D'ací i d'allà

Tinc poc més d'una dotzena de priorats o montsants de la collita 2004 i me'ls he de dosificar amb prudència. L'altre dia vaig obrir una ampolla del celler Joan d'Anguera i no es tractava del Bugader —del que ja he parlat en alguna altra ocasió— sinó del Finca L'Argatà 2004 —garnatxa, sirà i cabernet amb dotze mesos de criança en roure francès. Els 2004 d'aquella banda del nostre país són, gairebé sempre, una tria força segura, però aquesta ampolla m'ha donat encara més del que esperava.

Quina bona ampolla! Aroma potent, de fruita confitada i melmelada, viu i persistent, amb una presència ben discreta de la fusta, amb uns torrats subtils que es decanten més cap el pa que cap el fum. Hi ha fruita, força fruita, que ens dóna sensacions arrodonides i fins una mica vellutades, sense perdre la fluïdesa. Llargada, frescor, maduresa impecable... Quin encert haver sabut esperar uns anys... i quina recança no tenir-ne cap més ampolla!

Fent un canvi complet de registre, he de parlar d'un vi que m'ha acompanyat en més d'una ocasió recent, un vi deliciós i llaminer, sorprenentment pur i agradable, amb fruita tendra i sense cap aresta. Es tracta de l'Heus 2010, de La Vinyeta. Carinyena, garnatxa, sirà i merlot, per ordre decreixent d'importància. Molt polit, saborós, amb aquell puntet rodó-cremós que tant ve de gust. Jove, però no simple. Exacte. Impecable.

És meravellós poder beure vins com aquest per menys de sis euros.

I acabo amb un blanc excel·lent, la garnatxa blanca de vinyes velles del Domaine du Clos des Fées 2007. És el gran blanc de l'Hervé Bizeul, el viticultor de Vingrau, i es tracta també d'una ampolla que he tingut la paciència de deixar evolucionar un cert temps.

Garnatxa blanca i una mica de garnatxa gris que ha fermentat en fusta. Criança sobre les mares durant uns vuit mesos. Només unes sis mil ampolles que surten d'una vinya de ceps centenaris.

El color és força cristal·lí i l'aroma, molt continguda i subtil, necessita una estona d'aireació per poder-se manifestar. Quan ho fa, tot és molt endreçat i pur, amb un fons d'ametlles i indicis de moltes altres coses fugisseres. A la boca, sorprèn trobar-hi un puntet dolcenc, sense arribar a ser realment dolcenc, potser només amorosit. És un vi de prop de 15 graus, i és un 2007 i, en canvi, es mostra perfectament ben situat en un punt d'equilibri que l'allunya de qualsevol sensació pesant o ardent. Té pes sense ser pesat. Té greix sense ser apegalós. Una ampolla memorable.

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!