Apunts d'agenda

No sé si és que tinc menys temps per dedicar a aquests Apunts d'Enografia o és que no el sé aprofitar prou bé. El cas és que el nombre d'articles en aquests darrers mesos ha baixat respecte del ritme que havia estat seguint des de fa anys. Les notes de tast se m'acumulen a l'agenda i avui, per sortir del pas, publicaré uns apunts ràpids sobre vins que segur que mereixerien un llarg article —que potser sí que escriuré un dia.

Som-hi:

• En Jordi Masdeu segueix oferint-nos vins extraordinaris. Un dia destaparé una ampolla que tinc —Masdeu by Masdeu, en podríem dir— i ja en parlarem, però ara vull, si més no, escriure un mínim apunt del Mas la Mola blanc 2017. Vuit-centes quaranta-nou ampolles d'un vi de garnatxa blanca, macabeu i PX, una delícia de fruita blanca i cítrics amb el fons enigmàtic que li dóna el PX, un monument de puresa i força, de glop consistent i dens, de textures opulents, de ple equilibri. Rigorós en la definició de les línies del seu dibuix, ple de matisos, «rodó».
• Diria que algunes collites de Cara Nord m'havien deixat indiferent però el que he tastat més recentment m'agrada força. Per exemple, l'aromàtic Trepat 2016, d'un vermell intens i d'una bella frescor que suggereix les fuites del bosc i les herbes de secà del nostre país, que tan intenses són al mes de maig. Hi ha poc pes —com ha de ser en un trepat que no es vulgui transvestir— i convida a beure reflexivament. Recorda fortament algunes delícies de gamay.
• Hi ha un vi —un únic vi, un vi blanc— del qual tinc una col·lecció de totes les anyades des del 2008. El considero un dels nostres vins més grans. L'altre dia, en un rampell, vaig destapar-ne una ampolla i l'exaltació va ser tan gran que semblava boig, amb la copa a la mà i sense saber-me avenir del bé-de-déu que hi havia a dins. Era un Masia Carreras blanc 2015. Potent, enlluernador, complex —complexíssim!— dens de cítrics i mel, tens, amorosit i untuós, però fluid. La seva opulenta plenitud omplia tota la meva boca i em feia sentir una mica més feliç. Força més feliç.
• Vaig dedicar un article a la meravellosa carinyena d'en David Pujol Cargol, però el seu formidable vi blanc potser en mereixeria un altre —o dos! El Missatger blanc 2017 és garnatxa blanca, garnatxa roja i macabeu i s'ha criat —com tots els vins d'en David, fins ara— en dipòsits de ciment.  El nas és fresc i profund, netíssim, sense cap faramalla. Hi ha molt de sabor, molta tensió i conté un ventall de tonalitats cítriques espectacular. Crec que aquest estiu no em cansaré de beure'n i de compartir-lo amb els amics que vinguin a la meva taula. 

«Tot el que és bell incita a la bellesa»

Més enllà d'uns requisits tècnics mínims —que, ai las!, tantes vegades estan ben lluny de la realitat— a l'hora de triar una copa segueixo l'aforisme d'en Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa». Per això he triat avui la copa que va dissenyar en Roger Viusà per als vins del Priorat i que va construir, amb l'art i la qualitat a què ens té habituats, Zwiesel 1872. El vi era un Masia Carreras 2008 que jo creia —i així va ser— que mereixia tota la bellesa possible.

Ja he desvelat, doncs, els personatges d'aquest article, si bé no he parlat de la resta de l'elenc: el decantador, comparsa callat i efectiu; els espinacs amb cigronets de l'Alta Anoia, angelicals i discrets; la sala calma; la companyia estimada; l'absència de neguit; la lleu indolència... 

La que es coneix com a «copa Priorat» és d'una bellesa incontrovertible. Pertany a la gamma més alta de la sèrie Zwiesel 1872 —la marca de Schott-Zwiesel per a les copes fetes a mà—  i, més enllà dels vins del Priorat, pot acompanyar perfectament molts altres vins del nostre país, com per exemple, la gran carinyena d'avui. És cert que no és una copa «de cada dia» —tot depèn de què beguem cada dia, és clar— però a mi em sap greu no trobar-la més sovint, em sap greu que no haguem sabut convertir-la en una mena d'insígnia.  

