Cooperatives

De cooperatives n'hi ha moltes i de moltes menes, i no vull de cap manera glorificar el concepte en forma de «blanket statement». Vull parlar de dues cooperatives que aprecio especialment o, amb més exactitud, d'un parell de vins que procedeixen de dues cooperatives molt diferents i que cadascuna fa, en el seu àmbit, des del meu punt de vista, una tasca magnífica.

El primer d'aquests dos vins és una novetat de l'Agrícola Sant Josep, de Bot. Si seguiu aquest blog, veureu que he tingut una relació força «personal» amb aquesta cooperativa i sabreu que admiro la seva manera de treballar i la qualitat —i, més encara, la «pertinència»— dels seus productes.

El nou Llàgrimes de Tardor és un carinyena 100% que comença a existir amb la collita 2015 i fa parella amb el garnatxa 100% que ja va sortir fa un any. En una carta de presentació que vaig rebre l'altre dia, en Jaume Martí , en Martí Carbó i l'Amparo Amaro —els responsables dels vins de la cooperativa de Bot— m'expliquen que a la campanya 2015/2016 van «decidir explorar un nou camí per als vins Llàgrimes de Tardor amb la finalitat d'aconseguir una expressió més original de l'entorn, de la varietat de raïm i de la nostra tradició elaboradora». També em diuen que «Llàgrimes de Tardor carinyena 2015 és un vi negre d'aspecte lluent, fruita subtil i gust delicat. Porta embotellat des de l'agost de 2016 i anteriorment només vam elaborar-lo en dipòsit d'acer inoxidable. Només n'hi ha 1.980 ampolles.»

N'he destapat una ampolla —en vindran moltes més, n'estic segur— i m'ha encantat. Ja sé que no sóc imparcial, perquè la carinyena és potser la meva varietat més estimada, però també he de dir que si parlem de carinyenes joves, lleugeres i fresques, ja no em resulta tan fàcil trobar les que m'agraden. La de Bot n'és una.

* * * * 

L'altra cooperativa —ja he anunciat que parlaria de dues cooperatives molt diferents— és l'Olivera, de Vallbona de les Monges. El vi és Tossudes 2015 i, segons hi diu a l'etiqueta, el nom —un nom que em sembla ben trobat i que demostra que es pot ser «cridaner» sense ser xavacà— fa referència a les «vinyes tossudes que perseveren en un terreny difícil, amb il·lusions tossudes com les mans que les treballen».

Tot indica que aquest vi és el que fins la collita anterior duia, modestament, el nom de primers vins negres. Aquest canvi —que ja tocava— sembla indicar que els seus autors consideren que ja han trobat el nivell de qualitat que percaçaven. Jo he de dir que he begut un bon grapat d'ampolles dels primers vins negres, des d'aquella collita —potser la primera— del 2008 fins la del 2014. És un vi que m'ha acompanyat en molts sopars d'hivern, al Pirineu, amb una colla d'amics i una brasa i un ambient que s'adeien perfectament amb aquest vi franc i saborós, llaminer i deliciós. I després de totes aquestes ampolles, crec que sí, que aquest 2015 que ja té un nom propi és la millor ampolla que he begut.

Vinyes de la Vall d'Horta

El conreu de la vinya ja fa força temps que va desaparèixer del Vallès. Potser és per això que fa tanta il·lusió quan veus aparèixer algun projecte que, de manera agosarada, vol recuperar aquest conreu tradicional i arribar, fins i tot, a comercialitzar un vi de qualitat. Vaig parlar, fa poc, de Can Calopa, a Sant Cugat, i ara vull parlar de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall.

