Necrologies i renaixences

Repassant les meves llibretes, he trobat un grup de notes d'un tast de vins del celler Serrat de Montsoriu, fet el novembre del 2010, i mentre llegia el que vaig escriure en aquell moment, he pensat amb tristesa en els diversos cellers que he vist desaparèixer en aquests darrers anys.

Llegeixo que em van enamorar les aromes florals i la frescor del Vinya Ilària 2006, fet amb albarinyo, chardonnay i un munt d'altres varietats. Llegeixo diversos adjectius laudatoris que vaig dedicar al Vinya dels Tons 2006 —pinot, i també merlot i mencía. Eren vins magnífics i peculiars, fruit d'un projecte atípic amb un punt de rauxa que el feia trencador. Molts dels projectes que s'han malmès ho han fet per causes que no tenen res a veure amb l'enologia, sinó més aviat amb la viabilitat econòmica o, en alguns casos, amb el cicle vital dels seus impulsors.

També trobo a les meves llibretes algun apunt del vi d'Espolla que feia en Rubèn Parera. Es deia Terrer d'en Tassis i va tenir una vida efímera. Recordo especialment el seu vi blanc que duia el subtítol de Finca Carbonera i era un "blanc de noirs" de garnatxa roja, criat uns sis mesos en bóta. 

Quan vaig començar a publicar aquests "Apunts d'Enografia de Catalunya" vaig parlar d'un petit celler d'Agullana que es deia Celler Generi, un projecte unipersonal d'on sortia un excel·lent vi negre i un extraordinari blanc de chardonnay, garnatxa blanca i moscatell del que vaig poder tastar-ne diverses collites —la producció era minúscula i artesanal— i em tenia el cor robat.

Si ara em desplaço més cap el sud del país, em toca recordar els vins de la Cooperativa dels Guiamets —principalment el seu formidable Isis, del què tinc la sort de tenir-ne encara alguna ampolla— que va entrar en fallida. O els vins de Mas Perinet, que ben poc temps vaig tenir per conèixer, però les poques ampolles que vaig destapar —incloent el poderós blanc que es deia Clos Maria— em van produir una certa impressió.

En alguns d'aquests casos, encara que el celler hagi desaparegut, les vinyes segueixen donant el seu fruit —amb noves mans i nous projectes. Per exemple, algunes de les vinyes que foren del Celler Generi ara les treballa en Salvador Batlle (Còsmic Viticultors) i pel què m'han dit els seus resultats són molt interessants. I la garnatxa roja de la Finca Carbonera seguirà vivint de la mà d'en Galo, de l'estimat celler Setzevins d'Espolla. Pel que fa a la Cooperativa dels Guiamets, ara forma part de Cellers Unió i potser podem esperar que l'excel·lència de l'Isis segueixi manifestant-se sota alguna nova forma.

D'Els Guiamets i de Poboleda

Obro amb una certa tristesa l'ampolla de Isis 2004 que guardava des de feia temps. M'han dit que la Cooperativa d'Els Guiamets, que elaborava aquest vi potser des de la collita del 2000, ara ha hagut de tancar per problemes econòmics greus i no sabem si aquest vi de gran qualitat tindrà continuïtat en el futur. L'Isis estava assessorat per en Josep Lluís Pérez i ha estat, al llarg dels anys, un dels meus vins preferits. N'he obert un grapat d'ampolles i també n'he compartit algunes amb bons amics. Han anat apareixent en aquest bloc quan m'ha semblat que ja havien arribat a la seva maduresa. Recordo, per exemple, la gran qualitat de l'Isis 2001, quan ja tenia més de deu anys.

Parlaré avui d'aquest 2004, com a record i homenatge als amics d'Els Guiamets. D'entrada, m'avergonyeix dir que l'he decantat malament, perquè no me n'he adonat de la bona quantitat de pòsit que hi havia a l'ampolla. El color és vermell molt fosc, gairebé negre (no feu cas de la fotografia, que ara Blogger té el costum de modificar el color i la lluminositat de les fotografies que hi penjo...), i les aromes són profundes i confitades, molt meloses, acostant-se a l'arrop i al "panses i figues". Per sota d'aquesta potència, hi ha també indicis d'herbes d'olor, càlides, que també suggereixen tons mentolats. Gran corpulència i extracció al límit, fruita llaminera i densa; potència, pes i força. Acabament una mica rústic (potser per la meva poca cura a l'hora de decantar).

