Postals de Falset 2015

Després d'unes hores al que es coneix com el Tast de Professionals 2015 al Castell del Vi de Falset, el que em ve més de gust no és pas escriure llargues disquisicions ni interminables notes de tast, sinó enviar unes quantes postals com aquestes:

Em va encantar aquest Vespres 2014, fet amb un 90% de garnatxa i un 10% de carinyena i criat lleugerament en un tonell de dos mil litres. El fa en Josep Grau a Marçà i jo encara no el coneixia. Elegant, fresc i subtil, d'aparença —només aparença— simple. Una de les bones sorpreses de la diada.

La vella garnatxa peluda d'on surten les poques ampolles que hi haurà de Teixar 2013 deu seu com una cosa sobrenatural, perquè les delicadeses a què dóna lloc són tant sublims que, mentre el tenia a la boca, pensava si era el millor vi de tota la mostra. Fa temps que els vins de Vinyes Domènech m'emocionen a cada tast.

El que serà el Porrera 2013 de Vall Llach ja està a punt de passar a l'ampolla. L'esperit d'aquesta casa tan honorable hi és en tota la seva plenitud: dolçor embriagadora i maduresa completa. Quin vins més grans!

Els vins de Ferrer-Bobet tenen una elegància i una autenticitat que em fan delir. Aquesta vegada m'ha agradat conèixer el primer vi que fan amb les vinyes joves pròpies. Es diu, simplement, Ferrer Bobet 2013 i hi domina la carinyena. Fresc, equilibrat, deliciós.

Quin preferiu? El Manyetes 2013, intens i complex, o el Mogador 2013, dens, clàssic i càlid? Jo cada vegada em decanto més cap al Manyetes. Potser perquè és 100% carinyena? o perquè, en aquest moment tan prematur, s'ofereix millor al tast que no pas el Mogador?

Una altra gran i inesperada sorpresa. Una petita producció experimental del celler Gratavinum: Àmfora 2013, amb un 85% de carinyena i un 15% de garnatxa, criat en àmfora de terrissa. Perfum deliciós, sensacions fluides i fruitades. Un petit —o gran!— miracle!

La carinyena del Clònic 2013 de Cedó-Anguera és magnífica! Clàssica, balsàmica, deliciosa. Per algun motiu, fins ara m'havia passat desapercebuda.

Martinet! Els dubtes que em van generar els vins de l'any passat, s'han repetit aquest any. Els Escurçons 2013 em fa dubtar entre l'èxtasi i la perplexitat. El Camí Pesseroles 2013 feia de molt mal beure: es trobava en un estadi que exigeix repòs. El Clos Martinet 2013: aromes encisadores, clàssic i poderós, de llarga vida.

L'any dotze, segons l'he vist a Falset

De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

• No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
• Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
• Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

• Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
• Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.

• Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
• Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
•  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.

• En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
• I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

Lectures de la llista Parker-Miller

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

• La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
• A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
• Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.


Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

• Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
  
• Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).

  El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.

• Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!

  Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.

• Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.

  Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
  

• El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.

  Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)

  Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.
  

(continuarà)

Tast amb Llops

Diuen que els llops ja han tornat a Catalunya, després de cent anys d'absència, però el dia del "Tast amb Llops" no en vàrem veure cap. Dic "veure" i no pas "beure", perquè si hi havia o no algun "llop" a dins de les ampolles d'aquest tast excel·lent, és una cosa que hauríem de discutir...

Ja fa cinc anys que Gratallops organitza aquest tast dels vins de la vila —que no és el mateix que els vins dels cellers de la vila— i aquest mes d'abril vaig poder participar-hi. Nou cellers de Gratallops i cinc cellers convidats presentaven els seus vins que, en alguns casos, eren mostres de bóta de la collita 2009. Fet i fet, una bona oportunitat per conèixer millor els vins d'aquest indret privilegiat.

Parlem de cada collita per separat, i comencem per la més jove, la del 2009. El primer que cal dir és que aquests vins encara no estan acabats de fer i que, per això mateix, d'aquí a un any o dos —o deu— poden presentar virtuts totalment diverses de les que presentaven ara mateix.