La vall d'Horta és una vall que hi ha entre el nucli de Sant Llorenç Savall i les parets del massís de Sant Llorenç del Munt. Deu tenir uns quatre kilòmetres de llargada i una superfície d'unes vuit-centes hectàrees. És una vall amb una certa personalitat pròpia, ben coneguda pels excursionistes que aprecien les belleses d'aquest costat de llevant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Plena de cingleres i boscos, la superfície de conreu és ben minsa i es situa a l'entorn de la llera de la riera. Hi ha diverses masies —La Muntada, Can Brossa, el Romeu, la Roca,...— i està presidida, a la seva capçalera, per un edifici singular, ple d'història: El Marquet de les Roques.

El Marquet va ser la residència d'estiu de la família d'en Pere Quart, que l'any 91 escrivia: «Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques.» Ara, afortunadament, aquesta construcció modernista ha estat restaurada i és un bé d'utilitat pública. Recordo que hi vaig anar amb motiu d'una exposició de les escultures del meu amic Josep Llinares. És un lloc extraordinari.

Totes aquestes explicacions vénen a tomb en aquest blog perquè a la vall d'Horta, als camps de La Muntada, per iniciativa de l'Adrià Garriga, hi trobareu una vinya ecològica, de nova plantació, amb picapoll, garnatxa, sumoll i carinyena. I d'aquesta vinya —amb la col·laboració enològica de L'Olivera— en surten un parell de vins que, si faig cas de l'ampolla de picapoll que vaig beure ahir, estan prou bé.

El blanc de picapoll de la vinya de La Muntada es diu 5 quarteres 2016, amb una clara al·lusió al famosíssim poema d'en Pere Quart. És un vi que, en la seva essencial senzillesa, em va aportar una sensació d'autenticitat, una «naturalitat» que, sense caure en els paranys d'una certa «naturalitis» (que jo detesto), s'adiu amb l'esperit dels vins de L'Olivera i amb els ideals de l'Adrià Garriga i l'Escola de Natura que ell gestiona a la Muntada. 

PS1: Vi voleu fer una excursió a la Vall d'Horta, jo us recomanaria aquesta que podeu trobar al meu bloc de muntanya: El massís de Sant Llorenç per llevant.

PS2: Quant és, una quartera? Jo havia sentit mil vegades allò de «cinc quarteres, massa terra» però mai no m'havia molestat a mirar quanta terra és, exactament, 5 quarteres. Una de les millors coses que m'ha aportat escriure aquest bloc és que m'ha incitat a aprendre. Per exemple, a voler saber quant és una quartera. 

La primera sorpresa és que la quartera és una mesura de volum! Segons el DLC, una quartera de gra són 70 litres i una quartera d'olives són 80 litres. Són valors aproximats perquè aquestes mesures eren variables d'una comarca a una altra. 

I doncs, la quartera com a mesura de superfície de terra, què és? El DLC ens diu que «una quartera de sembradura és l’extensió de terra que es pot sembrar amb 1 quartera de gra.» Veiem, doncs, que és un a mesura molt aproximada i molt variable. Si anem al DCVB, ens diu que, segons els llocs, una quartera pot anar de 22 a 36 àrees. Finalment, la Gran Enciclopèdia Catalana diu que la quartera de vinya del Vallès val 36.72 àrees. 

Si ens quedem, doncs, amb aquesta quartera de vinya del Vallès de la GEC, 5 quarteres serien, aproximadament, 1.8 ha, és a dir, la mida de la vinya principal de la Muntada. 

Can Calopa

Visitar un celler de l'Olivera no és com visitar qualsevol altre celler. És impossible compartir ni que sigui uns minuts la vida d'aquest projecte social exemplar i no sentir unes impressions que no podrem oblidar. Ho vaig comprendre quan la comercialització —finalment— del vi que es produeix a Can Calopa de Dalt, a la Serra de Collserola, em va dur a visitar aquesta masia —de fet, la tinc al costat de casa!— en un dia gelat i humit d'aquest mes de desembre.

