Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Sumoll - Magenc - Pebrat

Una amiga que havia anat a la Fira de Sant Ermengol va dur-me una peça de «Lo Pebrat d'Ossera». En Ramon Roset, que hi entén de debò, recomana un chardonnay de criança per acompanyar aquesta petita meravella de formatge de cabra que fan la Mercè Lagrava i en Raúl Alcáraz en aquell racó màgic de l'Alt Urgell que és la Vansa.

Però jo no tenia a mà cap vi d'aquesta mena que m'abellís de destapar. Vaig pensar en un vi blanc —blanc «de noirs», per ser més precís— singular, de personalitat temperamental i geniüda, de mida considerable i acidesa desfermada, un vi blanc que potser podria mantenir el cos a cos amb la cremosa fortalesa de Lo Pebrat.

Estic parlant del Sumoll 2013 vinificat en blanc, de la col·lecció Paisatges 1883 d'Abadal. Aquest celler, que ja ens ha ofert diversos vins de sumoll memorables —n'he parlat més d'un cop en aquests apunts— aquest any ens ha sorprès amb un blanc de sumoll: Només 864 ampolles  d'un vi que s'ha fet, parcialment, en àmfores de terrissa.

Sumoll blanc de negre 2013, davant de la vinya on va néixer.

 És un vi ben peculiar! Té aromes d'una acidesa cítrica incisiva, amb un fons enigmàtic —alguna cosa hi deu tenir a veure l'àmfora, a la que encara no hi estem gaire avesats. També, curiosament, hi ha algunes notes com de pastisseria, com de pa tendre. A la boca, acidesa ben present, volum i densitat, pes i tremp. Ben bé el caràcter lleugerament «transvestit» d'un blanc de negre, una mica inclassificable. Hi ha també un fons de fumats increïblement combinats amb fruita primerenca, i una acció potent a la part més frontal de la boca. Un vi més de Prometeu que de Minerva, com calia per fer front a la força de Lo Pebrat d'Ossera.

I potser per allò de «l'atracció dels contraris», aquest vi blanc m'ha fet pensar en un altre blanc que vaig beure aquest estiu i que em va agradar molt. Em refereixo al Magenc 2013, dels Cellers d'en Guilla, que és un celler ben nou que hi ha al veïnat de Delfià, entre Garriguella i Rabós, en terra de vinyes.

Vaig poder trobar-me amb en Martí Vallès aquest estiu i vam parlar dels seus vins i les seves vinyes. Recordo que em va dir que el curiós nom del celler procedeix d'una d'aquestes vinyes —la vinya de la Guilla, que es troba a la plana de Garriguella, entre el Rec de Brau, el Rec de Sant Nazari i la carretera N-260. El Magenc 2013 —que crec que és el vi més interessant del celler— conté garnatxa blanca, macabeu, garnatxa roja i moscatell i és un d'aquells vins que enamoren per la seva puresa, la seva netedat i que, malgrat això, malgrat el seu cos lleuger i agradable, no és —gens ni mica!— intranscendent. El color és clar, l'aroma és cítrica i fruitada, el sabor és fresc. Els difícils equilibris dolçor/acidesa, calidesa/frescor estan molt ben resolts i el vi es beu amb plaer i deixa —ja ho he dit— una sensació de netedat, de refinament. El vam beure, crec recordar, a finals d'estiu, un dia de clima benèvol —ni xafogor ni tramuntana— amb un pagre deliciós —o, per ser més exactes, abans d'un pagre deliciós.

Dos vins diametralment oposats, dos moments, dues circumstàncies. Una mateixa terra, una mateixa tradició vinícola.