Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.

• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.

• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.

• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.

• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.

Indolència empordanesa

Massa calor. Massa humitat. Nits de xafogor i matinades de calitja rescalfada. Ensopiment i apatia. En aquestes condicions, no ve de gust destapar cap ampolla de les que surten més sovint en aquest blog. La feixuguesa dels sentits, embotornats per aquesta calor sense treva, bloquejaria qualsevol aproximació a un vi massa complex o massa subtil. És el moment d'omplir la copa amb vins més simples, més elementals. Aquests dies, doncs, vaig destapant ampolles repetides de vins que m'abelleixen sense que em calgui cap esforç de l'atenció, i que resisteixen els obstacles que aquest clima tòrrid oposa al tast. Per sort, de vins d'aquests n'hi ha a l'Empordà —i força!

Per davant de tot, l'Heus de La Vinyeta. Quantes ampolles n'hem buidat, aquests dies, amb els amics, en vespres de carns a la brasa i amanides refrescants! Quines estones de distesa complaença!  És un vi jove de garnatxa, sirà i carinyena, amable i saborós, molt ben fet, molt autèntic. Pots veure'n a dolls mentre la conversa flueix plàcida; i si et ve de gust aturar-te uns instants a valorar-ne les seves virtuts amb més deteniment, a ensumar les seves aromes, no et defrauda gens, perquè és un vi que té tremp i qualitat.

També m'he acostumat força al nou monovarietal de garnatxa d'Empordàlia, Balmeta 2012, un vi sense fusta, molt ben afinat, que va guanyar una medalla al Grenaches du Monde d'aquest any. D'aquest celler, recordo una garnatxa singular que van elaborar a la collita del 2004 —ja ha passat un temps! Ara tornen a fer aquesta garnatxa que tant de gust ve en aquests dies d'estiu. Vermell cirera, aromes de bona garnatxa, directe, franc, fresc i llaminer. Que flueix bé i pesa poc i s'allarga. Sensació neta i refrescant. Sabor i equilibri. Remei poderós contra l'ensopiment. Company idoni per als àpats més apropiats al temps de la calor.

Fins ara, el Maragda del celler Mas Llunes era un vi blanc deliciós. Ho segueix sent, però ara hi ha també un Maragda negre 2013 de garnatxa, sirà i merlot, sense criança en fusta, que ja s'escapa una mica per dalt d'aquesta petita llista de vins «senzills», però que m'agrada incloure aquí perquè —com l'Heus i el Maragda— també m'ha ajudat a superar aquests dies de canícula extrema. L'aroma té alguna cosa d'aquella que en diuen especiada i és fresca i lleugerament amorosida, d'equilibrada densitat. A la boca tot és agradable, amb un sabor directe i persistent i una incipient cremositat que l'arrodoneix encara més. Cap aresta, cap excés.

Quan arribi finalment aquella tarda de tempesta, aquella tramuntanada esperada en candeletes, aquell canvi de temps que trenqui l'enxovament i deixondeixi els sentits, aleshores destaparem ampolles més complexes, més profundes, més polièdriques. Mentrestant, la meravellosa multiplicitat dels nostres vins ens permet trobar-ne sempre alguns que s'adiguin al moment i a les circumstàncies.

Dues bótes d'en Miquel Palau

Sovint, les identitats es construeixen a partir de tòpics o paradigmes que acceptem com a simplificadors d'una realitat molt més complexa i polimorfa. Pensem, per exemple, en l'etiqueta —reductora, trivialitzadora— de «mediterrani» amb que es classifica els nostres vins. És còmode —i grollerament erroni— encasellar els nostres vins en els adjectius que ja sabeu: gruix, alcohol, sobreextracció, manca d'elegància, etc. Arribats en aquest punt, potser cal posar sobre la taula els vins de les dues bótes que en Miquel Palau ha fet per a Abadal, dintre del programa Paisatges 1883.  Una bóta de sumoll i una bóta de mandó, un parell de vins singulars que, tot i estar fets amb varietats ancestrals del nostre país, contradiuen amb contundència els tòpics anteriors.

El Sumoll 2011 —400 ampolles d'un vi fermentat en bóta oberta i criat durant quatre mesos— té un color força més fosc del que hom esperaria d'un sumoll i al nas és ben característic, amb cireres i grans de raïm, amb austeritat àcida. És peculiar i atractiu, amb molt de sabor i amb fruita —però no fruita dolça. Mentre el tasto, no em puc treure del cap l'aroma de les cireres. L'atac és plaent, dels que et fan gairebé tancar els ulls. No és el millor sumoll que he tastat, però és un vi molt interessant. Un vi fet amb una varietat absolutament nostrada que, en canvi, ens mostra virtuts que res tenen a veure amb els ridículs tòpics dels vins «mediterranis».

El mandó és una varietat que havia estat molt comuna a la nostra terra però que ara ha desaparegut pràcticament del tot. La història que m'han explicat —si no és certa, algú em corregirà— parla d'una vinya vella de mandó que hi havia al Montgrí, descoberta per la gent d'Empordàlia just abans que fos arrasada per les màquines excavadores. Varen tenir el temps just de veremar el raïm que va donar lloc a un miler d'ampolles d'un Mandó 2004 d'Empordàlia absolutament irrepetible. Aquesta mateixa vinya desapareguda va donar lloc a la vinya de mandó de Mas Candí de la que surt el seu Can 28, i també a la petita vinya experimental del celler Abadal, d'on ha sortit aquesta ampolla de Mandó 2010 d'Abadal.