Can Calopa de Dalt és una masia del segle XVI, força malmesa, que es troba al vessant nord de la Serra de Collserola, sobre la vall de la Rierada, a tres-cents metres d'alçada, en una zona que, curiosament, pertany administrativament al terme municipal de Barcelona. L'any 2001, el batlle Joan Clos va concebre el projecte d'elaborar un «vi de Barcelona» —d'ús exclusivament intern de l'Ajuntament— i per aconseguir-ho es van plantar vinyes —amb varietats una mica sorprenents com la grega agiorgitiko i la napolitana aglianico— a les 3 ha de terreny de l'entorn de Can Calopa. El projecte podem dir que va passar sense pena ni glòria fins que l'any 2010 l'Ajuntament de Barcelona decideix encarregar-ne la gestió a la Cooperativa l'Olivera. Finalment, l'any passat, els vins de Can Calopa deixen de ser exclusivament uns «vins institucionals» de l'Ajuntament de Barcelona i comencen a comercialitzar-se de manera normal.

Amb l'entrada de l'Olivera a Can Calopa, i d'acord amb el seu projecte social, s'hi construeix un «Centre Especial de Treball» i una llar-residència que acull dotze persones —discapacitats psíquics i persones amb situacions socials difícils— que participen en les tasques de gestió de les vinyes i el celler mentre reben una formació que els ha de permetre integrar-se, un dia, en un entorn laboral agrari.

Pas a pas i amb les dificultats que tots podem imaginar, les vinyes i l'edifici de l'antiga masia es van rehabilitant amb l'esforç del membres del CET i de l'equip de l'Olivera, al capdavant del qual hi ha la M. Dolors Llonch, l'Alba Garriga i l'enòleg Íñigo Haughey. Pel que fa a les vinyes, ara són principalment de garnatxa i sirà. La situació i l'orientació els proporcionen un ambient relativament fresc. 

De Can Calopa en surten dos vins que es distingeixen per la selecció de les parcel·les. Els millors raïms van al Vinyes de Barcelona i la resta van al Vinyes de Collserola. Al dinar de Reis vam destapar una ampolla de Vinyes de Barcelona 2014 i, més enllà de la il·lusió de tastar per primera vegada l'únic vi que neix a la ciutat de Barcelona i més enllà de l'emoció que sento cada vegada que destapo una ampolla de les que fan a l'Olivera —i n'arribo a destapar un bon grapat, al llarg de l'any!— ens va semblar a tots que el vi que teníem a la copa és un vi notable i atractiu, amb un valor intrínsec que transcendeix l'aspecte més anecdòtic de ser el «vi de Barcelona».

El vi està fet amb garnatxa i sirà, més o menys a parts iguals, i s'ha criat un any en bótes de roure francès. L'aroma és magnífica, amb uns tons torrats marcats, però molt agradables i amb unes subtils notes especiades. El conjunt aromàtic és complex, profund, clàssic, amb una fruita molt fresca que fa pensar en les cireres. A la boca sorprèn la seva lleugeresa, no exempta de sedositat ni de sabor. Potser algú li pot retreure una certa manca d'estructura —en anglès en dirien «grip»— però n'hi haurà d'altres que estaran encantats amb el seu caràcter fresc i fluid, amb la seva acidesa i el seu equilibri. És un estil que em recorda alguns vins del Rosselló i que em suggereix terrers obacs. Potser aquest caràcter és també un bon reflex de l'especial anyada 2014.

Forever Young

Són uns elixirs que no us garantiran l'eterna joventut... però us poden donar uns bons instants d'exultació que poden assemblar-se a la sensació de ser jove. Són dos vins joves que he begut darrerament i que m'han semblat especialment notables.

El primer d'aquests dos vins neix a la vall del Riu Corb, en uns indrets que a mi sembre m'han semblat bellíssims. Els he recorregut sovint, amb cotxe, però encara més i millor amb bicicleta. Quan arriba el bon temps, agafo la bicicleta de carretera i, per exemple, pujo de l'Espluga de Francolí al coll de Senan; baixo a Sant Martí de Riucorb i aleshores segueixo cap a Guimerà, Vallfogona i Llorac. Després, m'enfilo a Savallà del Comtat i retorno per Conesa, Rocafort, Solivella... La vinya m'acompanya gairebé tota l'estona.

