Roure, castanyer, acàcia

A la vinyeta, a Mollet de Peralada, tenen una carinyena blanca d'una vinya de noranta anys, que és extraordinària. Aquesta varietat endèmica i minoritària que semblaria que hauria de ser una senya d'identitat i un orgull per a l'Empordà, encara no existeix oficialment, i jo no me'n sé avenir. M'expliquen que els tràmits necessaris requereixen una identificació científica que comporta uns estudis ampelogràfics que són necessàriament llargs. Ho puc entendre, però no ho entenc perquè, des del meu modest punt de vista, l'evidència vitivinícola hauria de ser suficient per admetre el qualificatiu «carinyena blanca», ni que sigui de manera provisional, mentre els estudis científics segueixen el seu curs i, d'aquí uns anys, puguin certificar la realitat biològica d'aquesta mutació. En fi, ja n'he parlat altres vegades en aquest blog, i val més que ho deixi estar.

Parlava de la carinyena blanca de la vinyeta, que a l'etiqueta s'anomena «Cb» o també «C blanca». Amb la collita 2016, el celler n'ha fet unes microvinificacions experimentals molt interessants. Es tracta de tres vins que, amb un origen comú, han estat criats en tres fustes diferents: roure, castanyer i acàcia.

No ho faig pràcticament mai, però aquesta vegada era obligat destapar les tres ampolles simultàniament i poder tastar en paral·lel les tres variants d'aquesta carinyena blanca de Mollet. Amb la meva dona, vam prendre tres copes cadascú i, sense saber quin era cada vi —és a dir, a cegues— vam omplir cada copa amb un d'aquests vins. Pensàvem que, com a mínim, el vi criat en roure hauria de ser fàcil de distingir dels altres dos però, per estar-ne segurs, és millor fer la prova.

Això és el que vam poder apreciar. D'entrada, ens va resultar evident quin era el vi criat en bótes de roure francès. De fet, ens va resultar massa evident, perquè els torrats de la fusta de roure es feien excessivament presents i, des del meu punt de vista, emmascaraven les característiques de la carinyena blanca.

Així doncs, ja sabíem quins eren els dos vins criats amb acàcia (d'Àustria) i amb castanyer (del Montseny), respectivament. No tenia cap sentit intentar endevinar quin era quin, perquè encara tenim pocs vins criats en aquestes fustes i les seves característiques aromàtiques no ens són prou conegudes. El que sí que vam poder observar és que un dels vins —va resultar ser el de castanyer— tenia un color més groc que els altres dos i, al mateix temps, mostrava uns indicis d'oxidació que els altres dos no tenien. El tercer vi, el de color més clar, de manera immediata va ser el que ens va semblar més atractiu, més pur, més autèntic: a posteriori vam saber que era el que s'havia criat en bótes d'acàcia austríaca.

La carinyena blanca criada en bótes de roure francès, que en un primer tast ens va generar un cert rebuig, va anar millorant a mida que reaccionava amb l'aire. Tanmateix, segueixo pensant que, en aquest cas, la bóta emmascarava les qualitats de la varietat i, encara que, a la boca, hi havia un punt de greix i un volum que podien ser prou plaents, el vi no tenia la personalitat dels altres dos.

El vi criat en castanyer, curiosament, va seguir una evolució inversa. Al primer moment, el nas era força pur i, a la boca, l'acidesa i l'asprivesa de la carinyena hi eren més presents que en els altres dos vins. Però, a mida que l'aire anava actuant, les notes d'oxidació creixien i van acabar dominant-ho tot.

Finalment, la carinyena blanca criada en acàcia va ser l'ampolla que ens va realment seduir. Aromes subtils, fresques, molt elegants, austeres i pures. A la boca, densitat equilibrada, molta tensió i una harmonia molt gran entre les sensacions àcides i lleument greixoses. Si penso en totes les ampolles de carinyena blanca que he begut —miro de no perdre-me'n cap ni una— aquest vi era el més fidel a les virtuts de la varietat o, si més no, el més fidel a la imatge sensorial que jo me n'he fet. En resum: un vi que m'ha agradat moltíssim i, si la meva opinió tingués algun valor, jo demanaria als amics de la vinyeta que criïn sempre en acàcia la seva gran carinyena blanca de vinya vellíssima.

Quan hem destapat aquestes tres ampolles, hem tingut una agradable sorpresa: al tap hi consta, en una tipografia ben clara, que el suro del tap és català. Excel·lent! Vaig publicar un article en aquest blog (Vull saber si el tap és català) on  demanava precisament això, que el suro català estigui clarament identificat en els taps dels nostres vins. Celebro que a la vinyeta vagin per aquest camí.

Bartleby

He acabat de llegir «Bartleby y compañía», de Vila-Matas. La principal cosa positiva que m'ha aportat és el desig de llegir els contes de Melville —crec que ho faré aviat— i també una certa reflexió sobre aquest desfici que em porta —a  mi i a tants d'altres— a tastar vins en una esbojarrada cursa cap enlloc.

