, de densitat fresca, d'acidesa equilibrada. S'intueix la maceració, algun indici cítric, matisos amargs, raïm fresc. Hi ha aromes de fruites intrigants que podrien ser albercoc o potser lichi —sense aquell perfum fat que de vegades té el lichi. En qualsevol cas, l'aroma d'aquest vi és profunda i, dintre de la seva austeritat, seductora. Sense ser untuós, omple la boca i hi persisteix. No és dens de cos, sinó dens de sabor, sense perdre fluïdesa. Vi sense cap afectació ni cap concessió a les modes més xarones.

Vins de la Noguera Ribagorçana

A l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, prop d'Albesa i a tocar del riu i de les restes de la vil·la romana del Romeral hi ha una esplanada de vinyes en l'indret d'una antiga gravera. El contrast amb els il·limitats camps de cereals d'aquesta zona —esquitxats de tant en tant per una parcel·la de fruiters— és força gran. El cultiu d'aquestes vinyes és biodinàmic i quan hi vaig ser semblava que els éssers vius ho agraïen i s'hi sentien a gust. Els ceps, tanmateix, però també les flors, les herbes, les abelles i els ocells hi habitaven en plena abundància. Una àliga ens observava des de ben amunt. El dia era sec i fresquet i les aromes que emanaven de la ufanosa coberta vegetal que hi ha entre els ceps —i del jardí de plantes aromàtiques que trobem al cap de la vinya— tenien una presència certa i deliciosa.

He vingut a visitar aquesta vinya amb l'Ivà Gallego —que és l'enòleg que en té cura— i les seves explicacions em recorden coses que he sentit a dir a en Joan Rubió, del Celler Credo, persona que respecto profundament. La vinya de La Gravera és un petit illot —una dotzena d'hectàrees allunyades de qualsevol altra vinya— en un mar de cereals i fruiters, i també és un petit illot de conreu respectuós amb la terra i amb la vida en un mar de conreus que, possiblement, no segueixen aquests mateixos paràmetres.

El celler es diu La Gravera —el seu lema és "el vi que neix de les pedres"— i fa uns vins excel·lents. N'he parlat en aquests apunts en alguna ocasió escadussera i estava esperant el moment de visitar la vinya i el celler des del moment que vaig tastar la primera ampolla d'Ónra. Vaig tenir clar que aquell nivell de qualitat no podia ser obra de l'atzar i volia conèixer el lloc i el com de tot plegat. El que he vist, el que he tastat i el que tinc ara mateix a la meva copa em confirmen que tenim un projecte conceptualment ben sòlid i el que més il·lusió em fa és pensar que, possiblement, el millor d'aquest celler encara està venint.

El blanc Ónra-MoltaHonra 2011 és un garnatxa blanca i sauvignon blanc criat vuit mesos en bótes de cinc-cents de fusta bona. Em sembla que és un gran blanc de guarda, que caldrà deixar a l'ampolla i que si ara ja és dens, elegant i madur, potser d'aquí un parell d'anys —o vuit!— serà un vi que ens acostarà a l'exaltació dels sentits.

Ara prefereixo parlar de l'Ónra-MoltaHonra negre 2010 que tinc a la copa i que em sedueix a cada petit glop. Està fet amb garnatxa i cabernet i s'ha criat en bótes de 225 litres. He deixat que s'airegi una bona estona i ara genera un ventall d'aromes penetrants de fruita madura i melosa. Hi ha profunditat i m'aporta aquelles sensacions de plena opulència que són tant plaents —sense cap desviació en el perillós terreny del que és apegalós. Hi ha torrats molt subtils i notes netes de vainilla. Quan l'ensumo una llarga estona em tempta descriure'l com a "gloriós". Força espècies i una lleu sensació de fustes aromàtiques. A la boca, l'atac és de sabor ple i de tremp i, a continuació, sembla vellutat, amb textura i opulència, persistent. La fruita hi segueix essent, però ara hi ha també uns tanins equilibrats i dolços. Hi ha força sense feixuguesa. M'acompanya perfectament en aquest vespre encalmat. En tinc una altra ampolla que seguirà tancada alguns anys més.

