Xarel·los de glòria

Bevent alguns dels grans xarel·los que s'estan fent al nostre país —i, si seguiu aquest blog, ja sabeu que en bec força, i sovint— de vegades em qüestiono què ens falta per adonar-nos del nivell tan alt on estem arribant. Ara que —després de massa anys!— sembla que ja creiem en l'excepcionalitat i l'excel·lència dels nostres priorat, potser ens cal algun guru americà que ens digui que els nostres viticultors estan creant xarel·los amb una qualitat i una personalitat second-to-none?

Posaré dos exemples recents.

Terroja 2013, d'en Marcel Sabaté, és un vi d'una vinya de més de noranta anys, de la partida de Terroja, en terreny fortament ferruginós, a tocar de Sant Pere de Riudebitlles. Ha tingut una llarga criança amb les mares, sense contacte amb la fusta. Probablement, és una ampolla que hauria d'haver deixat madurar encara un cert temps però m'ha traït el delit d'assaborir un vi del que havia sentit a parlar però no havia tastat mai.

Es tracta d'un gran vi, d'aromes denses i amorosides que mostren amb plenitud les virtuts del xarel·lo madur. Hi ha puresa i la profunda complexitat que dóna la llarga criança amb les mares. A la boca té un punt d'opulència continguda, de potència equilibrada. L'amplada del glop és immensa, sempre dins dels paràmetres austers i nets d'un xarel·lo autèntic. Consistència —també en podríem dir estructura— que persisteix als sentits. Caràcter clàssic, impecable.  

Essencial 2015, d'en Joan Rubió, del que ja vaig parlar —superficialment— en un article recent. L'altre dia, per sopar, en vam destapar una ampolla i, per molt que ja sabéssim que era un vi excepcional, l'ampolla va superar les nostres expectatives i va convertir aquell sopar en una epifania enològica: ens fèiem creus de la profunda bellesa d'aquest vi, que intentaré descriure amb paraules maldestres.

Com ho diré? D'entrada: una potència aromàtica que captiva fortament, però una potència neta i pura, penetrant i perfumada, elegantíssima. Vull dir que, massa sovint, la puresa s'associa a vins massa «despullats» o frèvols. Aquí, no. Aquí hi ha una força primigènia i un conjunt de sensacions «vives» i fresques que van més enllà dels cítrics i el fonoll característics del xarel·lo. No ens cansem d'ensumar les nostres copes i cap nota no hi dissona. Curiosament, quan busquem paraules per explicar el que hi estem trobant, n'hi ha una que no sabem evitar: «essencial». Ara que escric —a partir del record i de les notes que vaig apuntar a la meva llibreta— busco al diccionari el significat de la paraula «essència» i hi trobo això: «el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa». Potser sí que aquest vi mereix anomenar-se d'aquesta manera!

A la boca ens enamora. El trobem ple i lineal al mateix temps. A l'atac hi ha un punt —just— de dolçor de fruita que immediatament s'expandeix, es manté i es perllonga. Quan el vi ja no hi és, la seva essència —un altre cop aquesta paraula!— persisteix de manera aparentment indefinida. Un vi de perfils perfectament nítids, de gran rectitud —sense aprimar-se—, de gran equilibri. Ni els cítrics ni els —deliciosos— amargants del xarel·lo dominen el sabor, però hi són . Ve de gust mantenir-lo a la boca i notar que mai no degenera cap a notes rústiques i massa simples.

Quan les paraules es queden curtes, és bo buscar analogies i punts de referència. Encara que sembli estrany, l'analogia que ens venia insistentment al cap era amb un vi negre —hauria de dir un vi «vermell»— que havíem begut el dia abans. Un vi del malaguanyat Patrick Bize: Aux Vergelesses 1er cru 2008. Els seus registres són ben diferents dels del vi d'en Joan Rubió, però tots dos comparteixen alguna cosa essencial, alguns principis bàsics.

De Can Credo a Cal Tiques

Potser si hagués nascut a la vora del Loira, potser si fes vins negres —que al nostre país sembla que atorguin un plus de prestigi a qui els fa—, potser si no fos una persona de tan exquisida modèstia, potser si estigués una mica menys a la vinya i una mica més als actes socials —jo espero que no ho faci mai!—, potser si fóssim tots menys gasius en reconèixer els mèrits dels nostres grans winemakers.... aleshores potser sí que en Joan Rubió seria un gran personatge de la viticultura, conegut i admirat per tothom.

