La caseria de les Moreres

Quan baixeu del Coll d'Alforja cap a Cornudella o Poboleda, segur que us heu mirat una masia d'aspecte noble, molt conspícua, que hi ha prop de l'aiguabarreig de l'Arbolí i el Siurana, envoltada de vinyes. Després dels espessos boscos de l'obaga del Molló, quan la carretera arriba al fons de la vall, hi ha una plana d'un terreny clarament més fèrtil i, al seu bell mig, un edifici de planta quadrada, coronat d'una mena de cimbori que deu donar llum a un pati o escala central. És el Mas de les Moreres, una edificació de gran elegància que està catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Si hi pareu més atenció —o si, com jo, teniu la sort que us convidin a visitar aquest mas— us adonareu que més que d'un mas individual, hem de parlar d'una autèntica caseria («aplec d'algunes cases que no arriba a formar un poble», (DCVB)). El nucli central està format per diversos masos i edificis —el Mas d'en Rodés, el Mas de Can Secúries i el mateix Mas de les Moreres, que sembla el cap i casal—  i també hi ha una capella i dos cellers. Però, més enllà d'aquest nucli central, si seguim la vall de l'Arbolí aigües amunt, anirem trobant masos i masets —de la Garra, de la Maria Teresa, de l'Antònia, de l'Estanquer...— i fins a cinc molins. Tot sembla indicar, doncs, que podem parlar d'un autèntic veïnat, de la història del qual, lamentablement, no n'he pogut trobar gens d'informació.

El Mas de les Moreres, catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

He dit que en aquest mas hi ha dos cellers. Un d'ells és el Cingles Blaus, del que fa temps que no tasto els vins. L'altre és un celler força nou que crec que mereix la nostra atenció: se'n diu el Celler de l'Era i ocupa unes naus de mida generosa al darrere de la masia principal.

El celler té diverses parcel·les de vinya escampades per la mica de vall que fa l'Arbolí. Ens trobem en una zona que pertany a la DO Montsant i, encara que hi ha una mica de tot, el sòl és més fèrtil que en altres zones properes. Hi ha bancals, costers i terrenys planers, d'al·luvió. Hi ha garnatxa, carinyena i sirà, i també una mica de cabernet i merlot. El conreu de les vinyes i la vinificació són l'obra d'en Xavier Subirós i en Jordi Torrella, però la tasca d'enòleg que ha desenvolupat en Jordi en les poques collites que s'han fet fins ara passarà a les mans d'en Joan Asens —un motiu extra perquè els devots d'en Joan seguim amb atenció l'esdevenidor d'aquest celler i els seus vins.

Els dos vins d'aquest celler es diuen Bri i Mim i tots dos m'han semblat francament interessants —de fet, força més que simplement «interessants»: crec que són vins notables que m'agradarà anar seguint. Com que s'escau que avui he destapat un Mim 2010 —que és el vi principal del Celler de l'Era— faré un petit apunt sobre les seves virtuts. Està fet amb un 70% de garnatxa i la resta és carinyena i n'hi ha poc més de dues mil ampolles, amb certificació ecològica (com tot el celler). Comparteix algunes coses amb el Bri 2010, però en el Mim tot és més profund, més complex, una mica més confitat. Hi ha una base de fruita molt madura, però també hi ha alguna cosa que en podríem dir «mineralitat», un tremp, un matís de tinta, de pedra. A la boca hi ha un caràcter que ara no trobo cap altra paraula per definir-lo que no sigui  l'anglesa «assertiveness». Cos i densitat de sabor, però d'una manera vellutada, fluida i fresca. Hi ha una sensació de dolçor i hi ha longitud i amplada. M'ha sorprès —potser perquè no m'esperava un vi tan magnífic. L'he decantat i crec que li ha anat bé. És un vi que convé tastar i beure amb una certa atenció deliberada i conscient, com escau als grans vins.

