Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marquès d'Alella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marquès d'Alella. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de gener del 2018

Del marquès a Ramon Raventós

De petit, a la masia d'Alella, sovint sentia parlar d'«el marquès», però no puc recordar en quins contextos apareixia aquest personatge. Potser les nostres terres tenien algun contacte amb les seves o potser el marquès jugava algun paper en el Sindicat —del que érem socis. Jo tenia entre deu i quinze anys i, més enllà de jugar entre les vinyes o d'emprenyar els grans mentre estaven atrafegats amb la verema —«feu fora aquesta canalla, que acabaran caient al cup!»— la relació amb el vi girava al voltant del pa-vi-i-sucre del berenar i del «generoso seco» del Sindicat, que em feia delir. Parlo dels anys seixanta del segle passat, quan les vinyes d'Alella anaven desapareixent i la qualitat dels seus vins semblava que havia entrat en caiguda lliure.

Van passar els anys i a partir d'un moment ja no vaig tornar a Alella, que s'havia convertit en un record incòmode. Tampoc no vaig tornar a beure vi d'Alella —que, en aquell temps, volia dir vi del Sindicat. Les coses van canviar quan van néixer els vins del marquès. Devia ser a començaments dels anys vuitanta quan aquell marquès mític de la meva infantesa tornava a aparèixer, ara a l'etiqueta d'una ampolla. Recordo que aquells vins de Marqués de Alella van representar, per a mi, un punt d'inflexió interessant en la meva relació amb els vins d'Alella.


En aquell moment, jo no sabia què ni qui hi havia exactament al darrere del projecte de Marqués de Alella. No vaig conèixer l'Ismael Manau ni sabia encara qui era en Josep Maria Pujol-Busquets ni quin paper tan fonamental havia de tenir més endavant. Tanmateix, si no sóc capaç ara d'explicar com eren efectivament aquells vins, sí que puc dir que el record que en tinc els situa en un nivell de qualitat —o, si més no, un nivell d'interès— que ara, més de trenta anys més tard, encara es manté viu a la meva memòria.

Més recentment, he tastat poc els vins del marquès —que ara pertanyen al grup Gleva Estates i duen el nom de Raventós d'Alella— però sí que he anat destapant —ara i adés— alguna ampolla i també he fet algun tast. Aquests darrers dies, per exemple, he begut un Santa Maria 2015 i un Galàctica 2012, dos vins cent per cent pansa blanca, però de característiques prou diferents.


El Santa Maria m'ha agradat força. L'aroma és neta i fresca i suggereix la fruita —a l'estil auster del xarel·lo—, la salabror i les herbes de la nostra terra mediterrània. A la boca hi ha un bon equilibri entre la força del sabor i les textures suaus, seques i estrictes. Traspua l'autenticitat de la pansa i tot és raonable, endreçat, agradable.

Tinc molt bons records d'alguna ampolla de Galàctica que he anat tastant. És un vi que combina la criança en fusta amb la criança en un ou de ciment —o, al menys, així és com el feien abans. No he trobat els apunts d'un tast que vaig fer a Alella, fa un temps, però crec recordar que em van explicar que precisament en aquesta collita del 2012 no es va fer el cupatge de les dues criances, sinó que es vam embotellar per separat el vi de roure i el vi de ciment. L'ampolla que vam destapar abans d'ahir pertanyia clarament a la criança en fusta. Malauradament, penso que aquesta ampolla concreta no deu ser representativa del Galàctica 2012. No la vaig comprar al celler —com sempre miro de fer— sinó a una botiga, i em temo que ha sofert una evolució desafortunada que, si bé encara es poden endevinar unes virtuts i unes riqueses que el vi deu haver posseït, desaconsella que ara jo en faci una descripció. Miraré de trobar una ampolla millor, que sí que em faci recordar les coses que jo hi havia trobat, un dia a Alella.

divendres, 13 de juliol del 2012

La més petita

La DO Alella és tan petita que tots els cellers junts poden exposar els seus productes en una sala de dimensions modestes. És tan petita que hi ha municipis a Catalunya —per exemple, Porrera— que tenen el doble de cellers que tota la DO Alella. La seva petitesa minva la seva capacitat de promoció i, de fet, hi ha moments que sembla que el nostre país hagi oblidat aquests vins que —en una època passada— havíem arribat a tenir completament integrats en la vida quotidiana. La tenim tan a prop que no la veiem.


