Delit d'una vall fredosa

Aquesta calor xafogosa i persistent que genera inapetència m'ha fet pensar, per l'atracció dels contraris, en un indret que es diu la Coma Fredosa. Sabeu on és? No és a l'alt Pirineu ni a cap de les contrades que el nostre imaginari associa al fred. És a l'Alt Empordà, a la vall de Molinàs, que és la que baixa de la carena del Puig de Tarabaus a la badia de Colera.

És una vall amagada, dura i mineral, que a la primavera, en un breu període de temps s'omple, com totes aquestes terres, de flors i d'olors. Al ple de l'estiu, en canvi, si no hi bufa la tramuntana, pot donar una sensació ardent i inhòspita —que no és totalment certa, per art de la marinada. És una vall on hi ha vinyes —esparses, rocalloses— de les que n'han sortit algunes ampolles molt interessants. Parlo dels vins del Tros d'en Ros i dels vins d'Hugas de Batlle.

Fa tres estius, en Marc Mallol em va dur per les vinyes de la coma Fredosa. El projecte Hugas de Batlle estava en un estadi incipient, però al celler ja s'hi criaven les mil cinc-centes ampolles de carinyena i garnatxa del que seria el Falguera 2009. La vinya de la Falguera es troba al fons de la vall i conté un miler de ceps de carinyena molt vells. El cupatge és de 60% carinyena i 40% garnatxa. L'any passat, un dia que vaig tornar a visitar el celler, vaig comprar-ne una ampolla —el Falguera, que és el vi culminant del celler, encara no l'havia tastat mai—, una ampolla que m'hauria agradat deixar reposar encara tres o quatre anys més, però que una certa impaciència m'ha dut a destapar avui mateix.

Aquest vi tant poderós ha estat una excepció a la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes —basada en algun sumoll rosat i fresquíssim, algun Sancerre, algun xampany ancestral...— i ha exigit una dosi generosa d'aire condicionat. Com que coneixia els altres vins d'Hugas de Batlle —tinc molt bon record d'alguna ampolla de Coma Fredosa— esperava molt d'aquest Falguera 2009. I aquest delit s'ha vist compensat per unes sensacions punyents i delicioses.

Hi ha aromes confitades i denses, marcadament torrades sense deixar de ser força netes. M'ha dut records insistents de llapis i també de cireres molt madures —com les que vam comprar fa unes setmanes per fer-ne melmelada. Com que no tenia cap pressa de res, he pogut anar ensumant a pleret tota la complexitat indescriptible (indescriptible si ets tan limitat com ho sóc jo, és clar) que aquest vi corpulent i mineral anava generant. A la  boca m'ha semblat magnífic, perquè la seva força és, al mateix temps, opulent, fluida i lliscant, amb una densitat de sabor que omple la boca i s'hi queda una bona estona. Hi ha l'empremta de la bona carinyena vella, amb un punt llaminer que fa el contrapunt a la sòlida estructura d'aquesta varietat.

El celler, textualment, recomana beure aquest vi amb una copa «poc bombada». No sé quina pot ser la influència d'aquesta característica de la copa, però no m'he volgut fer el tossut i he canviat la meva copa habitual —força bombada, he de dir-ho— per una copa de més alçada i amb les parets més rectes: una Schott Vina 130 que no utilitzo gaire i ha fet la seva feina —suposo— perfectament.

També els convido a most

Per als que no el coneixen —que, lamentablement, són la gran majoria— és un descobriment agradable i sorprenent. Per això, sempre que puc, abans de servir-los el vi, convido els meus amics a tastar el most aromàtic i extraordinàriament saborós que fan en Jesús Baixas i l'Emma Lehnberg a l'Alt Camp. El suc daurat dels raïms de parellada i macabeu i l'enigmàtic —i bonic— most roig d'ull de llebre, sirà i aquella variant de la garnatxa tintera que anomenen alicante bouschet i que és la que dóna color a aquest most singular. Fa unes setmanes vaig tenir ocasió de passar pel Mas Regany, a les Ordes, i vaig poder conèixer de primera mà el procés que aconsegueix que aquest most pugui transmetre'ns amb tanta fidelitat el sabor i les aromes del bon raïm.