Sobre el celler Martí Fabra, ja poc més puc dir de tot el que he anat explicant en aquest blog, des del 2008 quan vaig començar a escriure. Fa anys que conec bé la seva gent —persones profundament estimables— i, pel que fa als seus vins, n'he begut tantes ampolles i n'he obtingut tantes estones de plaer i —segons ens explicava Josep Pla— sensibilitat i comprensió, que ja no en sabria explicar la quantitat. 

El Masia Carreras negre el fan, principalment, amb unes carinyenes de vinyes molt velles. Fa anys, també contenia garnatxa, ull de llebre, sirà i cabernet, però crec que ara mateix la carinyena si no és la varietat única del vi, poc li deu faltar. N'he begut moltes ampolles, de collites diverses, i és un vi que m'agrada molt, però aquesta ampolla 2008 potser és la que més m'ha emocionat. El motiu, possiblement, deu raure en que és la primera vegada que he tingut la paciència d'esperar el temps realment necessari abans d'obrir l'ampolla. Avui m'he convençut que és decididament un vi de guarda. Avui, a més, l'he decantat durant una hora i el resultat ha estat espectacular.

Fem-ne un breu apunt —que no podrà transmetre, ai las!, l'emoció del vi. Si sou, com jo, adoradors de les millors carinyenes que es fan al nostre país, aquí teniu un membre de ple dret del vostre panteó, perquè les virtuts de la carinyena hi excel·leixen amb plenitud. És d'un vermell molt fosc i emana amb força sentors madures, amorosides i denses. La llàgrima fa catedrals gòtiques a la copa. Molta fruita, maduríssima i també —el vi és paradoxal— lleument àcida, una mica de compota, una certa mineralitat, una evolució franca. L'entrada a la boca ens amara d'una dolçor sedosa i, al llarg d'un temps que sembla inacabable, onades successives de sabor exciten completament tots els nostres receptors sàpids. La tensió va de menys a més. Els tanins, profundament endolcits, aporten el contrapunt exacte. Calidesa, opulència, munificència, autenticitat. Cap al final, com no ha de ser d'altra manera, detectem aquella estimada «rusticitat» de la carinyena. El temps a l'ampolla l'ha perfeccionat. La copa ha contribuït a la completar la bellesa del moment.

Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.

Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:

És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.

No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 

Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.

• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.

• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.

• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.

• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.

Bo i millor. Trinca de delícies

L'etiqueta fa patxoca i és atractiva. El contingut encara ho és més. Dono la benvinguda a un nou Porrera —un Vi de Vila del 2009 de Cims de Porrera, fet amb carinyena i garnatxa de vinya jove (segons diu l'etiqueta, amb una tipografia cridanera). La idea dels «vins de vila» m'agrada i em faria il·lusió que s'arribés a consolidar, que sentíssim als restaurants com es demana un «Porrera», un «Batea», un «Capmany»... Però tampoc no cal anar més de pressa del què el públic vulgui assumir.

Quina sorpresa aquest vi! Que n'és de bo! Sé que no m'hauria de meravellar que l'Adrià i en Marc hagin fer aquest redimoni de vi, perquè fa temps que tasto coses seves —parlo de mostres de celler— que em deixen sense esma, però és que no estem pas parlant del «grand vin» del celler, sinó d'un vi de preu modest... i virtuts descarades i sensuals.

Negre i opac com la nit absoluta, amb aromes que esclaten amb força només destapant l'ampolla —aromes de fruita molt densa i d'allò que diem de vegades, encara que no sapiguem gaire què vol dir: mineral. La densa llàgrima fa vitralls modernistes a la copa. Sensació de pedra —de pedra impregnada de vi del Priorat més clàssic. M'esbalaeix trobar tanta força en un vi sense que sigui ardent, ni licorós, ni caramel·litzat. Vi per beure en estat de rauxa —o amb ganes d'assolir-lo. Un cop és a la boca, l'esclat de sabor no és gens simple: està moderat per unes textures típicament prioratines. Excita els sentits i dóna una certa sensació d'autenticitat, de país, de terrer.