Però tot té sempre dues cares: Les AOC franceses ens demostren que, en aquests casos, la mida no importa, o no hauria d'importar. És més, ser petit pot comportar un valor afegit que suggereixi exclusivitat i singularitat, si al darrera hi ha uns fonaments que donin suport a aquests conceptes. Alella pot tenir un munt de reptes i limitacions, però hi ha cellers i persones que tenen arguments per fer-hi front. Arguments com les propostes d'enoturisme d'Alta Alella o la publicació Papers de Vi, arguments que vénen de la terra —el sauló— i dels ceps —la pansa blanca, la garnatxa blanca—,  i l'argument fonamental, que és el que es troba a l'interior de les ampolles de la DO Alella.


Un dilluns a la tarda, a l'espai Can Manyé, la publicació Papers de Vi va organitzar un tast on hi van ser presents tots els cellers de la DO Alella. Quin bon moment per acabar de conèixer el que s'està fent ara a les vinyes i els cellers d'Alella! Quin bon moment per conèixer la "vinografia" de la DO Alella!
[M'agrada molt aquest neologisme que surt a la portada d'un número de Papers de Vi: vinografia. Quina troballa! (Montse: et sap greu que l'usi en el meu bloc?) Ja sé que recorda massa el nom d'un bloc de vins ben conegut, però tant se val. Diu i suggereix coses que no sé expressar amb cap altra paraula. I també trobo meravellosa la paraula "vinògraf", que és com un geògraf de les vinyes, dels cellers i dels vins... M'agrada més que no pas "enòfil", que sembla el nom d'una malaltia venèria; o "enoturista", que lliga amb "turista", mot certament despectiu... Potser el posaré a les meves targetes: Jaume Aguadé, vinògraf!]
Hi havia un munt de bons vins per tastar i gaudir-ne. La pansa blanca era protagonista de ple dret. Vaig sentir algú que la menystenia una mica acusant-la de ser "molt neutra". I tant que ho és! Però ho és en el millor sentit de la paraula, en el sentit que, quan assoleix la seva perfecció, dóna vins purs, de gran seriositat i forta tensió, vins que cal tastar amb atenció i ens recompensen amb virtuts no aparents. Dir que la pansa blanca —el xarel·lo— dóna vins neutres és com dir que la sardana —ben ballada— és una dansa sonsa.

Sense desmerèixer la resta de vins, en destacaré quatre que crec que són remarcables.
  • Bouquet d'A 2011 blanc de criança del jove celler Bouquet d'Alella. Pansa blanca i un 20% de garnatxa blanca, fermentades en fusta i criades en bóta nova durant uns tres mesos. Va ser el meu preferit. Al nas la criança justa li ha aportat més matisos, més complexitat i sí que hi ha un indici de la fusta, però hi és en un perfecte equilibri amb les notes de la fruita. És força pur (allò que deia quan parlava de "neutre"), és elegant. I a la boca t'omple amb una sensació de volum que no cansa, perquè és fresc i té aquell puntet d'untuositat que el fa més saborós encara. Hi vaig trobar una persistència preciosa: el seu sabor encara hi era quan el vi feia una estona que havia marxat.
  • Pansa Blanca 2011 de Can Roda. Aquest celler de Martorelles és tan bonic, i la gent que du aquest projecte estan tan engrescats, que quan els vaig visitar l'any passat vaig pensar que m'agradaria que els seus vins m'agradessin. Em van agradar, però no vaig arribar a parlar-ne en aquest bloc. Avui tampoc no faré cap descripció completa d'aquest celler que hi ha a l'altra banda de la carena, però sí que vull anotar les virtuts d'aquest vi característic, atractiu i fresc, que ens mostra l'autenticitat de la pansa blanca. 
  • Galàctica 2009 és un vi poc conegut de Marquès d'Alella que em va cridar fortament l'atenció. Està fet també amb pansa blanca i està criat en dipòsits de ciment de forma d'ou. El cas és que el resultat és esplèndid i fins una mica intrigant. Tanmateix, aquest vi —com els dos anteriors— té la tensió i la puresa que calen i cap estirabot no trenca el seu caràcter seriós i elegant. La sensació a la boca és impressionant, gràvida, persistent, sòlida, afinada. 
  • Marfil Molt Dolç, d'Alella Vinícola, una delícia suprema. Pansa blanca pansida criada en solera. Un vi de gran complexitat sàpida que no intentaré descriure: tasteu-lo! Quan ho hagueu fet, potser entendreu millor les paraules —cíniques, duríssimes, però encertades— d'en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo: "...els catalans som tan cosmopolites que abans ens prenem un icewine del Niàgara [...] que un excel·lent vi dolç d'Alella." Fem entre tots que això canviï (que no vol pas dir que deixem de banda l'icewine del Niàgara!).