El Jean Leon dels meus trenta anys

Diuen que és normal experimentar una estranya força que ens impedeix retornar als llocs concrets de la nostra infantesa o, més en general, a indrets o circumstàncies que ens van marcar en un cert moment i dels quals ens hem allunyat durant un llarg temps. Diem que ens agradaria tornar-hi, però no hi tornem: ens fa una certa basarda.

No patiu, no us explicaré els racons secrets de la meva memòria. Parlaré de vins, dels vins de Jean Leon.

Pels volts de l'any 81 em va entrar una set immensa —que encara no he apaivagat— de beure vi i de conèixer la diversitat infinita dels vins que neixen a cada terrer. Tornava a casa després d'uns anys a Suïssa, on m'havia iniciat en els bordeus i en les delícies del Rin germànic. Més enllà dels records d'infantesa a Alella, en aquells anys on la informació era tan difícil d'aconseguir, vaig començar a estudiar quins vins es feien a Catalunya. Els volia tastar tots, però n'hi havia un que ningú me'n sabia dir res. El nom era Jean Leon, la comarca era el Penedès. Crec que en parlava un llibre d'en Jaume Ciurana, o potser un llibre primerenc d'una persona anomenada José Peñín(*). No sé com, vaig aconseguir un número de telèfon d'un pis de la part alta de Barcelona, un domicili particular. Hi vaig trucar i crec recordar que em van explicar que el vi només es venia a Califòrnia però que a la propera collita ja en podria trobar alguna ampolla a tal lloc de Barcelona.

Finalment, vaig trobar unes ampolles de la collita 78 i em van impressionar. Tant i tant que una d'aquelles ampolles encara la tinc ara, buida, a una lleixa de casa meva. Vaig seguir bevent Jean Leon: 79, 80, 82... i un dia vaig deixar de beure'n. Amb aquell sentiment de basarda que he comentat abans, he estat molts anys allunyat dels vins de Jean Leon, potser per la por que les noves ampolles no aconseguissin diluir els dolços records d'aquells anys vuitanta del segle passat —quan jo tenia trenta anys.

Ara, el llibre d'en Martí Gironell —que encara no he llegit— i un tast extraordinari al que he pogut assistir —per la gran amabilitat de la Mireia Torres— han trencar una mica aquella recança i, amb l'ampolla buida del 78 a un costat i una de plena del 2011 a l'altre, vull escriure sobre aquests vins, sobre aquest cabernet emblemàtic —la primera vinya de cabernet de Catalunya.

Com he dit, vaig rebre una invitació de la Mireia Torres a un tast vertical de Jean Leon —potser la paraula «vertical» es queda curta i hauríem de dir «tast històric» perquè hi havia vins de més de quaranta anys, ben bé dels orígens del celler. Vaig agrair aquesta gentilesa i vaig pensar que potser havia arribat el moment de «revisitar» el jardí perdut dels vins dels meus trenta anys.

Vam tastar, en aquest ordre, 2009, 2001, 1991, 1989, 1982 i 1975 de l'emblemàtic vi que ara es diu Vinya La Scala i que en els orígens era simplement Jean Leon Cabernet Sauvignon, uns vins que neixen a una vinya de 8 ha de cabernet, s'elaboren només en les millors collites i tenen una llarga criança —al voltant dels dos anys— antigament en roure americà i després en roure francès. És un vi pensat i dissenyat perquè vagi evolucionant molt lentament en el temps i arribi a la seva plenitud molts, molts anys després de la collita. De la seva pausada i modèlica evolució en puc donar fe jo mateix i ara, després de tastar una joia com pugui ser el 1975 que vaig tenir l'altre dia a la copa, ho puc dir encara amb més seguretat.  

