Carretells centenaris

Un carretell, segons el DLC, és una bóta petita d'uns 30 litres, però el que jo no sabia és que aquesta paraula, que està documentada des del segle XIV —Unum carratell modicum plenum vino, llegim a un Manual del Vicariat de Girona del 1361— està encara ben viva al Priorat i s'utilitza, per antonomàsia, per referir-se a les bótes on els vins rancis fan la solera.

Vaig aprendre això en una de les activitats més interessants que he fet en aquests darrers mesos. La DO Montsant i l'Ajuntament de Falset van convèncer uns quants falsetencs perquè ens obrissin els seus cellers privats i ens deixessin tastar els seus preuats vins rancis, d'unes soleres amb una història que es perd en l'antigor, més enllà dels cent cinquanta o dos-cents anys enrere.

Van ser unes visites inaudites que, més enllà de la seva singularitat evident, van fer-me reflexionar sobre qüestions enològiques i, encara més, sobre qüestions antropològiques. Anem per parts:

Des d'un punt de vista enològic, aquests vins que van passant d'un carretell antiquíssim al següent, en una sèrie de recipients de fusta que han contingut, ininterrompudament des de fa més d'un segle, vi ranci, sembla que haurien de pertànyer a la teratologia de la química orgànica i de la microbiologia. Quins processos inversemblants s'hi han produït al llarg dels anys? Quins cicles misteriosos de decadència i regeneració han sofert? Com és possible que, sigui el que sigui el pòsit que hi ha en aquells carretells vetustos, el vi, no només no es malmeti, sinó que adquireixi virtuts incomparables?

En Pere Pi de cal Cristo, amb els seus carretells.

Com que és impossible que, al llarg de tantíssims anys, aquests vins rancis mai no s'hagin fet malbé, teníem davant nostre una constatació empírica de la regeneració d'un vi. Vaig poder-ne parlar una estona amb la Sara Pérez —que ens acompanyava en les visites i ens explicava, fins on és possible de saber, alguns dels processos que tenen lloc a l'interior d'aquests carretells— i ella em va confirmar que, efectivament, el vi pot sofrir processos de regeneració que reverteixin etapes de degradació. Com deia abans, entrem en les profunditats de la química orgànica i de la microbiologia.

En Francesc Perelló i els seus deliciosos vi ranci i mistela.

Des d'un punt de vista antropològic, l'existència d'aquests carretells que han anat passant de generació en generació, planteja unes reflexions que poden estar plenes d'enyorament. Jo mateix, què tinc dels meus besavis? De la majoria d'ells, pràcticament res de res. Potser d'algun d'ells en tinc un llibre, una fotografia, fins i tot un moble. I dels rebesavis? No en sé ni el nom ni l'origen, ni tinc cap objecte a casa que hagi estat mai a les seves mans. En tot cas, les engrunes de record que jo tinc dels meus avantpassats no es poden comparar amb uns objectes vius i dinàmics, que exigeixen cura constant i mantinguda, com són uns carretells on s'hi cria el vi ranci. Encara més: amb llargues visites a arxius històrics, amb recerques als arxius parroquials, he pogut anar reconstruint una mica la història de la meva família. I hi he trobat una mica de tot: pobresa extrema, prosperitat fugissera, migracions, herències i desherències, fàbriques i colònies, guerres i destrucció. Tot això és incompatible amb la transmissió ininterrompuda —més de dos-cents cinquanta anys, en el cas de l'Antoni Vaqué— d'uns carretells i el vi ranci de solera que contenen.

En poques paraules: aquests vins rancis que encara hi ha a les cases i masies del Priorat —i d'altres llocs del país—, amb orígens que es perden a l'antigor, són purs trossos d'història humana.