Sento que el vi que tinc a la copa és un vi important que cal tenir en compte, però hi ha alguna altra cosa al celler de La Gravera que, quan surti a la llum, haurem d'esmentar i valorar. Al terme de Castelló de Farfanya, a l'indret que es diu les Carenilles, darrera la Serra Llarga, hi ha una petitíssima parcel·la de vinya del segle dinou. Són uns ceps esparsos i de soca torturada que, estranyament, han persistit fins ara —en una zona on pràcticament la vinya va desaparèixer fa força temps. Alguns són de garnatxa i també hi ha tot un ventall de varietats diverses: xarel·lo, macabeu, trobat... i alguna altra que no havia sentit mai. El celler està vinificant la minsa producció d'aquesta vinya —fusta d'acàcia, fusta de castanyer, ous de terrissa de la mateixa terra de la vinya— i en un moment indeterminat podrem tastar les primeres ampolles —molt poques!— d'una sèrie de vins que duran el nom de La Pell. Caldrà estar-hi amatent.

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Els xarel·los de Can Credo —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar dels tres vins blancs del Celler Credo que duen els noms de Miranius, Aloers i Can Credo. Simplificant moltíssim, adjectivava el Miranius com a «modest», l'Aloers com a «bell» i el Can Credo com a «perfecte». Ara toca parlar dels dos vins que completen la sèrie i en diuen «de l'obrador de Can Credo». Són vins de producció minúscula —440 ampolles d'un i 660 de l'altre— i caràcter experimental, molt interessants, de virtuts sorprenents i en els que hi podrem trobar —si som prou afortunats de tenir-ne alguna ampolla— la sublimació de la filosofia de les gents de Recaredo.

• Estrany 2011 és un blanc de maceració amb les pells —més d'una setmana— de tonalitats daurades, nas sorprenent i meravellosament perfumat. Sorgeix d'una vinya molt vella i passa només dos o tres dies a la bóta. A la boca desplega una complexitat incomparable, tot un ventall de notes amargoses, característiques i diverses, que cal llegir poc a poc. Hi ha força cítrica i un grandíssim nervi. Hi noto puresa i rauxa, en perfecta dialèctica, hi noto l'autenticitat de Can Credo i la netedat del millor xarel·lo. Si he parlat dels altres vins com «el perfecte», «el modest» i «el bell», potser d'aquest en podria dir «el barroc» —pensant més en la música que en l'arquitectura. La meva relació amb aquest vi va néixer fa dos anys, quan en Ton Mata i en Joan Rubió em van donar a tastar un increïble vi blanc de llarga maceració que havien fet a la collita del 2003 —el vi tenia, doncs, uns vuit anys— i em van explicar que estaven treballant per tornar a fer un vi com aquell. Més endavant, un dia que vaig ser al celler, vaig poder tastar el que ara és aquest Estrany 2011 i també el que serà l'Estrany 2012 i, des d'aquell moment, vaig estar pendent de la sortida al mercat d'aquest vi que avui és formidable i del qual penso deixar reposar una ampolla fins d'aquí uns anys. Si, quan arribi el moment d'obrir-la, encara segueixo amb aquesta dèria d'escriure sobre Enografia de Catalunya, us en parlaré. Segur.
• Capficat 2012 és potser el vi més introvertit i més polièdric de tota la sèrie i és el que s'acosta més a l'enologia natural (no té sulfurós afegit). El seu nom juga amb l'equívoc. En sentit estricte, «capficat» és el sarment d'un cep que s'enterra per obtenir un nou cep. Fora de la viticultura, «capficat» té el sentit que tots coneixem. I si mirem com està escrit a l'etiqueta —una etiqueta que, per cert, té un dibuix preciós— pot suggerir-nos un vi on no s'hi ha ficat cap ingredient aliè. Què us diré d'aquest vi! El tinc ara mateix a la meva copa.... Ja fa una hora que l'he decantat i és ara quan em sembla que dóna tot el que du a dintre. Sorprenents notes fumades, herbes, cítrics, amargosos, fins algun indici mineral... però tot està una mica amagat, com «capficat». Em recorda vins de nord enllà.

Cinc vins meravellosos. L'apoteosi  del xarel·lo —amb cinc interpretacions diferents. Uns vins per a la seducció intel·lectual. Uns xarel·los que jo, personalment, beuria sense cap acompanyament, sense cap maridatge. Només amb música —Purcell o Teleman. A pleret, amb els sentits esmolats. Amb «intel·ligència sensorial».

Vull acabar fent una observació que pot semblar secundària però no ho és —a Recaredo res no és secundari. Fixeu-vos en les ampolles que han triat per aquests vins: no estan sobredimensionades ni en la mida ni en el pes. De fet, potser són de les més lleugeres del mercat. Han decidit que siguin així per motius d'estalvi d'energia i jo els ho agraeixo. Crec que cal superar l'etapa en que cada vi intenta atraure l'atenció dels compradors amb ampolles ampul·loses, de mida exagerada i pes descomunal. L'opció del Celler Credo s'adreça directament al comprador intel·ligent al que no cal seduir amb fatxenderies.