Vila-Matas, ja ho sabeu, utilitza el personatge de Bartleby per parlar-nos sobre els escriptors que un bon dia van decidir deixar d'escriure. I aquest síndrome té també molt a veure amb la relació que les persones com jo —en som moltes— tenim amb el vi. 

He parlat de desfici i potser encara m'he quedat curt. Podria haver parlat d'angoixa, fins d'un cert patiment pel vertigen d'una cursa que no podem aturar i que sabem que no té ni meta ni acompliment. Vins de Catalunya, vins del món, collites que es succeeixen sense descans. Ampolles que creiem que ens cal tastar, analitzar, valorar, comparar. Nous cellers, noves cuvées, nous cupatges, noves vinificacions, variacions, tastos verticals... Sabem que no ho podrem abastar mai i, malgrat tot, ens hi posem amb ànsia, amb neguit, amb una certa angúnia. No sé com ho duen els meus col·legues, però jo hi ha moments que voldria fer un Bartleby i deixar-ho córrer.

Diuen que el comte Russell, el gran pirineista, va arribar a un punt, quan es va fer gran, que va entendre que estimar totes les muntanyes era un indigne acte d'infidelitat. Aquest personatge pintoresc —tan ben caricaturitzat per en Pep Coll a «Per les muntanyes on es pon el Sol»— va decidir que estimar de debò les muntanyes implicava triar-ne una i estimar-la només a n'ella. En el seu cas, aquesta muntanya va ser el Vinhamala. Hauríem de fer el mateix els que diem que estimem de debò el vi?  

A mi també hi ha vegades que m'agafa una dèria semblant. En aquells moments, vaig a un celler i compro un parell de caixes d'un mateix vi, cosa que no faig mai. Penso que aquestes caixes d'ampolles idèntiques em donaran la tranquil·litat d'esperit de no haver de passar ànsia per totes les ampolles que es fan i es desfan sense que jo les pugui heure. Quan estic en aquest «síndrome» trio vins —com us ho diria?— com per exemple la nova collita d'Heus de la Vinyeta, perquè sé que cada ampolla em donarà un gaudi tranquil, una cera serenitat, perquè voldria pensar que sí, que podria viure tota la vida amb un vi com aquest, que podria deixar d'escriure aquest blog amb un darrer apunt que digués: «Us deixo perquè a partir d'ara només beuré Heus» —com en Russell va deixar de recórrer les muntanyes del Pirineu i es va quedar al Vinhamala.

Ho he fet: vaig anar a la Vinyeta i vaig comprar un parell de caixes d'Heus 2015. I fa dies que només bec Heus 2015. I penso que potser deixaré d'escriure a la meva llibreta i en aquest blog.

Però crec que, com cada vegada que he arribat a aquest punt, serà debades. Encara no m'he acabat ni una de les dues caixes i ja vaig trobar ahir al vespre un motiu per obrir una vella i enigmàtica ampolla de La Closerie - Les Beguines 2006. I l'endemà vaig posar-me a buscar una ampolla de Stella di Campalto 2008 —que ara ja és al meu celler—. I m'he apuntat a l'agenda que no puc perdre'm el tast «La vinografia dels Alella» del proper dia 11... I penso que sí, que seguiré escrivint aquest blog, encara que arribi un dia que ningú em llegeixi.

Dues variacions sobre temes coneguts

1. Un Heus amb tres esses
 
Són moltes les ampolles d'Heus —el vi jove i saborós de la Vinyeta, a Mollet de Peralada— que m'han acompanyat des d'aquell ja llunyà 2008, quan jo començava a escriure aquest blog i ho feia parlant de la Vinyeta, que era una interessant novetat en aquell moment. Ara la Vinyeta ja no és profecia: ara ja ho sap tothom, però encara hem d'estar amatents a les novetats d'aquest celler perquè, inquiets com són, a cada nova collita van una mica més enllà en la creació de nous objectes de desig.

Per exemple, l'Heusss 2015 —amb triple "S"— que és el nou vi sense sulfits afegits que fan a la Vinyeta. Vaig destapar-ne una ampolla l'altre dia i em va agradar molt. Vermell lluent, jove i incisiu, genera empatia immediata però té —com passa de vegades amb els millors vins sense sulfurós— una estranya profunditat.

Un Heus encara amb més fruita —prunes i cireres i peres amb vi—, amb més frescor, com un suc de fruita saborós que roman a la boca i als sentits i ens aporta, a més, matisos i textures, sabors primaris i intensos, tacte setinat, força i puresa. L'he decantat i he sabut esperar una estona que anés agafant aire, i que anés perfumant la sala amb les seves aromes incitants. Malgrat això, a la copa encara va seguir evolucionant i va seguir donant-nos acords, complexitats, intensitats. En definitiva, molt més del que ens esperàvem.