He passat per la Masia Carreras, a Sant Climent, a veure si en Joan Fabra ja havia embotellat les noves collites (i també —cal dir-ho?— per esbrinar si "aquell" vi d'en Joan tan desitjat ja està disponible) i m'he endut algunes ampolles del Flor d'Albera 2012, el Verd Albera 2013 i també una ampolla d'aquest blanc que em fa delir tant —i que miro de seguir anyada a anyada— que es diu Masia Carreras i del qual, des de fa pocs mesos, hi ha disponible l'anyada 2012. Al vespre, amb els amics, amb les amanides fresques, hem begut el Verd Albera 2013 —chardonnay, moscatell i garnatxa— que ara mateix és un cosa exquisida.

Però amb la carn a la brasa ens venia de gust un vi negre i els he convidat a tastar un vi de Colera.

Si la indolència de l'estiu no m'ho hagués impedit, m'hauria agradat publicar aquí un article sobre els vins que neixen a la serra pedregosa que hi ha entre la riera de Garbet i la riera de Molinàs. És on hi ha l'espectacular vinya de Garbet —que dóna el delectable Finca Garbet— i també hi ha les vinyes del celler Hugas de Batlle —coma fredosa, coma de vaixell, falguera— i encara la vinya d'on surten els vins del tros d'en Ros. Però no escriuré aquest article, si més no de moment. Només voldria fer un apunt de l'ampolla que vam destapar l'altre vespre, perquè em va semblar interessantíssima. Es tracta d'un Coma Fredosa 2011 —garnatxa i una part de cabernet— d'aromes profundes, concentrades, lleument compotades, amb un cert pes de la criança i, tanmateix, equilibrades. M'ha agradat molt —en contrast amb la primera collita d'aquest mateix celler, que em va deixar una mica indiferent. Hi he trobat alguns indicis que em recorden fortament algun vi del Priorat. Hi havia cos, potència, textura, recorregut, i alguna d'aquestes sensacions fugisseres i difícilment objectivables que anomenem "mineralitat". Una ampolla magnífica que, potser, s'havia d'haver obert en unes altres condicions climàtiques —però tant se val!

Vinyes de Colera

Esquers, Taravaus, Molinàs, Sant Miquel, Sant Silvestre, Querroig... Les valls, curtes i abruptes, que es formen quan el Pirineu s'enfonsa al mar, més amunt de Llançà, estan plenes de racons salvatges, feréstecs i minerals, poc coneguts. Al pic de l'estiu, si no hi bufa la tramuntana, l'aspecte d'aquests indrets sembla inhòspit i ressec, però si hi aneu a la primavera, en aquell moment exacte en que floreixen els matolls aromàtics, us sorprendreu de l'esclat de color i, sobretot, d'olor que generen les mateixes plantes que a l'agost ens semblen miserables.

Una excursió molt bonica que vaig fer fa uns anys consisteix en pujar de Llançà al Puig d'Esquers, baixar a Colera per Sant Miquel i Molinàs, remuntar el coll de Sant Antoni, baixar a Garbet i, aleshores, retornar a Llançà seguin el camí de ronda, arran de mar. També he seguit tota la carena de la vall de Portbou. Vaig sortir de Portbou i vaig pujar fins el coll del Frare. A partir d'aquí, vaig anar seguint la carena fins el coll del Suro, passant per la font de Taravaus, em vaig enfilar al Querroig i, pel coll de la Farella i el dels Belitres vaig arribar fins el puig de Cervera, que cau estimbat sobre el mar.