Sigui així o no ho sigui, feu-ne via d'anar a Santa Maria d'Horta d'Avinyó a veure si encara sou a temps d'aconseguir alguna de les quatre-centes ampolles d'aquest vi, perquè aquest mandó m'ha arribat a corprendre. Quin vi magnífic! Quin vi iconoclasta! Ple d'aromes subtils i suggeridores, de fruitetes, de bosc, de cafè, sempre discretes. Quina sorpresa a la boca! Sabor, fluïdesa, puresa, elegància i caràcter. Fresc i fins i tot «fred», afruitat però a la manera del vins de nord enllà. Esvelt, deliciós, diferent —molt diferent.

Tinc al meu costat la copa amb aquest mandó d'en Miquel Palau i escolto «La Piémontoise» de Couperin. Penso que m'agradaria que continués l'experimentació amb el mandó i que puguem seguir tastant vins que vagin en la direcció d'aquesta elaboració d'Abadal. Serà apassionant veure fins on es pot arribar amb aquesta varietat que ja havíem donat per morta i enterrada.

Dues bótes de gatnatxa empordanesa

Parlaré de dos vins de l'Empordà que tenen en comú que només se'n va fer una bóta de cadascun d'ells. També, que són vins de garnatxa, però un dels dos és un vi blanc i l'altre és un vi negre.

El blanc es diu Blanc de Roig 2007 i el van fer al celler Setzevins d'Espolla, un petit celler del que he parlat en un article recent i que em va sorprendre per la qualitat dels seus vins. El nom del vi fa referència a que és un vi blanc fet amb garnatxa roja, una varietat que, a l'Empordà, es coneix com a lledoner roig. És un vi que només s'ha produït, en molt petites quantitats, en algunes anyades escadusseres. He estat afortunat de tastar-lo i em reca que aquest vi sigui tan escàs, perquè m'ha semblat que és un vi valuós i significatiu.

El Blanc de Roig ha estat criat en bóta, però el nas es manté impecable, sense excessos de fusta i amb notes cítriques i una mica meloses, ben netes. Fins hi observo un subtil toc de flors i alguna sensació de pastisseria. És un vi elegant, embolcallant, moderadament untuós sense deixar de ser fresc. Pensant que és un 2007, m'agrada constatar que no s'hi observa cap signe de declivi, cap nota oxidant, espesseïda ni assecant. Nectari i potent, fresc i fi. Sorprenent.

L'altra bóta de garnatxa és d'Empordàlia i es tracta del seu Garnatxa 2005. Pel que m'expliquen al celler, en aquella collita van seleccionar la millor bóta de garnatxa del celler —quatre-centes ampolles mal comptades— i en van fer un vi monovarietal que, a dia d'avui, encara es pot aconseguir a la botiga de Pau o a la de Vilajuïga.

Si us agraden les virtuts de la garnatxa, crec que us agradarà aquest vi d'aromes potents i denses, força múltiples, molt atractives, equilibrades de fruita i alguns torrats. És un vi llaminer, ben afinat, d'aquells que omplen la boca de bones sensacions, amb uns bells tanins, amb caràcter. Per damunt de tot, un vi saborós i de bona mena.

Carinyenes de l'Empordà

Si visiteu la botiga d'Empordàlia a Pau o a Vilajuïga hi trobareu els vins que es diuen Sinols, dels que ja he parlat en alguna altra ocasió, però també hi trobareu un parell de vins monovarietals molt interessants.

Un d'aquests vins és el Samsó 2009, un monovarietal de carinyena, procedent de vinyes de més de cinquanta anys —ja sabeu que la carinyena és una varietat que millora extraordinàriament amb l'edat de les vinyes— dels costers de l'Albera de la banda de Rabós, Garriguella i Vilajuïga, en terreny de llicorelles. És un vi que no passa per fusta sinó que, quan acaba la fermentació malolàctica, es cria en un dipòsit de ciment.

Us el recomano. De fet, és el vi que m'està acompanyant en aquests vespres d'estiu, perquè trobo que s'adiu força amb l'ambient dels àpats del temps de les vacances. Té una aroma atractiva, fresca i penetrant, lleument cremosa i dòcil, neta, que recorda el pa i les flors. Un vi fàcil de beure —com ens cal ara—, ben equilibrat, sense defectes i sense un pes excessiu. De bona acidesa, fluid i amb un bell final. Com us deia, aquest serà el vi que ens acompanyarà demà al vespre, en aquesta terrassa empordanesa on escric, quan ens trobem a l'entorn de les graelles per festivar l'inici del temps de lleure.

Cada ampolla de carinyena ben feta —com aquesta d'Empordàlia— em fa valorar més i més la importància d'aquest cep en els vins del nostre país. Tenim vins de carinyena que són absolutament els millors carinyenes del món —no exagero gens ni dic res que m'estigui inventant jo. També hi ha cada cop més cellers que saben produir vins de carinyena deliciosos i molt ben fets. Si a aquestes dues propietats de la carinyena de Catalunya hi afegim el fet que aquesta varietat no sembla capaç de donar grans vins fins que no comença a tenir una edat venerable, entendrem com és d'important que es protegeixin les vinyes velles de carinyena que (encara!) tenim i que els seus raïms vagin a parar a cellers que creguin en aquest cep i el sàpiguen tractar. I, al final de la cadena, cal que nosaltres, els consumidors, sapiguem apreciar aquests vins com a resultat últim d'un patrimoni ben nostre.

L'altre monovarietal d'Empordàlia —que, recordem-ho, representa la unió del que foren les cooperatives de Pau, Roses i Vilajuïga— és el Garnatxa 2005, però d'aquest vi ja en parlaré un altre dia...