2. Un Llàgrimes amb l'etiqueta negra

El llàgrimes de tardor negre, de la cooperativa Sant Josep, de Bot, a la Terra Alta, és un altre dels meus vins de capçalera, vull dir dels vins als que he retornat una vegada i una altra, els vins dels que sempre en tinc alguna ampolla —o mitja dotzena— a mà. És clar que m'agrada, però hi ha un altre motiu que pot sembla circumstancial i banal, però potser no ho és tant: És un vi que puc comprar al supermercat. Perquè sempre hi ha un dia que em trobo en la trista situació d'haver de comprar algunes ampolles a un supermercat i... quina alegria que tinc quan, repassant les estanteries plenes d'ampolles sense suc ni bruc, d'ampolles que no em desperten cap desig, trobo un llàgrimes de tardor!

Però avui vull parlar d'un llàgrimes de tardor negre especial: El que duu una etiqueta negra i les paraules "Reserva 2008" que, aquesta vegada, estan plenament justificades. Es tracta, doncs, d'una edició especial —una "reserva"— d'una collita excepcional d'aquest vi de Bot. Cinc mil ampolles fetes amb garnatxa, carinyena, sirà i cabernet, criats dotze mesos en bótes de segon vi.  

Té un color que és bonic i fosc, sense ser opac, i emet una equilibrada combinació de fruita madura i torrats subtils, amb potència i concentració, recorrent l'espectre que va del cuir al cacau. Convida a ensumar a pleret. Entra a la boca carregat de sabor que s'estén, i és sedós i té tremp. Curiosament, aquesta densitat de sabor, aquests tanins, aquestes textures carnoses i madures, es sustenten en una base fluida, que sembla lleugera i fins i tot gràcil: això me'l fa encara més atractiu. Diria que hi trobo sentors d'herbes i de roques —mineralitat?—, solidesa, maduresa, amplitud i persistència. Em fa pensar molt en les millors virtuts de la carinyena. I sí, és un llàgrimes, és de la raça del llàgrimes.... però és un llàgrimes molt especial. 

Beneïda mutació

La mutació és inherent a la vida i es produeix sense pausa, però els seus ritmes no són els nostres i per això només veiem una foto fixa d'un mar genètic sempre en moviment. Diuen que al Rosselló, ara fa una mica més de cent anys, una mutació espontània va donar lloc a la carinyena blanca. M'han explicat que a la banda de l'Empordà que toca a l'Albera, aquesta varietat es va estendre fins el punt de ser la varietat blanca majoritària, ara fa molts anys. Es veu que també n'hi va arribar a haver al Priorat. Després, es va anar perdent ràpidament i ara, si en volem conèixer el caràcter i les virtuts, hem d'anar al Rosselló i al Languedoc —on és poc més que escadussera—... o bé percaçar les poques ampolles que alguns cellers valents de l'Empordà omplen amb el fruit d'alguns escassos ceps vellíssims que encara es conserven.

Ja he parlat manta vegada dels que vinifiquen la ingrata carinyena blanca: La Vinyeta, Mas Llunes, Mas Pòlit, la Cooperativa d'Espolla, Vinyes d'Olivardots, Còsmic, i potser algun altre. Són poques ampolles i, generalment, magnífiques. La seva raresa les fa encara més precioses.  N'he destapat algunes els darrers dies i vull donar-ne notícia en aquests Apunts.

Per exemple, el Singulars 13.01 de Mas Llunes, que neix en una vinya molt vella en un coster de pissarra. És un vi que ara està en un moment magnífic. Sorprèn trobar tanta aroma en una varietat tan poc exuberant. Hi ha una mica de fumats, de cítrics, d'herbes com el fonoll o la farigola —però tot és discret—. A la boca hi trobem una dialèctica tensa entre l'acidesa desfermada —típica de la varietat— i unes notes untuoses i sàpides molt agradables. Hi ha volum i puresa —rectitud—, discreció, elegància i tremp. És un referent en l'exclusiu club dels vins de carinyena blanca.

A La Vinyeta vinifiquen la carinyena blanca d'una vinya de noranta anys i, per al nostre delit, no paren d'experimentar i d'oferir-nos ampolles que exploren les potencialitats d'aquesta varietat en totes les direccions possibles. Per exemple, el Microví Carinyena Blanca Brisada 2014, de la que només n'han fet 378 ampolles.  És un vi radical, sorprenent, poderós. Mineral —molt mineral, mineral com la pedra, «pedregós»—, sever, complex, amb algunes aromes d'herbes de les que hi ha a les nostres pinedes vora el mar. Hi ha i volum i un indici de terra, una fantàstica puresa aspre i una dolçor que es va transformant en un ventall de tonalitats amargoses. Un tros de vi, esquerp i magnífic!

