Carinyenes velles i vermut

No sabria dir quantes hectàrees en queden, però les vinyes de carinyenes molt velles, a l'Empordà, són un petit i preuat conjunt de petits trossos, esparsos, salvats in-extremis i extraordinàriament valuosos. Donen lloc, ja ho sabeu, a un reduït nombre de vins que, els que tenim la sort de conèixer-los, els considerem excel·lents i memorables. N'hi ha pocs, ni ha poques.

En canvi, a l'altra banda de l'Albera, al Rosselló, Déu n'hi do quantes vinyes de carinyena centenàries —o, si més no, molt velles— podem trobar. Us heu preguntat mai quin pot ser el motiu d'aquesta disparitat entre un costat i l'altre de la carena?

Vaig plantejar-li aquesta pregunta a la Marjorie Gallet, al seu celler Le Roc des Anges, a Montner. Aquest celler té unes vinyes de carinyena extraordinàries, alguna de les quals es va plantar fa més de cent anys. La resposta que va donar la Marjorie a la meva pregunta sobre l'existència de tantes vinyes velles de carinyena no me l'hauria imaginat mai. Em va sorprendre i m'agradaria compartir-la amb els lectors d'aquest blog.

L'explicació es troba en el vermut Byrrh. Aquesta beguda —vi, mistela, cacau, cafè, quina, pell de taronja amarga— s'elabora a Tuïr des del 1866 i molts de nosaltres recordem els seus clàssics anuncis com a «Vin Tonique». La visita al centre de producció, amb el famós tonell d'un milió de litres, pot ser més interessant que la degustació d'una beguda que jo no crec haver tastat mai.

Resulta, doncs, que aquest vermut Byrrh comprava una ingent quantitat de raïm als pagesos rossellonesos...amb preferència per la carinyena! D'aquesta manera, quan es van haver de replantar les vinyes després de la fil·loxera, es van replantar, en gran part, amb carinyena. Fa una mica més de cent anys.  

El celler Le Roc des Anges fa tres monovarietals de carinyena molt notables. Es diuen Reliefs, Les Trabassères (ai, l'ortografia natural!) i 1903. Provenen de vinyes diferents, sempre sobre les pissarres de Montner, sempre amb l'exquisida mineralitat i l'elegància que aquest celler sap imprimir als seus vins. El 1903 (que és el que no he tastat), procedeix efectivament d'una vinya datada d'aquell any llunyà. Les Trabassères 2014 és un vi molt gran, de profunda complexitat, que encara reclama més temps a l'ampolla. El Reliefs 2014, quan el vaig tastar al celler, em va enlluernar per la seva subtilesa. Avui n'he destapat una ampolla.

El Reliefs 2014 que tinc ara a la meva copa és intens de color i l'aroma és esmorteïda i subtil, de farigola i romaní i amb una mineralitat difícil de descriure. És lluny de qualsevol ardència, de licors i de dolçors apegaloses. M'hi sembla trobar aquell punt una mica bla que sovint prové de la criança en ciment o en terrissa. Més al fons, hi ha fruita —pruna?— i aquell tremp auster de la carinyena. Fluid i ben sedós, saborós sense llaminadura, líquid pur. Hi ha aquella regalèssia tan característica, hi ha elegància, hi ha caràcter. I el glop es prolonga, i es manté en el record. Convida a la reflexió i a beure amb atenció i respecte. Fóra ben malaguanyat per a fer-ne vermut!

Lledoner del nord

Els uns articles recents he cantat les excel·lències d'alguns vins de lledoner roig que es fan a l'Empordà. Això m'ha dut a recordar que la gran zona d'aquesta varietat es troba més al nord, a l'altra banda de l'Albera, allà on diuen que va néixer aquesta mutació de la garnatxa i on l'anomenen garnatxa grisa.(*) A partir d'aquí, vaig vèncer una incomprensible mandra que sovint ens impedeix travessar aquesta infame frontera i vaig anar a Montner, buscant l'excel·lència del lledoner roig als límits septentrionals del país.

