Sumoll: una mica de perspectiva

Fet i fet, podríem dir que només fa quatre dies que tenim sumoll. Hauríem de dir que fa quatre dies que «tornem a tenir sumoll» perquè de sumoll ja n'havíem tingut —i molt!— fins que va pràcticament desaparèixer. Recordo que fa uns sis o set anys algú em va dir que a tot Catalunya només en quedaven unes quaranta hectàrees —ara no sé quantes n'hi deu haver, però no crec que siguin gaires. Tot ha passat —tot està passant— en un espai de temps ben curt. Si deixem de banda el llegendari Gaintus —que crec que va néixer el 2001—, els primers sumolls «moderns» van aparèixer cap al 2009. El 2005 la Cooperativa de Rodonyà ja feia un sumoll; el 2007 Clos Lentiscus feia un brut nature de sumoll; el 2009 van néixer les primeres collites de pioners com Pardas, Can Ràfols, Mestre Vilavell o Jané Ventura. Després han anat seguint altres noms: a la trobada de l'any passat a Sant Sebastià dels Gorgs hi havia vint-i-dos elaboradors i, per tant, un nombre de vins que devia estar al voltant de les trenta-cinc o quaranta referències.

Sempre podem veure l'ampolla mig plena o mig buida: podem dir «mira que bé que hem avançat» o podem dir «això del sumoll no acaba d'arrencar». O, més assenyadament, podem dir que deu anys és encara massa poc temps per a poder dir que hem «recuperat» aquesta varietat que, ahir mateix, encara crèiem que no era apta per a fer vins d'alta qualitat.

Des d'aquell proper/llunyà 2010 que vaig tastar sumolls per primera vegada (més enllà, cal dir-ho, del Gaintus), m'he tornat un bevedor empedreït dels bons sumolls que s'estan fent com, per exemple —quin gran exemple!— el sumoll de Jané Ventura. 

He dit abans que les primeres ampolles de sumoll són de cap al 2009. No és del tot exacte. Per exemple, jo vaig tenir l'oportunitat de tastar les primeres ampolles de sumoll de Jané Ventura: a la collita 2001 se'n van fer quatre-centes ampolles i jo en vaig tastar una quan el vi ja tenia... tretze anys!! És l'ampolla de sumoll que marca un punt d'inflexió en la meva valoració d'aquesta varietat. Vaig quedar esbalaït de veure fins a quin punt pot evolucionar un bon sumoll amb el pas del temps i, des d'aleshores, intento guardar al celler, fins a deu anys, alguna ampolla de sumoll, a veure si puc retrobar les sensacions d'aquell 2001 begut el 2014.

Fa poc, vàrem destapar a casa un Jané Ventura Sumoll 2015. Té força color i mostra un ventall aromàtic de primera qualitat, amb els característics registres —ben bé «de sumoll»— de les herbes com la farigola i el romaní, que donen sensació de frescor, fins i tot abans d'acostar la copa als llavis.

[Jo no sóc Proust però quan vaig ensumar aquest vi la meva memòria olfactiva va volar fins als hiverns dels anys cinquanta i vaig sentir l'olor de l'ampolla d'esperit de vi —plena d'herbes d'una aroma que encara tinc gravada en algun lloc del meu cervell—, l'esperit de vi amb que la meva mare em feia fregues a les cames al matí, abans d'anar a escola, perquè al carrer hi feia fred i jo anava amb pantalons curts. Espero que en Gerard no s'ofengui, si llegeix això, ni pensi que estic dient que el seu vi deliciós fa olor d'alcohol macerat amb romaní. No dic això, però ara que han passat prop de seixanta anys, hi ha alguna aroma que, encara que no vulgui, em transporta a aquella ampolla d'esperit de vi, quan la mare em fregava les cames perquè no notés el fred tan viu.]