I, en un altre extrem de l'espectre, tenim el Microví Carinyena Blanca «Torrats» 2014, també de La Vinyeta.  Aquest qualificatiu de «torrats» fa referència a la criança de tres mesos en bótes de roure francès de torrat mitjà, amb les mares i amb battonage. Hem d'esperar, doncs, una carinyena blanca amb la complexitat i el setinat que hagi adquirit en aquesta criança en fusta. El to és groc clar i sí que hi pots descobrir unes aromes subtils que assenyalen la fusta, però la integració és perfecta i ens ha de fer reflexionar sobre la capacitat de la carinyena blanca per millorar en bóta.

En contrast amb el vi anterior —el brisat— en aquest exemple hi ha menys radicalitat, menys sorpreses —en una paraula, més classicisme—. Préssec d'aigua, marcada acidesa cítrica, sabor plaent i dens. Només mig miler d'ampolles, que també han nascut a una vinya de noranta anys, una de les poques que ens queden d'aquella mutació que, en un altre temps, va omplir la banda més septentrional de L'Alt Empordà.  

És molt difícil d'entendre que la DO Empordà no autoritzi aquesta varietat ancestral, significativa, singular i, per si amb això no n'hi hagués prou, distintiva. 

Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.

• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.

• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.

• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.

• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.

Indolència empordanesa

Massa calor. Massa humitat. Nits de xafogor i matinades de calitja rescalfada. Ensopiment i apatia. En aquestes condicions, no ve de gust destapar cap ampolla de les que surten més sovint en aquest blog. La feixuguesa dels sentits, embotornats per aquesta calor sense treva, bloquejaria qualsevol aproximació a un vi massa complex o massa subtil. És el moment d'omplir la copa amb vins més simples, més elementals. Aquests dies, doncs, vaig destapant ampolles repetides de vins que m'abelleixen sense que em calgui cap esforç de l'atenció, i que resisteixen els obstacles que aquest clima tòrrid oposa al tast. Per sort, de vins d'aquests n'hi ha a l'Empordà —i força!

Per davant de tot, l'Heus de La Vinyeta. Quantes ampolles n'hem buidat, aquests dies, amb els amics, en vespres de carns a la brasa i amanides refrescants! Quines estones de distesa complaença!  És un vi jove de garnatxa, sirà i carinyena, amable i saborós, molt ben fet, molt autèntic. Pots veure'n a dolls mentre la conversa flueix plàcida; i si et ve de gust aturar-te uns instants a valorar-ne les seves virtuts amb més deteniment, a ensumar les seves aromes, no et defrauda gens, perquè és un vi que té tremp i qualitat.

També m'he acostumat força al nou monovarietal de garnatxa d'Empordàlia, Balmeta 2012, un vi sense fusta, molt ben afinat, que va guanyar una medalla al Grenaches du Monde d'aquest any. D'aquest celler, recordo una garnatxa singular que van elaborar a la collita del 2004 —ja ha passat un temps! Ara tornen a fer aquesta garnatxa que tant de gust ve en aquests dies d'estiu. Vermell cirera, aromes de bona garnatxa, directe, franc, fresc i llaminer. Que flueix bé i pesa poc i s'allarga. Sensació neta i refrescant. Sabor i equilibri. Remei poderós contra l'ensopiment. Company idoni per als àpats més apropiats al temps de la calor.

Fins ara, el Maragda del celler Mas Llunes era un vi blanc deliciós. Ho segueix sent, però ara hi ha també un Maragda negre 2013 de garnatxa, sirà i merlot, sense criança en fusta, que ja s'escapa una mica per dalt d'aquesta petita llista de vins «senzills», però que m'agrada incloure aquí perquè —com l'Heus i el Maragda— també m'ha ajudat a superar aquests dies de canícula extrema. L'aroma té alguna cosa d'aquella que en diuen especiada i és fresca i lleugerament amorosida, d'equilibrada densitat. A la boca tot és agradable, amb un sabor directe i persistent i una incipient cremositat que l'arrodoneix encara més. Cap aresta, cap excés.

Quan arribi finalment aquella tarda de tempesta, aquella tramuntanada esperada en candeletes, aquell canvi de temps que trenqui l'enxovament i deixondeixi els sentits, aleshores destaparem ampolles més complexes, més profundes, més polièdriques. Mentrestant, la meravellosa multiplicitat dels nostres vins ens permet trobar-ne sempre alguns que s'adiguin al moment i a les circumstàncies.

Bótes i àmfores

Cada any arriba un dia que els amics de la Vinyeta treuen a vendre els seus microvins. Procuro estar a l'aguait perquè, com el seu nom indica, aquests vins són escassos i desapareixen ben aviat. De tota manera, com que mai no em fa mandra arribar-me fins el celler —a la carretereta que va de Mollet a Masarac passant pel Priorat—, gairebé cada any en puc haver alguna ampolla.