Ara que conec les virtuts d'aquest vi, cada vegada que baixi del coll d'Alforja cap a Poboleda, miraré el Mas de les Moreres amb uns altres ulls. Per a mi, la identificació del vi amb el paisatge —amb el petit país— és essencial. Aquest és també l'esperit d'aquest blog d'enografia de Catalunya.

Indrets del Siurana: El Mas d'en Blei

Al Priorat hi ha racons que al visitant ocasional —a mi mateix— passen fàcilment desapercebuts. Per exemple, el Mas de l'Extrema, que és un antic mas que hi ha al terme de Poboleda, al capdamunt del barranc de les Esplugues, i fou un dels masos importants de la zona. O també el Mas d'en Blei, ran de la llera del Siurana, davant per davant del Mas d'en Miqueló.

A la zona aquesta del Mas d'en Blei, a mig camí entre l'Hostal del Pubill (en diuen «la venta») i Poboleda, el Siurana fa un meandre pronunciat. Justament en aquest meandre, en un terreny que, curiosament, pertany al terme municipal de la Morera de Montsant, hi ha el mas que ara ha estat reconstruït totalment i convertit en un celler. L'indret, encara que es trobi a poc més de cinc-cents metres d'una de les carreteres principals del Priorat, és recollit i tranquil, i ofereix una sensació d'aïllament molt superior a la que podríem imaginar. L'accés es fa des de la carretera del coll de les Marrades i a l'entorn del mas hi ha diverses hectàrees de vinya jove de les que surten els dos vins del celler: Blei (negre) i Blei Clos Martina (blanc).

Quan puges al capdamunt dels bancals de les vinyes —seguint una pista que ens duria al Mas de l'Extrema que he mencionat abans i, si seguíssim més enllà, travessant la carena, al Mas d'en Sinén, on s'hi fan uns vins que m'encanten— arribes en un mirador privilegiat sobre els graus i les cingleres de la Serra Major del Montsant. Tens la Morera al davant i a llevant, més enllà, la vila de Siurana.

He visitat aquest mas i aquest celler amb en Jordi Torrella, que n'és l'enòleg, i en Xavier Subirós, viticultor del Celler de l'Era —que és com un celler germà d'aquest. Tenia força interès en conèixer aquest projecte relativament novell —crec que la primera collita va ser la del 2010— perquè a la Fira de Falset havia tastat els vins i m'havien agradat fins el punt que vaig fer-ne un petit apunt en aquest blog.

El Blei està fet amb una base de garnatxa complementada amb carinyena i una mica de cabernet franc. El Clos Martina és essencialment garnatxa blanca fermentada en bóta nova de roure francès de tres-cents litres i criada uns sis mesos en bóta. També conté una interessant addició de Pedro Ximénez i una mica de pansal —que és xarel·lo, però en Jordi m'explica que el gra d'aquest pansal del Priorat té unes característiques prou diferenciades de les del xarel·lo d'altres bandes. Se'n fan unes quatre mil ampolles.

Potser no és un fet gaire conegut, però la varietat PX, que rutinàriament associem als vins dolços d'Andalusia, és una varietat tradicional del Priorat, i encara més de la banda de Poboleda. En diuen «ximenis» i s'hi conrea des de temps immemorial. Tinc la sensació que en aquest Clos Martina hi juga un bon paper i penso que la idea del celler d'incorporar a la intensitat de la garnatxa, les fresques aromes de la ximenis i l'estructura del xarel·lo, és plenament reeixida.

Evocant aquests indrets de l'esquerra del Siurana, he destapat avui una altra ampolla de Clos Martina 2012 perquè volia tornar a sentir aquelles aromes denses i boniques que recordava de quan vaig anar al Mas d'en Blei. De pera i préssec de vinya, de fruits secs, de plantes com el fonoll, de les mares del vi —profundes i fresques, netes, dignes de ser ensumades a pleret. Hi ha força continguda i elegant. Hi ha un equilibri notable entre l'opulència de l'atac i l'austeritat en què es resol en el pas de boca. Hi ha un cert component de sorpresa, un lleu enjòlit, que potser prové —qui ho sap!— d'aquest ximenis prioratí i del pansal atípic...