Xalar amb trepat

Si hi ha un nom a la Conca de Barberà que jo respecto profundament —des de fa anys— és Josep Foraster, el celler de Montblanc que porta vint anys fent uns vins magnífics que han sigut per a mi un referent d'autenticitat i senzillesa. I vull recalcar la paraula «senzillesa» que trobo que escau a aquests vins quan el Diccionari la defineix així: «que és tal cosa i res més», o així: «que es capté amb naturalitat, sense artificis, sense ostentació». Aquest celler, que tan bones ampolles m'ha donat, em sembla que cada vegada fa uns vins més estilitzats, més exactes, més elegants.

Avui toca parlar de trepats. És el que estic bevent aquests dies. També bec, és clar, altres coses: pinot noir, un albarinyo 2013 atípic d'Encús, o un insòlit xarel·lo del 2002 (una de les ampolles més singulars que he begut, un «Urgeist», que no sé si apareixerà en aquests apunts, perquè no acabo de trobar les paraules que li escaiguin). Principalment, però, estic bevent trepat. Com aquest: Josep Foraster Trepat 2014.

Neix a les vinyes del Mas de la Sabatera, camí de Prenafeta, d'un raïm ben madur conreat ecològicament, i es cria uns sis mesos en bótes de dos vins de roure francès. És d'un vermell clar i lluent i és delicadament aromàtic: una delícia al nas. Net, lleuger i ple de fruita, amb unes lleus reminiscències de bosc i herbes d'olor, proclama sense timidesa el seu origen: una varietat que fou menystinguda i s'anomena trepat. Acidesa fresca i fluïda, saborosa i plena, que s'allarga en l'expressió del sabor. Delicat, i amb tremp, elegant i lleuger. Fàcil de beure i fàcil d'estimar.

*****

El Gatzara Trepat 2013 de l'Anton Castellà (i els seus dos socis) és un vi del Viver de Celleristes de Barberà, un vi que sempre que l'he tastat m'ha encantat. També neix cap a la banda de Prenafeta, sota el Tossal Gros, cap a Santa Anna de Montornès. Llegeixo a la fitxa que és una vinya en vas, de quaranta anys i que el vi no ha passat per fusta, cosa que em sorprèn perquè jo el trobo immensament afinat.

Les aromes m'agraden molt. Hi noto cireres i fruitetes silvestres, però també tot un altre ventall d'aromes «de pineda» que inclouen la resina, les herbes més mediterrànies, el sotabosc i la pinassa. A la boca és lleuger, saborós i persistent. Em ve al cap la paraula «llaminer», i trobo que aquest vi ho és molt i molt, però és una paraula perillosa, perquè també té, per a mi, connotacions molt negatives, i no és aquest el cas. Hi ha prou estructura i una immensa càrrega de sabor sense pesantor.

*****

Ahir al vespre, després d'un dia molt feixuc —que no cal explicar— vam destapar un Atrepat 2015 de Molí dels Capellans i realment va ser com un bàlsam per a les nostres cabòries. Jo no tenia el cap per a grans anàlisis, i la nota sobre aquest vi serà breu. Però sí que vull fer esment que vaig trobar en aquesta ampolla una inusual conjunció: la força dels vins que esclaten de fruita amb la suau blanor setinada dels vins més elegants. Fluïdesa que el fa bevible i delectable, i sabor potent que ens sadolla. Una magistral exploració de les capacitats del trepat.

Remeis per a assedegats de trepat

A la Conca de Barberà hi ha (com a mínim) dues adreces fonamentals: la botiga de la l'Agrícola de Barberà i la botiga Vinum Conca a Poblet. Si us ve un delit de trepat —o d'altres delícies vinícoles que fan a la Conca— amb aquestes dues adreces podeu tenir una certa seguretat que la vostra dèria trobarà el remei que li escau. Tampoc no ho tenen absolutament tot —per exemple, no hi vaig trobar el pinot noir de Vega Aixalà—, però gairebé.

Fa uns dies, vaig sentir set de trepat i vaig fer una escapada ràpida fins aquests dos llocs. Vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles —la majoria de trepat, amb alguna altra curiositat que ja comentaré—, ampolles de tota mena que, sense exhaurir tot el ventall de vins de trepat que tenim al nostre abast, representen un espectre amplíssim on hi podem trobar vinificacions de tota mena. Amb aquestes ampolles a casa, ja no em fa por tenir set de trepat i no poder-la sadollar!

Aquí en teniu algunes:

A l'esquerra de tot, un curiós trepat que els amics de Gatzara han vinificat en blanc. En les pròpies paraules de l'Anton Castellà: «s'ha fet amb la voluntat de mostrar la gran versatilitat que pensem que té el trepat». A mi m'ha encantat. Melós i consistent, amb textures que em recorden alguna vinificació en àmfora.

Del celler Succés —també, com el Gatzara, un celler del «Viver»—, hi ha La Cuca de Llum i El Mentider, que són dos vins imprescindibles per als devots del trepat. El primer no l'havia tastat mai l'he trobat fresc, fruitat i força característic, amb unes suggerents aromes de bosc i de resines.

Si seguim d'esquerra a dreta a la fotografia, ens trobem amb l'ampolla de Atrepat, que és el trepat jove de Molí dels Capellans. Encara no l'he tastat, i tinc ganes de fer-ho, perquè tot el que surt de les mans d'en Jordi Masdéu —Mas la Mola, per exemple— és magnífic.

L'ampolla més alta és el gran trepat de Gatzara, un vi que vaig descobrir fa anys a la Festa del Trepat de Barberà i que sempre més m'ha servit de referència. Encara no he destapat aquesta collita 2015 i, quan ho faci, segur que alguna cosa traspuarà en aquests apunts.