Aquest any, tinc tres vins i els tres són de carinyena: la imprescindible carinyena blanca —un vi que mai no m'ha deixat indiferent— i dues carinyenes negres, una criada en bóta i l'altra criada en àmfora.

Bóta o àmfora? Bóta és l'estàndard, el cànon, la tradició centenària. Àmfora és la modernitat, la innovació o, segons com es miri, el retorn als temps remots, al vi de Roma... De fet, però, Plini el Vell (vegeu el capítol XXVII del seu «Llibre del Vi») ja parla de la conservació del vi en tonells de fusta i hem de deduir, per tant, que fa dos mil anys ja coexistien la fusta i la terrissa.

L'altre dia vaig destapar les dues carinyenes negres i les vàrem poder tastar una al costat de l'altra. Les dues són de la collita 2013, d'unes vinyes d'antigor venerable. Una s'ha criat vuit mesos en àmfores de 160 litres i se n'han fet 587 ampolles. L'altra s'ha criat dotze mesos en bótes de roure hongarès de segon vi i se n'han fet 1988 ampolles. Les he decantades totes dues.

Què n'he de dir? Jo no faig escarafalls del roure i no acabo de sentir empatia per la tendència a renegar del més gran maridatge de la història del vi, que és el del vi i la fusta. Però m'agrada experimentar les sensacions novelles i —fins i tot— desconcertants que em produeixen alguns vins que s'han criat en terrissa o ciment. Podríem pensar que aquesta carinyena d'àmfora és més «pura», més primigènia i autèntica, perquè no ha tocat la fusta. Però jo no hi estic del tot d'acord, perquè la terrissa també imprimeix caràcter —o potser l'aigua que bevem d'un càntir no té alguna cosa especial?

Els dos vins són boníssims i ens aporten la força rabiüda de la carinyena, estranyament compatible amb una sensació setinada i deliciosament persistent. Els que estimeu les carinyenes que surten d'algunes velles vinyes catalanes, sabreu bé de què parlo. Vins madurs que deixen un llarg record a la boca. El d'àmfora sorprèn per allò que no té —la fusta, ni que sigui en segon pla i perfectament integrada— i per allò que, en canvi, sí que té. Jo parlaria d'un indici de terra o de terrissa, però em fa por que no estigui caient en els paranys de la suggestió. Fruita madura, gairebé confitada, molta trempera i una expressió de la varietat que és pura i, podríem dir-ne, «despullada». Cada glop em conduïa a una certa desconnexió —evasió sensorial de l'entorn. El vi de bóta no genera tant desconcert i conté tota la força d'aquesta carinyena en un embolcall més accessible, més clàssic. Que bo que em semblaria si no tingués al seu costat el vi d'àmfora que, inevitablement, acapara tot el nostre delit!

Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Taballera, Nívia, Llavors

El massís del Cap de Creus sembla dur, eixorc, ferreny i purament mineral una bona part de l'any, però en aquests dies és un jardí de flors i d'olors penetrants i càlides. He fet el camí del Port de la Selva a la cala Taballera (Tavallera? Tavellera?) per Sant Baldiri i hi havia flors arreu —de plantes que m'avergonyeix no saber dir pel seu nom. Si el paisatge visual era esplèndid, també ho era tant o més el paisatge aromàtic.

Quan vaig tornar a casa, tenia a punt una ampolla de Nívia 2013 —el vi de Mas Llunes que l'estiu passat vaig tenir el privilegi de tastar en totes les seves collites (vegeu aquest article). Havia tingut desada aquesta ampolla des d'aquell moment, perquè vaig pensar que al vi li aniria bé una mica més de repòs.

La darrera collita d'aquest vi escàs i preciós té un estil una mica diferent a les anyades anteriors, amb la presència del macabeu i la garnatxa roja al costat de la garnatxa blanca i la carinyena blanca. Un estil que pot semblar més lleuger, més fresc, més amorosit, però segueix sent estricte i subtil, ben equilibrat. Com em ve de gust aquest vi empordanès després de caminar pels terrenys del Cap de Creus, en plena florida! Ametlla tendra, pera, volum harmònic, lleu nèctar... Es fa present a la boca amb personalitat, textures untuoses però ingràvides, subtileses de fruita, sabor que es perllonga. Vi per a ser decantat i ser begut —amb atenció, com escau als grans vins— quan hagi perdut una mica la fredor. El record de les sentors del matí m'ha quedat tan gravat a la memòria que el Nívia sembla que me les retorni.

Ara feia dies que no venia a l'Empordà i no m'he pogut estar de voltar per alguns dels meus cellers amics.  He tornat a casa —no cal dir-ho— carregat d'ampolles que sé que em faran delir. La Vinyeta*, Martí Fabra, Mas Llunes, la Cooperativa de Garriguella...

