L'Oratori: criança sense fusta

Entre Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes hi ha una carretera estretíssima que supera la lleu elevació que separa els dos municipis. En aquest petit altiplà —just quan la carretera passa pel costat del cementiri— hi trobem un sol que potser és el millor del terme de Sant Climent, i unes velles vinyes de Martí Fabra, el gran celler d'aquesta zona i un dels cellers empordanesos que, al llarg dels anys, més ampolles memorables m'ha donat.

A la banda de ponent de la carretera, davant per davant del cementiri, hi ha les vinyes d'on surt el Masia Carreras, el Grand Vin del celler, un vi que, més o menys, he anat seguint en cada nova collita, des de la del 1998. Recordo que aquest celler era encara força desconegut en l'època en que Robert Parker el va presentar al món amb paraules com aquestes: "...a dead-ringer for a Châteauneuf du Pape from Henri Bonneau or Domaine Pégaü [...] huge perfume [...] tremendous complexity..." En Parker parlava de la collita del 1999, una collita que va néixer en una època en que encara poca gent de casa nostra creia en les virtuts de la nostra garnatxa...

Però ara no vull parlar de les vinyes del costat esquerre —les venerables garnatxes velles d'on surt el Masia Carreras— sinó de les vinyes de l'altra banda, més joves, plantades en una zona que es coneix, tradicionalment, com L'Oratori, en un terreny que mira a Mollet i a les muntanyes de la Serra de Rodes.


D'aquestes vinyes en surt un vi que duu aquest mateix nom —L'Oratori— i apareix per primera vegada amb la collita 2007. És un vi amb "criança", però sense fusta. El que vull dir és que el vi s'ha criat durant dotze mesos en dipòsits de ciment subterranis, una elaboració poc habitual al nostre país (Comalats és un altre celler que elabora un vi d'aquesta manera) però ben coneguda en altres zones, com ara Châteauneuf-du-Pape, per exemple.

L'Oratori 2007 conté un 50% de Garnatxa —de fet, la variant autòctona que se'n diu Lledoner, suposo—, un 30% de Cabernet i la resta de Carinyena. Més enllà de la qualitat del vi, que està a l'alçada de la trajectòria del celler, m'agrada el seu caràcter innovador i diferent. Tastar-lo és un plaer, però també una petita lliçó d'enologia pràctica perquè fa que te n'adonis de la immensa complicació dels processos bioquímics que tenen lloc al si del vi, amb el pas del temps. En parlo amb en Joan Fabra, l'artífex de tot això, i li comento com m'ha sorprès trobar en aquest vi —que, recordem-ho, no ha passat per fusta— una mena de "cremositat fresca" que jo, en la meva ineptitud, hauria relacionat amb el contacte del roure. Ell m'explica que el vi, en el temps que passa al dipòsit, sofreix unes transformacions que li aporten virtuts i matisos valuosíssims, diferents dels que vindrien de la fusta, però gens menyspreables, sempre que partim d'una primera matèria de gran qualitat.

Fruita fresca i molt neta, una certa originalitat i aquest toc lleugerament cremós que he comentat són algunes de les característiques d'un producte que és força més complex que un vi jove però més fresc que la majoria de vins "de criança". Un nou producte de qualitat en el catàleg del celler Martí Fabra.

Al llarg dels anys en que he anat visitant aquest celler cada estiu i tastant els seus vins diversos, m'he preguntat, sovint, quin deu ser el "secret" de la qualitat que, més enllà de la natural variabilitat de les collites, es fa evident en cada nova ampolla que tasto. Ara mateix, tinc a les mans una copa del Flor d'Albera 2008 —un moscatell perfumat i fresc amb dotze mesos de criança en roure d'Allier— i em meravella el seu joc de notes dolces i notes àcides en contrapunt continu. És evident que en Joan Fabra i el seu pare Martí Fabra tenen un excel·lent domini de l'enologia i un delit per la qualitat, però hi ha d'haver alguna cosa més.