Si feu aquestes excursions i us hi fixeu bé, veureu alguna petita vinya escadussera —res a veure amb les vinyes extenses i esponeroses que hi ha a l'altra banda de la ratlla que el Tractat dels Pirineus ens va imposar— que dóna una mica de raïm o de vi per al consum propi. També veureu tres o quatre vinyes força més significatives. 

En primer lloc, l'esplèndida vinya de Garbet (Garbet? Garvet? als mapes de l'ICC hi apareixen les dues grafies), que es troba al vessant solei de l'anomenada Muntanya dels Canons, que és la que separa la badia de Colera de la platja de Garbet. D'aquesta vinya en surt el monumental Finca Garbet, del celler "Castillo de Perelada" (sic).

Deixant de banda la vinya de Garbet, al vessant nord de la carena que va del coll de Sant Antoni al coll de Sant Miquel, en el que es coneix com la Coma Fredosa, i també més amunt, sobre el Rec de la Falguera, hi trobareu unes vinyes noves, espectaculars, plantades en bancals com els del Priorat. Hi ha garnatxa, cabernet, merlot i marselan i també hi ha una vinya vella de carinyena. Quan vaig fer les excursions a peu que he explicat més amunt, em va sorprendre trobar aquestes vinyes que jo no sabia fer correspondre amb cap vi o celler conegut.

Ara ja sé que aquestes són les vinyes del celler Hugas de Batlle, de Colera, un projecte relativament nou i força interessant que va començar ara fa uns deu anys, quan es van plantar aquestes vinyes sorprenents, enfilades a la muntanya, sacsejades per la tramuntana, arrelades en les pissarres d'aquests terrenys rocallosos i aspres, envoltades d'herbes d'olor mediterrànies.

La primera collita que es va embotellar va ser la del 2008. El vi es diu Coma Fredosa i està fet amb garnatxa i cabernet a parts més o menys iguals. La criança es va fer en bótes de roure francès d'un vi i, com que el celler encara no té instal·lacions pròpies, la vinificació i criança es va fer en un celler de l'Empordà. A banda de l'equip propi del celler, que inclou l'Eduard Hugas i en Marc Mallol, hi ha també la ma de l'Oriol Guevara.

Aquest projecte està encara en una fase d'evolució que fa que amb cada nova collita hi hagi novetats significatives. Ara acaba de sortir al mercat el Coma Fredosa 2009, a finals d'any podrem tastar un vi de carinyena i garnatxa que es dirà Vinya Falguera 2009, i l'any que ve potser hi haurà un vi blanc d'unes vinyes de garnatxa blanca i moscatell que hi ha prop del mar. Els noms que duen els vins d'Hugas de Batlle posen de manifest la voluntat de fer vins "de finca" que reflecteixin les individualitats de les vinyes i les anyades.

Fa un parell de dies, vaig tornar a trepitjar les vinyes de la Coma Fredosa, acompanyat aquest cop per en Marc Mallol. El dia era càlid, però bufava una mica de tramuntaneta que feia fora la xafogor i feia que els horitzons fossin nítids. He visitat també l'edifici del centre de Colera on, probablement, es vinificarà i criarà la collita 2012. He tastat el Coma Fredosa 2009 i potser m'ha agradat més que el Coma Fredosa 2008 que vaig tastar l'any passat.

Avui, a casa hem fet una cassola d'arròs de Pals amb cues de rap, d'una dimensió sàpida immensa, i he decantat una ampolla de Coma Fredosa 2009, fosc i concentrat, amb una estructura sòlida i equilibrada, tanins dolcencs i tensos i bona persistència. La fruita hi és en abundància i el record de les cireres se't fa present quan ensumes la copa. Hi ha volum i sensacions carnoses i saboroses. L'arròs, per la seva banda, té el punt de cocció precís i no és ni eixut ni caldós, i aquest vi de les muntanyes de la vall de Colera s'hi adiu perfectament. Només n'hi ha sis mil dues-centes cinquanta ampolles. Caldrà seguir de prop aquest celler que tot indica que anirà creixent.