De La Vinyeta m'he endut una ampolla de Llavors blanc 2014, un vi que mai no havia tastat. Crec que és la segona collita. És un macabeu de vinyes velles, amb una mica de xarel·lo, amb un parell de mesos de bóta.

El vi té una tonalitat relativament pàl·lida i l'aroma és molt subtil: neta, fresca, amb només una mica de fruita blanca i un lleu indici de fumats. A la boca m'ha semblat superb! Austeritat, equilibri, molt de sabor sense cap concessió a l'exuberància ni als focs d'artifici. I dóna al paladar unes sensacions tan plenes, tan rodones, que m'ha enamorat. Un d'aquells blancs màgics que mentre el tens a la boca et va «dient coses» diverses i successives, i sembla que mai no hagi d'arribar a cap decadència, cap eixutesa. M'agradaria tornar-lo a tastar d'aquí a uns mesos, o un any —perquè ara, amb només un parell de mesos a l'ampolla, potser les aromes han sofert un cert tancament o implosió. En qualsevol cas, avui ja m'ha semblat excel·lent.

Blancs de roja

Un dels microvins del 2012 de La Vinyeta és un vi blanc fet amb garnatxa roja. A l'etiqueta hi llegeixo 14.5 graus i si això us sembla un indici de que a l'ampolla hi pot haver un vi "bestial" (ara se'n diu "freaky"), us he de dir que no aneu pas errats. És un vi poderós, de traç gruixut, de virtuts que s'expressen amb contundència —un vi escrit amb negreta— un vi que estic content d'haver conegut.

Hi ha vins traçats amb tiralínies fi, estrictes i elegants, primmirats i delicats. Els bevem amb respecte i concentració —potser amb una certa fredor. I n'hi ha d'altres que són més descarats i exuberants, generosos i formidables, que ens sotraguen i ens fascinen. Aquesta garnatxa roja —procedent de vinyes molt velles, segons em va explicar en Josep Serra— vinificada en blanc, és un vi d'aquesta segona mena.

A la vista hi trobo uns lleus reflexos rogencs, i la llàgrima és notable. L'aroma és impactant —hi ha fruita blanca dolça i una certa tipicitat de negre. Corpulència aromàtica i mida descomunal que anuncien la sotragada que rebrem quan fem el primer glop. La sensació inicial és d'una gran i saborosa esfera que omple la boca i satura el gust. A continuació hi ha pes i densitat, i van sorgint notes més diverses —alguns tocs amargosos, alguna sensació secant. És un vi en el que hi ha moltes coses juntes i pot donar una sensació una mica aclaparadora. No és apte per als llepafils, però els més hedonistes hi trobaran —així ho crec— unes importants dosis de plaer.

Ahir al vespre, gràcies a la generositat d'en Galo i l'Anna, vaig poder tastar un parell més de blancs de roig. Per ser més exacte, vaig tastar tots els Blanc de Roig que s'han fet —perquè aquest és precisament el nom que du el vi blanc de carinyena roja que s'ha elaborat, en algunes ocasions, al celler Setzevins d'Espolla. Vaig parlar-ne en un article, fa uns anys. Els únics Blanc de Roig que han existit han estat els 2006 i el 2007 i són tant interessants —encara ara o, potser, precisament ara que ja han arribat a una edat considerable— que m'agradaria que en un futur poguéssim tornar a gaudir d'alguna nova collita d'aquest vi.

D'aquells anys 2006 i 2007 ja no en queda pràcticament cap ampolla, però ahir encara en vam poder obrir una de cada i meravellar-nos-en. El 2006 no va tenir cap criança en fusta i està iniciant la seva decadència —després de set anys!— però ho fa amb completa dignitat, perquè és encara ben net i és fresc i té tremp i és ple de boniques notes de fruits secs. Si saps acceptar la seva incipient oxidació, et recompensa amb aromes de gran multiplicitat. El 2007 sí que va passar per bóta i si ja em va sorprendre i agradar quan el vaig tastar ara fa un parell d'anys, ahir a la nit em va semblar que, definitivament, és un  gran vi. Té un daurat net i és equilibrat d'aromes, molt atractiu, en un espectre que va de les notes lleument untuoses a les herbes i les fruites diverses, incloent la poma àcida. És fresc i llarguíssim, formidable en la seva qualitat, elegant en la seva força.

V — March — Archer

Aquest mes ha fet cinc anys exactes que vaig començar aquest blog que parla de l'univers enogràfic de Catalunya. A la velocitat amb que es belluga el ciberespai, cinc anys són un llarg període, en el que he seguit un camí d'aprenentatge que no té acabament i on cada dia sembla que tot just comenci a caminar per primer cop.