També hi ha aromes com la de la cirera i el conjunt té distinció, netedat, complexitat i fidelitat a les característiques del sumoll. A la boca és fluid i deliciós, amb un llarg i saborós pas de boca, ple de caràcter. Convida a la reflexió, suggereix elegàncies. Al final, el contrapunt lleument «rústic» tan típic d'aquesta varietat el singularitza enfront d'altres propostes més «comercials».

El bec pausadament en una copa d'estil Borgonya i vaig fent-me preguntes que no podré respondre: com seria d'aquí a deu anys? Com es compararia, per exemple, amb un Collita Roja? És normal que, en un país d'immenses, descomunals, garnatxes i carinyenes, jo m'estimi tant aquest vi?  

Ull de llebre

Si hagués d'anomenar vins d'ull de llebre que jo hagi trobat significatius —parlo, és clar, de vins de Catalunya— crec que només em vindrien al cap tres noms. Estic segur que n'oblido algun que potser he begut; estic segur que n'hi ha algun altre que no conec i hauria de conèixer; però, ara mateix, només em vénen al cap Les Pujoles, dels germans Beltran; Finca Els Camps, d'en Gerard Jané i Unua, d'en José Luis Garcia Muret. Avui, a aquesta curta llista hi afegiria un quart vi que acabo de conèixer i del que m'agradaria parlar-ne una mica.

L'ull de llebre és una varietat d'aquelles que podríem dir-ne que «no requereix presentació»: les seves virtuts són ben conegudes de tothom i el seu sabor —per ser més exactes, hauríem de dir «una determinada expressió del seu sabor»— està ben gravat al nostre registre sensorial. De ple dret, podem considerar-la com una varietat «tradicional» o «ancestral» nostra: n'hi ha prou amb consultar la bibliografia clàssica (per exemple, l'obra d'en Claudi Oliveras Massó del 1915) per constatar la seva presència abans i després de la fil·loxera. Mai no ha sigut una varietat majoritària, però fa molts anys que la podem anomenar «nostra».

El vi d'ull de llebre del que vull parlar avui ve d'un celler poc conegut que hi ha al terme de Maians, entre Igualada i Manresa, a la vora de la C-37, encara al Bages però a tocar de l'Anoia. La masia es diu Ca l'Isidre i es troba a 560 m d'alçada, envoltada de vinyes, en un indret que —si fem abstracció de la proximitat de la lletjor de la C-37— és preciós. El celler és diu Vins Grau i no s'ha de confondre amb la companyia de distribució Vins i Licors Grau, de Palafrugell. És un celler familiar amb una producció molt diversa que, recentment, amb la incorporació d'una nova generació, ha introduït una sèrie de quatre vins —«Jaume Grau i Grau Col·lecció»— que jo trobo que són molt interessants. Hi ha un chardonnay (que no he tastat), una deliciosa i enigmàtica garnatxa, un ull de llebre magnífic i un sumoll radical i feréstec. El sumoll, de fet, és el que em va dur a conèixer aquest celler, perquè el vaig tastar a la festa del sumoll de Sant Sebastià dels Gorgs (en vaig parlar en aquest article).

Parlem, doncs del Jaume Grau i Grau Col·lecció ull de llebre 2013. Té un vermell lluent i bonic, clàssic, amb molt poca vora. Al nas, notes torrades i notes de fruites, atractives i ben acoblades.També hi ha alguns lleus indicis de tabac i, més en general, del que s'anomenen aromes «animals». A la boca és molt fluid, saborós, dolçenc, deliciós. Extraordinàriament «arrodonit», en el sentit de ben equilibrat, sense arestes. Hi ha més sabor que pes i també una frescor deliciosa. Mentre l'estic bevent —i diguem-ho clar: gaudint-ne molt— penso que no l'he de comparar amb aquells vins que tots coneixem que es fan a la vora del Duero, entre San Esteban de Gormaz i Peñafiel. Però hi ha coses inevitables i sí, l'ull de llebre de Jaume Grau i Grau desperta en mi records d'aquells vins —més que no pas dels de la Rioja, perquè aquí no hi ha ni mica de caràcter oxidatiu.

