Macabeu —ancestral i tranquil

Ara sí que podem dir que Gelamà, el celler de Vilajuïga, ha recuperat els seus orígens. Recordo molt bé quantes vegades havia passat per la carretera de Roses a Garriguella i havia vist aquell celler aparentment en desús, amb la llegenda «CAVAS GELAMA» inscrita a la façana. Parlo dels anys vuitanta del segle passat, quan l'Empordà vitivinícola que ara coneixem estava pràcticament a les beceroles. Més endavant, recordo quan vaig conèixer en Roger i vaig adonar-me del seu entusiasme il·limitat per posar en marxa un celler a la finca familiar —recuperant el fil del seu avantpassat que, el 1892, havia endegat «Cavas Gelamà». Va parlar-me de tot el que volia arribar a fer —fins i tot xampany, com el seu avantpassat! Em va semblar que en Roger era un personatge al·lucinat, en el millor sentit de l'expressió que, segons el DLC, significa «captivat irresistiblement».

Doncs sí, en Roger ha fet xampany al celler de Vilajuïga, després de setanta anys del Gelamà original. Unes mil ampolles de brut nature de la collita 2013, fetes pel mètode que en diem ancestral, a partir —tanmateix!— del magnífic macabeu del celler. És un vi curiós i atípic que, per dir-ho d'alguna manera «xampanyeja» poc i, per tant, fuig dels paradigmes que més coneixem. Lleuger, delicat, amb un carbònic efímer de fina bombolla, s'hi reconeixen les virtuts del macabeu de Gelamà. Hi ha una lleu untuositat, hi ha equilibri i una llargada persistent. En podríem dir «tranquil». És fresc i melós. L'etiqueta, força impactant, reprodueix un dibuix —que no sé si és originalment antic o simplement imita l'estètica de fa molts anys—  que li dóna molta força gràfica.

[Amb aquest xampany cal parar atenció a la copa. Bé, sempre cal parar atenció a la copa, però aquest cas és potser una mica més notori. Jo tinc la tendència a tastar el xampany amb una copa de les que en podríem dir de vi blanc, però de seguida vaig adonar-me que el xampany de Gelamà i aquesta copa no s'entenien gens un amb l'altra. Quan vaig passar a una copa més flautada, tot es va resoldre i el vi s'hi va poder expressar correctament.]

Deixant de banda l'interès que aquest ancestral m'ha suscitat, no cal dir que el gran vi d'en Roger Rius segueix sent el seu macabeu tranquil —sense voler ofendre la seva carinyena deliciosa. Ja he escrit més d'una vegada l'altíssima opinió que em mereix aquest vi, que conec bé des de la seva primera collita. Procedeix d'una vinya de menys de dues ha a la partida de Les Corbes (o Escorbes), plantada el 1950, que es troba just a la intersecció de la carretera de Roses amb la de Llançà.

El Macabeu 2013 de Gelamà té per a mi una significació especial perquè el meu fill va participar, precisament, a la seva verema. Per aquest motiu, l'altre dia, quan el meu fill va venir a passar un parell de dies amb nosaltres, vam destapar-ne una ampolla que jo tenia desada esperant aquell moment. Va acompanyar un memorable arròs de calamarsets i em va reafirmar en la meva dèria que aquest macabeu que fa en Roger és un dels nostres millors macabeus —i això és dir molt!

[Correcció: No és ancestral! Demano disculpes per aquest error monumental, que no sé com és que s'ha produït. El xampany de Gelamà està fet pel mètode tradicional, no pas pel mètode ancestral. ]

Quadern de vacances

No és un quadern de multiplicacions i divisions, com els que fèiem de petits, sinó un quadern amb ampolles de vi que ens han acompanyat en aquestes vacances que ja s'acaben. Només un recordatori de coses bones que hem anat bevent...

Per exemple, hem tornat a visitar en Galo de Setzevins, al seu celler d'Espolla, i l'Octubre 2010 ha estat a la nostra taula, quan a la brasa s'hi coïen les patates, les albergínies i les cuixes de xai. Aquesta collita que encara no havia tastat m'ha tornat a semblar magnífica! El 2010 té molt poc sirà i és gairebé un 50/50 de garnatxa i carinyena. M'ha semblat important decantar-lo perquè es pugui mostrar en tota la seva potència-sedosa, el seu arrodoniment dens i saborós. També vàrem obrir el "vi petit" del celler, Nèstor 2011 que devia ser ben bo, però va passar totalment inadvertit perquè els nostres sentits en van sadollar amb la sorprenent qualitat de l'Octubre: una petita joia oculta de l'Empordà.