Montner es troba al Rosselló, prop dels límits amb la Fenolleda, al darrere de la muntanya del Mont Ner o Montnegre. Aquesta zona privilegiada és una illa de pissarres entre els calcaris de les Corberes i les argiles de la plana rossellonesa. Té, doncs, un terrer molt interessant en el que la roca mare es troba força a prop de la superfície. Hi ha un munt de cellers —de l'omnipresent Bernard Magrez a l'enfant terrible Tom Lubbe— però jo he anat a veure la Marjorie Gallet al seu nou celler (fins fa poc feia els seus vins al local que ara ocupa en Tom Lubbe, al nucli mateix de Montner) a la carretera que uneix Montner amb la Tor de França, que ja pertany a la Fenolleda. El celler de la Marjorie i l'Stéphane du el nom de Le Roc des Anges i les seves vinyes són petites parcel·les repartides pel terme de Montner.  Entre aquestes parcel·les n'hi ha una de carinyena plantada el 1903 i d'altres de carinyena i de garnatxa que ja tenen uns seixanta anys.

Seria massa feixuc voler encabir en una única entrada el aquest blog tot el que vaig aprendre, tot el que vaig tastar, en la llarga estona passada a Le Roc des Anges. Com que, si tot va bé, hi haurà aviat un article sobre la immensa carinyena de vinya vella d'aquest celler, ara em puc limitar a fer alguns apunts —i a parlar del seu vi de lledoner roig—. Si ho volgués resumir —es pot resumir el multidimensional món de la viticultura de qualitat?— parlaria de vinyes velles sobre sòl de pissarra amb poc gruix de terra; de viticultura ecològica; de dipòsits de ciment i bótes grans (l'estàndard és la tradicional bóta borgonyona de 600) de diversos vins; de percaça de l'elegància, la subtilesa, l'equilibri, la mineralitat i l'autenticitat; d'aspirar a aconseguir la maduresa sense l'excés de grau (és possible?); de rendiments baixos; de transgressió amb les rutines ordinàries del Rosselló massa malmès (en alguns casos) per la quantitat sense suc ni bruc. la Marjorie i l'Stéphane posen a la pràctica aquella màxima que afirma que menys és més: menys grau, menys extracció, menys fusta, menys battonage, menys mares, menys taní...

Si parlem ara dels blancs d'aquest celler, diré que en fan tres. En primer lloc, Llum, que és una delícia de garnatxa blanca i grisa, amb una mica de macabeu. Després, un macabeu pur molt mineral, contingut i estricte que es diu L'Oca. Finalment, una garnatxa grisa pura de vinyes plantades el 1954, que també incorpora el raïm d'alguns ceps de garnatxa grisa que hi ha dispersos a la vinya de carinyena del 1903. Aquest tercer vi —l'ampolla que hem destapat avui, aprofitant que una lleu tramuntana ha fet fora la xafogor d'aquests darrers dies— es diu Iglesia Vella (ai las!).

Iglesia Vella 2014 és un vi d'una puresa i d'una subtilesa que poden arribar a desconcertar. M'ha recordat força les sensacions que em produeix l'Espenyallucs i em fa pensar si en la seva criança no hi ha intervingut el ciment o la terrissa (vaig oblidar de preguntar aquest detall a la Marjorie). Són aquella mena de vins que, per tastar-los, cal desacostumar-se a la sobre-saturació. (És com amb la fotografia: ara és tan senzill crear fotos amb colors super-saturats que de vegades trobem insípides les fotografies que usen una paleta delicada i més natural.)  Al nas, de manera molt subtil, hi ha aromes de préssec d'aigua, de romaní i d'algunes altres herbes. Molt al fons, un record de les mares, una mineralitat. Exigeix parar molta atenció, però val la pena fer-ho. A la boca, puresa, volum, frescor, lleu textura, gran llargada sense màcula i una acidesa cítrica delicada i ben present. És un vi auster —potser massa?— sense cap concessió al traç gruixut, ni a la voluptuositat mediterrània. 


(*) Ja sé que la garnatxa roja empordanesa no és exactament el mateix que la garnatxa grisa rossellonesa, però tampoc no és forassenyat tractar-les conjuntament en un article com aquest, que no pretén ser tècnic.

Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.

• Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
• Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
• El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
• Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
• Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
• Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
• Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
• Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.

I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:

• Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
• Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.