Un vi equilibrat, immensament bevible, ple de bons matisos. M'agradaria desar-ne una ampolla i destapar-la d'aquí uns anys. Se'n van fer 1.143 ampolles.

Mentre preparava aquest article d'avui, la meva —escassa i poc fidedigna— memòria sensorial cercava sense èxit alguna referència del Finca Els Camps. Finalment, vaig anar al Vendrell a buscar-ne una ampolla i avui l'hem destapat a taula. Era un 2013 i l'hem trobat molt gran. D'un color molt pujat, ple d'aromes de fruita molt madura, d'espècies, molt fidel al ventall aromàtic de l'ull de llebre. Al primer moment, una fusta lleugerament dissonant, que s'ha esvaït amb una mica d'aireig. A la boca, plenitud de sabor amorosit i tens, més fruita encara, densitat, delícies. Poderosa expressió dels tanins, estructura presumiblement longeva.

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   

No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.

Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.

Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

Trinitas: tres cares de la dolçor

Introitus

Si la nostra malvasia té un nom propi, es diu Jané Ventura —sense oblidar el subirat parent de l'Agustí Torelló—. Aquest celler ha treballat la malvasia al llarg de molts anys, en totes les seves elaboracions: dolç, sec, vi de palla, escumós... i jo tinc un grat record de les diverses i successives ampolles de malvasia de Sitges d'en Jané Ventura que he anat destapant al llarg del temps, algunes de les quals han passat per aquests apunts.

La darrera d'aquestes ampolles va ser una Malvasia 2014 amb què vaig donar la benvinguda a uns amics que vam tenir a dinar, l'altre dia. A l'etiqueta hi deia que n'havien fet 1.875 ampolles i que un 40% del raïm havia fermentat i s'havia criat en bótes noves de roure francès. Tonalitat groc clara, aroma pronunciada i franca —sense exotismes ni llepolies—, d'espectre ampli, sense notes fustenyes, amb un punt salí, molt sec. Hi ha unes lleus flors —com pètals de rosa—, però tot és prou seriós. Com que és malvasia, encara que sigui ben seca no pot deixar d'entrar a la boca amb una primera sensació de dolçor que contrasta amb la clara i pura tensió que es manifesta tot seguit.

Gloria Patri

Crec que vaig comprar l'ampolla de Martinet Degustació No.2 2005 en un dels primers Tasta Porrera. Després de tastar-ho pràcticament tot, em vaig decidir a comprar un parell o tres d'ampolles del que havia tastat i entre elles hi havia aquesta delícia de Mas Martinet. L'ampolla ha dormit uns anys al celler i ara ha tingut les seves hores de glòria —i parlo de glòria en tot el sentit d'aquesta paraula—.

És un vi ben negre —només amb una mica de vora granat—,  d'aroma densa i poderosa, de dolçor confitada, suau i persistent. Sembla que, als seus deu anys, hagi arribat a la plenitud, amb una perfecta integració de totes les virtuts, amb força i caràcter, amb fruita amorosida i tanins endolcits. Em fa pensar en algunes altres memorables ampolles que en Josep Lluís Pérez ha creat per a fer-nos més feliços. Amb els nostres amics, gairebé no ens sabem avenir de tan bo com és!

Lumen Hilare

Tinc la sort que va ser el mateix Joan Asens qui em va explicar l'elaboració del seu Dolç d'Orto Blanc 2014. Em va dir que alguns ceps, quan senten el perill de la sequera, sacrifiquen alguns grans esparsos i deixen que s'assequin perquè la resta de grans del gotim tinguin l'aigua que els cal. En Joan, aleshores, recull aquests grans que s'han fet panses i, en lloc de descartar-los, els transforma en unes minses quantitats d'un elixir gloriós que es recull en unes poquíssimes ampolles de només 375 ml. Diu que li calen uns quatre quilos de panses per a cadascuna d'aquestes ampolletes. Les panses fermenten durant uns quinze dies i després les passa una mica per la premsa. La varietat principal és la garnatxa blanca, però la vinya —que és força vella— té ceps de tota mena, fins de varietats de raïm de boca.

