Ara fa poc vaig poder (re-)tastar diversos vins de Can Feixes i vaig tornar a pensar que potser aquest celler que està entre els termes de Cabrera d'Anoia i Mediona és un dels més «underrated» que tenim al Penedès. És una finca magnífica, un autèntic «château» que, amb modèstia i constància, sense grans propagandes, ens ha anat donant ampolles excel·lents, d'una manera consistent i sòlida. Són vins que he anat bevent, repetidament, al llarg dels anys. De la finca de Can Feixes en surt un dels nostres millors chardonnays i també alguns màgnums —de vi negre i d'espumós, pel que jo sé— que, ara que els he tastat, m'han semblat francament notables. Van ser aquests màgnums els que vàrem destapar enguany a la taula de Nadal.
L'Huguet Brut Nature Màgnum 2006 és un vi espumós de llarga criança —sota la regulació «cava»— que es basa en la parellada, complementada amb macabeu i pinot noir —tots procedents de la pròpia finca—. La versió màgnum representa una selecció sobre el Brut Nature «estàndard» del celler i té una criança més llarga. La singularitat del cupatge li dóna una equilibrada combinació de subtilesa i cos, i una certa distinció, fins i tot un punt de sorpresa. Ja fa temps que vaig abominar les «flautes de cava» i aquest Nadal, finalment, ja no n'hi ha hagut a la taula de Nadal: aquest magnífic vi de Can Feixes el vam anar bevent —a l'aperitiu, amb els entrants i, un altre cop, amb el pollastre— en una copa de vi blanc que li esqueia perfectament.
Amb la carn d'olla vam substituir el Brut Nature per un altre màgnum del mateix celler: Can Feixes Reserva Màgnum 2005. Un altre vi excel·lent, clàssic i en un bon punt d'evolució. No descobreixo res si dic que té un clar caràcter bordelès —i no ho dic gens ni mica com un demèrit, sinó ben al contrari—. El cupatge inclou l'ull de llebre, el merlot i el cabernet, amb una mica de petit verdot. Una gran ampolla d'aquelles de «vi de beure», òptima per a un dinar de Nadal.
Al conegudíssim «Schicke mir ein Blatt», de Brecht, el poeta demana a l'estimada el regal d'una fulla, «però d'un arbust que no creixi a menys de mitja hora de casa teva...». A mi m'agrada seguir aquesta requesta quan penso en alguna ampolla per a un dia de festa, i sovint m'arribo a algun celler recercant aquell màgnum escadusser que potser no comercialitzen, aquella ampolla que no es troba a la botiga. Per exemple, un parell de dies abans de Nadal vaig anar a Mas Comtal, a Sant Cugat Sesgarrigues, i els vaig demanar si havien embotellat algun màgnum del seu monumental Petrea blanc 2009. N'havien fet molt poquets, però van tenir l'amabilitat de vendre-me'n un i aquesta ampolla va ser el nostre vi principal el dia de Sant Esteve.
Gran, gran vi! No sé si l'eufòria d'aquests àpats tan entranyables m'obnubila, però aquest chardonnay tan dens, que ja m'havia semblat interessant alguna altra vegada que l'havia tastat —recordo la qualitat de la collita 2005— ara encara m'ha semblat més perfecte, més ben perfilat, amb més equilibri i llargada, potser per les virtuts de l'ampolla màgnum. Quin contrapunt més excels a la cassola de rap amb llagosta d'aquest Sant Esteve. Una ampolla absolutament memorable!
Un bon amic em deia que tresorejar ampolles en un celler només té sentit si es tracta d'ampolles màgnum. Segurament, era una exageració, però aquests tres màgnums que he comentat —juntament amb un bon grapat d'altres que he begut al llarg dels anys— em convencen de la importància que els cellers produeixin ampolles com aquestes, quan el vi que contenen s'ho mereixi.
Bon any! I molts bons màgnums!
[Una mala notícia per als amants de les textures voluptuoses del Petrea blanc: crec que, després de la collita 2009, hi haurà un lapse de quatre collites sense Petrea blanc. Aprofitem aquest 2009 mentre n'hi hagi!]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Huguet de Can Feixes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Huguet de Can Feixes. Mostrar tots els missatges
dilluns, 26 de desembre del 2016
diumenge, 11 de gener del 2015
Chardonnay, ara que ja no és moda
—Quin chardonnay de Catalunya em recomanes?
M'ho va preguntar un amic i, d'entrada, no vaig saber què contestar-li, perquè he passat un temps allunyat dels chardonnay del nostre país —potser cansat de tota una munió de chardonnays sense suc ni bruc que es feien. No vaig trigar a recordar tres o quatre noms de cellers que feien els meus chardonnays catalans de referència i vaig sentir una mica de delit de tornar-los a tastar.
Ja fa anys que sempre celebro els meus aniversaris amb una bona ampolla de Borgonya. Aquest any l'ampolla era un chardonnay d'aquelles dues vinyes minúscules que hi ha a continuació de la vinya de le Montrachet, per la banda de Saint-Aubin, i que es diuen «La Dent De Chien» —un 1er Cru 2007 de Chateau de la Maltroye dels que resten fixats a la memòria: si no fos que en aquest blog toca que parli de vins de Catalunya, com m'hi esplaiaria!