 

Si passem ara del que és més transcendent al que potser és més efímer —i no necessàriament menys plaent—, podria parlar d'una novetat d'enguany al celler Castillo Perelada (sic): el blanc de macabeu i sauvignon blanc que du el nom de Jardins 2012. D'aroma fresca, una mica cítrica, poc complexa però atractiva, molt bevible, molt "estiuenc", precís, amb una mica de tot i un equilibri entre allò que és simplement fresc i allò que ja aporta més volum i fins un punt de sedositat. He de confessar que n'hem obert moltes ampolles, amb tota mena de peixos a la brasa: orades, pagres, llobarros, verats...

Dels vins negres joves, no n'he begut cap aquest estiu que es pugui comparar amb el Samsó 2012 d'en Roger, de Gelamà. Pràcticament estava acabat d'embotellar i el vam airejar amb ganes. Quines sensacions de fruita poderosa i càlida! Quina explosibilitat de sabor i de cos! Quanta matèria primigènia! Si volguéssim ser estrictes, potser el vi és massa gran, massa indòmit, però tant se val! Entapissa la boca i té una llarga persistència, fruitada i càlida. Aquell dia, a la brasa, hi havia una generosa quantitat de sardines, grosses i turgents, molt llamineres.

Si voleu gaudir de l'estil de Vinyes d'Olivardots sense enfrontar-vos ni al preu ni a la complexitat dels seus grans vins, ara teniu la possibilitat de comprar el "petit vi" del celler, que es diu Finca Olivardots 2011. Crec que us agradarà molt perquè hi trobareu la qualitat d'aquest celler de Capmany, en un producte més lleuger, més simple. Crec que hi predomina la varietat sirà i la Carme m'explica que més endavant també hi haurà un Finca Olivardots blanc. Va ser el vi de la gran paella d'arròs carnaroli de l'Estany de Pals amb sipions i calamarsons d'un dia de fortes tempestes que ens van alliberar de la xafogor.

Pluja, pagre, macabeu

Finalment ha plogut —amb poques ganes, perquè de seguida ha començat a bufar la tramuntana. En molt poca estona, la humitat del vuitanta per cent que hem tingut durant set o vuit dies ha baixat al trenta per cent. Amb cada alenada es nota com el cos s'omple d'aire net. Tot es fa més lleuger i puc tornar a veure les carenes que s'havien ocultat per art d'aquest aire opac en que hem estat submergits tants dies. El vi torna a venir de gust.

Sigui per efecte de l'atzar, sigui per aquesta xafogor aclaparadora que hem sofert, ens aquests dies he begut un parell o tres de vins que no m'han satisfet. Un 2009 que m'havia enamorat en la collita 2007, ara m'ha semblat rústic i cantellut. Una altra ampolla d'un vi que no coneixia però del que havia llegit una crítica força elogiosa també mostrava oxidació i desestructura. Ara que ha canviat el temps i el cos s'ha deixondit, voldria obrir una ampolla que em tornés a exaltar.

A la brasa hi ha dos pagres de bona mida que hem anat a buscar al port de Roses i que desprenen una aroma exquisida. L'escata és d'un roig daurat, forta i turgent, la carn té consistència i tendresa, les galtes són carnoses i plenes. Amb una mica de xamba (o potser amb intuïció magistral) hem encertat el punt de cocció. He obert una ampolla de Gelamà Macabeu 2011.

Que n'és de bo aquest macabeu que fa en Roger Rius! Neix a unes vinyes força velles i es cria un cert temps en bóta. Ja me'n vaig enamorar a la collita del 2009 —que crec que va ser la primera— i ara aquest 2011 em torna a seduir profundament. Aromàtic, net, atractiu, untuós, persistent, amb volum i densitat de sabor, amb un puntet salí, tot ell ben fluid, amb textura equilibrada i cos fresc i elegant. El macabeu, quan arriba a aquesta perfecció, és un vi immensament sensual.

La mica de pluja, la mica de fresca, la rotunditat dels pagres, la sensualitat del macabeu de Gelamà... en aquests moments —que sé segur que seran massa breus, com un parèntesi— crec que no ambiciono res millor.