El perfum és immens i recorre la fruita assecada —l'albercoc— la pell de llimona, el fonoll... No ho sabria pas enumerar tot, ni de bon tros! I a la boca... els mil diversos efluvis de la dolçor —que és i no és dolça, ja ho sabeu— ens sadollen plenament. Si els nostres amics són dels que coneixen el plaer d'aquests líquids de glòria, fa alegria tenir a punt una petita ampolla com aquesta i compartir-la amb ells, a l'hora de la sobretaula.   

Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

Històrics i experimentals

Ja he explicat en un article recent que el celler Jané Ventura, que aquest any 2014 compleix el seu centenari, va celebrar una festa al Mas Vilella a la qual vaig tenir l'honor de ser-hi convidat. En aquesta festa, el celler va oferir-nos una abundosa selecció de joies que reposen a les caves de Jané Ventura, sota el títol de «vins històrics i experimentals». A l'article anterior vaig parlar de les malvasies —la presència de les quals ja podia justificar l'assistència a la festa del centenari. Ara parlaré d'alguns altres vins.

La meva afició personal als vins de Jané Ventura va néixer fa anys, quan vaig tastar el seu Mas Vilella 1999. Després, al llarg del temps, he anat tastant —i bevent!— molts altres vins d'aquest celler i la meva afició ha anat creixent. Però potser ha estat aquesta ocasió d'ara la que m'ha fet copsar fins a quin punt la família Jané han creat —i segueix creant— vins fonamentals i imprescindibles.

Per exemple, el macabeu amb criança que du el nom de Finca Els Camps! És un vi que potser és, collita rere collita, un dels nostres millors macabeus amb bóta —un dels que jo prefereixo. El que jo no sabia, el que jo no podia saber, és la dimensió monumental que pot prendre aquest vi amb el pas del temps: va ser a la festa de Jané Ventura on vaig poder assistir a una lliçó magistral sobre aquest tema: A banda de la collita del 2011, vam poder tastar a cor què vols, cor què desitges la collita 2001 i la collita 1998, que va ser la primera que es va embotellar.

Em manquen paraules per descriure el plaer que va donar-me la copa de Finca Els Camps 2001 que vaig tastar a Mas Vilella. A la meva llibreta hi vaig escriure coses que no queda bé d'escriure en un blog —com, per exemple, l'adjectiu «sobrenatural». Era un vi blanc de fa tretze anys que havia adquirit unes virtuts glorioses, unes aromes profundes i netes, denses i fresques, en tot un espectre que, amb plena elegància i sobrietat, va d'allò que en diuen «pastisseria» als fruits secs, passant per un préssec melós o unes herbes d'olor. A la boca em feia tancar els ulls en èxtasi: fruita neta i densa, sense perdre la fluïdesa; profunditat que només el temps pot donar.

Com que parlem de macabeu, vull fer esment d'un escumós de macabeu 2008 amb 4 mesos de criança en bóta francesa nova i 66 mesos d'ampolla —un microtiratge de només 25 ampolles— que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió i em va plaure molt: a la boca era engrescador i magnífic per la seva densitat lleugera (sembla un contrasentit, oi?) i fresca. I encara hi va haver un altre vi blanc experimental que em va sorprendre profundament, un xarel·lo 2013 fermentat i criat 7 mesos en àmfora de terrissa, del qual se'n van fer menys d'un centenar d'ampolles i que era tota una meravellosa explosió aromàtica de fruita blanca i flors, que donava un xarel·lo diferent, estranyament glicèric, embolcallant i deliciós.