Els xarel·los de Can Credo

Ja feia anys que el vi blanc que feien a Recaredo —se'n deia Can Credo, en record del nom tradicional del mas pairal de la família— era per a mi una referència del xarel·lo més pur i precís, com a mi més m'agrada. Ara, els amics d'aquest celler admirable —principalment en Joan Rubió— han donat una sèrie de turns of the screw importants, tots en la bona direcció. Han segregat —conceptualment— els vins tranquils dels caves, sota el nom de Celler Credo; han culminat el seu procés cap a l'agricultura més respectuosa amb la terra; s'han centrat en el xarel·lo; han passat d'un únic xarel·lo a una gamma de, com a mínim, tres vins diversos —i l'han completada amb un nombre variable de vins singulars, experimentals, agrupats sota el nom de L'Obrador de Can Credo.

Sentir parlar en Joan sobre el conreu de la terra m'embadaleix. Dir-ne només «biodinàmica» és simplificar massa. Hi ha seny, respecte, coneixement empíric, ciència, consciència, radicalitat i rauxa; i en canvi no hi ha ni un bri d'afectació ni de superstició —dos defectes que més d'una vegada enterboleixen el món de la biodinàmica. Si mai heu tingut el plaer de parlar d'agricultura amb ell —millor encara si és a la mateixa vinya, envoltats pels ceps, els fems, la matèria viva— segur que enteneu el que vull dir.

Parlem, doncs, dels xarel·los del Celler Credo, que vénen tots ells de vuit hectàrees de vinya a l'indret de la Pedra Blanca, entre la font del Ferro i el torrent de la Salada. Ara per ara, hi ha cinc vins —tres de la gamma «comercial» i dos de l'Obrador— i he tingut el privilegi de poder-los tastar tots junts, en companyia d'en Joan i d'un grup de persones expertes. Els vins són aquests:

• Miranius 2012 —el modest. La paraula «miranius» significa «badoc» i no apareix ni al DLC ni a l'Alcover-Moll, però em consta que és encara una paraula prou viva a diversos indrets. En Joan m'explica que se'ls va acudir quan es van trobar a la vinya una guineu que badava tranquil·lament. És l'únic vi de la sèrie que no és cent per cent xarel·lo: Hi ha macabeu i una miqueta de chardonnay. Senzill, modest, però amb la bona educació i les virtuts dels seus germans més grans. Frescor cítrica, puresa del xarel·lo i només un puntet de complaença, de relaxament, que el fa més assequible, menys «intel·lectual».
• Aloers 2011 —el bell. El nom fa referència a un alou. És cent per cent xarel·lo d'una vinya plantada l'any noranta-quatre. La vinificació és interessantíssima perquè aquest vi blanc té maceració amb la rapa i un parell de mesos de criança amb les mares, sense contacte amb fusta. El resultat és extraordinari —és un vi de gran bellesa— amb un nas que és al mateix temps complex i elegant, en el que hi pots trobar, si hi pares prou atenció, notes d'herbes d'olor del nostre país. Les característiques comunes de tots aquests xarel·los —puresa, austeritat, caràcter reductiu, acidesa cítrica, sabors de la gamma dels amargosos— hi són ben presents. És un vi que evoluciona constantment mentre el tens a la copa i incita al plaer.
• Can Credo 2010 —el perfecte. Aquest xarel·lo emblemàtic passa dos o tres dies de maceració amb les pells i un mes en bóta usada. Crec que he anat tastant cada nova collita des de fa uns anys i sempre m'ha agradat. Necessita temps a l'ampolla i també necessita un temps a la copa per anar-se obrint. Quan ho fa, va deixant anar aromes cítriques, potser minerals, molt subtils i elegantíssimes, sense màcula. Em produeix sensació de perfecció sensorial, de puresa, de rectitud —orthos— com la del tiralínies. Delícia de volum contingut, de pes equilibrat, sedós i tens. Vi de silenci, de glop atent. Vi que potser pot créixer al celler durant un parell o tres d'anys. 

Endemés, hi ha dos xarel·los de l'Obrador de Can Credo, de producció minúscula, que es diuen Estrany 2011 i Capficat 2012.  Dos vins impressionants que intentaré dilucidar a la segona part d'aquest article.