No conec amb gaire profunditat el Doix, aquest gran vi de Poboleda. Una vegada, vaig compartir una ampolla de 2004 amb els companys d'un grup de tast que ens reuníem cada mes durant set anys —i he tastat, de manera no sistemàtica, algunes altres collites. Tenim la sort de tenir un país de vins que és immens en la seva multiplicitat i difícilment el podrem mai abastar en tota la seva diversa extensió.

Del celler on neix el Doix, he obert avui un Salanques 2004 que havia estat al meu celler esperant que li arribés l'hora. Ha resultat ésser una ampolla immensament seductora i magnífica! A nivell d'aroma, hi havia tipicitat i exactitud i convidava a ensumar a pleret, endarrerint el glop. Tot incitava a aturar els rellotges, a suspendre la pressa, a contemplar els canvis que el vi anava experimentant a la mateixa copa. Hi havia equilibri entre fruita ja ben amorosida i torrats subtils. A la boca, ens va sorprendre el seu cos d'aspecte lleuger —més gràcil del que esperàvem—, saborós i molt fluid, de continguda elegància.  Les sensacions tàctils eren brunyides, amb notes dolces. El conjunt ens parlava clarament del Priorat.

[La paraula "salanca" s'utilitza per designar diverses plantes. En aquest cas, segurament fa referència a la Salix purpurea, que també s'anomena sarguera, saule, saulic, sàlic o vimetera vermella. A Poboleda hi ha un Barranc de les Salanques i unes vinyes a un indret que du el nom de Salanques de l'Apotecari.]

Els extrems de l'espectre

But one thing I have learnt more than anything else is that points are rubbish at describing wine.

Amb aquesta contundència s'expressa en Chris Kissack en un article molt interessant al seu bloc. Avui, sense haver-m'ho proposat, he pogut posar en pràctica aquestes teories sobre la futilitat de voler reduir un vi a un simple nombre: “wow – I’m 96 points on that opera – how about you?“, diu en Kissack, fotent-se'n.

Resulta que he obert dues ampolles de vi negre català que només s'assemblen en que les dues m'han resultat molt i molt plaents. En res més. Potser són les dues ampolles més divergents que podríem arribar a trobar.

A l'esquerra, amb ampolla borgonyona i copa de pinot noir, el Sumoll 2009 de Can Ràfols dels Caus. A la dreta, amb ampolla bordelesa i copa de sirà, l'Isis 2001 del Celler Cooperatiu dels Guiamets.

El Sumoll 2009 és tanmateix un monovarietal de sumoll, de vinyes de més de cinquanta anys, criat en bótes de castanyer. És vermell clar, lluent, atractiu als ulls i al nas, molt aromàtic, amb petites notes de fruita i també de flors i de fustes, tot integrat amb elegància. Si tanco els ulls, em sembla notar-hi la magrana que també —com aquest vi— combina el dolç i l'aspre, o la cirera d'arboç. Sensacions diferents, amb un atac amable que, més endins, es complementa amb una bona acidesa i un puntet d'astringència.

L'Isis 2001 està fet amb sirà, garnatxa i cabernet i és un vi que va sortir de les mans de Josep Lluís Pérez. Des que la Cooperativa dels Guiamets va començar a elaborar l'Isis, he anat tastant (i comprant) cadascuna de les successives collites i he anat conservant al meu celler alguna ampolla com aquesta que he obert avui, més enllà del seu desè aniversari. El vi és molt fosc, pràcticament opac, i la seva aroma és d'una densitat grandíssima, però sense amanerament. Recorda la compota, l'arrop, les figues. És un vi opulent i complex, que ha evolucionat molt i molt bé, però encara té força i tremp. A la boca és ben arrodonit i no té cap mena de pesantor —en contra del que el nas ens podria haver fet témer. Càlid, vellutat, amb llargada i persistència. De gran riquesa. (Com m'agradaria tenir encara alguna altra ampolla de 2001 però —ai las!— aquesta era l'última!)