Vaig posar-m'hi el setembre del 2008 i l'espurna que m'hi va acabar d'empènyer va sortir de l'Empordà que, en aquell moment —quanta ignorància!— pensava que coneixia molt bé. Ara, després de més de dos-cents articles i amb centenars d'ampolles a la meva llibreta, cada cop sento més perplexitat quan m'adono de la magnitud d'aquest univers inextricable.

Des del 2008 fins ara, el canvi en l'apreciació que els catalans tenim del nostre vi ha estat espectacular, però tots sabem que hi ha mals endèmics que no remeten. Encara hi ha feina a fer, però penso que seria cínic dir que només em mou el servei al país. Aquesta intenció de servei hi és, però l'experiència personal d'aquest blog és molt més que això. És potser un (re-)trobar el meu país a partir de les vinyes, els vins i les persones que el fan.

Clamar no·s deu qui mal cerca e troba

Aquests dies he descobert l'edició de Robert Archer de l'obra completa d'Ausiàs March i xalo com la canalla perquè finalment puc llegir March —amb dificultat, amb molta dificultat— però amb alguna esperança d'intel·ligibilitat. Ara m'entretinc amb el poema LII que comença amb aquest vers que acabo de transcriure. M'hi acompanya un dels Microvins de La Vinyeta. Es tracta d'una carinyena del 2011 —nou mesos de bóta nova, de gra fi i torrat mig, segons diu l'etiqueta— que m'està semblant excel·lent. Diuen que procedeix de diverses parcel·les de vinyes velles de fins a cent anys, escampades pels camps de l'entorn de Mollet. 

És profund de color, dens d'aromes, madur i fins una mica confitat, sense perdre gens el tremp. Té fruita en abundància i m'amara de torrats, balsàmics, regalèssies i coses llamineres. Melós i sàpid, persistent i intens, amb calidesa de licor, sense ser gens ni mica licorós. En un primer moment, s'hi nota un cert impacte de la fusta nova, que pot predisposar-nos negativament. Però cal saber esperar una estoneta i aleshores trobarem aquest equilibri inexplicable que tenen  algunes carinyenes del nostre país, que són fluïdes i arrodonides, sense perdre la força que ens excita completament el sentit del gust. Sembla que vulguin representar aquell lloc comú de la "fera tendra". M'agrada molt.

D'ací i d'allà

Tinc poc més d'una dotzena de priorats o montsants de la collita 2004 i me'ls he de dosificar amb prudència. L'altre dia vaig obrir una ampolla del celler Joan d'Anguera i no es tractava del Bugader —del que ja he parlat en alguna altra ocasió— sinó del Finca L'Argatà 2004 —garnatxa, sirà i cabernet amb dotze mesos de criança en roure francès. Els 2004 d'aquella banda del nostre país són, gairebé sempre, una tria força segura, però aquesta ampolla m'ha donat encara més del que esperava.

Quina bona ampolla! Aroma potent, de fruita confitada i melmelada, viu i persistent, amb una presència ben discreta de la fusta, amb uns torrats subtils que es decanten més cap el pa que cap el fum. Hi ha fruita, força fruita, que ens dóna sensacions arrodonides i fins una mica vellutades, sense perdre la fluïdesa. Llargada, frescor, maduresa impecable... Quin encert haver sabut esperar uns anys... i quina recança no tenir-ne cap més ampolla!

Fent un canvi complet de registre, he de parlar d'un vi que m'ha acompanyat en més d'una ocasió recent, un vi deliciós i llaminer, sorprenentment pur i agradable, amb fruita tendra i sense cap aresta. Es tracta de l'Heus 2010, de La Vinyeta. Carinyena, garnatxa, sirà i merlot, per ordre decreixent d'importància. Molt polit, saborós, amb aquell puntet rodó-cremós que tant ve de gust. Jove, però no simple. Exacte. Impecable.

És meravellós poder beure vins com aquest per menys de sis euros.

I acabo amb un blanc excel·lent, la garnatxa blanca de vinyes velles del Domaine du Clos des Fées 2007. És el gran blanc de l'Hervé Bizeul, el viticultor de Vingrau, i es tracta també d'una ampolla que he tingut la paciència de deixar evolucionar un cert temps.

Garnatxa blanca i una mica de garnatxa gris que ha fermentat en fusta. Criança sobre les mares durant uns vuit mesos. Només unes sis mil ampolles que surten d'una vinya de ceps centenaris.

El color és força cristal·lí i l'aroma, molt continguda i subtil, necessita una estona d'aireació per poder-se manifestar. Quan ho fa, tot és molt endreçat i pur, amb un fons d'ametlles i indicis de moltes altres coses fugisseres. A la boca, sorprèn trobar-hi un puntet dolcenc, sense arribar a ser realment dolcenc, potser només amorosit. És un vi de prop de 15 graus, i és un 2007 i, en canvi, es mostra perfectament ben situat en un punt d'equilibri que l'allunya de qualsevol sensació pesant o ardent. Té pes sense ser pesat. Té greix sense ser apegalós. Una ampolla memorable.