Parlo del vi que es diu Naltres 2013, un vi de la Cooperativa L'Olivera, jove, viu, net i fresc, immensament agradable. A l'etiqueta, hi ha els seus noms, els de les persones que el fan, els «nosaltres» de L'Olivera. He anat bevent aquest vi des de la primera collita i aquesta del 2013 m'ha semblat la millor de totes. Conté cabernet, garnatxa i trepat i —sorpresa!— també té una part de touriga nacional. Només la garnatxa ha passat una mica per bóta. El resultat és magnífic perquè combina les sensacions joves, fresques, potents i saboroses, amb una estranya «maduresa» —en els dos sentits de la paraula. Vi directe i, al mateix temps, polit, sense arestes ni astringències. Hi ha una «puresa» difícil de trobar en molts altres vins. Es beu amb delit. Força, aroma, sabor, territori...

El segon d'aquests vins joves d'avui és un vi que fan en Jordi Masdeu i l'Alessandro Marchesan —els mateixos del celler Molí dels Capellans, a la Conca— al celler Mas la Mola, de Poboleda. El vi es diu L'Expressió del Priorat 2013 i crec que és majoritàriament garnatxa, una part de la qual ha tingut una mica de bóta. És un vi que m'ha encantat! Negre i opac, d'aroma potent i expressiva de fruita i, també, un cert indici mineral —inequívocament Priorat— i una mica de perfum d'herbes i flors. A la boca és tot ell fruita densa, fresca i saborosa, dolçors meloses i, com el Naltres —però en un altre registre—, també ens ofereix una mica el millor dels dos mons: jovenesa i maduresa.

Begueu aquests dos vins amb bona companyia. Destapeu-ne ampolles: que n'hi hagi a dojo per a tothom. Exulteu sense recança! Escolteu les sàvies paraules del mestre Dylan:

May you grow up to be true
Stand upright and be strong
May your heart always be joyful
May you stay forever young

Vins comprats a Tremp

Donaré avui notícia de tres vins que vaig comprar a Tremp. Em direu 

—Quina importància té que els hagi comprat a Tremp? 

Doncs, té més importància del que sembla. Fins fa poc, si anàveu al Pallars, on podíeu comprar alguna ampolla de vi interessant? No hi havia cap botiga que tingués un mínim atractiu per a l'aficionat al vi, que oferís els vins del Pallars i les zones més properes, que tingués vins dels petits productors, que oferís vins a copes, que fos digna de ser visitada. Era una mica lamentable que en una zona del nostre país com és el Pallars, que rep tants i tants visitants al llarg de l'any i on hi ha tantíssimes segones residències no s'hi pogués trobar un comerç vinícola atractiu. Això ara ha canviat una mica perquè a Tremp hi ha La Bodega que és un lloc —modest, tanmateix— que vol anar en la direcció que acabo d'esmentar. És al carrer Tarragona i quan hi vaig anar l'altre dia vaig veure que tenien una selecció interessantíssima de vins de la DO Costers del Segre i també una ferma voluntat d'arribar a l'aficionat inquiet amb propostes agosarades i interessants. 

[El que mai no podré entendre és tota la munió de gent que es desplaça fins el Pallars Sobirà per comprar allò mateix que poden trobar al costat de casa —parlo de la rifa de Nadal— i no són bons per comprar alguna cosa pròpia del país que visiten —com els vins del Batlliu de Sort o els formatges artesans de Surp—, alguna cosa que, en contra del que passa amb la rifa, trobaran a ben pocs altres llocs.]