No em queda espai per parlar dels negres que vam poder tastar al mas Vilella —com un clàssic Mas Vilella 2000— però no vull acabar sense fer esment d'un vi que em va sorprendre i, gairebé, em va emocionar —com ho havia fet el Finca els Camps 2001. Parlo del Sumoll 2001. Va ser la primera collita de sumoll que es va embotellar i només se'n van fer quatre-centes ampolles. Mai no havia tingut ocasió de tastar un sumoll d'aquesta edat i vaig quedar parat quan vaig comprovar la delicada i positiva evolució que havia sofert aquest vi que, ara mateix, em va semblar extraordinari. Era un bonic exemple d'aquells vins de tonalitats sàpides subtils, d'aspecte gràcil i enganyosament frèvol, que, de fet, contenen una amagada profunditat que convé anar descobrint mica a mica. Són algunes de les virtuts que associem —ja ho sabeu— a indrets com la Côte de Nuits.

El colomar del mas Vilella

Al colomar del mas Vilella, a la Bisbal del Penedès, ja hi ha la verema de la malvasia que s'ha de convertir en el vi-de-palla del celler Jané Ventura. Els gotims reposen sota teulada, sobre la palla, i s'aniran pansint fins que els arribi el moment de fer-se vi. Els grans, rodonets i encara turgents, emeten aromes d'immensa dolçor. La palla —que potser només hi és com a concessió a la nostàlgia— també modifica les sentors i l'ambient d'aquest antic colomer i a mi, d'alguna manera, m'evoca sensacions de quan era petit i jugar al paller del mas era un delit prohibit i desitjat.

El celler Jané Ventura té una considerable experiència en la vinificació de la malvasia i ja en alguna ocasió jo havia pogut cantar les llaors d'algun vi fet amb la varietat que els metges recomanen a l'Emperadriu quan espera la visita d'Hipòlit a la cambra perfumada i es queixa que «lo cap li dol»:

«—Bo serà, senyora, que la majestat vostra prenga uns pocs de canyamons confits ab un got de malvesia, e alleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.» (Tirant CCLX)

Fa poc, vaig poder tastar fins a quatre petites joies fetes amb malvasia al celler Jané Ventura, gràcies a l'amistat d'en Gerard Jané que em va convidar a un tast de vins històrics i experimentals a mas Vilella. Per exemple, l'aromàtica, suggeridora i melosa Malvasia (seca) 2013, que és la que podem trobar al mercat (si bé només se n'han fet poc menys de dues mil ampolles). Un 60% d'aquest vi ha fermentat i s'ha criat fins a quatre mesos en bóta francesa. Per a mi, és un referent.

Em va semblar un privilegi immens poder tastar un màgnum de Malvasia (seca) 2005, un vi sense criança en fusta del qual només en van sortir 800 ampolles i alguns màgnums, que pot donar alguna llum sobre les possibilitats d'envelliment de la malvasia. Era un vi d'una gran austeritat, que potser hauríem pres per un Riesling de bona mena i que difícilment recordava l'alegria dolcenca del vi més jove. Quina sorpresa!

Està a punt de sortir al mercat la primera collita del Malvasia vi de palla, que és la del 2013.  N'hi ha una única bóta i el vi —de dolçor embriagadora i profunda i neta— té aproximadament uns 130 grams de sucre per litre. El seguirà, en el seu moment, el vi dels raïms que ara reposen al colomar del mas Vilella.

Però gairebé diria que la malvasia de Jané Ventura que més em va plaure va ser la d'un tiratge de vint-i-cinc ampolles de Malvasia de Sitges Brut Nature 2007 que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió. És un extraordinari vi espumós amb 78 mesos de criança que ja enamora al nas i després, quan és la boca, t'acarona amb la seva bombolla gairebé intangible i et sedueix amb sensacions amorosides i meloses, records de dolçor sense dolçor.