Entre una cosa i l'altra, vaig decidir anar a comprar una ampolla d'un chardonnay del que tenia molts bons records: el que fan al celler Huguet de Can Feixes, a Cabrera d'Anoia. No es tractava gens ni mica de fer cap comparació amb el Chassagne-Montrachet —cap d'aquestes comparacions que es fan sovint i que a mi em semblen ben absurdes— sinó, simplement, de beure i gaudir d'un vi que, fa anys, m'havia donat moments memorables. També em movia —ho puc dir— el petit enjòlit de comprovar si ara que fa força temps que no tasto cap chardonnay català, aquest vi encara despertaria en mi sensacions similars a les d'antany.
Tinc a taula, doncs, un Can Feixes Chardonnay 2007 —la mateixa anyada del Chassagne-Montrachet, que aquests vins demanen i agraeixen l'acció del temps. És un vi amb uns vuit mesos de criança i, per dir-ho curt, és deliciós i solemne. La tonalitat és ben daurada i desprèn un ventall d'aromes que enamora i va de la fruita embolcallant i sedosa als torrats i fumats elegants i discrets, o les notes lleument mantegoses. Cap amanerament —tot és net i amorosit, però ben consistent.
A la boca hi ha una certa dualitat —marcada, però ben resolta— entre un volum una mica untuós i una sensació molt fresca al centre de la boca. Líquid i saborós, però amb una gran estructura i una forta personalitat. «Terrenal», però amb esperit. A mida que l'ampolla es va buidant i els sentits es van afinant (?!) aquest contrast entre les sensacions als laterals de la boca (de greix, de volum, de seda) i les sensacions el centre de la llengua (acidesa, fluïdesa, frescor i fruita) es fa més i més notori i plaent. En algun moment, hi ha un cert perfum de flors, clàssic i net. El final lleugerament abrupte és la mínima distància que li manca per arribar a l'absoluta excel·lència.
Potser l'obsolescència de la moda del chardonnay escamparà la palla i deixarà —esperem— allò que cal que romangui.
M'ho va preguntar un amic i, d'entrada, no vaig saber què contestar-li, perquè he passat un temps allunyat dels chardonnay del nostre país —potser cansat de tota una munió de chardonnays sense suc ni bruc que es feien. No vaig trigar a recordar tres o quatre noms de cellers que feien els meus chardonnays catalans de referència i vaig sentir una mica de delit de tornar-los a tastar.
Ja fa anys que sempre celebro els meus aniversaris amb una bona ampolla de Borgonya. Aquest any l'ampolla era un chardonnay d'aquelles dues vinyes minúscules que hi ha a continuació de la vinya de le Montrachet, per la banda de Saint-Aubin, i que es diuen «La Dent De Chien» —un 1er Cru 2007 de Chateau de la Maltroye dels que resten fixats a la memòria: si no fos que en aquest blog toca que parli de vins de Catalunya, com m'hi esplaiaria!
Entre una cosa i l'altra, vaig decidir anar a comprar una ampolla d'un chardonnay del que tenia molts bons records: el que fan al celler Huguet de Can Feixes, a Cabrera d'Anoia. No es tractava gens ni mica de fer cap comparació amb el Chassagne-Montrachet —cap d'aquestes comparacions que es fan sovint i que a mi em semblen ben absurdes— sinó, simplement, de beure i gaudir d'un vi que, fa anys, m'havia donat moments memorables. També em movia —ho puc dir— el petit enjòlit de comprovar si ara que fa força temps que no tasto cap chardonnay català, aquest vi encara despertaria en mi sensacions similars a les d'antany.
Tinc a taula, doncs, un Can Feixes Chardonnay 2007 —la mateixa anyada del Chassagne-Montrachet, que aquests vins demanen i agraeixen l'acció del temps. És un vi amb uns vuit mesos de criança i, per dir-ho curt, és deliciós i solemne. La tonalitat és ben daurada i desprèn un ventall d'aromes que enamora i va de la fruita embolcallant i sedosa als torrats i fumats elegants i discrets, o les notes lleument mantegoses. Cap amanerament —tot és net i amorosit, però ben consistent.
A la boca hi ha una certa dualitat —marcada, però ben resolta— entre un volum una mica untuós i una sensació molt fresca al centre de la boca. Líquid i saborós, però amb una gran estructura i una forta personalitat. «Terrenal», però amb esperit. A mida que l'ampolla es va buidant i els sentits es van afinant (?!) aquest contrast entre les sensacions als laterals de la boca (de greix, de volum, de seda) i les sensacions el centre de la llengua (acidesa, fluïdesa, frescor i fruita) es fa més i més notori i plaent. En algun moment, hi ha un cert perfum de flors, clàssic i net. El final lleugerament abrupte és la mínima distància que li manca per arribar a l'absoluta excel·lència.
Potser l'obsolescència de la moda del chardonnay escamparà la palla i deixarà —esperem— allò que cal que romangui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)