A La Botiga hi vaig trobar una ampolla de Naltres 2011,que és el nou vi negre de L'Olivera. Crec que surt d'unes vinyes que hi ha a la Vall del Corb, a la plana sota mateix del poble de Nàlec. Vaig visitar aquesta zona, fa un temps, i vaig publicar en aquest bloc un article titulat La Vall del Corb i els seus vins. No cal que recordi aquí el respecte que em mereixen els vins de L'Olivera —un respecte crític, he de dir-ho. D'aquest vi vermell se n'han fet menys de tres mil ampolles. Després d'airejar-lo, el vi va deixar anar aromes de bona fruita, de cireres i també de pebrot. A la boca era líquid però tenia força, projecció lineal, sabor, acidesa fruitada. Vi interessant i llaminer que, malgrat tot, em va generar algun dubte. 

Escorça 2011 és un macabeu del celler Matallonga de Fulleda. Aquest petit municipi de les Garrigues es troba a tocar de la Vall de Vinaixa i el podríem incloure en el que seria la Segarra en un sentit ampli. Pel que fa a aquest vi, que de moment és l'únic que he tastat d'aquest petit celler, em va semblar que el nas estava una mica dominat per les notes de les mares del vi, però a la boca hi havia volum i una lleu i agradable sensació untuosa que es resolia en un final amargós. Les etiquetes dels vins d'aquest celler estan dissenyades per l'artista Ramon Guixé i contenen —vés a saber per què— imatges de llumins. 

El tercer vi que vaig trobar a La Botiga de Tremp és el blanc Ónra 2012 del celler La Gravera d'Alfarràs. Aquest és un celler sobre el que voldria publicar un article en aquest blog quan hagi pogut conèixer millor tots els seus vins. Crec que al darrera dels seus vins hi ha un membre de la colla 10 Sentits, aquests al·lucinats que fan algunes de les coses més eixelebrades i magnífiques del nostre panorama enològic. [Feu-me pensar que un dia us expliqui una garnatxa inverossímil de la Terra Alta que encara s'està criant en una bóta amagada en un celler de prop de Manresa.]

 Aquest Ónra blanc 2012 —garnatxa blanca, chenin i sauvignon blanc— em va entusiasmar!  D'un color clar i transparent, desprenia una aroma elegant, sorprenent, de flors netes, de fruita blanca i de poma, una aroma lleu i exacta en la seva dimensió. A la boca hi havia equilibri, fluïdesa, tensió, un punt just entre acidesa, fruita i linealitat. Acurat en el pes, saborós i fresc, molt sec —com si fos un vi de nord enllà en lloc de ser un vi del Segrià. Pur i de virtuts subtils, sense trompe-l'oeil. Em deleixo per tastar els altres vins d'aquest celler!

Començar, recomençar

Hi ha ampolles que comporten una certa primícia, que obren o reobren un camí, que són les primeres en un sentit o un altre.

Per exemple, el primer vi negre del celler L'Olivera, un vi que, escaientment, es diu Primers Vins Negres 2009. Ara fa un any, al CatavinsSabadell, vaig conèixer l'existència d'aquest vi negre, i el vaig tastar allà mateix, de peu dret. A la meva agenda em vaig limitar a anotar-hi un "molt, molt interessant" perquè en aquella ocasió van ser els vins dolços de L'Olivera —els dos Rasim— els que van captivar tota la meva atenció.

Ara aquestes primeres ampolles de vi negre —a l'etiqueta hi diu que n'hi ha tretze mil— ja són el mercat. Aquesta cooperativa exemplar que ens ha fet delir amb els seus vins blancs durant tants anys, ens fa ara una proposta en negre, a partir de "raïm de petites finques familiars de Sant Martí de Maldà, a la Vall del Corb, i de Bonretorn, al vessant sud de les muntanyes de Prades". És un vi que no passa per fusta, llaminer i directe, atractiu i fresc. Al nas hi trobem fruita de la bona i algunes notes de verdura i a la boca ens dóna sensacions amples. Em vindrà de gust tastar la collita 2010 que potser ja deu estar a punt.