Em van impressionar els Manyetes. Parlo en plural perquè la vinya que abans donava el Clos Manyetes —que després va passar a dir-se simplement Manyetes— ara dóna dos vins diversos, perquè en René Barbier ha decidit separar les vinyes de coster de les vinyes en terrassa que, a més, tenen orientacions diferents. Tenim, doncs, el Manyetes 2009 —meravellosament aromàtic i floral— i el Solertia 2009 —complex i subtil, amb prou matèria. Dos vins que encara han d'evolucionar molt, però que sembla que seran majestuosos.

En una altra zona de l'espectre, hi podem situar el Vuit 2009 —del celler Vinya del Vuit, en que hi participa en René Barbier fill—, potser el vi més espectacular del tast. Carinyena en un noranta per cent, amb un volum immens i una força desbordada que encara s'ha de domar. Podria esdevenir un vi realment gran.

Vaig tastar dos vins "de casa bona" que em van decebre: el Finca Dofí 2009 i el Laurel 2009. Com que es tracta, com he dit abans, de vins que encara no han completat la seva evolució natural, és assenyat i convenient no emetre judicis negatius contra ells. Però tampoc no he pas d'amagar que no em van agradar. Haurem de veure com estan d'ara en un any.

Si parlem dels 2008, hi havia dos vins meravellosos que vaig tastar diverses vegades —en un evident abús de la generositat del celler. Es tracta dels vins del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. L'Artigas 2008, amb un 70% de garnatxa, em va semblar magnífic: complex i equilibrat, amb força, molt fresc, molt satisfactori, deliciós. Per a mi, el vi de la nit. El Cirerets 2008, amb un 90% de carinyena, és elegant, cremós, molt fluid, molt equilibrat. Dos vins que em van enamorar. Pel que fa al nom del primer d'aquests vins, resulta que, prop del celler, hi ha un indret anomenat "Les Artigues". Com que no crec que els propietaris d'aquest celler —en Michel i la Christine Vanhouette— hagin volgut retre homenatge a José Gervasio Artigas Arnal, l'heroi de l'Uruguai, ens tornem a trobar amb un altre exemple lamentable de menyspreu a la llengua i al país. Ja en començo a tenir el pap ple, de tot plegat.

Seguint amb els 2008, però ara en una línia més càlida, he de dir que em va agradar molt i molt Lo Givot 2008, del Celler del Pont, de la Vilella Baixa. Un vi de gran volum, sedós i embolcallant, complex i càlid, substancial. Un vi —i un celler— que m'agradarà conèixer amb més deteniment, quan tingui temps de fer-ho.

Vaig tastar molts altres vins, força diversos, sempre interessants. Com el Planassos 2008, del celler Saó del Coster, perfumat i cremós. Com el saborós Gratallops 2009 de l'Àlvaro Palacios, o el blanc d'escanyavelles del celler Ripoll Sans. I, si parlem de collites anteriors, el 2/3 2006 de Trio Infernal, ratllant la perfecció, o la meravellosa garnatxa 2007 del Châteauneuf-du-Pape de Tardieu-Laurent. I encara altres coses que no tinc temps de comentar...

L'organització de l'acte em va semblar una mica justeta, amb menges de bona qualitat, però més aviat migrades. Afortunadament, la grandesa dels vins que se'ns oferien dissimulaven prou bé qualsevol mancança.

En Parker ha parlat!

En Parker ha parlat: Ja s'han publicat les puntuacions que l'equip d'en Parker ---és a dir, en Jay Miller--- ha donat als vins catalans que han tastat.

"..and the winner is..." podríem dir, imitant el moment en que es fan públics els premis Oscar.

Els dos vins classificats en primer lloc, ex-aequo amb 98 punts, són dos vins que ja en anteriors anyades han merescut els elogis de l'equip Parker. Són Espectacle del Montsant, aquesta garnatxa poderosa i escassíssima d'una vinya que en René Barbier va salvar in-extremis de l'anorreament, i Clos Erasmus, un dels "Clos" primigenis del Priorat modern. L'enhorabona a en René, i a la Daphne i a tota la gent que hi ha al darrera d'aquests vins, com l'Esther Nin, en Chistopher Cannan i en Fernando Zamora.