A continuació hi ha una ampolla del Trepat del Jordiet, que és un trepat criat en àmfora del celler Rendé Masdéu. Tinc molt bons records d'alguna altra collita anterior i crec que vaig fer-ne un apunt en aquest blog. Era un article titulat «Taní i no taní» (un petit joc d'homofonia amb la clàssica novel·la de Hemingway) en el qual parlava de vins de tanins relaxats i gràcils.

L'ampolla que clou la sèrie, a la dreta de tot, és l'imprescindible trepat de Carles Andreu, l'autèntic «degà» del trepat i una icona de la Conca.

Podeu veure que la gamma va del «blanc de noir» al vi de criança, passant per vins joves, vins amb una mínima criança en bóta i vins que s'han criat en àmfora. Tot un univers sensorial al nostre abast —autòcton i proper, singular i tradicional, acuradament elaborat, immensament assequible— esperant que el nostre esperit estigui prou amatent per saber-ne gaudir.

[Sí, a la fotografia encara hi ha una altra ampolla, la segona per la dreta, de la que no he dit res. En parlaré al proper article. Només avanço que, en la meva opinió, és un vi extraordinari.]

Trepat, collita del 85

Ara que s'ha fet la Festa del Trepat, a Barberà de la Conca, he trobat a la meva col·lecció —només etiquetes d'ampolles que he begut al llarg dels anys— una etiqueta que pot tenir un cert valor històric. El vi es va dir Xipella i l'etiqueta proclama, com podeu veure, que es tractava de 23.000 ampolles d'un "vi negre de maceració carbònica elaborat amb trepat". L'any és el 1985 i el lloc és la Cooperativa de Montblanc. Gairebé recordo que va ser un vi sorprenent i, en aquell moment, fora de context. Un vi avançat al seu temps.

Avui, en canvi, el trepat té un cert nombre de practicants, a ambdues bandes del taulell. Enòlegs que saben fer que s'expressi de la millor manera possible —sense emmascarar-lo ni voler-li fer dir allò que no sap dir— i consumidors que ja saben entendre'l. El moment és engrescador, però també convé no estirar més el braç que la màniga perquè el procés de crear aquests nous paradigmes ha d'anar acompanyat del desvetllament d'una demanda suficient. En tot això, els que en diuen prescriptors —paraula que defujo i que em du més aviat records de caire farmacèutic— hi hauríem de jugar un paper important.

És potser per això que els organitzadors de la Festa del Trepat d'enguany van voler convidar-nos a un tast especial de tots els monovarietals de trepat de la Conca. Vàrem fer cap al Castell de Barberà en un matí assolellat i fresc. Les pluges del dia abans havien netejat l'ambient i des de la talaia del Castell la vista podia estendre's sense noses en qualsevol direcció. Pels carrers de Barberà encara s'hi veien els rastres de la festa del dia abans i els balcons proclamaven la presència d'aquesta varietat característica de la comarca: A la Conca hi ha un miler d'hectàrees de trepat, repartides entre un gran nombre de viticultors.

Hi ha trepat al Penedès i n'hi ha una mica a la Conca de Tremps (vegeu això). També m'han dit que hi ha una varietat a la banda de Castelló que s'ha demostrat que és genèticament igual al trepat. En tot cas, dir trepat és gairebé sinònim de dir Conca de Barberà i és apropiat que els barberencs se'n sentin orgullosos.

Al tast hi havia els caves rosats d'en Carles Andreu i el seu vi negre; el negre jove Gatzara que fa l'Anton Castellà; el rosat de Carlania; el vi natural Vinya Sanfeliu d'EcoSetrill, de Ciutadilla, a la vall del riu Corb; el T de Trepat de Vidbertus; un rosat excepcional de Josep Foraster i també el seu negre de criança; el cava rosat Castell de la Comanda i el negre jove Cabanal de la Cooperativa de Barberà; i el Gran Clos Montblanc Únic. Tots aquests vins i caves estan fets cent per cent amb raïm trepat.

A més de poder tastar tot això, en Xavi Nolla ens va guiar en un tast de vuit ampolles que ell va triar, una de cada celler. Tot convidava a fer una millor coneixença del trepat i del que ara mateix s'està fent amb aquesta varietat.

Un viticultor em va dir que no té sentit voler fer vins negres amb un raïm que només dóna color rosat. No sé si hi puc estar d'acord perquè, de fet, els vins que més em van interessar dels que hi havia al Castell de Barberà eren vins negres —que no són de color negre, i potser aniria bé que en diguéssim "vins vermells" com fan arreu del món. Em van interessar els vins negres i també —i molt!— el cava rosat amb criança d'en Carles Andreu, que omplia la copa d'aromes espectaculars.

Per exemple, el Gatzara 2011 era una delícia al nas i a la boca, perquè tenia molta fruita vermella saborosa i amable, però ben puntuada amb notes complexes d'espècies, i el conjunt era equilibrat i divertit. De característiques similars, però amb algun valor afegit, com ara una lleu indicació de fusta i un punt més de complexitat i volum, i també un final força llarg, hi havia el Josep Foraster 2010, un dels vins que més em van agradar. El tercer vi que vull destacar per damunt dels altres és el Carles Andreu negre 2010, que és el degà dels trepats de la Conca i això es nota en la seva deliciosa perfecció.

En aquest tast de trepat es va parlar molt de pinot noir. Pot resultar sorprenent —o no. La idea subjacent és que per fer que el trepat s'obri pas comercialment, cal un consumidor que sigui capaç de valorar un bon vi que ni tingui un color fosc com la tinta ni tingui una concentració espessa com el xarop. Als països més freds, amb tradició de pinot noir o Blauburgunder, aquest consumidor ja hi és. Aquí l'anirem tenint, si anem fens bons vins de trepat —i els sabem explicar.