Quan vaig obrir una ampolla de Vi_Bord 2010 no vaig poder deixar de pensar que, amb seguretat, deu ser el primer vi del Pallars Sobirà que s'ha embotellat en tota la història. Una altra ampolla, doncs, que és un inici —o un reinici. És un vi del celler Batlliu de Sort, del que ja he parlat en aquest bloc (aquí).

El nom d'aquest vi pot semblar massa agosarat, però s'ha d'entendre en clau pallaresa perquè al Pallars la paraula "bord" s'usa de vegades en el sentit de "menut", de "canalla". És un vi força atípic, un pinot roig cirera, que ni és fosc ni és claret, sinó que és més aviat un "vi vermell". Cal deixar-lo respirar bé perquè mostri matisos de fruita fresca que ens transporten a altres latituds, i cal estar preparats per una entrada viva, fresca i no del tot trivial, amb un cert recorregut. Tanmateix, és un vi "bord", és a dir, petit i escardalenc, però ens marca el punt de la recuperació de l'activitat vitivinícola al Pallars Sobirà.

La vall del Riu Corb i els seus vins

La divisió comarcal del trenta-sis va esmicolar la capçalera del riu Corb entre tres comarques. La part superior, d'Albió cap amunt, malgrat formar part d'aquella zona de la Segarra que s'havia denominat tradicionalment "Els Comalats", es va incloure, contra tota lògica geogràfica, en la Conca de Barberà. (Un pagès em deia amb energia, mentre recorria amb la ma tota la volta de l'horitzó: "On la veu, vostè, la Conca?") Aigües avall, Vallfogona de Riucorb s'ha mantingut a la Segarra, però a partir de Guimerà entrem, administrativament, a l'Urgell.

Malgrat aquest desmembrament d'una zona profundament segarrenca, la vall encara manté una unitat cultural i paisatgística que la singularitza. Són terres d'una certa alçada que, bona part de l'any, mostren una bellesa dura i difícil però que us captivaran completament si les visiteu pels volts del mes de maig, quan l'esclat de color és poderosíssim i les ancestrals cabanes de pedra seca semblen surar en la flonjor dels camps vermells, verds, i daurats. Arreu hi trobareu les restes del temps del Temple i del Císter ---com ara les pedres fantasmals, envoltades de vinyes, del que fou Santa Maria de Vallsanta--- i castells i conreus... i la vinya.

De Nalec fins a l'Ametlla, al llit de la vall i també a les zones elevades d'ambdós vessants, hi trobareu vinyes ben treballades, d'estètica amable. La zona forma part de la D.O. Costers del Segre però, vés a saber per què, va quedar exclosa, en el seu moment, de la D.O. Cava, malgrat que bona part dels raïms d'aquestes vinyes acabaven a les ampolles d'alguna de les grans empreses de Sant Sadurní.

Sap greu que les gents d'aquest indret no hagin trobat la manera que les seves vinyes donin un producte personalitzat i únic, que reflecteixi i condensi la virtut d'aquesta vall singular. Només hi ha dos cellers ---ja en parlaré més endavant--- que estiguin treballant en els seus propis projectes enològics, mentre la major part del raïm, pel que he pogut saber, acaba a cellers llunyans i uniformitzadors o es malvèn a elaboradors sense cap objectiu de qualitat.

Les dues úniques excepcions, ara per ara, són el Celler Analec, a Nalec (es pronuncia Naléc) i el Celler Comalats a l'Ametlla de Segarra. Em refereixo, és clar, a la capçalera de la vall en sentit estricte i estic excloent, per tant, Vallbona de les Monges i l'admirable celler l'Olivera.

Deixo per a un escrit posterior el comentari dels vins d'aquests dos cellers. Mentrestant, si us abelleix, podeu mirar unes imatges de la zona seguint aquest enllaç:

La Vall del Riu Corb, juny de 2010.