El segon vi d'aquesta trinca d'avui és un vi de l'Empordà que ja fa anys que em dóna bons moments de plaer, però que sovint em sembla que estic bevent-lo abans d'hora, que li aniria bé una llarga estona de repòs a l'ampolla. Ara em sembla que sí que he sabut esperar com cal, perquè he destapat un 2007, que és un any en què es van fer grans vins en aquella zona. El vi el fa en Joan Fabra a Sant Climent: Martí Fabra Selecció Vinyes Velles 2007. Conté una fruita dolcíssima que recorda la compota o millor el codonyat —amb una mica de pedra i una mica de bosc i de les plantes que en defineixen les sentors. Hi ha densitat expressiva, que s'ha potenciat amb la decantació. Hi ha un fons de fusta torrada, però el que domina és la dolçor blana. Quina opulència a la boca! Quina maduresa! Com un arrop, però amb prou tremp.

I el que completa la trinca ve del Vilosell, de les vinyes que hi ha entre el nucli urbà i el coll de Targa, d'una partida que es coneix com a Comabarres, per sobre dels set-cents metres d'alçada.  Així, el nom d'aquest vi d'en Tomàs Cusiné —Finca Comabarra 2010— que pot fer una certa gràcia perquè recorda una denominació australiana, està plenament justificat perquè recull (amb una petita distorsió, potser) el topònim real de l'indret on es cull el raïm.

La base d'aquest vi és el cabernet, acompanyat de garnatxa i sirà i forma part de la sèrie de «Finques» d'en Tomàs Cusiné —una sèrie a la que hauré de dedicar algun dia l'espai que es mereix. Aquesta ampolla la vaig destapar en unes circumstàncies que no permetien ni el tast reposat i reflexiu ni, encara menys, la redacció d'unes mínimes notes de tast, però no vull deixar d'anotar en aquests «Apunts...» la seva immensa qualitat, la seva elegància profunda i la sensació d'equilibri que transmet: «ars est celare artem».

També els convido a most

Per als que no el coneixen —que, lamentablement, són la gran majoria— és un descobriment agradable i sorprenent. Per això, sempre que puc, abans de servir-los el vi, convido els meus amics a tastar el most aromàtic i extraordinàriament saborós que fan en Jesús Baixas i l'Emma Lehnberg a l'Alt Camp. El suc daurat dels raïms de parellada i macabeu i l'enigmàtic —i bonic— most roig d'ull de llebre, sirà i aquella variant de la garnatxa tintera que anomenen alicante bouschet i que és la que dóna color a aquest most singular. Fa unes setmanes vaig tenir ocasió de passar pel Mas Regany, a les Ordes, i vaig poder conèixer de primera mà el procés que aconsegueix que aquest most pugui transmetre'ns amb tanta fidelitat el sabor i les aromes del bon raïm.

He passat per la Masia Carreras, a Sant Climent, a veure si en Joan Fabra ja havia embotellat les noves collites (i també —cal dir-ho?— per esbrinar si "aquell" vi d'en Joan tan desitjat ja està disponible) i m'he endut algunes ampolles del Flor d'Albera 2012, el Verd Albera 2013 i també una ampolla d'aquest blanc que em fa delir tant —i que miro de seguir anyada a anyada— que es diu Masia Carreras i del qual, des de fa pocs mesos, hi ha disponible l'anyada 2012. Al vespre, amb els amics, amb les amanides fresques, hem begut el Verd Albera 2013 —chardonnay, moscatell i garnatxa— que ara mateix és un cosa exquisida.

Però amb la carn a la brasa ens venia de gust un vi negre i els he convidat a tastar un vi de Colera.