El Tast amb Ritme d'enguany

Cada any, per la Festa Major, a Sant Cugat del Vallès s'organitza un tast de vins.

Dit així, podria ser un tast de tants, un fenòmen estiuenc i intrascendent. No ho és pas. Deixeu-me que ho expliqui millor.

El tast ---se'n diu "Tast de Vins amb Ritme"--- té lloc al claustre del monestir. Això vol dir que sóm en un recinte limitat per al qual hi ha un nombre també limitat d'entrades. Un recinte, no cal dir-ho, magnífic i emblemàtic. El "ritme" el posa un grup de músics de jazz (Twenty Flight Rock) que acompanya el tast, sense interferir-hi. Afegiu-hi que l'entrada es restringeix a les persones adultes i que la copa que es proporciona és de mida adient i d'excel·lent qualitat (una sorpresa agradable i inesperada!). Tenim, doncs, allò que abans s'en deia "un marc incomparable" i un ambient idoni, sense empentes, propici a la conversa i enològicament acurat.

En poques ocasions he trobat un equilibri tan encertat entre l'ambient festiu que pertoca en una celebració ciutadana com la Festa Major d'un municipi i l'ambient prou serè que cal per tastar vins i poder-ne parlar amb els seus autors.

Però l'ambient no ho és tot. Si els vins fallen, ja hi podeu anar posant jazz i pedres mil·lenàries, que tot acabarà grinyolant.

Arribem, doncs, a "la mare dels ous" d'aquest tast: L'organització del Tast amb Ritme és responsabilitat, cada any (en fa onze), de Vins Noé i ells són la garantia que l'elecció dels cellers ---aquest any n'hi havia nou--- estigui governada per criteris enològics molt encertats. Els vull felicitar, doncs, per la qualitat que s'observa en totes els aspectes d'aquest tast.

No repassaré els nou cellers ni cadascun dels seus vins. Tampoc no els vaig tastar tots. Permeteu-me, només, alguns apunts fets a ma alçada sobre els vins que més em van plaure.

Del Celler Dosterras, de Marçà, em va agradar molt un blanc de garnatxa blanca, fresc i aromàtic, que no coneixia. Del seu negre de garnatxa ja n'he parlat en algun altre article d'aquest blog. Vaig poder conèixer també el Llavors 2008, de La Vinyeta, de Mollet de Perelada, que segueix en la bona línia marcada per les collites anteriors, molt net en el pas de boca, ben acabat i plaent.

El celler Ca N'Estruc, d'Esparreguera, ens presentava la seva darrera novetat: L'Equilibrista blanc, un 100% xarel·lo amb sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Seriós, compacte, de gran volum i pes, llarg i precís, extraodinari.

També hi era el nou celler Castell d'Encús, de Talarn, sobre el que vaig escriure un llarg article en aquest blog. El seu Taleia (sauvignon blanc i sémillon) és una delícia. El nas és molt bonic i a la boca és fresc i exacte, per a gaudir-ne glop a glop. Com a novetat, vaig conèixer i tastar la primera collita del seu syrah que s'anomena Thalarn. Extraordinàriament aromàtic i en un estil més fresc i lineal que els syrahs tradicionals del nostre país, ens mostra un camí interessant i novedós al que caldrà estar atents.

La Vinyeta: Encara millor

He passat pel celler La Vinyeta de Mollet de Peralada i he tastat les noves collites. Cada vegada m'agrada més aquest celler i els seus vins. És clar que ja des del primer moment es va veure que estàvem davant d'un projecte seriós i engrescador, però aquestes noves collites confirmen, si cal, aquella primera impressió. Tot hi és escaient: un indret "de postal", unes instal·lacions avançades i mesurades, uns preus molt raonables, i unes idees força clares de com cal fer les coses.

El llavors* 2007 (amb la seva etiqueta d'un disseny força exagerat) és un cabernet-samsó-merlot-garnatxa de criança curta, molt ben afinat, amb un nas plaent i una justa complexitat en boca. M'ha semblat més equilibrat i saborós que el 2006. Però on el celler mostra tot el seu millor potencial és en els dos vins sense criança: Heus* negre 2008 i Heus* blanc 2008. Diria que, a nivell de vins sense criança, són potser del bo i millor que avui es pot trobar a l'Empordà. El negre té un pas de boca impecable, hom diria que té les notes cremoses que associem a la criança en fusta. Molt ple, molt plaent i també més complex, més elegant, que les collites anteriors. Suposo que la vinya va a més amb el pas dels anys. El blanc és una demostració més del que es pot fer a l'Empordà amb la garnatxa blanca. Ja en el tast que vaig fer al propi celler em va impressionar el nas franc i precís i un volum a la boca força considerable.

Tot fa pensar que aquest celler ens donarà, si res no es malmet, moltes més collites de bon vi, en el futur.