El goig del tast vertical

El tast vertical —quan es tracta d'algun gran vi i s'hi poden tastar mitja dotzena de collites, o més— és un dels grans delits a que podem sucumbir. Si hi anem amb els sentits esmolats i si la nostra capacitat sensorial fos prou penetrant, això és el que podríem discernir-hi:

• La variabilitat de les collites, de la saó de la terra, del règim de pluges i sol, de la vida del cep. Aquest és el factor principal, si realment estem parlant de vins —cada dia n'hi ha més— que volen que cada anyada reflecteixi l'essència d'aquell any concret. En canvi, si parlem d'un enòleg que malda perquè el seu vi es mantingui cada any igual a ell mateix, el tast vertical perdrà una bona part del seu encant. Hi ha qui diu —recordo haver-ne parlat amb en Carles Pastrana enfront d'una copa de Clos de l'Obac 2004 i una altra de Clos de l'Obac 2002— que només aquells vins que mantenen exactament el mateix cupatge any rere any poden proclamar que reflecteixen el valor de la collita.
• L'evolució dels cupatges, dels mètodes de vinificació; l'addició —o subtracció—d'una nova partida de vinyes, el canvi de fustes, els profunds misteris bioquímics de la fermentació i la criança.

 

• El canvi en les intencions de l'enòleg, percaçant nous paradigmes, aprenent a entendre millor les seves vinyes cada any que passa, llimant errors, gosant seguir nous camins. Fins i tot, el relleu generacional —com en aquell tast inoblidable de Clos Martinet del 1990 al 2004, quan vam arribar a la primera collita de la Sara.

• El pas del temps, que tant m'emociona sempre! Parlo del pas del temps a un doble nivell. D'una banda, el pas dels anys, que fa que cada vi tingui una edat cronològica diferent i una edat de maduració que no sempre es correspon amb l'edat cronològica. Però també el temps a la copa perquè, en aquests tastos que involucren una colla de vins i s'allarguen algunes hores, els vins van canviant constantment —cadascun al seu propi ritme— i les converses i les valoracions a que donen lloc són infinites.

Tot això —i alguna cosa que em deixo— podríem haver experimentat l'altra nit, a les vinyes d'Arché-Pagès, mentre participàvem, al·lucinats, al convit generós d'en Bonfill i la Marta que, més enllà de llepolies que deixaré per algun altre article, va consistir en el tast complet de totes les collites d'aquest gran vi de l'Empordà que es diu Bonfill —com el nom de fonts del seu autor.

Al nostre costat teníem en Bonfill Arché (segons les dades de l'Idescat, a tot el país hi ha menys de cinc persones que es diuen Bonfill de nom de fonts) i al nostre davant hi havia les sis copes de Bonfill 2004, 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009. Aquest gran vi de Capmany va començar com un 70/30 de garnatxa i cabernet i ha anat incorporant pas a pas la carinyena fins al moment actual en que el vi és pràcticament un 50/50 de garnatxa i carinyena.

Quan un grup de persones s'enfronten a un tast vertical, cadascú trobarà el seu punt d'equilibri en una collita més recent o més antiga. En el meu cas —ja sé que em fascinen els vins que han perdut una part de la seva corpulència una mica agressiva i l'han substituïda per una certa calma tensa— em va enamorar el 2005 i vaig també trobar virtuts delectables en el 2004 —no acabo d'estar d'acord amb en Plutarc quan diu que, quan ens anem fent vells, tendim a preferir els vins potents. Amb la collita 2006 va entrar la carinyena al cupatge del Bonfill i el vi és excel·lent —com ho són tots els de la sèrie— però em va semblar que estava en un cert moment d'indecisió. Ja he cantat les belleses del 2007 en un article d'aquest bloc i, després d'un ensurt inicial —per una "mala copa"— vaig poder-ne apreciar la força i la plenitud de sabor. El 2008, que podria ser el millor del tast, malgrat que encara reclami un temps d'ampolla per acabar de posar ordre a la gran matèria que conté, va despertar en tots nosaltres instants de profunda complaença. El 2009 encara és al celler i està força tancat en ell mateix. Només n'hi ha 2200 ampolles i n'hauríem de comprar alguna i oblidar-la a algun racó del nostre celler fins que tot el que duu a dintre esclati i es manifesti.

El discret encant de la collita 2002

Mica a mica, van buidant-se les ampolles que encara em queden de la terrible collita del 2002. Va ser un any fred i plujós i la vinya va estar sotmesa a tota mena de malures. Molts vins d'aquell any són dignes d'haver estat oblidats, però n'hi ha alguns que, ara que estan propers al seu desè aniversari, posseeixen una certa elegància que a mi me'ls fa força atractius.