Si m'aturo a pensar tot el que li devem, no me'n sé avenir. Crec que, des de fa uns quinze anys, en Joan Rubió és el responsable del bé de Déu de grans ampolles que es fan a Recaredo. No pas ell tot sol, és clar, que hi ha tot un equip, i uns terrers màgics, i una història, i una voluntat, però ell ha estat allà, amb la seva passió per la vinya, per l'agricultura natural, per la puresa en els vins. Pensem en els vins de Can Credo, aquests cinc evangelis que, des de cinc angles diferents, proclamen la grandesa del xarel·lo. Pensem en els espumosos —sense oblidar el precís Turó d'en Mota, exacte com un tiralínies— i en tantes ampolles que a mi em sembla que m'han fet més savi, més entenimentat, millor.

En Joan, des de la collita 2015, ha començat a fer els seus propis vins a la seva masia pairal de Cal Tiques, al veïnat de Muscarola, a mig camí entre Vilafranca i la Múnia. Ens trobem, doncs, a l'inici d'un projecte personal que comença amb les petites parcel·les de vinya de xarel·lo i macabeu que en Joan té escampades a un entorn proper de la masia, entre la Rovira i Ratera, i que continuarà amb monestrell i sumoll i encara amb alguna altra varietat sorprenent que anirem coneixent. La producció és minúscula i l'exigència, no cal dir-ho, és altíssima. Treballa molt acuradament les maceracions i utilitza bótes de cinc-cents i àmfores —terrissa roja i terrissa blanca d'en Carles Llarch—.

No cal que digui quin interès vaig sentir quan vaig conèixer l'existència d'aquest nou projecte! En Joan, amablement, em va convidar a casa seva i, d'aquesta manera, un dia a mitjan novembre ell i jo som al minúscul Turó de Can Rigol on un sol tebi ens acompanya mentre anem resseguint amb la mirada tota aquesta comarca, reblerta de vinyes i de masies. Després, anem a trepitjar les vinyes, on les pluges que —finalment!— han xopat el sòl, han fet néixer, entre els ceps, una esponerosa tofa d'herbes. Jo identifico la ravenissa i el trèvol i en Joan me n'explica unes quantes més que, lamentablement, no puc retenir a la meva memòria. M'explica també com cadascuna d'aquestes herbes insignificants ens transmet un missatge sobre l'estat del sòl, i com poden arribar a modificar-ne les propietats. M'agrada escoltar-me'l, encara que, interiorment, m'avergonyeixi de la meva gran ignorància de les arts del conreu.

He comprat algunes ampolles dels vins de Cal Tiques —n'hi ha poques!— i, quan les vagi destapant, segur que en parlaré en aquest blog. De moment, acabo l'article amb alguns comentaris esquemàtics.  El Tiques 2015 és un xarel·lo amb una important maceració estàtica, sense sulfurós afegit, que és molt viu, molt expressiu, molt tens i una mica rebel. Va canviant a la copa i ens aporta una riquesa de sensacions complexes i fruitades. Només 650 ampolles i una graduació alcohòlica de 10.5 graus. Aquesta graduació tan atípica és compartida pels quatre vins que van sortir de la collita 2015 i a mi em du records d'ara fa vint-i-set anys, quan vivia a Alemanya i vaig aprendre a estimar alguns vins amb poc alcohol.

L'Essencial 2015 és extraordinari. Molt aromàtic, equilibrat, ample, llarguíssim. Més clàssic que el Tiques, comparteix amb ell la tensió. La maceració és més curta, la precisió és més gran. L'Obstinat 2015 du a l'extrem la tècnica de maceració —també amb una mica de rapa—. Al nas, anís i altres herbes i a la boca es comporta amb gran austeritat, una mica tancat en ell mateix, monolític i enigmàtic, extremat. Finalment, el Joanots 2015, en contrast amb els tres xarel·los anteriors, és un vi de macabeu d'una vinya de trenta anys de mitja hectàrea.  870 ampolles d'un vi de gran puresa, elegant i «vertical», profundament estricte i contingut. Una interpretació interessantíssima del macabeu, executada pel mestre Joan Rubió.