Potser l'origen de tot l'hem de trobar en aquestes vinyes excepcionals, en aquests terrers d'on la família Carreras en treu vi des del segle XII, en aquestes parcel·les de nivell Grand Cru. En Joan Fabra m'explica, mentre trepitgem les vinyes amb ceps de 80 anys, la importància que, segons ell, té la biodiversitat entre els seus ceps, que no provenen pas d'un mateix clon, ni d'una selecció massal. Em parla de la baixa fertilitat, de rendiments minsos, de la pissarra i de la tramuntana...

En acabat, tasto en primícia un vi negre excepcional que podria esdevenir, en un futur, un nou producte en el catàleg d'aquest celler. Estic segur que en parlaré quan arribi el moment.

La Vall del Riu Corb i els seus vins (2)

El petit poble de L'Ametlla, a la Segarra, es troba enlairat sobre la Vall del Corb i gaudeix d'una panoràmica immillorable en tota la volta de l'horitzó. En dies clars, tot el Prepirineu català se't fa present, suspès sobre l'altiplà, i el conjunt paisatgístic és del bo i millor que el nostre país pot oferir.

En aquest indret, a uns 700 metres d'alçada, en una contrada coneguda tradicionalment com Els Comalats, hi ha les dotze ha de vinyes de cabernet d'en Jaume Bonet. Es tracta d'un projecte ---El Celler Comalats--- que es va posar en marxa a finals dels vuitanta i que mereix la nostra atenció. Com vaig comentar en aquest mateix blog, és un dels pocs cellers de la capçalera del Riu Corb amb personalitat pròpia, i és un celler que fa alguns vins amb unes certes singularitats que cal remarcar.

El conreu de la vinya segueix els principis de l'agricultura ecològica. La vinificació es fa a peu de vinya i el celler de criança es troba en un antic casal de Vallfogona. La producció, ja ho he dit, és absolutament monovarietal de cabernet sauvignon, una característica interessant, però que comporta també una certa servitud, i representa una aposta agosarada. El contrast tèrmic entre el dia i la nit és força elevat i la neu, mantes vegades, cobreix les vinyes. Més encara en aquest hivern del 2010, de tanta i tanta neu!

Parlaré dels tres vins d'aquest celler que més m'han interessat. D'una banda, un Comalats 2009 "sense sulfits". Sí, tal com sona: en Jaume Bonet m'insisteix perquè tasti aquest vi i em garanteix que està elaborat sense addició de sulfurós. Molt s'ha parlat de si és o no possible fer un vi així però el cert és que aquest vi existeix i és expressiu, senzill, madur, llaminer i, no cal dir-ho, sense el mínim rastre de cap defecte.

Amb una copa d'aquest vi a la ma, em faig la pregunta que tantes vegades m'he fet: Si a les etiquetes és obligatori indicar el grau alcohòlic, per què no és obligatori indicar la quantitat total de sulfits? De cap manera em vull erigir en un apòstol de l'anti-sulfurós, però a mi em sembla que la simple menció "conté sulfits" que duen tots els vins (menys aquest) no és gens informativa, no us sembla?

L'altre vi que vull comentar és el que el celler anomena Comalats Rosat 2009. I dic "anomena" perquè jo no el veig, gens ni mica, com un vi rosat. De fet, pel color seria un "claret" (qui recorda, en aquests temps de tanta sobre-extracció, les delícies del claret?) i, per les qualitats en boca, un vi de projecció lineal i elegant, fresc i amable, ben perfilat.

Finalment, tenim el Comalats Reserva 2003, un cabernet amb criança en fusta, potent i equilibrat, força tànnic, embolcallant i amb gran volum, un vi que s'arrodoneix moltíssim amb una bona oxigenació i que, per això mateix, recomano decantar amb prou antelació.