L'Antoni Vaqué al seu antiquíssim soterrani

Els vins que ens vam acostar als llavis i vam beure amb respecte eren extraordinaris, però no en el mateix sentit que ho puguem dir d'un vi de taula més o menys excel·lent. Ho eren per la seva raresa, per la seva diversitat i per la insondable profunditat d'aromes i matisos sàpids que hi havia en alguns d'ells. Recordo, per exemple, el vi d'en Pere Pi, que era un elixir reconcentrat, amb tantes coses a dintre que semblava impossible poder-les destriar. La seva anàlisi semblava no tenir fi. I era un vi rabiüt, dur, amb tots els tons de la dolçor, tots els tons de l'amargor, tots els tons de les nous verdes, els fruits secs, les mels diverses...

Encara em va enamorar més el ranci que l'Antoni Vaqué va extreure per a nosaltres del seu carretell principal. Són uns carretells sense aixeta perquè, com bé va explicar ell mateix, «mai no havia vist que s'usés una aixeta per omplir un carretell, només per a buidar-lo».  Tenia gairebé tota la complexitat del d'en Pere Pi, però estava més arrodonit, més bevible. Podia provocar l'èxtasi.

Vaig cloure la meva jornada particular amb un «retorn al present»: el ranci Carratell del Celler de  Capçanes, un ranci ben bo, amb torrats, fruits secs, xocolata, mentolats, cacau... i amb frescor, amplada, complexitat i una dosificació ben aconseguida de les sensacions dolces: una delícia. 

La Montse Barceló i els seus preuats carretells.

Delejo pinot

Delejo pinot noir. Fa dies que no bec altra cosa. Per exemple, els de Michel Poulleau —que no pertanyen a aquestes pàgines. Avui mateix, he pujat a la borda de Cebrià a parlar amb en Ramon —de Batlliu de Sort— sobre els seus vins del 2013 i he tastat —entre altres coses— el pinot que esdevindrà el Biu 2013. Caldrà estar-hi amatent perquè el líquid que s'està criant ens aquests freds dipòsits del Pallars Sobirà anuncia ja ara mateix unes decidides virtuts d'elegància i complexitat. I encara caldrà estar més amatent a l'aparició —si s'arriba a confirmar— d'unes poques ampolles d'un nou vi que potser es dirà Nero 2013 i que és un pinot noir sense sulfurós, vinificat amb un 30% de la seva rapa: tastat en la fredor d'aquest vespre pallarès, de cara a les neus del Pic de l'Orri —que la llum baixa del sol tenyia lleument de magenta—, m'ha semblat una delícia —potser el vi del Batlliu que més s'acostarà a l'ideal de frescor, fruita, elegància i rectitud a què tendeix aquest celler pirinenc.

Repasso alguns vins de Catalunya fets amb pinot noir que tinc a l'abast. Per exemple, l'exquisit Acusp —la collita 2012 em sembla extraordinària— que, tanmateix, crec que mereix els honors de la guarda —cinc anys, o més, per veure fins on arriba la seva grandesa. O el pinot de Capçanes, que fa temps que no tasto, però que la primera ampolla que vaig destapar (crec que era un 2007) em va seduir i fins crec que va aparèixer en aquests apunts d'enografia. O encara el pinot de l'Abadia de Poblet —que potser no és el meu preferit, però té prou entitat i, a més, té la virtut de fer-nos evocar el binomi Císter-Pinot.

Parlant dels bernardins i del (de la?) pinot—la varietat que molts consideren com la més arcaica de totes —, hi ha una teoria que afirma que el pinot noir podria ben bé ser una varietat ancestral de Catalunya —una teoria que podria fer emmudir els que estigmatitzen els vins catalans fets amb pinot acusant-los de no ser prou nostrats. La teoria és plausible, però potser és indemostrable. Afirma que quan els monjos del Císter van venir a Poblet el 1150 ja duien sota el braç una de les seves possessions més preuades: els ceps de pinot noir de la seva Borgonya. Potser sí o potser no, potser van començar a vinificar les varietats que hi havia a la Conca de Barberà en aquell moment. Però no sembla més natural imaginar que els monjos preferissin la seva estimada pinot?

