Vinyes i vins d'en Gérard Gauby

Vaig conèixer La Muntada en una de les seves primeres collites, la del 2001, gràcies a una recomanació de l'Oleguer Martí —copropietari de Vins Noè, i bon amic— ja fa uns quants anys. El contingut d'aquella ampolla de La Muntada 2001 em va impressionar i encara ara el recordo —o crec que el recordo— com un vi poderós, de gran extracció i complexitat. Des d'aleshores —ai las!— no he destapat cap altra ampolla d'aquest vi que cada vegada és més icònic, però sí que he visitat un altre celler d'en Gérard Gauby, amb uns vins que també m'han impactat i m'ha fet reflexionar: Le Soula, a la Fenolleda.

Finalment, he pogut fer el que ja fa temps que tenia a la meva llista de prioritats: viatjar a Calce, al Rosselló, trepitjar les vinyes i el celler on neix La Muntada, tastar les darreres collites i endur-me a casa unes ampolles que destaparé en algun moment.

La meva anada a Calce va coincidir amb un canvi de temps profund que, en ple agost, va dur al Rosselló una tramuntanada freda i un cel de nuvolades d'aspecte amenaçador. Em va rebre la Marianna Baltazar i vam poder parlar de les característiques d'aquest celler emblemàtic. També vam tastar, al fons de la sala de criança, excavada a la roca, les collites recents dels diversos vins que elaboren.

La raconada on hi ha el petit nucli de Calce té una geologia força caòtica, amb una bona barreja de sòls de composicions diverses —calcari, esquists,...— estratificats de manera convulsa, sovint en disposició vertical. Pel que fa a les varietats dels ceps, hi ha també una gran diversitat: macabeu, chardonnay, garnatxa blanca, garnatxa grisa i carinyena blanca, entre les varietats blanques; garnatxa, carinyena, sirà i monestrell, entre les negres. Com en altres dominis d'aquesta zona, hi podem trobar alguna venerable vinya de carinyena que supera els cents anys. Sobre aquestes carinyenes centenàries del Rosselló, vegeu aquest article.

Al celler, hi veig una bona quantitat de dipòsits de ciment i, a la part subterrània, una col·lecció impressionant de tonells ovalats de la casa Stockinger. Si seguiu aquest blog, ja haureu llegit un parell o tres d'articles sobre aquests boters que tant de prestigi tenen. Per exemple: «Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan».

Quan arribem a la part més fonda del celler, allà on hi descansen les ampolles d'algunes collites memorables, és l'hora del tast. Aquesta zona s'endinsa a la roca del subsòl de Calce i la temperatura és fresca i, segurament, força constant. En un racó, hi ha uns dipòsits de terrissa on, segons m'explica la Marianna, s'hi cria una part del Muntada 2016; a les parets, ampolles i grans formats de collites com la 2000 o la 2001. La Marianna destapa unes ampolles on hi ha representats pràcticament tots els vins del celler, blancs i negres: Les Calcinaires, Vieilles Vignes, Muntada, i també la novetat del celler que és el blanc de maceració Jasse 2016, un muscat deliciós i enigmàtic.

Com ja esperava, aquests vins no tenen res a veure amb aquell La Muntada 2001 que vaig beure fa uns quants anys. Ara, com passa amb els millors cellers d'aquesta zona  —Gardiès, Pithon, Roc des Anges, Soula...(per parlar només dels que conec), tots sota la influència, directa o indirecta, d'en Gérard Gauby—, aquest vins tenen molta més lleugeresa i elegància, menys extracció, menys fusta, menys color.

D'entre tot el que tasto, Muntada 2015 destaca clarament. No en conec el motiu, però el vi que s'havia dit La Muntada —que és el nom ancestral d'una partida de Calce— ara ha perdut l'article i es diu simplement Muntada. Em sembla, en el breu temps del tast, que pot ser un gran vi, si bé encara està en un moment massa prematur de la seva —previsible— evolució. La Marianna em diu que ella pensa que 2015 podria ser una de les grans collites d'aquest vi. En tot cas, en compro una ampolla que vull deixar reposar alguns anys. Si, quan la destapo, jo encara en vull parlar i vosaltres encara em voleu escoltar, n'explicaré les virtuts en aquest blog (o allà on sigui).

