Bo i millor. Trinca de delícies

L'etiqueta fa patxoca i és atractiva. El contingut encara ho és més. Dono la benvinguda a un nou Porrera —un Vi de Vila del 2009 de Cims de Porrera, fet amb carinyena i garnatxa de vinya jove (segons diu l'etiqueta, amb una tipografia cridanera). La idea dels «vins de vila» m'agrada i em faria il·lusió que s'arribés a consolidar, que sentíssim als restaurants com es demana un «Porrera», un «Batea», un «Capmany»... Però tampoc no cal anar més de pressa del què el públic vulgui assumir.

Quina sorpresa aquest vi! Que n'és de bo! Sé que no m'hauria de meravellar que l'Adrià i en Marc hagin fer aquest redimoni de vi, perquè fa temps que tasto coses seves —parlo de mostres de celler— que em deixen sense esma, però és que no estem pas parlant del «grand vin» del celler, sinó d'un vi de preu modest... i virtuts descarades i sensuals.

Negre i opac com la nit absoluta, amb aromes que esclaten amb força només destapant l'ampolla —aromes de fruita molt densa i d'allò que diem de vegades, encara que no sapiguem gaire què vol dir: mineral. La densa llàgrima fa vitralls modernistes a la copa. Sensació de pedra —de pedra impregnada de vi del Priorat més clàssic. M'esbalaeix trobar tanta força en un vi sense que sigui ardent, ni licorós, ni caramel·litzat. Vi per beure en estat de rauxa —o amb ganes d'assolir-lo. Un cop és a la boca, l'esclat de sabor no és gens simple: està moderat per unes textures típicament prioratines. Excita els sentits i dóna una certa sensació d'autenticitat, de país, de terrer.

El segon vi d'aquesta trinca d'avui és un vi de l'Empordà que ja fa anys que em dóna bons moments de plaer, però que sovint em sembla que estic bevent-lo abans d'hora, que li aniria bé una llarga estona de repòs a l'ampolla. Ara em sembla que sí que he sabut esperar com cal, perquè he destapat un 2007, que és un any en què es van fer grans vins en aquella zona. El vi el fa en Joan Fabra a Sant Climent: Martí Fabra Selecció Vinyes Velles 2007. Conté una fruita dolcíssima que recorda la compota o millor el codonyat —amb una mica de pedra i una mica de bosc i de les plantes que en defineixen les sentors. Hi ha densitat expressiva, que s'ha potenciat amb la decantació. Hi ha un fons de fusta torrada, però el que domina és la dolçor blana. Quina opulència a la boca! Quina maduresa! Com un arrop, però amb prou tremp.

I el que completa la trinca ve del Vilosell, de les vinyes que hi ha entre el nucli urbà i el coll de Targa, d'una partida que es coneix com a Comabarres, per sobre dels set-cents metres d'alçada.  Així, el nom d'aquest vi d'en Tomàs Cusiné —Finca Comabarra 2010— que pot fer una certa gràcia perquè recorda una denominació australiana, està plenament justificat perquè recull (amb una petita distorsió, potser) el topònim real de l'indret on es cull el raïm.

La base d'aquest vi és el cabernet, acompanyat de garnatxa i sirà i forma part de la sèrie de «Finques» d'en Tomàs Cusiné —una sèrie a la que hauré de dedicar algun dia l'espai que es mereix. Aquesta ampolla la vaig destapar en unes circumstàncies que no permetien ni el tast reposat i reflexiu ni, encara menys, la redacció d'unes mínimes notes de tast, però no vull deixar d'anotar en aquests «Apunts...» la seva immensa qualitat, la seva elegància profunda i la sensació d'equilibri que transmet: «ars est celare artem».

L'any dotze, segons l'he vist a Falset

De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

• No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
• Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
• Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

• Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
• Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.

• Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
• Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
•  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.

• En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
• I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

La força del temps

Hi havia un anunci, fa temps, que es preguntava si l'autèntic luxe no era l'espai. Jo em pregunto si l'autèntic luxe no és el temps.

No vull parlar ni de Kant ni d'Einstein, sinó d'alguns vins que he begut recentment i que, en la meva opinió, han assolit la grandesa per la força combinada del temps i de la seva virtut intrínseca. Són tres ampolles de collites que ja en podríem dir antigues i que el temps les ha fet com són ara. Ja sé que, per motius que no puc entendre, el vi "vell" ha perdut la credibilitat. No tenim temps per esperar que un vi maduri i es veu que el mercat vol vins joves. Aleshores, fent de la necessitat virtut, fa temps que se'ns diu que no, que no té sentit esperar, que els vins es malmeten, que no hi ha res com la fruita d'un vi jove, que ara toca beure els 2010...

La primera ampolla és un Finca Malaveïna 2003. A l'etiqueta hi diu que està fet amb un 40% de merlot, un 10% de garnatxa i la resta a parts iguals entre sirà i cabernet. Se'n van ver 28.468 ampolles i em sap greu pensar que la majoria d'aquestes ampolles ja fa anys que es van buidar, molt abans que el vi pogués desenvolupat les virtuts impressionants que jo hi he trobat ara. De fet, jo mateix n'he quedat sorprès. He tastat molt bones ampolles de Malaveïna, però aquesta potser les supera totes. Aromes molt complexes i perfectament netes, amb sensació de profunditat i concentració. A la boca hi entra com una gran esfera que es va desfent en capes consecutives (com una ceba) i després es va allargassant sense perdre l'equilibri. Ple de vida, però també ple de maduresa, ple de temps. Magnífic!

Dec a l'Adrià —el fill d'en Josep Lluís Pérez— el plaer de tastar un màgnum de Cims de Porrera 1997. La guineu —que no les pot haver— diria que va ser una collita fluixa, però ja us asseguro jo que aquest màgnum, que fins avui ha dormit al celler de Porrera, és una de les coses més delicioses que he tastat darrerament. És ben cert que els paladars massa acostumats als vins joves (pa tou?) hi posarien objeccions, però la llarga i plaent suavitat d'aquest vi, begut avui, ens incita a reflexionar sobre fins on pot arribar un priorat de quinze anys.

I la darrera ampolla de la que voldria parlar —però em mancaran les paraules— és un Reserva Particular de Recaredo 1984. He tastat aquest vi en dues ocasions memorables, sempre a les galeries de les caves de Recaredo, amb l'ampolla acabada de degollar, després d'un quart de segle de temps de criança. De la primera vegada ja en fa uns dos anys i mig. La segona va ser ara fa poc, quan vaig tenir l'honor de ser convidat a la celebració dels 50 anys —i 39 collites— de la Reserva Particular. Que jo parli aquí d'aquest vi sublim, quan en aquella festa hi havia alguns dels millors experts, només em podria dur al plagi o al ridícul. Podria parlar —això sí— de les meves sensacions, del meu personal èxtasi —que no deu interessar ningú. En lloc de fer res d'això, em limitaré a fer una reflexió molt concreta: Situem-nos a l'any 1984 i pensem en en Josep Mata Capellades i els seus fills fent aquest cava, seguint uns principis que, possiblement, només podem entendre ara que han passat vint-i-cinc anys. Ni el rendiment immediat, ni l'èxit fàcil, ni molt menys cap tripijoc mediàtic podien moure'l a fer el que calia fer per aconseguir això que ara jo he begut. Només el devia moure fer les coses com creus que s'han de fer, amb obsessió per la perfecció. I posar-les a les mans del temps.