Bombolles diverses

Malaguanyat qui només troba solaç en un únic paisatge!

Vull parlar avui de dues ampolles de xampany que, cadascuna en el seu univers sensorial, m'han donat delit. Dues ampolles de dos universos ben diferents.

D'una banda, un Raventós i Blanc De La Finca 2011, d'un celler que fa anys que mereix tot el meu respecte —com a mínim des d'una ampolla memorable de Reserva Personal 2001 que va ser la que va fer-me obrir els ulls, ja fa un temps. El vi neix a les vinyes que hi ha entre el turó del Serral i el llac, lleument exposades al nord. La meitat és xarel·lo, la resta és macabeu i una mica de parellada d'una vinya de més de quaranta anys. El conreu és biodinàmic. No hi ha licor d'expedició. Va ser degollat fa cinc mesos. L'hem begut en unes Riedel Veritas.

Això són fets. El problema és com podria descriure el que no és factual sinó sensorial! Parlo del repte amb què acaba un conegut poema d'en Ferrater:

«has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors.»

Si volgués acostar-me a un impossible càlcul de les «libracions dels cors» potser diria això: El color hi és present, la bombolla és fina, les aromes són elegants i subtils —cítrics i un raïm net i fresc. Hi ha un lleu perfum de flors. Hi ha un tremp acerat i incisiu. La magnífica integració dels elements sorprèn quan saps que «només» és un 2011. Defuig l'espectre aromàtic de l'autòlisi.

A la boca hi ha una solidesa que no es contradiu ni amb la lleugeresa, ni amb el frescor, ni amb l'expressió «lineal», «dreta», del sabor. Hi ha una forta sensació seca —no assecant— i alguna nota amargosa i escaient. Un xampany per anar degustant a pleret, que demostra com és possible de combinar el rigor i la delícia.

* * * * *

I en un altre extrem de l'espectre sensorial —però també ben amunt en les escales del plaer i la qualitat— hi posaria el Vall de Ferret 2004 que vaig destapar fa uns dies. Com l'anterior, és un vi que cal beure amb concentració i una certa serenitat. Un 2004! Collita memorable! A més de la parellada, el xarel·lo i el macabeu, també incorpora pinot noir i chardonnay. La criança, no cal dir-ho, ha estat extremadament prolongada. És el vi insígnia d'en Josep Maria Ferret Guasch —un xampany al que confesso tenir una certa devoció.

És d'un groc ja notable i la bombolla és gairebé imperceptible. És ple de densitat. Ametlles i brioixos, vinós i voluminós. Saborós, lleument untuós, amb bona acidesa. Bombolletes que acaronen i no distreuen dels fonaments del vi. Nèctar? Potser s'hi acosta. Quan el tens a la boca sents uns records de fruits secs i una sensació seca que es resol en cítrics. El sabor s'allargassa i persisteix. Mentre l'anem bevent —també amb les Riedel Veritas que ara m'he acostumant a usar amb els grans xampanys— penso que el definiria com a més «material», més «terrenal» que el Raventós i Blanc, que és més «cerebral». És clar que va per un altre camí. És clar que és tota una altra cosa. És clar que va néixer set anys abans.

Un cop l'ampolla és buida, aquest Vall de Ferret 2004 impregna els sentits amb alguna cosa que, estranyament, roman a la memòria.

Temps d'eclecticisme

Repassant el meu quadern em costa veure-hi cap fil conductor que guiï el que he anat bevent en aquestes darreres setmanes. Jo, que en general tendeixo a una mena d'obsessiu ordre geomètric, he passat de les dolçors sàpides d'uns Valpolicella Ripasso (Bertani) a l'austera elegància dels mencía del Bierzo (Losada) o de Valdeorras (Rebolledo). Hi ha hagut Chablis delicats (Jean-Pierre Alexandre Ellevin) i algun Borgonya fresc (Simon Bize & Fils); i també algun Côtes-du-Rhône (la Mereuille) de fruitetes fresques i, al mateix temps, suaument càlides. Si, com escau a n'aquest bloc, em restringeixo als vins de Catalunya, això és el que trobo al meu quadern:

Hi ha vins que jo en dic "de colors", perquè generen un esclat de perfums i sensacions que semblen com les d'un dibuix força acolorit. Si no hi busquem cap fonda profunditat (i hi ha molts moments en què aquesta profunditat no ens hi fa cap falta) els trobem deliciosos i ens poden donar uns moments d'una certa complaença. Com aquest Cosmic 2014 (per què no hi posen l'accent?) de Parés Baltà. És xarel·lo i sauvignon blanc i és delicadament aromàtic. A la boca hi ha equilibri, frescor, fruita (préssec i fins una mica d'albercoc) i s'hi perllonga alguna aroma de flors. S'hi nota l'estructura del xarel·lo, però hi ha una certa exuberància. És un vi atractiu —fins addictiu— que convida a beure. Diria que és una novetat al catàleg de Parés Baltà.

L'altre dia vaig passar per Ca l'Estadant, a l'Alzinar, prop de Guardiola de Font-rubí i vaig comprar algunes ampolles dels vins espumosos que fa en Josep Maria Ferret Guasch —de la nissaga dels Ferret. Les poques ampolles seves que havia destapat fins ara m'havien interessat molt i ara em proposo conèixer millor aquests vins notables. Per exemple, fa poc que he destapat un magnífic Ferret Guasch Brut Nature Gran Reserva 2005, degollat fa un mes i mig. M'ha encantat! És cert que jo tinc una certa inclinació cap aquests vins de tan llarguíssima criança, però aquest diria que és un gran vi sota qualsevol criteri raonable. Immensa sedositat, volum persistent i amorosit, perfum subtil, netedat... No em cansaria de beure'n.

[La copa (ai la copa!) que he usat amb aquest vi espumós ha estat una Spiegelau Authentis. Dic això perquè de les copes que usem amb aquests vins n'hauríem de parlar un dia... estic preparant un article que es podria titular més o menys així: "La més dissortada de les copes".]

I vull acabar aquesta mena de calaix de sastre d'avui amb una ampolla memorable, d'un vi que ja havia begut fa un temps i que ara he tornat a "visitar", com diuen de vegades en anglès. És un Collbaix Singular 2007, el gran cabernet del Pla de Bages, que havia tingut desat fins un moment com ara. L'he decantat perquè tenia una mica de pòsit i també perquè he cregut que li aniria bé agafar aire. És un vi negre, negre, ple de sentors de compotes, amb una gran densitat. Opulent, sense perdre l'elegància. Càlid, especiat, madur, mediterrani, carnós, d'immensa dolçor. Hi ha un indici de regalèssia, d'herbes, hi ha una llargada sublim. I tot això, que és tan consistent i podria ser grofollut, en canvi éstà en perfecte equilibri, sense cap sequedat, cap aresta, cap reducció extemporània. Penso que, dintre del seu estil, podria ser el nostre millor cabernet.

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.

Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.