Si la indolència de l'estiu no m'ho hagués impedit, m'hauria agradat publicar aquí un article sobre els vins que neixen a la serra pedregosa que hi ha entre la riera de Garbet i la riera de Molinàs. És on hi ha l'espectacular vinya de Garbet —que dóna el delectable Finca Garbet— i també hi ha les vinyes del celler Hugas de Batlle —coma fredosa, coma de vaixell, falguera— i encara la vinya d'on surten els vins del tros d'en Ros. Però no escriuré aquest article, si més no de moment. Només voldria fer un apunt de l'ampolla que vam destapar l'altre vespre, perquè em va semblar interessantíssima. Es tracta d'un Coma Fredosa 2011 —garnatxa i una part de cabernet— d'aromes profundes, concentrades, lleument compotades, amb un cert pes de la criança i, tanmateix, equilibrades. M'ha agradat molt —en contrast amb la primera collita d'aquest mateix celler, que em va deixar una mica indiferent. Hi he trobat alguns indicis que em recorden fortament algun vi del Priorat. Hi havia cos, potència, textura, recorregut, i alguna d'aquestes sensacions fugisseres i difícilment objectivables que anomenem "mineralitat". Una ampolla magnífica que, potser, s'havia d'haver obert en unes altres condicions climàtiques —però tant se val!

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Quadern de vacances —2—

Segueixo amb les anotacions en aquest "quadern de vacances" que parla de vins i vinyes.

Quan em vénen a veure alguns amics, de vegades els proposo d'anar al Mas d'en Coll, a Roses, que és una masia antiga, esplèndidament restaurada, envoltada de vinyes. Es tracta d'un projecte del celler Espelt, del que ja vaig donar notícia en aquest bloc, fa uns anys, en aquest article. La visita d'aquest conjunt vitivinícola empordanès —que s'anomena Coll de Roses— és molt recomanable i la instal·lació audiovisual que conté és, en la meva opinió, la millor que he vist en els cellers que conec.

Quan duc alguns amics a Coll de Roses, sempre els faig pujar, abans o després de la visita, al capdamunt de Mas Fumats, perquè és el lloc on millor es pot apreciar l'esplèndida situació d'aquesta finca a la plana del golf de Roses.

Tenim, doncs, un audiovisual de gran qualitat, una masia amb una llarga i interessant història, de presència notable, una finca amb una situació privilegiada i uns vins que venen molt de gust —principalment el blanc de macabeu i chardonnay. Cada estiu hi vaig algun dia.

Quan es tracta de compartir alguna ampolla, fora dels àpats, potser mentre esperem que el que tenim a la graella arribi al seu punt de cocció, aquest estiu gairebé sempre m'he decidit pel Verd Albera de Martí Fabra. És un vi jove, d'exquisit perfum, on hi predomina el moscatell, que està acompanyat —en consonància amb la filosofia d'aquest celler— d'altres varietats com la garnatxa blanca, la garnatxa roja i, potser, el chardonnay i el picapoll. És un vi que m'agrada més pres abans de l'àpat, però aquest estiu també ha acompanyat algunes plates de gloriosos tomàquets amanits.

L'estiu empordanès ple de les delícies enològiques que he anat explicant —i d'altres que potser apareixeran algun dia en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya— ha tingut un breu parèntesi pallarès en que he tastat —a la Fonda Farré, de Baro— el Vi Bord 2012 del celler Batlliu de Sort. És la tercera collita d'aquest vi descarat i rebel i jo diria que és la millor anyada i l'anyada que més incita a la golafreria. Pinot noir i sirà, juntament amb el clima del Pallars Sobirà, l'alçada de les vinyes i les idees dels quatre responsables d'aquest celler únic fan un vi diferent, llaminer i perfumat, desbordant de fruita, i amb una personalitat que, si era encara una mica imprecisa en el 2010 i el 2011, ara ja té una bona consistència.