Per exemple, el Clos de l'Obac 2002. Aquest vi me'l va fer tastar en Carles Pastrana al seu celler de Gratallops, juntament amb el gran Clos de l'Obac 2004 —i altres delícies que explicaré en algun altre moment— en un dia força fred de l'hivern passat. Tastar aquests dos vins en paral·lel podria semblar una mena joc del tipus "David versus Goliat": Un gran vi de l'excel·lent collita del 2004, amb 95 punts de R.P., intens i complex, poderosament prioratí, enfrontat a un modest 2002, que no va passar dels 86 punts de R.P., subtil i elegant, amb qualitats de les que, en èpoques passades, s'anomenaven femenines.

El resultat d'aquest enfrontament —si en podem dir així— va ser que, sense menystenir la qualitat del 2004, l'ampolla que em va fascinar i l'ampolla que jo vaig endur-me a casa aquell dia va ser la del 2002. Quan l'he destapada, hi he trobat fruita amagada i subtil sobre un fons força cremós i amb uns torrats elegants i persistents, molt ben integrats; i també aquelles notes terciàries clàssiques de cuirs i de tabac, sempre molt suaus. Un vi de virtuts una mica amagades, que convida a tastar a pleret.

Un altre 2002 que he begut en aquests darrers mesos és el Cérvoles 2002. El vaig trobar complex i molt sòlid, amb bona evolució i un cos equilibrat i encara molt viu. Fruita agradable i torrats i pastisseria. Compota i cabell d'àngel i un pas de boca amb bona textura, lleument vellutada. "Persistència i elegància", vaig anotar a la meva agenda. Tinc la sort de tenir al meu celler alguna ampolla de (poc o molt) cadascuna de les collites de Cérvoles, perquè intueixo que aquest vi pot ser molt interessant als vuit o dotze anys, com ha estat el cas amb aquest 2002.

Per a l'àpat d'avui també he triat un 2002: Gran Claustro 2002, del celler del Castell de Peralada. A l'etiqueta hi llegeixo que només se'n van fer unes 14.000 ampolles i que les varietats són cabernet sauvignon (59%), merlot (23%), garnatxa (10%) i carinyena (8%). Aquí sí que hi he trobat poques coses que em recordin els freds d'aquell estiu del 2002, perquè el vi, tot i l'evolució que hagi pogut fer en aquests anys d'ampolla, té una gran potència i es mostra immens a la boca, amb un gran volum, textures una mica vellutades i tanins de bona maduresa. El nas és força característic —pebrot, tanmateix, però també fruita madura— i tot ell es mostra viu, amb gran matèria, però també amb prou equilibri. Encara en tinc una copa al meu costat, mentre escric això, i vaig bevent-ne mentre penso com n'és de fútil voler condemnar a priori —de manera genèrica— tal o tal collita.

Dos vins del Priorat al tast 36 del GMT

Aquest Ferrer-Bobet Selecció Especial 2005 encara no prové de les vinyes pròpies d'aquest nou (i espectacular) celler del Priorat, sinó de raïms comprats a altres viticultors. És un vi on la carinyena hi és majoritària i que té un nas magnífic, amb aromes de tota mena, principalment de fuita madura, i un indici de flors. L'atac és potent i encara una mica massa agressiu, però el segueixen bones sensacions de frescor i elegància. Hi hem trobat un punt de complexitat i subtilesa, en un conjunt harmònic i reeixit. El celler ha trobat una nova manera d'interpretar el Priorat.


L'altre vi català que hem tastat en aquesta sessió de novembre del nostre grup de tastavins, és el Miserere 2002 de Costers del Siurana, el celler dels pioners Carles Pastrana i Mariona Jarque, el mateix celler que produeix el Clos de l'Obac. Aquest Miserere va ser un dels triomfadors del tast. De color fosc però amb clars indicis d'evolució, vora lleugerament teula i llàgrima densa, té un nas de gran qualitat, amb notes afruitades ben embolcallades per la criança. Molt ben equilibrat, deixa una sensació elegant i plena. A la boca, és suau, equilibrat i amb volum. Que bé li han anat aquests pocs anys d'ampolla! Hi hem trobat un punt de cremositat vellutada, molt agradable. Es beu amb plaer i omple la boca i té un final llarg i sense arestes. Sembla que està en un moment de consum òptim. Ha estat una agradable sorpresa el veure com en un any fred i difícil com el 2002, aquest Miserere ha arribat a un nivell de qualitat tan alt. Ens confirma en l'opinió que la majoria de vins del Priorat els bebem, malauradament, uns anys abans d'hora.