Carinyenes de l'Empordà -4-

Hi ha moments —brevíssims, però reals— en que, per uns instants, ens sembla com si fóssim en un món ordenat i just —encara que sapiguem del cert que no és pas així. Ara mateix, hem tret de la brasa la carn de xai i el carbassó i unes albergínies —i també unes cebes— i les hem salat i les hem amanit amb oli de Pau. La carinyena de Gelamà és al decantador, una mica fresca, perquè el dia és càlid. Però bufa la marinada i dóna bo de ser a l'Empordà.

El capítol quart del meu repàs del vins de l'Empordà fets amb carinyena —els capítols anteriors els trobareu aquí, aquí i aquí, amb els vins d'Empordàlia, Roig Parals i Vinyes d'Olivardots, respectivament— ens du a Vilajuïga i parla del magnífic monovarietal de carinyena que en Roger Rius ha creat al seu celler Gelamà.

El vi neix a una vinya dels anys cinquanta, de la zona dels Mordals, que és el vinyar que hi ha a ponent de Vilajuïga, encaixat entre la N-260, la GI-604 i el ferrocarril de França. La collita 2011 està a punt de sortir al mercat i caldrà estar a l'aguait, perquè el Samsó 2010 —que he tastat i em va semblar excel·lent— ja s'ha exhaurit, i el Samsó 2009 que ara tinc a taula tampoc no és fàcil de trobar.

La carinyena d'en Roger no té criança en fusta i té una qualitat que sorprèn: quan el tastes podries pensar que el més normal fóra que un vi com aquest s'hagués destinat a la criança. Que ens Roger ens l'ofereixi així, sense mistificació ni valors —o desvalors— afegits, és una singularitat que em plau i que farà delir els que valoren l'autenticitat i les qualitats primàries dels bons vins.

Tinc al meu davant el vi de la collita 2009 i descriure el seu color és la cosa més senzilla del món. A taula, a més del vi i unes carns i verdures a la brasa, hi ha un plat amb remolatxa cuita i és divertit adonar-se que el Samsó 2009 té exactament el mateix color d'aquesta remolatxa. Al nas, hi ha fruita vermella molt madura i el vi és potent i té una complexitat d'aromes que el fa interessant. L'he decantat i amb l'aire va emetent aromes penetrants, denses, ben netes. Quan el tasto, m'agrada la seva potència fluïda i equilibrada amb sensacions arrodonides i cremoses d'una banda i, de l'altra, un caràcter molsut, fins una mica rugós. Convé tenir cura de la temperatura per evitar alguna punta ardent que pot aparèixer quan el vi s'escalfa massa.

El Samsó 2009 de Gelamà és molt bo i la collita 2010 potser encara és millor. Espero amb delit el moment de conèixer la collita 2011 que en Roger m'ha dit que aviat estarà a punt. De vegades penso que potser no som conscients de la importància de tenir al nostre abast vins com aquests.

Tramuntana a Vilablareix

La presentació de vins de l'Empordà que du el títol Vins de Tramuntana i que s'ha fet aquest mes a Mas Marroch —un dels planetes de l'univers Roca—  ha comptat amb un tast magistral presentat per en Josep Roca. Ell ens ha parlat amb coneixement i entusiasme de l'Empordà, de la seva geologia i la seva història enològica, de les seves immenses possibilitats i dels seus vins d'ara. S'ha centrat en les garnatxes i les carinyenes i hem acabat tastant uns deu o dotze vins que ell havia escollit per il·lustrar amb rigor la "teoria" que ens havia estat impartint. Jo, que m'he dedicat i em dedico a ensenyar, em sento immensament feliç quan algú que en sap m'ensenya a mi.

No cal parlar dels vins que vàrem tastar perquè, separats del seu context didàctic, perdrien una bona part de la seva significació. Però sí que vull deixar constància d'un d'aquests vins que em va produir un trasbals considerable. Es tractava d'unes ampolles no comercials d'un vi de garnatxa blanca que havia estat elaborat en inoxidable per en Delfí Sanahuja. Dit això, agafeu-vos fort per escoltar el que ve a continuació: era un vi de la collita del 1994! Era un vi d'una intensitat impressionant, amb tota mena d'aromes de fruits secs, de bolets, de sentors de terra immensament arrodonits... Memorable!