Quin d'aquests dos vins és "millor"? No ho sabria dir, però sí que sabria dir que a mi la resposta a aquesta pregunta no m'interessa gens ni mica. Tinc algun amic, bon coneixedor dels vins, que jo sé prou bé que gaudiria amb el Sumoll i, en canvi, no acceptaria l'Isis. En tinc algun altre que, ben a l'inrevés, beuria amb devoció l'Isis i no podria entendre el Sumoll. Estic content d'haver estat capaç, jo mateix, de trobar plaer —parlo, és clar, de plaer basat en el coneixement i en l'afinament dels sentits— en tots dos vins.

"Afinar els sentits i el gust"

“La vida, la salut, el seny són inseparables d’una bona, continuada, ampolla de vi. L’humor, la fantasia, la tolerància s’esterilitzen si no reviscolen amb aquests amables sucs de raïm. El que el vi ha fet per crear coses de qualitat, per produir espurnes d’intel·ligència, per afinar els sentits i el gust, per evitar el ridícul, per suscitar l’amor, per enriquir la comprensió, per avivar la vida de l’esperit, per fomentar la bondat, per enriquir la sensibilitat, és inenarrable per la seva mateixa desorbitada extensió. El vi constitueix un element inseparable de la vida”.

Amb aquesta gran contundència ens exposa Josep Pla les bondats inqüestionables del vi —del bon vi, que per a Pla volia dir el Borgonya, el Barolo o altres denominacions italianes o franceses d’alta qualitat.

No sabem si aquest vi del Montsant que avui comentaré hauria plagut a Pla o no. Jo crec que sí que li hauria agradat. Es tracta del Isis 2002 del Celler Cooperatiu d'Els Guiamets.

Aquest vi el vaig conèixer, ja fa temps, a través d'en Ferran, un bon amic meu d'Els Guiamets, i d'ençà que vaig tastar-lo per primera vegada —devia ser la collita 1999 o 2000— intento tastar cada nova collita disponible i, al mateix temps, deixar envellir alguna ampolla un determinat temps, perquè crec que es tracta d'un vi que millora —i força— amb el pas dels anys. Amb tot això, he anat adquirint una certa complaença, un cert acostumament, una certa afecció, per aquest vi magnífic. No sé si l'Isis ha aconseguit produir en mi alguna "espurna d'intel·ligència", però segur que m'ha ajudat a "afinar els sentits i el gust".

Crec que a l'Isis hi predomina el syrah, acompanyat de garnatxa, carinyena i cabernet. També em sembla haver sentit dir que en el canvi profund que va experimentar aquesta cooperativa a finals dels noranta hi va haver la ma d'en Josep Lluís Pérez. El que és cert és que la cooperativa d'Els Guiamets va passar d'embotellar beuratges poc recomanables durant els anys vuitanta a produir vins del nivell de perfecció dels successius Isis, en el segle vint-i-u.

Normalment, s'acostuma a menysprear la collita del 2002, un any fred i plujós en que una gran part de la verema del nostre país o bé es va malmetre o bé no va madurar. Però, curiosament, ara que han passat vuit anys, estic observant que hi ha alguns 2002 que m'agraden força. I alguns 2002 que m'agraden molt. Aquest Isis 2002 que tenia desat al celler em feia patir una mica però, ara que l'he obert, m'ha confirmat fins a quin punt cal tastar la collita 2002 sense prejudicis, perquè en aquell any es van fer alguns vins que, ara mateix, poden ser excel·lents. Vins —com aquest mateix— en que l'excessiva contundència ha estat substituïda per un equilibri elegant, vins que han evolucionat afinant-se amb exactitud i que, com aquest Isis, haurien agradat a Pla que, segons tinc entès, abominava dels vins agressius i sobredimensionats.

A la meva petita col·lecció d'ampolles que esperen el seu moment de glòria hi tinc un quants Isis. No tinc cap més 2002, però sí que tinc alguna ampolla de 2001, 2003, 2004 i 2005. És un vi que em plau molt i que, fins on he pogut comprovar, agraeix el pas del temps. Són aquests vins, potser, els que realment podrien enriquir la comprensió o fomentar la bondat. D'això em refio.

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!