Si ara deixem Vallfogona i baixem riu avall, anirem trobant vinyes ufanoses i ens acostarem al poble de Nalec on hi ha un celler relativament nou que també aposta per una producció personal i diferenciada. És el Celler Analec. Treballen amb syrah, macabeu, ull de llebre i cabernet d'unes 20 ha de vinya pròpia. Fan cava (que no és "cava" en el sentit legal de la paraula, perquè la zona no està inclosa a la D.O. cava), un vi de criança curta anomenat La Creu i un negre que du el nom d'una de les vinyes del celler: La Romiguera.

El vi que he trobat més interessant d'aquest celler és, precisament, aquest La Romiguera 2008, fet amb ull de llebre, syrah i cabernet. És ben equilibrat, fresc, i té un punt de sorprenent, amb un bon joc de fruita i fusta i un pas de boca prou fi.

Mentiria si digués que crec que els vins de Comalats i els vins d'Analec han arribat ja a la perfecció. Però sí que són vins, ja ho he dit, amb unes clares virtuts, i són cellers que cal encoratjar a seguir en la recerca de la qualitat i la personalitat.

La vall del Riu Corb i els seus vins

La divisió comarcal del trenta-sis va esmicolar la capçalera del riu Corb entre tres comarques. La part superior, d'Albió cap amunt, malgrat formar part d'aquella zona de la Segarra que s'havia denominat tradicionalment "Els Comalats", es va incloure, contra tota lògica geogràfica, en la Conca de Barberà. (Un pagès em deia amb energia, mentre recorria amb la ma tota la volta de l'horitzó: "On la veu, vostè, la Conca?") Aigües avall, Vallfogona de Riucorb s'ha mantingut a la Segarra, però a partir de Guimerà entrem, administrativament, a l'Urgell.

Malgrat aquest desmembrament d'una zona profundament segarrenca, la vall encara manté una unitat cultural i paisatgística que la singularitza. Són terres d'una certa alçada que, bona part de l'any, mostren una bellesa dura i difícil però que us captivaran completament si les visiteu pels volts del mes de maig, quan l'esclat de color és poderosíssim i les ancestrals cabanes de pedra seca semblen surar en la flonjor dels camps vermells, verds, i daurats. Arreu hi trobareu les restes del temps del Temple i del Císter ---com ara les pedres fantasmals, envoltades de vinyes, del que fou Santa Maria de Vallsanta--- i castells i conreus... i la vinya.

De Nalec fins a l'Ametlla, al llit de la vall i també a les zones elevades d'ambdós vessants, hi trobareu vinyes ben treballades, d'estètica amable. La zona forma part de la D.O. Costers del Segre però, vés a saber per què, va quedar exclosa, en el seu moment, de la D.O. Cava, malgrat que bona part dels raïms d'aquestes vinyes acabaven a les ampolles d'alguna de les grans empreses de Sant Sadurní.

Sap greu que les gents d'aquest indret no hagin trobat la manera que les seves vinyes donin un producte personalitzat i únic, que reflecteixi i condensi la virtut d'aquesta vall singular. Només hi ha dos cellers ---ja en parlaré més endavant--- que estiguin treballant en els seus propis projectes enològics, mentre la major part del raïm, pel que he pogut saber, acaba a cellers llunyans i uniformitzadors o es malvèn a elaboradors sense cap objectiu de qualitat.

Les dues úniques excepcions, ara per ara, són el Celler Analec, a Nalec (es pronuncia Naléc) i el Celler Comalats a l'Ametlla de Segarra. Em refereixo, és clar, a la capçalera de la vall en sentit estricte i estic excloent, per tant, Vallbona de les Monges i l'admirable celler l'Olivera.

Deixo per a un escrit posterior el comentari dels vins d'aquests dos cellers. Mentrestant, si us abelleix, podeu mirar unes imatges de la zona seguint aquest enllaç:

La Vall del Riu Corb, juny de 2010.