Pregunto per les varietats que donen lloc al Muntada i em sorprèn que en Gérard demostri, respecte del tema de les varietats, una posició gens dogmàtica: simplement, cada any Muntada recull les millors partides disponibles, independentment de les varietats. La base, tanmateix, són la garnatxa i la carinyena de vinyes velles  —incloent aquella vinya de carinyena que supera els 120 anys—, que es complementen amb unes proporcions variables de monestrell i sirà.

M'ha agradat que aquest celler tingui a la venda, a banda de la collita més recent, també ampolles de collites més antigues, més madures i aptes per al consum immediat. Compro una ampolla de Vieilles Vignes 2012, que he destapat avui mateix. 

El Vieilles Vignes 2012 és vermell força fosc, mat, i al nas hi ha una agradable riquesa de tonalitats que van de la fruita esmorteïda a les espècies o el cuir. Hi ha profunditat i també elegància. A la boca hi ha una certa sensació de perfecció, una mica freda; hi ha persistència, fluïdesa, sabor. Els tanins, plenament integrats, van apareixent pas a pas, sempre dins d'una gran suavitat. És un vi on la criança en fusta es pot allargar fins els dos anys, però que no adquireix matisos fustenys ni oxidatius. Fins ara, és una de les ampolles de l'estiu.

Vins de la Fenolleda

A l'etiqueta hi diu que és un vi dels costers catalans, però la Fenolleda —que és on neix el vi del què vull parlar avui— és terra occitana o, com a molt, terra de frontera que es va integrar a l'estat francès pel tractat de Corbeil de 1258 i  la Revolució va annexionar als Comtats Catalans. En qualsevol cas, la relació amb Catalunya és incontrovertible. Quan, a tocar de l'any mil, els comtats de Cerdanya i Besalú van repartir-se els seus dominis, la Fenolleda va passar a Bernat Tallaferro —que va crear el vescomtat de Fenollet. Fins l'any 1111 el vescomtat estigué sota el domini dels comtes de Besalú però per un pacte signat el 1107 entre el comte Ramon Berenguer III de Barcelona i el comte Bernat III de Besalú, els vescomtes de Fenollet havien de prestar vassallatge als vescomtes de Narbona i aquests, als comtes de Barcelona.  [Font: Antoni Pladevall: GGCC 1985]

Però no toca parlar de comtes i vescomtes, sinó de vinyes i vins —i això és el que faré ara. Parlaré d'un celler del Domaine Gauby que vaig tenir el plaer de visitar la primavera passada, i dels seus vins —un dels quals és ara a la meva copa. Era un dia magnífic, d'aquells en què la Natura es mostra exuberant i plena de vida. Al petit celler del  poble de Prunyanes (potser n'hauríem de dir Prunhanas) em rep en Gerald Stanley i passem una llarga estona en què ell m'explica el com i el perquè dels seus vins, mentre anem tastant alguna o altra copa. M'agrada molt poder entendre aquestes metodologies que són força diferents de les que s'usen més cap al sud i aprendre que —afortunadament— els camins de perfecció són múltiples.

És un celler relativament nou que va començar amb la collita del 2001 i que, pel que jo sé, no és gaire conegut a la banda sud dels Pirineus. Es diu —ai las!— Le Soula. Les vinyes són una sèrie de petites parcel·les disperses que hi ha a l'altiplà de Sant Martí de Fenollet, entre els quatre-cents i els cinc-cents metres d'alçada, a una contrada preciosa que podeu descobrir si sortiu de Caudiers de Fenollet —on hi ha l'impressionant Castellfisel—, aneu cap el Viver i torneu a Sant Pau de Fenollet per la Fou. En total hi ha unes 22 ha (de cultiu biològic), amb algunes vinyes velles, com la de carinyena d'on surt el vi negre Le Soula.