Solstici amb carinyena del 2006

Faig sovint la ruta que va de Mollet a Sant Climent i gairebé sempre m'aturo uns instants en el collet on hi ha el cementiri. Sé que les vinyes que tinc al meu voltant són del celler Martí Fabra i hi dono una ullada. A l'esquerra de l'estreta carretera —anant cap a Sant Climent— hi ha unes vinyes velles d'on surt el Masia Carreras. A l'altra banda, hi ha ceps de varietats blanques i la vinya d'on surt L'Oratori. Gairebé sempre, la vista és àmplia i bonica —principalment si hi bufa una mica de tramuntana, la justa per netejar les humitats sense que ens faci corrugar les celles.

Sovint hi trobo motius per fer alguna foto. Per exemple, en aquest any tan especial en que la vegetació estava més ufanosa que mai i la neu del Canigó posava una nota sorprenent a la imatge de la brotada dels ceps.

Ara, quan escric aquest apunt, encara que ja hagi començat l'estiu, fa força fresca —gairebé fred. Penso en un vi càlid, fet, dens i aromàtic i em ve al record la vinya del cementiri, entre Mollet i Sant Climent, on tantes vegades m'he aturat. Obro —obrim, perquè no sóc pas sol a beure— una ampolla de Masia Carreras 2006 que feia uns anys que guardava al celler. És un vi —ja ho sabeu— fet amb la carinyena d'aquestes vinyes velles que sempre m'aturo a mirar i amb un cert percentatge de merlot.

Me l'esperava càlid —pel record que tenia d'altres ampolles i d'altres collites— i ho era força. Hi havia la potència aromàtica de la fruita ben madura i algunes notes més complexes, de cacau i compotes —llàgrima marcada—densitat d'aromes. Després, textures sedoses, fluïdesa, caires roms. Genera una bona sensació de volum a la boca i s'hi manté amb elegància. En algun moment, s'acosta perillosament al penya-segat de les sensacions ardents.

El 2006 va ser un any molt sec —a l'Empordà hi va haver entre un vint i un trenta per cent menys de pluja que la mitjana— i força càlid —principalment el juliol, amb una anomalia positiva que a l'Empordà es va enfilar fins els +4 graus. En canvi, el setembre sí que va ser plujós, amb un parell d'episodis ben forts entre el 12 i el 15 i entre el 22 i el 24. Penso que potser el Masia Carreras 2007 deu ser més equilibrat que aquest 2006.

Amb els Envinats

Els Envinats són un grup de blocaires amb els que cada dos per tres coincidim en algun acte d'interès enològic. Són gent que en saben i també saben gaudir-ne amb ganes. Actuen d'agitadors socials —en el millor sentit de la paraula— i organitzen uns tastos per a la seva colla i els seus amics que ja són tot un referent a Girona. Els trobareu al seu bloc Envinats, que és un bloc que val la pena d'anar visitant sovint perquè sempre hi trobareu apunts molt encertats sobre vins catalans ben triats.

L'altre dia em van convidar a un dels seus tastos i va ser una experiència molt agradable. Devíem ser unes cinquanta o seixanta persones i vaig tenir la sort de trobar-m'hi dos personatges del món del vi i la comunicació que respecto molt. D'una banda, en Ramon Roset, que escriu un bloc que cal llegir. De l'altra, l'Agustí Ensesa, mestre tastavins, col·laborador de Dominical, fundador del Girovi i de l'Escola de Tastavins del Gironès. Tastar al seu costat va ser un privilegi.

Els amics Envinats ens van preparar vuit vins de quatre cellers de l'Empordà. En David Molas ens va presentar el Blanc dels Aspres 2011 i S'Alou 2008. De Terra Remota vam tastar el Caminante 2011 i el Camino 2010. A continuació en Joan Fabra ens va presentar el Masia Carreras blanc 2010 i el Martí Fabra Vinyes Velles màgnum 2008. Per acabar, la Maria Jesús Polanco en va presentar el Sota els Àngels blanc 2011 i Sota els Àngels negre 2008. Després va arribar el moment de sopar i encara va aparèixer alguna altra ampolla de vi empordanès.