Després de la lliçó d'en Josep Roca vaig poder recórrer les taules dels diferents cellers de l'Empordà i anar tastant —sense cap ordre premeditat, com un simple tastaolletes— vins d'aquí i d'allà. Més que res, vaig aprofitar per parlar amb els enòlegs que conec des de fa ja un grapat d'anys. No vaig prendre notes de tast i això vol dir que no us enfarfegaré ara amb una llista de vins.

En tot cas, sí que voldria fer esment de tres o quatre vins que van restar en la meva memòria. D'una banda, S'Alou 2008, de Vinyes dels Aspres. També, els vins de Terrer d'en Tassis que no coneixia gaire i que intentaré conèixer més a fons quan en tingui l'ocasió. La nova collita del Camí de Cormes, la carinyena de ceps centenaris de Roig Parals també em va semblar esplèndida. Finalment, em va interessar molt el Samsó 2010 de Gelamà. Són vins que miraré de tastar amb més deteniment en aquests propers mesos.

Petites delícies empordaneses

L'agost és, per a mi, temps de retrobar els cellers de l'Empordà i tornar a tastar els seus vins. Temps d'apreciar les noves collites, de conèixer les noves propostes, de recórrer aquells paisatges de vinyes i oliveres que tan estimo. Temps de visitar llocs emblemàtics, gairebé màgics, com el Puig de la Malaveïna, el Coll de Perafita o el Coll de l'Auleda.

Dels diversos vins que m'han acompanyat els vespres d'aquest estiu fresc i lluminós, avui us n'explicaré tres. Potser no són "grans vins", però cada un d'ells ha estat, per a mi, allò que els francesos en diuen una "bella ampolla".

El primer és el Macabeu 2009 del Celler Gelamà, de Vilajuïga. D'aquest celler ---petit, però amb molta empenta--- ja en vaig parlar fa un cert temps i em vaig dir a mi mateix que caldria seguir-ne de prop l'evolució. No m'equivocava: aquest vi blanc potent, untuós, net i rodó té una riquesa que agradarà als afeccionats als blancs contundents i expressius. Procedeix d'una petita vinya de ceps de Macabeu molt vells que en Roger, de Gelamà, ha recuperat i de la qual n'ha sabut extreure un líquid delectable, fins i tot en una anyada com la del 2009, de climatologia salvatge.

Si passeu per Capmany, tindreu moltes opcions per triar algunes bones ampolles. Per exemple, podeu entrar a la botiga del Celler Pere Guardiola i endur-vos un màgnum del seu Floresta 2001.

La collita del 2001 va ser francament bona i alguns vins d'aquell any, com ara aquest Floresta, mostren en aquest moment la maduresa i la plenitud que hem de buscar sempre en un vi. Aquest magnum es trobava en aquell punt dolç en que s'intueixen algunes notes terciàries (subtils, elegants) però la fruita encara s'hi expressa en tota la seva rotunditat. Un vi clàssic, una mica vellutat, sense arestes. És un privilegi poder comprar, a dia d'avui, ampolles com ara aquesta a un preu tan interessant.

El Celler Santamaria, també de Capmany, és un celler pel que sento un gran respecte. L'explicació cal buscar-la en que jo vaig començar a beure vi de l'Empordà en una època en que les úniques ampolles que hi havia duien noms com ara "Tinto Cazador" o "Tinto Garrigal" i tenien una qualitat de la que prefereixo no parlar-ne. Aleshores ---devia ser cap el 1980, més o menys--- va aparèixer el Gran Recosind, del Celler Santamaria i les coses van començar a canviar a millor. Des d'aquell moment, la transformació enològica de l'Empordà ha estat espectacular però jo segueixo bebent, de temps en temps, alguna ampolla de Gran Recosind i em complau veure com aquest celler s'ha anat modernitzant i segueix oferint productes de molt bona qualitat.

Per exemple, el Gran Recosind Merlot 2005 seria una ampolla que jo recomanaria tastar. Penseu, tanmateix, que aquest celler treballa només amb roure americà i això confereix als seus vins un caràcter diferent ---no necessàriament pitjor--- als d'aquells cellers que han optat pel roure francès. Aquest Merlot saborós, amb molt de caràcter, molt madur, amb cos i nervi, deu haver estat envellit a l'espectacular celler del segle XVI que es troba al subsol de la finca i que justificaria, per ell mateix, una visita al celler. En qualsevol cas, Capmany, amb els seus vins i els seus cellers, no defraudarà el visitant afeccionat al vi, tant en la seva dimensió cultural i històrica com en la seva dimensió purament sensorial.