Tanmateix, he acabat obrint l'ampolla d'Abadia de Poblet 2009 i ara tinc aquest vi a la copa —una Riedel Vinum Borgonya que no m'acaba de fer el pes. És un vi clàssic, agradable, que pel meu gust marca massa una cert estil de fusta amb torrats conspicus que amaguen la fruita. Però dit això, el vi em va seduint més i més a cada glop i ben aviat vaig trobant que m'agrada l'indici de "caixa de puros", l'equilibrada i fresca suavitat, l'acidesa ben col·locada.

Vins de Nadal

A casa meva per Nadal sempre som una bona colla —ahir érem exactament una dotzena— i mengem i bevem en abundància, seguint les tradicions de l'escudella, la carn d'olla, el xai, el capó... És un dia per compartir vins que no reclamin un protagonisme exagerat —que en un dia de Nadal no obtindrien. Els vins de Nadal —així és com ho veig jo— han de ser vins de festa i no pas vins de meditació.

Aquestes són les ampolles que hi ha haver ahir a la nostra taula. Una elecció personal tan vàlida i aleatòria com la de qualsevol altra llar.

La copa de benvinguda —a mida que els parents anaven arribant— va ser de la nova malvasia seca de l'Hospital Sant Joan Baptista: Blanc Subur 2012. El vi és fresc i simple, lleument aromàtic, amb un moderat volum a la boca i unes notes sàpides que sorprenien una mica els convidats i cridaven —per uns instants— la seva atenció. La copa va ser una Schott-Zwiesel de vi negre amb disseny dels anys vuitanta: impecable a nivell de qualitat del cristall, però amb una forma que ara ja no consideraríem encertada per a un negre. Crec que s'adeia perfectament a aquesta malvasia.

Quan seiem a taula és el moment d'obrir les ampolles de Recaredo Brut Nature 2008, un vi del que no cal que digui res: qualitat plenament garantida, plaer a tots els nivells —com més atenció li dediques més profunditat hi trobes— i el valor d'un celler compromès plenament amb el respecte a la terra i la vinya. Malauradament, em va tocar servir-la amb les nefastes "flautes", unes copes que cada dia que passa em semblen més equivocades i que vull substituir el més aviat possible. [Em costa molt trobar una copa per a vins espumosos que m'agradi. Quan la trobi, us ho explicaré. És segur que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent experta que em podia aconsellar.]

El plat principal era de xai i el vi va ser Les Crestes 2010 màgnum de Mas Doix. Conté garnatxa i carinyena de les vinyes més joves d'aquest celler de Poboleda, i també una mica de sirà. Evidentment, es tracta del "vi petit" de Mas Doix, i està lluny de la profunda complexitat d'un Salanques o un Doix —però us asseguro que aquest màgnum em va agradar moltíssim i va complir a la perfecció la missió d'acompanyar la festa. Abans de servir-lo, vaig decantar el vi i vaig tornar-lo a l'ampolla, i aquesta oxigenació va fer que mostrés tota la seva expressivitat —que era prou alta. La copa era la meva copa habitual —la de cada dia— que és una Schott-Zwiesel Cru Classic.

I a l'hora dels torrons vaig oferir la garnatxa Carratell del Celler de Capçanes i el moscatell El Vi del Vent 2012 de Mas Vicenç. Aquest segon vi m'ha agradat molt cada vegada que l'he tastat: el seu perfum deliciós a l'olfacte i el seu equilibri de sensacions dolces i seques al gust són magnífics! La copa va ser una Schott-Zwiesel antiga, d'aquelles que abans eren "de vi blanc" i ara més aviat les usaríem per als dolços.

En aquests dies també hi ha hagut alguns regals. En particular, he rebut un bell i pertorbador anagiros fet amb fusta de brosimum guianense i signat per un artista suís. Més rellevant per al contingut d'aquest blog és l'altre regal que, per sorpresa, vaig rebre el dia del meu aniversari: l'ampolla 058/850 del nou vi de Mas Doix fet amb la carinyena d'una vinya centenària i singular, plantada l'any 1902:

Alguns vins d'aquests dies

A banda dels vins que he anat comentant ens els darrers articles d'aquest blog, voldria fer esment aquí d'algunes ampolles recomanables que he tastat en aquest darrer mes.