D'aquest quatre cellers i dels seus vins ja n'he parlat a bastament en diversos articles en aquest bloc. No voldria acabar, però, sense destacar tres d'aquests vuit vins. D'una banda, el delectable S'Alou 2008, un vi que he tingut la sort de tastar —i beure!— en diverses ocasions recents. Vaig escriure això i no em desdic gens ni mica del que vaig dir aleshores. Aquesta nova ampolla m'ha confirmat —si encara calgués— el que ja pensava i les opinions concordants d'en Ramon i l'Agustí em deien que no vaig errat. 

L'altre vi memorable d'aquella nit va ser, per a mi, el Masia Carreras blanc 2010, un vi que he anat seguint cada anyada —la primera va ser la del 2003— i pel que sempre he sentit un interès especial. En Joan ens explica que el vi procedeix d'una vinya molt antiga, plantada just després de la fil·loxera amb ceps híbrids, una vinya on hi ha una barreja de varietats blanques i negres com la garnatxa, la carinyena i el picapoll. La criança amb les mares s'ha perllongat tot un any, sense usar bótes noves. El resultat és espectacular ara mateix —i encara potser ho serà més en el futur. No sé si en Joan omple algun màgnum amb aquest vi, però sembla talment la mena de vi que hauríem de comprar en ampolla grossa i deixar que evolucioni durant una bona temporada. L'equilibri de sensacions de fruita i criança és impecable —cap nota fustenya desafinada— i al nas hi ha un munt d'aromes complexes i atractives, de fonoll i anís i tota mena d'herbes.

La tercera ampolla de la que em plau parlar és també obra d'en Joan Fabra —aquest "crack" de l'Empordà, de tarannà modest i de gran coneixement. El seu màgnum de Vinyes Velles 2008 va passar de l'ampolla a la copa en pocs minuts i va caldre que tinguéssim el seny d'esperar ben bé una mitja hora si volíem apreciar-ne plenament les virtuts. El premi per als que vàrem saber esperar va ser força gran. Era un vi amb un bon pes i amb recorregut impecable, clàssic i opulent, amb força i capacitat de créixer. Ben allunyat del S'Alou i, nogensmenys, també enfilant-se cap a l'excel·lència.

Lectures de la llista Parker-Miller

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

• La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
• A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
• Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.


Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

• Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
  
• Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).

  El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.

• Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!

  Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.

• Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.

  Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
  

• El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.

  Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)

  Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.
  

(continuarà)

L'Oratori: criança sense fusta

Entre Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes hi ha una carretera estretíssima que supera la lleu elevació que separa els dos municipis. En aquest petit altiplà —just quan la carretera passa pel costat del cementiri— hi trobem un sol que potser és el millor del terme de Sant Climent, i unes velles vinyes de Martí Fabra, el gran celler d'aquesta zona i un dels cellers empordanesos que, al llarg dels anys, més ampolles memorables m'ha donat.

A la banda de ponent de la carretera, davant per davant del cementiri, hi ha les vinyes d'on surt el Masia Carreras, el Grand Vin del celler, un vi que, més o menys, he anat seguint en cada nova collita, des de la del 1998. Recordo que aquest celler era encara força desconegut en l'època en que Robert Parker el va presentar al món amb paraules com aquestes: "...a dead-ringer for a Châteauneuf du Pape from Henri Bonneau or Domaine Pégaü [...] huge perfume [...] tremendous complexity..." En Parker parlava de la collita del 1999, una collita que va néixer en una època en que encara poca gent de casa nostra creia en les virtuts de la nostra garnatxa...

Però ara no vull parlar de les vinyes del costat esquerre —les venerables garnatxes velles d'on surt el Masia Carreras— sinó de les vinyes de l'altra banda, més joves, plantades en una zona que es coneix, tradicionalment, com L'Oratori, en un terreny que mira a Mollet i a les muntanyes de la Serra de Rodes.


D'aquestes vinyes en surt un vi que duu aquest mateix nom —L'Oratori— i apareix per primera vegada amb la collita 2007. És un vi amb "criança", però sense fusta. El que vull dir és que el vi s'ha criat durant dotze mesos en dipòsits de ciment subterranis, una elaboració poc habitual al nostre país (Comalats és un altre celler que elabora un vi d'aquesta manera) però ben coneguda en altres zones, com ara Châteauneuf-du-Pape, per exemple.