Poc puc parlar d'aquests dos vins. De l'Espectacle, en tinc una única ampolla ---que vaig poder aconseguir amb gran dificultat--- i és de la collita 2005, una collita que sembla ser inferior a les tan aplaudides 2004 i 2007. Clos Erasmus és també un vi no gaire fàcil d'aconseguir. Jo només he pogut tastar la collita 2002 i, repassant les meves notes, observo que no em va impactar excessivament, potser perquè la collita 2002 va ser força atípica o potser perquè vaig tastar el vi en un estadi massa prematur.

Per sota d'aquests dos vins, Parker-Miller destaquen, entre els vins de la collita 2007:

• Amb 97 punts, cap vi.
• Amb 96 punts, L'Ermita i Clos Mogador;
• Amb 95 punts, Nit de Nin i Doix;
• Amb 94 punts, Somni de Portal del Priorat; Coster de Mas Sinen; Vall Llach; Laurel (el segon vi de Clos Erasmus) i Clos Figueres.

(M'agrada veure el Clos Figueres en aquesta llista perquè, en les collites que he tastat, m'ha semblat que aquest vi pertany al màxim nivell.)

Quina importància té aquesta llista de vins catalans puntuats? Es podria argumentar que "nosaltres" ja sabem que aquests vins són excel·lents, sense que en Jay Miller ens ho "descobreixi". Es podria argumentar que aquesta llista reflecteix el gust individual d'una persona concreta, que podria estar molt allunyat del nostre propi gust. O que està feta per orientar el consumidor americà i està sota la influència dels interessos comercials d'un reduït nombre d'importadors dels USA. Es podria dir tot això i molt més. Però és innegable que aquesta llista ---que, ens agradi o no, és LA llista--- té una importància econòmica i mediàtica immensa i ser-hi és un èxit que mereix ser reconegut i aplaudit. Dit això, que cadascú begui el que bonament li plagui, sense pensar en llistes ni en puntuacions!

Un matí a Clos Mogador i set copes de Manyetes

Des de la terrassa de Clos Mogador es veu el poble de Gratallops i, com a teló de fons, els graus del Montsant. Hi ha un jardinet on s'hi atapeeixen les plantes d'olor, que dominen sobre un fons de sentors de verema. Encara que aquí no s'hi fessin alguns dels millors vins del país, el lloc seria extraordinari. Però no he vingut per apreciar-ne la vista panoràmica (o potser sí?) sinó per conèixer millor aquest celler fonamental i les vinyes on neix d'admirable Clos Mogador i l'elegantíssim i personalíssim Manyetes. I ho faré de la ma d'en René Barbier (el fill), persona amabilíssima, que vessa entusiasme i coneixement.

En René comença duent-me a la vinya de Manyetes, d'una bellesa mineral i sòlida. Del vi que neix aquí ja n'he parlat en alguna altra entrada d'aquest blog, però ara en podria parlar amb molt més coneixement de causa. No només per haver trepitjat la vinya de Manyetes, a Gratallops, i haver escoltat les acurades explicacions d'en René, sinó perquè vaig tenir el privilegi, fa uns pocs dies, de fer un tast vertical de totes les collites d'aquest vi formidable, un tast presentat i explicat per en René Barbier (el pare).


Totes les collites de Manyetes, del 2001 al 2007! Quina experiència! Quina demostració irrefutable de la grandesa d'aquest vi i de com pot afinar-se amb el pas del temps! Quin plaer poder apreciar, amb l'ajuda de l'autor, les subtils variacions de l'obra en cada diversa anyada i, al mateix temps, la intrínseca persistència d'una personalitat pròpia i característica!

