Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   

No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.

Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.

Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

El gran xarel·lo de Cal Panxa

Pocs deuen conèixer Les Vistes 2013 —cinc-centes ampolles i escaig d'un xarel·lo criat en una bóta de castanyer— però jo el qualifico com un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos.

Aquesta petita joia procedeix d'una vella vinya de xarel·lo que hi ha a Cal Panxa, a les costes que s'enfilen de Sant Sadurní a l'Ordal, i també de la bona feina d'en Josep Esteve Gibert i l'Albert López. Parlo del petit celler que du el nom d'Esteve i Gibert. Ja vaig parlar-ne l'any passat en aquests Apunts.

Recordo que en aquell article, a partir del tast que vaig fer al celler, vaig qualificar l'Albert com un membre de la «nova generació de joves mestres del xarel·lo que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat». Han anat passant els mesos fins ara que he destapat l'ampolla de Les Vistes 2013 que vaig comprar en aquell moment. Amb el peix al forn d'ahir a la nit, vaig voler-la destapar per confirmar (o desmentir) l'impacte que aquest vi em va produir l'any passat. El resultat: n'hi ha prou amb repetir la frase de l'inici d'aquest apunt: «un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos».

De què fa olor, un gran xarel·lo com aquest? De fet, encara que parlem de si els cítrics, o el fonoll, o la flor d'acàcia, el xarel·lo que no ha estat adulterat no fa «olor de» i, malgrat això, la seva aroma pot ser deliciosa en la seva estricta severitat, com passa en aquest cas. Ni plàtans, ni brioixos, ni pixats de gat, ni fruites exòtiques, ni collonades, res d'això escau a la més elegant de les nostres varietats blanques. El diccionari descriu «incisiu» com allò que «penetra com un instrument tallant» i, en aquest sentit, és clar que l'aroma de Les Vistes 2013 és profundament incisiva, perquè ens penetra de manera directa, profunda i acerada.

Sigui com sigui, ahir al vespre  —vam saber allargar l'ampolla fins ben enllà— ens vam delir a bastament ensumant aquest liquid tan pur. A la boca, el glop era d'una netedat prolongada i impecable, d'una bella untuositat equilibrada i elegant. És d'aquells vins que ve tant de gust deixar una estona a la boca per allargar-ne el plaer. En podem dir volum, però no és el volum de la garnatxa —la gloriosa garnatxa blanca!— ni el del viognier —més decadent, més hedonista—.

També hauria de dir alguna cosa de la bóta de castanyer de cinc-cents litres que ha jugat un paper important en la criança —l'acurada criança— d'aquest vi solemne. El resultat és excel·lent, i la meva dona, que ha desenvolupat una hipersensibilitat —convertida en refús— al roure en el vi blanc, no va presentar cap objecció a aquest xarel·lo, ans al contrari. Una gran demostració que és possible —no fàcil, però possible— obtenir un xarel·lo de criança amb virtuts immenses sense ensopegar amb els paranys del roure.

Esteve i Gibert, a can Panxa

El terreny ondulat que baixa del Turó de les Mentides a l'Anoia és un petit país de vinyes, presseguers i boscos, ple d'amagades raconades. Els torrents del Bou, del Sot, de la Pubilla, de la Bruixa; masies com can Milà de la Roca, la Bardera, can Llopard de la Costa, can Panxa; partides com la Fassinaire, el Pou Vermell, la Planeta. El viatger distret —com jo mateix tantes vegades que he passat per aquí sense fixar-m'hi gaire— no s'acaba de fer càrrec del què hi ha i hi ha hagut en aquestes paisatges amables, encarats a tramuntana i a la roca poderosíssima de Montserrat.

Fa uns dies vaig visitar can Panxa i les seves vinyes, perquè m'hi va convidar l'Albert López, l'enòleg del celler Esteve i Gibert. És un celler de dimensions modestes que ha nascut de la reconversió —gradual i ben administrada— de les vinyes d'en Josep Esteve Gibert, de can Panxa. El dia era magnífic, bufava un airet del nord que temperava l'acció del sol i la vista cap a les planes de l'Anoia i el riu de Bitlles, fins a Montserrat, era extraordinària. Malgrat que la diferència d'altitud entre can Panxa i el fons de la vall no és gran cosa, la sensació d'estar enlairats i sotmesos a un clima diferent és notòria. També per a les vinyes.

El celler té una vinya de xarel·lo de més de vuitanta anys, una vinya de merlot, i també té macabeu, garnatxa, sumoll blanc, albarinyo... sempre en quantitats petites. A més, té arrendada una vella vinya de sumoll de la que potser n'hem d'esperar coses interessants. Aquestes vinyes s'aniran sumant al projecte de l'Albert de manera successiva, quan el raïm que donin tingui el nivell que ell exigeix als seus vins. Ell treballa de manera força artesanal, sempre amb fermentacions espontànies i sense afegir llevats.

Quan vaig acostar al nas i als llavis la copa d'Origen 2012 —el xarel·lo sense fusta de la vella vinya de can Panxa— vaig saber immediatament que amb l'Albert m'hi entendria. La vista esplèndida, la bonança del dia, els camps i les vinyes, predisposaven al gaudi, però la qualitat del que tenia a la boca sublimava tota l'experiència i li donava el seu autèntic valor —jo no havia vingut aquí només a mirar el paisatge—. El vi em va sorprendre i em va semblar un gran xarel·lo, un xarel·lo dels que a mi m'agraden, amb una netedat absoluta d'aromes i amb aquella austera estructura en boca, no exempta d'una certa untuositat. Em va quedar clar que L'Albert pertany a aquesta nova generació de «joves mestres del xarel·lo» que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat.

Després del «xoc» d'aquest Origen 2012, encara es pot anar més enllà: Les Vistes 2012 —de la mateixa vinya, però amb una criança en bóta de castanyer de cinc-cents litres—.  Magnífic! Tota la puresa de l'altre vi, però amb més profunditat, amb més complexitat, amb una mica més de greix, de fonoll, amb algun record d'ametlles. Vins frescos, estrictes en la seva linealitat, d'absoluta puresa —la criança amb fusta de castanyer els ha aportat just el que els cal per expressar-se plenament, sense tòrcer gens ni mica la seva rectitud, sense afegir-hi cap màcula, cap pesantor.

Ara tinc al meu celler una ampolla de cadascun dels tres vins que, a dia d'avui, comercialitza el celler Esteve i Gibert. Per sopar he destapat L'Antana 2011, un merlot criat dotze mesos en bordeleses de 225 del que se'n van fer menys de dues mil ampolles. És un merlot que m'ha agradat molt, amb un nas força net que aconsegueix esquivar aquells notes herbàcies que, desgraciadament, són tan freqüents en alguns merlots catalans i quediuen que vénen de les pirazines —però no totes les pirazines són iguals—, i dóna fruita molt madura, perfumada i intensa —com escau a un bon merlot—, densa i complexa. A la boca és dolçor voluminosa i tanins setinats, que omplen i tenen pes i tot és fresc i viu, estructurat i potent. Es queda una mica curt al final —tot s'ha de dir— en un moment en què una certa sequedat, una certa astringència, prenen un protagonisme excessiu. Un vi que vull seguir en les successives collites que, vist el que he vist, poden ser remarcables.