L'Oratori 2007 conté un 50% de Garnatxa —de fet, la variant autòctona que se'n diu Lledoner, suposo—, un 30% de Cabernet i la resta de Carinyena. Més enllà de la qualitat del vi, que està a l'alçada de la trajectòria del celler, m'agrada el seu caràcter innovador i diferent. Tastar-lo és un plaer, però també una petita lliçó d'enologia pràctica perquè fa que te n'adonis de la immensa complicació dels processos bioquímics que tenen lloc al si del vi, amb el pas del temps. En parlo amb en Joan Fabra, l'artífex de tot això, i li comento com m'ha sorprès trobar en aquest vi —que, recordem-ho, no ha passat per fusta— una mena de "cremositat fresca" que jo, en la meva ineptitud, hauria relacionat amb el contacte del roure. Ell m'explica que el vi, en el temps que passa al dipòsit, sofreix unes transformacions que li aporten virtuts i matisos valuosíssims, diferents dels que vindrien de la fusta, però gens menyspreables, sempre que partim d'una primera matèria de gran qualitat.

Fruita fresca i molt neta, una certa originalitat i aquest toc lleugerament cremós que he comentat són algunes de les característiques d'un producte que és força més complex que un vi jove però més fresc que la majoria de vins "de criança". Un nou producte de qualitat en el catàleg del celler Martí Fabra.

Al llarg dels anys en que he anat visitant aquest celler cada estiu i tastant els seus vins diversos, m'he preguntat, sovint, quin deu ser el "secret" de la qualitat que, més enllà de la natural variabilitat de les collites, es fa evident en cada nova ampolla que tasto. Ara mateix, tinc a les mans una copa del Flor d'Albera 2008 —un moscatell perfumat i fresc amb dotze mesos de criança en roure d'Allier— i em meravella el seu joc de notes dolces i notes àcides en contrapunt continu. És evident que en Joan Fabra i el seu pare Martí Fabra tenen un excel·lent domini de l'enologia i un delit per la qualitat, però hi ha d'haver alguna cosa més.

Potser l'origen de tot l'hem de trobar en aquestes vinyes excepcionals, en aquests terrers d'on la família Carreras en treu vi des del segle XII, en aquestes parcel·les de nivell Grand Cru. En Joan Fabra m'explica, mentre trepitgem les vinyes amb ceps de 80 anys, la importància que, segons ell, té la biodiversitat entre els seus ceps, que no provenen pas d'un mateix clon, ni d'una selecció massal. Em parla de la baixa fertilitat, de rendiments minsos, de la pissarra i de la tramuntana...

En acabat, tasto en primícia un vi negre excepcional que podria esdevenir, en un futur, un nou producte en el catàleg d'aquest celler. Estic segur que en parlaré quan arribi el moment.

Ctònia, canvi d'etiqueta i canvi d'estil

Amb la collita 2008 el personalíssim Ctònia de Masia Serra, de Cantallops, estrena una nova etiqueta força cridanera. Al mateix temps, s'hi observa un important canvi d'estil. Ja he explicat en algun altre lloc com valoro aquest vi de garnatxa blanca de producció molt petita i virtuts sorprenents. Es tractava d'un vi amb una criança notable, un vi que creix amb el pas del temps. Un vi que potser no era del gust de tothom, però que a mi m'havia ofert moments molt plaents i del qual encara tinc alguna ampolla descansant al meu celler.

Què passara ara, amb aquest canvi d'estil? El cert és que el vi és diferent, però també és molt encertat. M'expliquen al celler que només la meitat del vi ha estat criat en bóta. El color és menys daurat que en collites anteriors. El nas no és molt potent, però és força elegant, amb unes lleus notes cítriques. Dóna una excel·lent sensació de volum a la boca. És un vi fresc i complex al mateix temps, amb una acidesa magnífica que fa pensar en els bons Borgonya. Un vi que aconsegueix ser molt ple sense decantar-se cap a les sensacions licoroses o greixoses. Un altre vi que podem afegir a la llista de magnífiques garnatxes blanques de l'Empordà, uns vins blancs que, com el Masia Carreras del celler Martí Fabra, de Sant Climent, viuen una vida discreta i força anònima, coneguts i apreciats només per un minúscul cercle de, diguem-ne, fanàtics.