Le Soula negre 2010 —en vaig obrir una ampolla la setmana passada— és majoritàriament carinyena d'una vinya de 5 ha plantada fa setanta anys. Té també sirà i una mica de garnatxa. El color és vermell molt fosc, i les aromes fugen totalment de qualsevol densitat de compotes, girant més cap a una discreta elegància de fruita fresca i herbes mediterrànies. Quin interès em desperta quan el bec! Per la fluïdesa, la finor, l'elegància, l'acidesa suau i equilibrada, els tanins gràcils, la gran persistència —sense excessiva calidesa, sense reducció apreciable. Cireres, gerds, magrana, jovenesa. En Gerald m'explica que la criança en bóta gran ha durat prop de dos anys, però de tots aquests mesos no en resta cap indici fusteny, només una agradable suavitat. Una altra cosa a tenir en compte és que hi va haver una maceració d'uns quinze dies amb els gotims complets.

Le Soula blanc 2010 que tinc a la copa ara —un vi de macabeu amb sauvignon blanc, garnatxa blanca, chardonnay, malvasia i fins una mica de vermentino— és tant o més interessant que el negre que acabo de comentar. Va entrar a la premsa amb tot el gotim i una part del vi s'ha criat en bótes de mida grossa durant més d'un any i mig. Contrasta enormement amb els macabeus de l'Empordà, per exemple. Al nas és un vi seriós, estricte, elegant, que troba el punt d'equilibri entre austeritat, frescor i un subtil perfum de flors. Entra incissiu i es resol en una sensació voluminosa i pura, feblement untuosa, molt mesurada, excel·lent. A mida que el vi ha anat airejant-se a la copa, em sembla que s'ha anat fent més deliciós, amb tremp i el pes just. M'està complaent profundament.

Quan vaig anar al celler, en Gerald em va donar a tastar també un vi blanc excepcional —vermentino i macabeu— que encara no estava comercialitzat. Era un blanc de maceració fet amb un cupatge de dues collites i em va semblar en aquell moment que era un gran vi, un vi de virtuts  notables. No l'he pogut tornar a tastar.

La Fenolleda és més a prop del que pensem i els seus paisatges —i els vins que fan en Gerard Gauby i els seus socis— justifiquen plenament que hi fem alguna escapada.

Vins que no he tastat

Jorge Luís Borges va dedicar un poema a un llibre que no havia llegit. Al "Otro Poema de los Dones" dóna gràcies a una llarga llista dels que, segons ell, són alguns dels dons més importants que ens han estat concedits i, en un vers, cap a la meitat del poema, dóna gràcies

"Por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,"

M'aixoplugo en aquest precedent il·lustre per parlar de tres vins que no he tastat —encara— però que m'atrauen i que la seva mera existència me'ls fa delectables i desitjables.

No he tastat mai Le Soula, el projecte de Gérard Gauby i Richards Walford a la Fenolleda. Suposo que podríem discutir llargament sobre si un vi de la Fenolleda —la mal coneguda comarca de llengua occitana que fa de frontissa entre el Conflent, el Rosselló i el Llenguadoc— ha de cabre o no en aquest bloc, però l'etiqueta del vi proclama inequívocament que es tracta d'un vi de les Côtes Catalanes i no penso fer-hi cap escarafall. El celler és al que fou la cooperativa de Prunyanes i les vinyes —unes vint-i-dues ha, amb alguna vinya plantada fa prop de cent anys— són a l'entorn de Sant Martí de Fenollet. A partir d'aquests terrers, en Gauby fa un blanc de sauvignon, macabeu, garnatxa blanca, una mica de chardonnay i encara un petit percentatge de varietats diverses com la malvasia o la garnatxa grisa, que es cria amb les mares durant divuit mesos en dipòsits de fusta de 600 litres. I també fa un vi negre de carinyena, garnatxa i una mica de sirà que es cria fins a vint-i-un mesos en fustes diverses. Ja he dit que no conec aquest vi, però sí que he tastat La Muntada, del mateix Gauby i el record d'aquest vi excel·lent em fa desitjar conèixer Le Soula. Em sembla motiu suficient per arribar-me fins la Fenolleda, algun dia.