Per exemple, el Barrica 21 d'Albet i Noya, un cava del 2005 fet amb Chardonnay i Pinot Noir, voluminós i complex, peculiar i atípic, a poca distància d'esdevenir licorós, però opulent i ampli, amb un carbònic afinadíssim.

O bé, anant a l'extrem oposat, aquesta obra de precisió i elegància que és el xarel·lo Can Credo 2008, de Recaredo, un vi que reafirma ---si calgués--- les virtuts innegables del xarel·lo, quan es treballa encertadament. Van ser només 1.198 ampolles que procedeixen d'una vinya de Subirats de sòl calcari conreada segons els principis de la biodinàmica. Em diuen a Recaredo que el rendiment de premsat d'aquest vi és només del 40% i que la fermentació es fa en bóta, però el vi ja no té més contacte amb la fusta.

Seguint amb els vins blancs, vaig tastar un vi del Garraf, misteriós i difícil, que du el poc agraciat nom de Macizo 2008. Res no conec sobre l'origen d'aquest vi, ni sé on són les vinyes on neix, ni quin celler el vinifica. Llegeixo a Internet que és fet a base de xarel·lo, garnatxa blanca, malvasia i chardonnay i que l'autor del vi és un enòleg de la Rioja ben conegut: Benjamín Romeo. He de dir que els vins de Benjamín Romeo que he tastat ---i aquest no n'és cap excepció--- m'han produït una certa perplexitat, un cert aclaparament. Potser diria que són uns vins que se'm fan difícils i que no encerten a generar el tipus d'acords que em fan vibrar, tot i reconèixer que es tracta de vins importantíssims!

Passant a parlar de negres, el Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que m'agradaria conèixer millor. De moment, puc dir que he gaudit molt amb el seu Marge 2007, un garnatxa-cabernet-merlot-syrah amb una criança de 8 mesos, que és molt saborós i fruitat i s'assaboreix amb delectança. Un vi que m'incita a tastar els altres productes d'aquest celler.


Una altra sorpresa ben agradable d'aquests darrers dies procedeix de l'honorable Celler de Capçanes i és un pinot noir que duu l'estrany nom de 2/x. Tots sabem que hi ha hagut més d'un celler català que ha treballat amb la pinot noir i també sabem que els resultats tenen clars i ombres. Aquí tenim un nou assaig, i he de dir que m'ha agradat força.

Finalment, vull fer esment del Rocaplana syrah 2007 del celler Oriol Rossell, molt recomanable, i d'una garnatxa de Marçà que es diu Dosterras 2006 de la que no puc opinar perquè l'ampolla que vaig tastar no estava en bones condicions, però que tornaré a tastar així que en tingui l'ocasió, perquè crec que ens trobem davant d'un producte important. (Afegit a posteriori: He tastat una segona ampolla d'aquest vi i ha estat un plaer: Fruita, potència, matisos, maduresa, fusta fina, joia, caràcter... Per a enamorats de les nostres garnatxes.)

Per acabar, un vi dolç insòlit i preciós, una petita joia escassa i poc coneguda: Del celler Albet i Noya, el seu Dolç Adrià 2001. Es tracta d'una proposta amb molta personalitat que, potser, no agradarà tothom, però que a mi em va resultat molt atractiva i, en la taula nadalenca, va ocupar encertadament un lloc concret i va desplaçar amb contundència les altres propostes dolces que hi eren més habituals. Aquest vi es fa a partir de raïms de syrah i ull de llebre sobremadurs ---collits el mes de desembre--- que es maceren amb la pell durant sis mesos. És un vi que s'envelleix en bótes durant uns dos anys. El resultat és delicat i sòlid al mateix temps i té un nas que sap unir màgicament les aromes de fusta ---notables i, en la meva opinió, molt encertades--- i les de la fruita madura i dolça.