I quan l'Emperadriu va acabar de menjar-se una gran capsa de canyamons confitats ben remullats en malvasia, féu entrar Hipòlit a la seva cambra, el qual «pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren l'última fi d'amor.» (Tirant CCLX)

Del Montmell al Rotllat

La serra del Montmell separa la plana del Baix Penedès de la vall del Gaià, s'enfila fins els 861 metres del Puig de la Talaia —que forma part de la llista que s'anomena «els 100 cims»— i tanca dintre seu la petita vall de la Juncosa, que és on hi ha, a quatre-cents metres d'alçada, les vinyes que donen lloc al Finca els Camps, el bon ull de llebre de Jané Ventura. A l'altra banda de la carena, tocant a la Bisbal, hi ha una masia del segle XVI envoltada de les vinyes de cabernet d'on surt el Mas Vilella, un vi que, des que vaig tastar la collita 1999, sempre m'ha interessat.(*)

Tinc desades algunes ampolles d'aquests vins i l'altre dia vaig obrir-ne una de cada, d'unes collites que ja es podrien considerar prou madures. D'una banda, el Mas Vilella 2003 —a l'etiqueta hi diu «serra del Rotllat» i hi ha una roda— i de l'altra, el Finca els Camps 2005 —a l'etiqueta hi diu «serra del Montmell» i hi ha una guineu—. Bé, si volem ser acurats, a l'etiqueta del Finca els Camps 2005 hi diu Serra del «Momtmell», cometent una errada d'impremta d'aquelles que, si es tractés d'algun segell clàssic, faria créixer el valor de l'etiqueta.

El Finca els Camps 2005 m'ha plagut moltíssim. Per la seva força, per la densitat aromàtica que desprenia, per les diverses sensacions elegants que la criança —a la bóta i a l'ampolla— li havia aportat. Hi havia indicis de tabac, de fustes bones, embolcallades per la fruita amorosida i madura —no pas fruita tendra, sinó més aviat fruita cuita i macerada. Que bo que era a la boca! Sedositat lliscant, gran volum, lleugeresa, elegància. Potser un punt de sensació assecant però, fent la suma total, un gran vi de plaer per al que ha valgut la pena esperar fins aquest moment.

A les collites més recents de Mas Vilella hi ha una petita proporció de sumoll, però no sé si en la collita del 2003 també hi havia sumoll o no. En principi, aquest és un vi de cabernet, potser un dels millors del nostre país. Dit això, també he de dir que aquest Mas Vilella 2003 em va semblar com si ja estigués una mica cansat. Cal recordar que el 2003 va ser l'any de la gran calorada i, enològicament, va ser un any de clarobscurs. Ara bé, en aquesta ampolla sí que hi havia molt bones sensacions, un bon nivell de complexitat, un pas de boca sedós, arrodonit i prolongat, una elegància innata. Però no aconseguia emocionar-me. Potser l'havia d'haver obert fa un parell d'anys...

(*) La masia, als mapes i als nomenclàtors oficials, hi consta com a «Cal Vinella» i tenim, doncs, una discrepància curiosa entre el nom oficial de la masia i el nom que li donen els seus actuals propietaris. Casualment, tinc un exemplar de l'obra «Masies de la Bisbal del Penedès i Rodalies» d'en Benjamí Català Benach, que és una obra que fa un repàs històric, gràfic i arquitectònic de les masies d'aquesta zona. La primera de totes és, precisament, «Cal Vilella» —escrit exactament així. Això em fa pensar que la nomenclatura «Can Vinella» és potser un error. Un error molt lamentable perquè, un cop aquest nom s'ha plasmat en els mapes oficials, es va reproduint indefinidament.

"Els nous Penedès"

Vaig ser en aquesta presentació de les noves collites del Penedès a la casa Batlló, que és una seu prestigiosa, però esquifida de mides per una trobada com aquesta. Vaig tastar força coses bones i, com que hi havia molts més vins dels que bonament puc arribar a apreciar de manera raonable, vaig limitar-me voluntàriament a tastar només vins blancs —amb una única excepció que ja comentaré.