En un tast que té un recorregut temporal tan gran, més enllà de diferències puntuals —que sí que tenen sentit quan tastem collites consecutives— hauríem de trobar algun fil conductor, alguns fonaments. Un n'és la projecció en el temps —no m'agrada dir-ne «longevitat»—: a mida que reculàvem més i més enrere els vins anaven adquirint matisos més preciosos, més subtils, més múltiples, sense mostres de decadència.

Ja sé prou que el delit per l'extrema tenuïtat d'unes complexitats que només els anys poden aportar a un petit nombre de vins tocats per la gràcia dels déus és una dèria que sembla haver desaparegut, i em sembla que les virtuts que jo vaig trobar en aquelles velles ampolles de cabernet del Penedès potser ja «no estan de moda». Però jo sóc dels que m'hi deleixo i se me'n fot de les modes que es fan i es desfan.

Dels sis vins anteriors —cadascun amb el seu espectre virtuós, cadascun amb la seva assertiva presència— deixeu-me que singularitzi el 1989, que és el que més complexes subtileses em va aportar. Si ara incloc uns substantius —espècies, cuir, regalèssia, seda, elegància, maduresa... què sé jo!— cauré en el ridícul d'escriure uns mots que no descriuran ni un mínim percentatge de tot allò que aquest vi pot aportar a uns sentits amatents —ni que siguin tan matussers com els meus. Hi ha coses en aquest vi que no sé com es diuen; n'hi ha encara moltes més que no tenen nom.

El plaer que vaig obtenir de tastar —ara, quaranta-dos anys després que fermentés aquell raïm que havia plantat el senyor Ceferino— el Jean Leon 1975 es fa difícil de descriure. Sorprenentment viu, i no només viu, sinó ple, excel·lent, apoteòsic en la seva vellesa/bellesa.

La meva gratitud a Jaume Rovira per haver creat aquestes obres d'art tan perdurables és il·limitada.

* * * * * *

(*) Aquest llibre d'en Peñín es titulava «Mis 101 mejores vinos» i el dec tenir en algun racó de casa meva. Si el trobo, serà un divertit exercici d'arqueologia rellegir-lo avui i recordar —o, els més joves, imaginar— quin era l'univers vinícola d'aquell temps. Segur que ho explicaré en aquest mateix blog.

40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:

O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:

A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.

Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.

Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.

Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.

I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:

Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.

Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

Enyorança de Jean Leon

Quan tasto algun dels vins actuals del mític celler Jean Leon, com aquest intrascendent Magnolia (sic), no puc evitar sentir enyorament d'aquells temps en que vaig tastar per primera vegada els vins de Jean Leon i em van deixar una impressió profunda. Parlo de quan el Cabernet i el Chardonnay d'aquest celler encara no es podien trobar a les botigues del nostre país i aconseguir-ne una ampolla va ser una tasca no del tot fàcil. Jo havia conegut l'existència (i la trascendència) de Jean Leon gràcies a un llibre fonamental d'en Jaume Cuirana sobre els vins de Catalunya, editat el 1979. Érem a les primeries de la dècada dels 80 del segle passat! Finalment, vaig poder comprar diverses ampolles de Jean Leon Cabernet Sauvignon 1978 i immediatament vaig adonar-me que estava davant d'un vi que es situava a un nivell molt per damunt dels altres vins catalans del moment. Ara que han passat tants anys, no m'atreveixo a escriure una nota de tast, que ben segur estaria pervertida per la glorificació de la memòria. El que sí que puc afirmar és que es tractava d'un vi que exigia un llarg (llarguíssim!) període de maduració a l'ampolla. De fet, l'última de les ampolles d'aquell 1978 la vaig obrir no fa pas tant de temps, pels voltants del seu 20è o 25è aniversari... i crec que estava, finalment, en la seva plenitud.

A dia d'avui, veure convertit el nom de Jean Leon, que jo associo a la meva descoberta del vi de qualitat, en una simple filial d'una macro-empresa vitivinícola, per molt respectable que sigui, i tastar els seus vins i constatar que res no em diuen, és una font d'enyorament.