Albet i Noya fa un dels vins més enigmàtics del nostre país. Es diu Belat i està fet amb una varietat autòctona recuperada per aquest celler, que sembla que no se'n coneix ni el nom. El projecte de recuperació de varietats antigues, prefil·loxèriques, d'Albet i Noya es va iniciar l'any 1998 i en una primera fase va consistir en recollir varietats de vinyes abandonades, molt velles, o de ceps individuals trobats en algun indret. Posteriorment, tres d'aquestes varietats han manifestat un bon potencial per fer vins de qualitat i una d'elles és la que dóna el Belat. De belat n'hi ha tan pocs ceps que només en surten cinc-centes ampolles cada any. Tot indica que l'interès d'aquest vi va més enllà de la seva raresa: Tinc amics que han tastat el Belat i em diuen que és realment un vi molt bo.

Pel que fa al tercer "vi que no he tastat"... no és del tot cert que no l'hagi tastat. Parlo de l'Estrany de Can Credo —és a dir, Recaredo— que és l'impressionant nou vi brisat de xarel·lo d'en Toni Mata i en Joan Rubió. És un vi blanc que té maceració amb les pells durant uns set dies i que vaig tenir el privilegi de tastar quan encara no estava embotellat. Els primers indicis de la gestació d'aquest vi els vaig tenir el juliol del 2011 quan en Ton Mata ens va deixar tastar un xarel·lo amb maceració del 2003 (!) i ens va dir que tornarien a fer un vi com aquest (en vaig parlar aquí). Fa uns mesos, en Ton em va confirmar el nom d'aquest nou vi —Estrany— i em va convidar a tastar les dues anyades, el 2011 i el 2012, encara a mig fer. Ara que el vi del 2011 ja està acabat de fer friso per tastar-ne una ampolla, però em diuen que les poques ampolles que van fer-ne han volat —literalment— a la Gran Bretanya. L'enhorabona a Recaredo!

El Rosselló

He de reconèixer amb tristesa que conec poc i malament els vins del Rosselló, però també puc dir que, tot i la meva ignorància, he tingut la sort de tastar, més enllà d'un nombre indeterminat de vins del Rosselló fàcils d'oblidar, un petit nombre de vins de gran qualitat, vins que hauríem de veure amb més facilitat a les botigues de Barcelona

El primer d'aquests vins, el que va fer-me obrir els ulls a tota una realitat que desconeixia, va ser La Muntada 2001, del Domaine Gauby, al poblet de Calça. D'aquest vi magnífic en que hi és majoritària la Syrah, se'n van fer només unes vuit mil ampolles i el podem situar perfectament entre els millors vins de les terres d'aquesta banda de la mediterrània.


A l'indret anomenat Trullars s'hi troben les 50 ha. del celler La Casenove que dirigeix Étienne Montes. El seu vi més emblemàtic és el Pla del Rei, un monovarietal de Syrah, però jo també vaig trobar molt encertat el que du el nom de Cuvée Cdt François Jaubert que du també garnatxa. Veiem, doncs, que els vins d'aquest celler es mouen entre la monarquia i la milícia, però això no treu que siguin totalment recomanables.


El tercer celler de referència del Rosselló es troba al petit municipi de Vingrau, prop del museu prehistòric de Tautavel i s'anomena Le Clos des Fées. Els seus vins van del relativament simple, però agradable Les Sorcières a l'exclusiu (i caríssim) La Petite Sibérie. La llista de vins de la trobada de desembre del GMT va incloure un magnífic Le Clos des Fées 2005, un vi de Syrah, Mouvèdre, Garnatxa i Carinyena a parts pràcticament iguals, potent i mediterrani, molt harmònic, suau i vellutat. Per a mi, el millor vi de la Catalunya Nord que he tastat mai.