El lloc, ja ho he dit, era estret i atapeït i generava claustrofòbia. Com vaig enyorar les drassanes! Potser són manies meves, però jo trobo que sóc més capaç d'apreciar el vi si em trobo en un espai prou ampli. No pas a l'aire lliure —no sé per què— però sí en una sala relativament grau, com la de les drassanes on es va fer la presentació de l'any passat.

Com que ni l'ambient ni l'escarransit menjar que se'ns va oferir —de qui va ser la idea de servir safates de xocolata?— mereixen gaire comentari, parlaré directament dels vins que més em van interessar. Van ser aquests:

• Dos xarel·los. Vaig tastar un bon nombre de xarel·los i els dos que més em van agradar van ser tots dos del mateix celler: Mas Tinell. Hi havia el 2009 —en la plenitud de les seves capacitats— i el 2011 —acabat d'embotellar, de gran puresa. Hi havia a la mostra un cert nombre de xarel·los prou bons, en tot un espectre que anava del vins frescos i simples als vins pesats i fustenys. En el punt exacte —per al meu gust— hi havia aquests vins de Mas Tinell. Ambdós assolien aquest equilibri inestable i difícil que fa que el xarel·lo s'expressi de manera pura i estricta.
• Dos macabeus. El Finca els Camps 2010 de Jané Ventura, amb quatre mesos de criança, amb amplada, complexitat, subtilesa —acostant-se a la perfecció. I també un nou vi varietal d'Agustí Torelló Mata que du l'estrany nom de Aptià 2011 i que em va semblar excel·lent. El nom té significat geològic i el vi és un cent per cent macabeu fermentat en bóta i criat sobre les mares fins a sis mesos. A la boca dóna una bella sensació de volum arrodonit i saborós i el nas, malgrat el període de criança en fusta, és del tot net.
• Dos vins voluptuosos. Jané Ventura ja fa temps que treballa la Malvasia de Sitges i alguns dels seus vins blancs n'inclouen, però ara ens va presentar un nou vi monovarietal de malvasia (collita 2011) amb quatre mesos de criança. Aquest vi va ser, per a mi, allò que els americans en diuen el "show-stopper". Em va enlluernar. Em va semblar boníssim. Floral, sedós, diferent, amb multiplicitat de registres. És sec i em duia records de dolçor, sense cap truculència. L'altre vi de la mostra al que escauria el qualificatiu de sensual va ser el Giró Ribot Muscat 2011, un vi afruitadíssim que, màgicament, conserva la puresa que l'allunya de qualsevol temptació exòtica o fada. Persistent, melós i molt bo.
  
• Un vi vermell. El sumoll 2008 del celler Pardas. No parlo del seu rosat de sumoll, sinó d'un escàs sumoll negre —que no recordo ara com es diu— fet amb raïms de vinyes molt velles, fermentat en castanyer i criat en bótes de roure de segon o tercer any. Quin vi més deliciós! El vaig tastar per primera vegada per recomanació d'en Jaume, de la Fonda Farré de Baro, al Pallars Sobirà. Posat a la copa és com un generador d'aromes de fruites bones, de matisos canviants. A la boca és atípic, fi i llaminer, amb el tremp del sumoll, però molt ben domesticat per una criança molt equilibrada.

Quan vaig sortir de la casa Batlló, els turistes em miraven amb cares d'incomprensió. No vaig poder evitar de pensar quin vi beurien ells aquest vespre. N'hi havia un munt. Eren davant de la Casa Batlló perquè saben —els ho han dit— que és una cosa que cal fer. No els podríem ensenyar que, després de retratar la casa Batlló, han de demanar una copa de macabeu —o de xarel·lo, o de malvasia de sitges— de Catalunya? També vaig pensar: "i nosaltres mateixos, ja ho fem?"

El manifest de Rodonyà

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.


No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:

• Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
• Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
• Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
• Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
• Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
• Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
• Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
  
• Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
• Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
• Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
• Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".

El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.