Caminada entre les vinyes i el primer 2016

El dia que he tastat el primer vi de l'any —acabat de fer, presentat per Sant Martí, com diu la tradició— ha coincidit amb el dia que hem anat a caminar per les vinyes de Subirats, les que hi ha als ondulats vessants que baixen de Cantallops a Sant Sebastià dels Gorgs. Potser els ceps —totes les tonalitats dels grocs i els rogencs— ja han superat el moment de màxim preciosisme, però la caminada ha estat molt bonica, en un ambient solitari —algun pagès que esporgava, algun ciclista, i ningú més—, fresc i molt benigne.

La ravenissa blanca entapissava l'espai entre les fileres dels ceps i les fulles que encara no havien caigut posaven un rivet daurat a les vinyes que ens envoltaven per tot arreu. Un parell de conills que hi havia al mig del camí s'han esperat que estiguéssim ben a prop per fugir rabents. Tota la vinya es preparava per al gran repòs i nosaltres no podíem deixar de pensar en Espriu: «el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes» —encara que no siguem a l'hivern—.

La ravenissa, segons em va explicar un dia en Joan Rubió, amb la seva modesta i encertada saviesa, ens parla de l'estat del sòl on creix la vinya i, amb les seves arrels llargues i fines, genera camins per a l'oxigenació de la terra.

Vam sortir —la meva dona i jo— de la part de baix de Sant Pau d'Ordal, de la banda de can Guilera on en Joan Guilera fa el seus Coma Romà, i vam anar a buscar la carena de la Serra dels Xops, que ens va dur a Sant Sebastià dels Gorgs. Allà, una inesperada coincidència ens va permetre visitar a fons el monestir. Tornem per les partides del Serral i la Pineda i, finalment, no ens podem estar d'aturar-nos a can Vendrell de la Codina —és a dir, al celler Albet i Noya, que tantes i tan bones ampolles ens ha donat, al llarg del temps!—.

Però, de fet, jo del que volia parlar avui és de la primera ampolla de 2016 que hem destapat, a l'hora de dinar. Ha sigut una ampolla del vi novell del Celler Masroig.

Quin vi més bo! He escrit a la meva agenda que «és el millor vi novell embotellat que he begut mai». Cal remarcar la paraula «embotellat» perquè és clar que he tastat una munió de vins tant o més bons que aquest, però els he tastat al celler, eren a dins d'un dipòsit i no estaven pas destinats a sortir al mercat per Sant Martí, sinó que la seva destinació era la criança i s'havien de convertir en un Doix o un Les Eres —per dir dos noms més o menys a l'atzar—. És un vi tan bo que no em fa res fer els ulls grossos al màrqueting del celler que els empeny a dir, a la contraetiqueta, coses d'aquelles que ara sembla que siguin imprescindibles per «vendre» el producte: que si és un vi «bandarra» i tal i qual....

M'ha produït una gran alegria beure aquest vi —com l'any passat, que el primer vi va ser el novell de la Cooperativa de Bot— i no només pel vi en ell mateix, sinó perquè representa que —finalment!— comencem a tenir vins novells de qualitat. Crec que aquesta qualitat és una condició indispensable per aconseguir que el públic es sumi al delit de beure, cada any per Sant Martí, el vi novell. Hem de deixar enrere els fiascos d'aquells «novells» que pretenien entabanar un consumidor que era tractat com a un imbècil i se li demanava que s'apuntés a imitacions de la gasòfia d'un Beaujolais Nouveau.

Ni cristià ni jueu

Ètnic: Pagà. Així ho defineix el Fabra del 32. També, en segon lloc: "relatiu a la raça". El mot "ètnia" no hi apareix. Ho busco a l'edició actual del DLC i veig que el significat "pagà" ha passat al segon lloc per darrera de "relatiu a l'ètnia", mentre que "ètnia" és una "comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics".

He obert una ampolla d'ètnic 2007, del celler el Masroig i, mentre gaudeixo de cada glop d'aquest vi que tant m'agrada, em qüestiono com és que la paraula "ètnic" ha arribat a adquirir el significat actual —de què tant s'abusa—, un significat que Fabra, possiblement, ni coneixia ni sospitava. En trec una mica l'entrellat llegint el New Oxford —el meu segon diccionari de capçalera. Resulta que procedeix del grec "ethnos" —nació— que va donar "ethnikos" que significava, efectivament, "pagà". A partir d'aquí es va utilitzar la paraula "ètnic" per referir-se als que no eren ni cristians ni jueus. I, molt posteriorment, va adquirint els significats actuals fins el punt que ara poques persones entendríem una frase en què "ètnic" s'utilitzés en el seu sentit de "pagà".  [Cal que digui que jo no sóc pas un expert en aquests temes i, per tant, demano que ningú es prengui tot això com si fos doctrina certa.]

El mateix New Oxford dóna, entre els significats de la paraula "ètnic", aquest: "belonging to a non-Western cultural tradition", el significat que, xaronament, s'usa i s'abusa repetitivament avui dia.

A l'etiqueta de l'ètnic 2007 hi diu que està fet amb carinyena i garnatxa de "vinyes antigues". Em pregunto per què es diu ètnic. No deu pas voler dir que sigui un vi pagà —ni cristià ni jueu—, o potser si. Potser és un vi que pertany a una comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics? Potser és un vi que no pertany a la "tradició cultural d'Occident"? Elucubracions!

Ara mateix, al meu davant, hi tinc un objecte de fusta que m'estimo molt i que fàcilment classificaríem com a "ètnic". És un finestró tradicional fet pels toraja de les Cèlebes —bellíssim— que em va regalar un estudiós d'aquelles cultures.

Penso que un vi del Masroig que es digui ètnic hauria de tenir la bellesa que jo trobo en aquest finestró: Un traç gruixut —però ferm—, un arrelament cultural amb el país, una relació directa amb el terrer. I potser aquest vi —que m'agrada, i tinc al celler, i vaig bevent en collites successives— té aquestes qualitats. És roig fosc, de vora ben vermella i nas molt potent, de cuir i de fruita madura sobre un fons lleument torrat (que m'hi fa nosa). Una mica d'olivada, una mica de bosc. A la boca, impacte de sabor i de fruita poderosa, molt de tremp, molta força. Però després, el vi s'allargassa extraordinàriament i es manté a la boca amb una gran solidesa —com si es mastegués, però sense cap pesantor. Boníssim i rabiüt, amb trempera i amb una llarga persistència. Ha reposat potser un parell d'anys al meu celler i avui l'he decantat una estona abans de beure'l. Crec que les dues coses li han anat bé.

L'última copa d'aquesta bona ampolla la tinc ara aquí amb mi i la vaig assaborint a pleret.

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

Collita del 2003

El Tast del Decenni es fa cada any a Falset a la Fira del Vi. Es tracta de tastar vins de fa deu anys i enguany tocava enfrontar-se amb l'estranya collita del 2003. Si penso en aquell any em ve al cap la terrible onada de calor d'aquell estiu, però recordo també que va ser l'any que vaig passar una temporada a Wisconsin —de l'agost del 2002 al febrer del 2003— treballant a la universitat, mentre els meus fills anaven a l'escola pública de Madison i aprenien a viure en un món ben diferent del que els era habitual. Quan vàrem tornar a casa, jo encara vaig marxar un mes més a Zürich, a l'Escola Politècnica. 2003 va ser aquell any que tampoc no vaig poder arribar a la punta Nordend del Monte Rosa, amb esquís, amb uns companys del Club Alpí Suís.

L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.

El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.

La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.

Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.

Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.

El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.