El factor temps: Dos exemples i un contraexemple

En un cert moment vam passar del culte exagerat a la vellesa a consumir vins que, en la meva modesta opinió, són encara massa "crus". Els cellers ja pràcticament no fan criança en ampolla i no és gens fàcil fer nosaltres mateixos aquest envelliment, en unes condicions acceptables. Tot ens empeny al consum prematur dels magnífics vins catalans. Paral·lelament, el nostre gust s'ha anat decantant cap a una millor apreciació del caràcters joves (cosa, en principi, molt positiva) i a un creixent rebuig ---o, com a mínim, desconeixement--- de les característiques que aporta una maduració en ampolla que tingui la durada justa.

He d'acceptar que a mi m'atreuen poderosament els vins que han madurat i han adquirit aquella dimensió suplementària que el temps i l'ampolla poden aportar, i tinc la sort de disposar d'un àmbit apropiat per deixar que el temps actui amb tranquilitat. Vull comentar aquí dos exemples de vins que he tastat recentment i que, en la meva opinió, han guanyat en qualitat ---i en "profunditat", ni que sigui a costa d'apaivagar la potència jove--- en aquests pocs anys de repòs que els he atorgat. Potser es tracta, com altres vegades, d'opinions esbiaixades i massa personals. Llegiu-les amb esperit crític i jutjeu per vosaltres mateixos.

Crec que la primera collita del Finca Malaveïna, de Peralada, va ser la del 1999, però la del 2000 ha estat potser una de les més reeixides i, ja en el moment en que va sortir al mercat ens vam adonar que l'equip d'enòlegs de Peralada havien creat un vi de referència. Ara bé, aquest Finca Malaveïna 2000, begut a dia d'avui, després de reposar uns 7 anys al celler, s'ha convertit en una petita joia, un vi molt ben afinat i complet, en el qual la força inicial s'ha convertit en una complexa elegància i totes les facetes del vi s'han integrat perfectament. Salvant la fragilitat de la memòria, crec que el temps ha fet pujar aquest vi un parell de graons en el camí de la perfecció. A més, la consciènia d'haver estat capaços d'esperar amb paciència fins el moment just, no deixa de comportar una certa satisfacció afegida...

També ha valgut la pena saber esperar el moment just d'obrir una ampolla de Masia Carreras Blanc 2003. En algun altre lloc d'aquest bloc he deixat constància de com segeueixo i valoro els vins del Celler Martí Frabra, de Sant Climent. Aquest blanc atípic, massiu i dens, obtingut per una llarga criança de carinyena, em va resultar, quan el vaig tastar fa uns anys, enigmàtic i interessant. Ara, després que el temps l'hagi anat afinant i amorosint, posant en moviment ressorts ocults, aquest blanc s'acosta a la monumentalitat i ens deixa sensacions de beatífica plenitud.

Ara bé, saber esperar que un vi vagi madurant lentament fins arribar al seu millor moment té també el seu risc. És inevitable que, en alguna ocasió, ens trobem amb la sensació que tot aquest temps d'esperar ha estat en va o, fins i tot, ha estat contraproduent. Posaré un exemple recent en que un vi que, a priori, tenia totes les qualitats per anar creixent a l'ampolla, a l'hora de la veritat, no va respondre gens ni mica a les expectatives que jo hi havia dipositat. Es tractava d'un Mas La Plana 1997 que, per tant, ja havia superat el seu primer deceni de vida, però que havia perdut bona part de les qualitats que devia posseir fa uns anys, sense guanyar-ne de noves. Un vi relativament lineal, sense arribar a ser, de cap de les maneres, decrèpit. Un vi que em va fer gaudir i, al mateix temps, lamentar els anys d'espera innecessària i, potser, contraproduent.