Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Celler Piñol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Celler Piñol. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de desembre del 2014

Grans garnatxes blanques: L'Avi Arrufí

Quin llarg camí hem recorregut en poc temps! Si fins fa quatre dies el coneixement de l'existència de les meravelloses garnatxes blanques de la Terra Alta era un arcà que només posseïen un petit cercle d'iniciats, ara som legió els que sabem com en són, de bones, aquelles garnatxes prodigioses. Però encara no podem cantar victòria, perquè encara no hem arribat a la situació que podríem anomenar «de normalitat» en la que a qualsevol establiment mitjanament correcte es pugui demanar una copa de garnatxa blanca de la Terra Alta. O, encara millor, es pugui triar entre un parell de versions —una de més jove i fresca i una altra de més rotunda i complexa.

M'acuso de que aquests vins blancs de la Terra Alta hagin tingut una presència insuficient en aquests «Apunts d'Enografia» i en primera esmena d'aquest mancament publico avui un apunt de L'Avi Arrufí 2011, del Celler Piñol, de Batea. Un vi que vaig descobrir a les entranyes del celler, un dia que el fil d'Ariadna de la Sheila Ulldemolins em va anar guiant entre les bótes i els dipòsits —talment un «jardí de les delícies»— de carinyena a garnatxa i de morenillo a garnatxa blanca...


Avui, en recordança d'aquella jornada a Batea, he destapat una ampolla del 2011. Quina força! És un vi poderós que s'ha criat uns set mesos en bóta i presenta un groc daurat i una llàgrima considerable. Cal ensumar-lo amb atenció, perquè és molt el que té a dintre. Hi ha fruita seca amorosida amb aromes que suggereixen untuositat i, al mateix temps, tensió. Hi ha matisos molt diversos, per exemple: l'aromàtica llima, el préssec ben madur. Hi ha la fusta que, segons el meu gust —això és molt personal— s'hi manté en un bon equilibri: jo no qualificaria pas aquest vi com a fusteny. A la boca, el seu pes és immens, amb una densitat opulenta i un greix que entapissa el paladar, hi persisteix, i es resol en sensacions de qualitat que no decauen. Hi ha un tremp que l'allunya que qualsevol tret grofollut o feixuc.

Estructura, «esquelet», un vi de mida gran que no deixa indiferent, una concentració de sabor punyent i, al mateix temps, vellutat.

dimecres, 25 de juny del 2014

Viatge al país del morenillo —3—

La tercera —i, per ara, la darrera— etapa d'aquest viatge al país del morenillo em du a Batea que és on la gent de Vins Piñol elaboren el seu Finca Morenillo.


Anar a Batea i autolimitar-se a un únic celler i un únic vi sembla impossible, quan hi ha tantes coses delectables per conèixer en aquesta vila de vins formidables. Anar-hi sense prou temps per passejar —a l'hora de la fresca— per la Vila Closa o per la Vall de Vinyes, ser capaç de passar de llarg de La Fou, Tern o Altavins, és com una bestiesa. Però això és el que vaig fer, perquè la Sheila Ulldemolins m'esperava a Piñol i el seu morenillo —per no parlar del Mather Teresina o L'Avi Arrufí— que només havia tastat en una única ocasió, m'havia deixat esblaimat.

He de confessar que no tinc gaire experiència dels vins del celler Piñol. De fet, he obert més ampolles de Piñol a Wisconsin que no pas a Catalunya: la meva botiga habitual no té aquest vins i en canvi la botiga que tenia més a prop la temporada que vaig viure a Madison, Wisconsin, sempre tenia vins de Piñol —ni que fossin els més bàsics. Per disminuir la meva ignorància, la Sheila em va fer un curset accelerat i delectable, de bóta en bóta, d'anyada en anyada, de la garnatxa del Mather a la carinyena de l'Avi, passant per uns dolços que maregen per la seva qualitat de sabor, i sense oblidar la monumental garnatxa blanca que hi ha a l'Avi Arrufí blanc —de la que parlaré algun dia no gaire llunyà. I en aquest periple de delícies també vaig anar a raure al Finca Morenillo: el 2013 que encara no ha entrat a la bóta i el 2012 que n'acaba de sortir.

Avui, recordant aquell viatge i aquelles estones a les fondàries del celler de Batea, he obert una ampolla de Finca Morenillo 2010. Són dues mil ampolles d'un vi singular que procedeix d'una vinya centenària i s'ha criat quinze mesos en roure francès. He obert aquesta ampolla i l'hem compartida i ens ha tornat a seduir. La tonalitat és fosca —de Bàrbara Forés a Piñol, passant per Vins del Tros, hem anat pujant en intensitat de color a cada pas. Al nas té allò que abans en dèiem bouquet i que ara hauria de descriure com una elegant i clàssica combinació d'aromes del bo i millor de les fustes, de les herbes (potser un romaní molt tènue?), de les compotes. El bevem i sentim el seu pas vellutat i, nogensmenys, la seva fruita madura. El plaer és llarg, sedós, de textura suau i sabor ple, prou fresc. Hi ha una dialèctica —també en podríem dir un equilibri— entre les sensacions de densitat i les de lleugeresa gràcil —i les primeres es resolen en les segones. És cert que algunes persones podrien trobar-hi una expressivitat excessiva de la fusta, essencialment a nivell aromàtic, però en el meu cas, a cada nova glopada d'aquest vi formidable, més em semblava que estava bevent un gran vi.


Ja sé que sóc massa simple —ximple?— però si El Templari de Bàrbara Forés em transportava Roine amunt, si Lo Morenillo de Vins del Tros em feia pensar en el Po, aquest Finca Morenillo de Piñol, en alguns moments, me l'imaginava al Duero. Quins tres vins més diversos! Com que només hi ha tres (o cinc, a molt estirar) vins de morenillo al món, no tenim un estàndard on comparar-los —un estàndard que, tot sigui dit, més aviat ens empobriria que no pas altra cosa. Quan tenim al nostre davant tres vins magnífics, però que cadascun s'expressa en una direcció diferent, gairebé equidistants una de l'altra, com un triangle equilàter, quin hem de proclamar "campió"? Jo els triaria tots a l'hora!