El tast va començar amb el 2005, viu i mineral, que es troba, diria, en un moment de transformació, en l'inici d'una nova etapa, i que sembla marcar un cert punt d'inflexió en l'estil d'aquest vi. El 2002 sorprèn per la seva qualitat i elegància en un any tan difícil. M'agrada per una certa linealitat i equilibri, pel seu nas múltiple i l'agradable sensació fresca que transmet. És cert que és el més dissonant de tota la col·lecció, però, si hi paro atenció, no hi manca l'esperit Manyetes. El contrast amb l'expressivitat del 2003 és extraordinari! Mineralitat, profunditat, pas de boca impecable, molt ple de tot, amb moltíssima fruita, molt gran. Així el descric a la meva agenda, amb unes notes imprecises que prenc a ma alçada, irreflexivament. Quan arriba el 2004, tots callem, impressionats. Cal afinar els sentits per tastar un vi de gran complexitat, cremós i mineral, fresc i saborós, amb una estructura monumental i molta molta vida per davant. El 2006 sembla que estigui encara una mica tancat i sembla que necessitarà més temps per començar a mostrar les seves capacitats. El 2007, amb una matèria impressionant, serà, de ben segur, molt gran, més endavant.


L'últim vi del tast va ser el 2001, l'any de les meravelles. Manyetes 2001! Un gran vi, molt afinat i complex. Viu, fascinant, fresc, profund! Un vi per anar tastant amb atenció i delectança, lentament.

No tinc cap dubte que, entre la visita al celler i el tast vertical, he après moltíssim sobre el Priorat. I, entre moltes altres coses, tinc més motius que mai per lamentar que els magnífics vins del Priorat s'estiguin consumint massa joves. Sap greu pensar en tantes i tantes ampolles que han desaparegut abans de créixer fins a la seva maduresa. Si tingués la capacitat de donar consells, demanaria que guardéssiu els grans Priorats, que tinguéssiu paciència, que gaudíssiu avui de tants vins com hi ha que demanen ser beguts en la seva joventut, i esperéssiu a que les grans ampolles hagin complert, si més no, el seu desè aniversari.

En podeu dir terroir, si us ve de gust

L'obsessió de categoritzar, puntuar, establir rànkings i, en definitiva, l'obsessió del "number one" o el "best seller" és una de les conseqüències nefastes d'aquest món globalitzat que ens ha tocat viure.

Renego amb força d'aquesta tendència que vol reduïr l'experiència sensorial, multidimensional ---i profundament subjectiva--- que ens generen els bons vins, degustats ens l'ocasió apropiada, a una única dimensió.

Una poesia de 100 punts o una posta de sol de 100 punts són termes ridículs, que cap persona culta no gosaria utilitzar. De la mateixa manera, en un bon vi hi ha una multiplicitat de matisos que, si som capaços de discernir-los i apreciar-los, poden donar lloc a una experiència remarcable. Però aquests matisos no es deixen encabir fàcilment en un esquema lineal, numèric, objectivable.


Dic això a rel del Manyetes 2005 que formava part del darrer tast del nostre grup. Un vi excel·lent que, possiblement, no formarà part de les "llistes dels millors Priorat", però que ens va enlluernar a conseqüència, principalment, de la seva fidelitat a un estil i un país concrets. És el vi menys conegut (no pas el "segon vi") del Celler Clos Mogador, de Gratallops, on en René Barbier encunya alguns dels vins més grans del nostre país.

Els aficionats al vi tenim un deute infinit amb en René Barbier i el petit grup de pioners del nou Priorat. Tenir al costat de casa el bé de Déu dels vins del Priorat ---del Clos Mogador a L'Ermita, passant pel Vall Llach, el Clos Martinet, el Doix o el Clos Erasmus--- és un privilegi. D'altra banda, en el creixement ---potser excessivament accelerat--- que sotragueja el Priorat d'avui, hi trobem un afany, perfectament legítim, de buscar un cert "nou estil" que alguns titllen de "més internacional". Afortunadament, aquest Manyetes (i molts d'altres) mantenen uns paràmetres prioratins estrictes. Digueu-ne "terroir", si voleu. El cas és que la degustació del Manyetes 2005, que recomano amb ple convenciment, ens va confirmar, si és que mai cap de nosaltres ho havia posat en dubte, que el Priorat existeix i és un referent universal.